Opinión

Artículo de opinión de Bartolomé Sanz Albiñana, Doctor en Filología Inglesa.

Masacrar a un millón de seres humanos o más tiene un nombre. Pónganle el que ustedes deseen: barbarie, extermino, crímenes masivos contra la humanidad, genocidio, racismo, discriminación por motivos éticos y religiosos, represión, persecución religiosa, conspiración premeditada, aniquilamiento, sometimiento, deportación, etc. Son disquisiciones lingüísticas y eufemismos de los que continuamente hacemos uso para enmascarar la realidad y hacerla un poco más llevadera.

Pero un millón de vidas es un millón de vidas, y  no hay justificación que valga, ni por motivos étnicos ni religiosos, para una  raza que se llama humana. Dejemos de un lado si existe motivación para aniquilar la identidad del  otro,  borrarlo del mapa o  hacerlo invisible, porque esta raza se dice civilizada. Pero, claro, el relato bíblico que conocemos incluye, muy al principio, el episodio de Caín, que al parecer tenemos bien interiorizado. Desconozco si Darwin en sus observaciones estudió la evolución del mal en la especie humana y la forma en que se sofisticaría  a lo largo del tiempo.

Dicen los expertos que para actuar de una determinada manera hace falta un motivo. Caín tuvo el suyo; lo mismo que Lutero al clavar sus 95 tesis en la puerta de una iglesia. Hace falta una insatisfacción, algún fracaso anterior y voluntad de reafirmarse ante el débil y someterlo con algún medio al alcance. De todo eso nuestro país también tiene conocimientos adquiridos a lo largo de la historia. Seguramente por ese motivo  evita pronunciarse sobre el genocidio armenio: no sea cosa que le acusen y le refresquen las ideas con un “Mira quién habla: ¿y qué pasa con su memoria histórica?”.

He estado varias veces en Turquía (Anatolia,  Capadocia, etc.), un país que se parece más al nuestro que la mayoría de nuestro club europeo. Tengo amigos turcos con los que puedo hablar sinceramente sin necesidad de crear un conflicto interpersonal, y mucho menos internacional. Pues bien, siempre que he tratado el tema armenio, se han quedado mudos, sin saber qué decir. No sé bien si se trata de una estrategia nacional unificada (como vestirse en la misma sastrería, calzarse el mismo tipo de zapato, y oler a nación militarizada, con los mandos desplegando halo de poder a cinco metros de distancia) o  pura ignorancia. Me inclino más bien por lo segundo, ya que mi generación después de salir de la Facultad sabía perfectamente las capas de que constaba una calzada romana, pero ni una palabra de la Guerra Civil, tema tabú en el Bachillerato de aquellos días y, por supuesto, en la Universidad, donde el programa a duras penas llegaba a Felipe II. Por otra parte, los padres de mi generación estaban tan traumatizados que evitaban entrar en este tipo de disquisiciones y optaban por salirse a la calle, liarse un cigarro de caldo y fumárselo mientras miraban las estrellas, porque en aquellos días aún se veían estrellas.

El papa Francisco parece  que no ha aprendido la lección de Benedicto XVI con la controversia sobre el Islam hace unos diez años si tenemos en cuenta su mensaje de “hagan lío”. Hace unas semanas se le ocurrió hurgar la llaga armenia en la piel turca y ha recordado con valentía los peligros y las consecuencias del olvido. La respuesta de Erdogan no se ha hecho esperar con el mensaje envenenado del presidente turco al papa: “No vuelva a cometer el mismo error”. Con lo cual Bergoglio seguramente no se atreverá a mencionar el tema en lo que queda de papado. Lo de la lección aprendida consiste en que en la vida si uno dice sinceramente lo que piensa, seguramente se ha buscado enemigos no para una vida sino al menos para dos. Conozco a más de un crítico literario aún vivo en esta desagradable situación. El papa tiene la enorme ventaja de tener  asesores en todo el mundo para aconsejarle sobre lo que es políticamente correcto y lo que no. Después, como todo el mundo, hará lo que le plazca, que para eso tiene el don de la palabra y micrófonos y otros medios para difundirlo. Al fin y al cabo no se trata de  doctrina de la Iglesia inspirada por el Espíritu Santo. Es una opinión libre como la suya y la mía. No confundamos doctrina con opinión.

Lo que más fastidia de las injusticias y atropellos del mundo  es que tengamos que esperar a los centenarios para reivindicarlos, airearlos un poco para,  pasado un tiempo prudencial, arrinconarlos de nuevo en el armario. Ahora, mientras escucho bella música armenia contemporánea (Nor Dar, Night Ark, Arto Tuncboyaciyan, Haig Yazdjian) recuerdo las iglesias cristianas abandonadas durante  mis visitas, me imagino el Eúfrates teñido de rojo de tanta sangre inocente hace cien años y medito las palabras del obispo y musicólogo armenio Komitas, que seguramente enloqueció como resultado de los atropellos presenciados hace ahora cien años: “Nada me hace sentir más seguro que el alma genuina de mi pueblo”.

Article d’opinió de Toni Francés, candidat a l’alcaldia d’Alcoi pel PSOE.

Un any més celebrem l’1 de maig el dia internacional del treball, però aquest no és un any més. La crisi econòmica i les polítiques del PP han fet que les condicions laborals dels treballadors hagen patit el pitjor retrocés des de la recuperació de la democràcia al nostre País, polítiques que estan generant retalls, pèrdua de drets, llocs de treball precaris, salaris cada dia més baixos.

Davant aquesta situació hem de deixar clar que no estem disposats a permetre que la crisi econòmica la paguen els treballadors i que la recuperació econòmica siga només per a uns quants. La recuperació econòmica ha de ser justa, ha de servir per a reduir les desigualtats i no per augmentar-les, com fan les polítiques del PP.

Per això, els socialistes exigim la derogació de la reforma laboral, recuperar els drets laborals, pujar el salari mínim, a més hui en dia més de 3 milions d’espanyols estan desocupats i no tenen cap cobertura econòmica. Els socialistes defensem que totes les persones en situació de desocupació tenen dret a viure dignament, per això hem recolzat la Iniciativa Legislativa presentada per UGT i CCOO i que també va ser recolzada per tots els grups excepte pel PP.

Açò és el que hem fet els socialistes alcoians des de la nostra responsabilitat de govern, treballar per atendre les necessitats de les famílies amb menys recursos i promoure un nou model econòmic basat en el coneixement.

Els socialistes a pesar de la dolenta situació econòmica que vam trobar no tan sols no vam reduir les polítiques socials, és que han sigut les grans protagonistes d’aquesta legislatura, duplicant les ajudes a les famílies, creant la beca menjador quan el PP va deixar fora d’aquesta ajuda a més de 100 xiquets i xiquetes alcoianes, ampliant les subvencions a les entitats socials, reduint l’IBI, la brossa i l’aigua a les famílies amb una renda inferior a 12.000 €.

Era important atendre la delicada situació social que estaven patint moltes famílies alcoianes, com també era necessari ajudar a crear noves oportunitats d’ocupació a la nostra ciutat, donar suport a als emprenedors i impulsar nous sectors econòmics. Açò ho hem fet possible gràcies a un projecte que ja és referent com és l’Àgora.

Les dades d’atur a la nostra ciutat s’ha reduït en més de 1000 persones als últims dos anys, reducció clarament insuficient, hem de fer més i millor, però soles no podem resoldre tots els reptes que tenim, necessitem un canvi clar de les polítiques econòmiques o socials tant a la Generalitat Valenciana com al Govern Espanyol, en poc més de 20 dies el canvi serà possible a la Comunitat Valenciana i en pocs mesos a conjunt de l’Estat.

Artículo de opinión de Bartolomé Sanz Albiñana, Doctor en Filología Inglesa.

Me encantan los centenarios. Celebrar un centenario  significa  sacar una bayeta y quitar el polvo acumulado sobre las tumbas de quienes apenas nos acordamos. Eso suponiendo que existan tumbas. Aquí, cuando vamos a buscar los huesos, sucede lo que con los de Cervantes estos meses pasados. En fin, no llegamos a apreciar el valor de los huesos. Y quien dice  los del autor del Quijote, también dice de los de Lope, Góngora y Quevedo. Un desastre de país por lo que se refiere a preservar  huesos ilustres que no sean los de los reyes.

Y resulta difícil de entender porque nuestro rey Felipe II, contemporáneo de Cervantes, era tan aficionado al tema que llegó a coleccionar más de siete mil reliquias, incluyendo cuerpos enteros, cabezas y extremidades. Este rey intercambiaba reliquias con otros reyes de su época con la misma frescura e inocencia que en mi niñez intercambiábamos cromos de fútbol en el patio de la escuela. Mucho interés en los huesos de fuera y poco en los de dentro. Paréntesis. Para un protestante una reliquia es una superchería como la copa de un pino, pero para un católico —y que nadie olvide que este es un país católico, aunque cada vez menos practicante— es un signo admirable de devoción. Este año creo que estará en Alcoi un brazo y una mano de San Jorge el día 23 de abril. Con lo de extraordinario que tienen el evento, eso no es nada comparado con los templos afortunados del orbe que poseen algún fragmento del Santo Prepucio. No se extrañen  por tanto que el reformista Calvino, también en el siglo XVI, se mofara irreverentemente sobre el tamaño del miembro de nuestro Señor,  que nunca se agotaba al recortarlo una y otra vez y repartirlo por todo el mundo.

A Cervantes y  a santa Teresa les toca este año. También a Frank Sinatra y a T.S. Eliot. A Virginia Woolf y Roland Barthes, de quien en los primeros años de Facultad mi generación leía Le degré zéro de l’ecriture. Al año que viene, otra vez  Cervantes, y Shakespeare. Paréntesis. Si los prebostes falleros me hicieran caso, la falla del Ayuntamiento de Valencia del año 2016 tendría que representar el enfrentamiento  de dos luchadores contrincantes de sumo letrado: Cervantes y Shakespeare. Una falla demasiado intelectual para los tiempos que corren, me temo. En Alemania, por cierto, ya están preparando el de Lutero para el 2017, pero los alemanes ya sabemos cómo son.

Volvamos a los huesos perdidos o no bien identificados. En Inglaterra han tenido dinero para cerciorarse de que son los huesos de Ricardo III, aquel rey Plantagenet que tuvo la desgracia de perder el caballo y el casco, cerrando el libro de actas medievales para dar paso al renacimiento inglés con los Tudor. Aquí  no tenemos dinero para eso, pero sí para todo tipo de actividades que se apartan de los principios morales, de modo que las palabras de Cicerón en las Catilinarias al referirse a esas martingalas continúan  plenamente vigentes: “O tempora, o mores” (en los que no había corrupción). ¿Qué le hubiera costado a Rato, por ejemplo, decir: “Eso lo pago yo” y pasar tranquilamente a la posteridad antes de sufrir su viacrucis presente? ¡Cochina avaricia de amasar millones y millones!

Y ahora hablemos de dignidad. Hace unas semanas, también en Inglaterra, tras identificarse el ADN del último Plantagenet se le ofició un servicio religioso presidido por el arzobispo católico de Westminster, ya que esta era la religión que profesaba Ricardo III cuando perdió el caballo y la vida. Todo eso después de litigios sobre si los huesos se quedaban en Leicester o se iban a York. ¡Amor por los huesos!

El caso de santa de Ávila es un caso singular en toda Europa. Es, sin duda, la mejor escritora de una  época en que la mujer instruida es sospechosa (de ser puta, con perdón). No sorprende que tuviera problemas con la Inquisición, ya que  la tiranía del patriarcado controlaba los márgenes por donde discurría la vida  ordenada de las mujeres, obligándolas a permanecer castas, silenciosas y obedientes, es decir, pasivas. Uno al recordar a santa Teresa entiende lo de casta, pero ahí acaba su acatamiento al dictado patriarcal. En fin, una mujer de casta española,  canonizada en 1622.

Y por último, el centenario del nacimiento de Orson Welles, y el cincuenta aniversario de Campanadas a medianoche, el único guión cinematográfico que he leído en mi vida. Shakespeare se lo puso fácil a Welles. Recuerdo cómo lloré en mi adolescencia cuando al final de la película el ya rey Enrique V le dice a su compañero de juergas: “I know thee not, old man”. Terrible. Las cosas que hemos visto.

Article d’opinió de Jordi Pla, número 2 del Col•lectiu 03820-Compromís per Cocentaina

Arriben nous temps. Temps de canvi. Temps per a capgirar el rumb del viatge. Temps de deixar enrere la paràlisi actual. Passar d’un encefalograma pla a ser un poble viu. I per a d’això és fonamental reactivar la nostra economia.  Què proposem?

Un Pla de Xoc per l’Ocupació; amb contractacions mitjançant plans d’ocupació per a diferents sectors: juvenil, femení i majors de 55 anys.  Així com ajudes a la contractació i beques d’inserció laboral a l’Ajuntament.

Reobertura del Consell Econòmic i Social amb la participació dels sectors involucrats en la creació d’ocupació.

Revisió, adequació, modernització i connexió dels polígons industrials actuals.

Elaboració d’un banc de naus i locals comercials amb ajudes al lloguer per a posar a disposició dels emprenedors i empreses que creen ocupació.

Promoció del terreny industrial públic i barat.

Afavorir la rehabilitació d’habitatges al nucli antic i la regeneració urbana amb la millora del parc de vivendes. Per això, l’eliminació de l’impost d’obra menor.

Bonificació de l’impost de construccions, instal·lacions i obres (ICIO) fins al 95% en aquelles obres que creen llocs de treball.

Exempció de taxes en l’obertura per primera vegada d’establiments situats al nucli antic.

Creació d’un fons  per a finançar projectes emprenedors, fonamentalment de base tecnològica i innovadora.

Elaboració d’un Pla Comercial.

Dinamització del sector serveis amb activitats a peu de carrer. Un exemple seria tancar el Passeig als vehicles durant un cap de setmana al mes.

Cocentaina destí turístic intel·ligent: Una destinació turística innovadora consolidada sobre una tecnologia d’avantguarda que garanteix el desenvolupament sostenible. Accessible i que facilite la interacció i integració del visitant amb l’entorn incrementant la qualitat de l’experiència, a la alhora que millora la qualitat de vida del resident.

Cocentaina ciutat creativa: aprofitament del potencial creatiu, social i econòmic per realçar l’oferta cultural. L’UNESCO  ofereix 7 xarxes temàtiques (literatura, cine, música, disseny, artesania i art popular, art digital i gastronomia). Un valor afegit com a destí.

Davant les adversitats ens calen representants de profundes conviccions, idees clares i determinació per revertir la difícil situació. Des del Col·lectiu 03820-Compromís tenim un projecte ambiciós, seriós i realista per reactivar Cocentaina. Donant suport i dinamitzant el sector industrial, comercial i turístic. Si vols canvis, deixa de fer el que fas sempre. Som un poble amb futur.

Artículo de opinión de Bernardo Pérez, alcaldable de Guanyem Cocentaina 

Després de mesos de treball, assembles, reunions de debats i discussions; de dificultats i, afortunadament, confluències. D’elaboració d’un codi ètic, d’un manifest; de l’elecció dels candidats ens unes primàries obertes… està tot preparat!

Si algú ens pregunta, i vosaltres qui sou?

Som gent normal que aspirem al bé comú i a la defensa dels drets i les llibertats. Defensem allò que és públic, que ens pertany a totes i tots. Defensem la dignitat. Som dones i hòmens compromesos amb idees progressistes. Defensem la sanitat, l’educació de qualitat, les pensions i la Llei de la Dependència com a pilars de l’Estat del Benestar. Som gent d’esquerres vinculades a partits polítics i gent independent amb aspiracions de transformar la societat. Treballadores i treballadors de diferents sectors de la societat: ensenyament, tèxtil, administratius, funcionaris, comerç, mestresses de casa, jubilats i jóvens que veuen vindre un futur incert i amb preocupació.

En definitiva som dones i hòmens amb inquietuds polítiques que conflueixen baix un mateix objectiu: GUANYAR COCENTAINA des de la ciutadania per la ciutadania. I estem convençuts que les nostres inquietuds confluiran amb la majoria de veïns i veïnes, gent del poble que busca el bé comú.

Amb participació, amb treball i esforç junt a la majoria social, podem GUANYAR COCENTAINA, el poble que tu decideixes.

Artículo de opinión de David Sabido, candidato de UPyD a la alcaldía de Alcoy.

Si hace unos días denunciábamos la cuestionable gestión de la corporación Sedano, la cual pagó de forma irregular a la empresa de Ortiz un total de 1.070.000 según peritos judiciales por obras no ejecutadas, obras facturadas por duplicado y precios por encima de precios de mercado, es momento de centrarnos en la construcción del nuevo palacio de justicia. Una construcción que nos costó a los alcoyanos 3,5 millones de euros. Una construcción que se llevó a cabo sin convenio alguno con Conselleria que garantizara que los alcoyanos, recuperaríamos recuperaríamos el dinero invertido. Un convenio que garantizaría la viabilidad y legalidad de la operación.

Cualquier persona que conozca lo más mínimo el funcionamiento de nuestras administraciones; y tanto Jorge Sedano, Rafael Sanus como Miguel Peralta se jactan de conocer mucho su funcionamiento, es consciente de que «a los municipios sólo les está permitido acometer obras para prestación de servicios que entren dentro de la esfera de sus competencias». Y como por todos es conocido, la Justicia no es una competencia local, sino autonómica. Permítanme el inciso para reivindicar la justicia como una competencia de ámbito nacional y no autonómico.

Puesto que Justicia no es una competencia local, sino autonómica, «el Ayuntamiento de Alcoy carece manifiestamente de competencia para proveer de medios personales, materiales y económicos a la administración de justicia». Y esto Sr. Francés, usted lo sabe.

Como es lógico, ante la manifiesta incompetencia de la administración Sedano como administración local para realizar obras dirigidas a habilitar una nueva sede para los juzgados de la localidad, se derivan unas consecuencias jurídicas. Y usted señor Antonio Francés lo sabe. Y sabiéndolo no ha emprendido la más mínima acción destinada a depurar las responsabilidades políticas pertinentes.

Esta ciudad lleva décadas sufriendo el latrocinio indiscriminado por parte de su clase política ante la acción de unos y el silencio de otros. Señor Francés, los alcoyanos le escogieron para que velara por los intereses de los ciudadanos. ¿Qué le debe a los señores Sedano y Peralta, señor Alcalde?.

Destaca, como siempre en esta ciudad, los precios elevados que hemos pagado los alcoyanos por gran parte de nuestras infraestructuras. Mientras que el palacio de Justicia de Ibi, este sí mediante convenio, costó al municipio un total de 1,7 millones de euros, los alcoyanos hemos pagado 3,5 millones de euros por el nuestro. Otra diferencia y no menor es que Conselleria, a raíz del convenio suscrito con el municipio de Ibi, no pone pega alguna para devolver el dinero que adelantó la localidad, con un arrendamiento de 15.000€ mensuales y una cuota final de 477.000€. Contrasta este acuerdo con el acuerdo al que ha llegado nuestro gobierno municipal con Conselleria, el cual recibirá 30.000€ anuales.

Como sabe señor Antonio Francés, y cada día muchos más ciudadanos son conscientes de ello, nuestra formación no tiene reparos en hacer el trabajo que deberían hacer ustedes y que por unos u otros motivos renuncian a llevar a cabo. La situación del nuevo Palacio de Justicia tiene unos responsables políticos que utilizaron 3,5 millones de euros de los alcoyanos para llevar a cabo unas obras que no eran competencia local. Y nosotros queremos ponerles nombres y apellidos a esas personas. Y se los pondremos ya que usted mira para otro lado.

Artículo de Opinión del Equipo Docente del IES Serra de Mariola de Muro

Sara Romero Orts, alumna de l’IES Serra Mariola de Muro ha estat guardonada amb el premi a la millor oradora en la fase final de la II Lliga de Debats de Secundària i Batxillerat de la Xarxa d’Universitats Vives celebrada a la seu de la Universitat Oberta de Catalunya en Salt (Girona).

L’equip que l’IES Serra de Mariola ha presentat enguany a aquesta lliga ha treballat de valent, investigant, buscant dades, aportant idees per a la recerca d’una línia argumentativa sòlida i eficaç amb la qual debatre i refutar arguments contraris. Aquest treball ha estat possible amb l’aportació col·laborativa de tots els membres, incloent el suplent Josep Peñarocha amb el qual l’IES serra Mariola guanyà la final de la fase local a Alacant. Volem, per tant, deixar clar que res del que hem aconseguit com a institut haguera estat possible sense l’aportació de la resta dels membres de l’equip: Estefania Pascual, Mauro Tortosa, Elisa Albiñana i Sara Blanquer.

És per això que tots i totes sentim com a propi el reconeixement a Sara Romero, ens sentim devanits pel premi a la seua exposició oral brillant, argumentada, natural, per la seua simpatia, per buscar el diàleg i no l’atac, per anar en favor de l’enteniment i la recerca de posicions sòlides en la defensa dels arguments, sense rebutjar les aportacions dels equips contraris, als qui ella mateixa no anomenava contrincants, sinó companys.

Aquesta alumna de 1r Batxillerat Humanístic, a qui li agraden els idiomes, la història, en l’art, és també una persona interessada molt vivament en el món que ens envolta, preocupada per informar-se i il·lusionada per la vida. És, com podeu imaginar, una alumna brillant perquè treballa, investiga, analitza i sempre vol anar més enllà del que es mostra a simple vista. I és aquest esperit encuriosit, que demanda respostes al món i que és flexible i dialogant a les respostes alternatives, que accepta la discussió raonada com a base per a la solució dels problemes, el que pensem que ha estat valorat dues vegades en aquest premi atorgat per la Xarxa Vives en la II Lliga de Debats de Secundària i Batxillerat.

L’IES Serra Mariola continuarà sense dubte participant en les properes lligues de debats sota aquesta premissa: no volem vèncer adversaris, no volem oferir discursos bells però buits. Volem dialogar en la recerca de solucions als problemes més punyents del món actual i aportar el nostre granet de sorra.

Volem a més posar en valor tres qüestions: primer, que hi haja institucions com l’Escola Valenciana i la Xarxa Vives que siguen capaces amb aquests tipus d’activitats  d’elevar la nostra llengua a nivell acadèmic de prestigi rescatant-la del victimisme i de l’etern respecte degut a les altres llengües, creant un espai propi d’expressió. Segon, que l’escola pública i en valencià té encara molt per oferir i moltes sorpreses que aportar al món i, tercer, que les aportacions interessants i les grans persones també estan als pobles menuts com Muro, que també des d’ací fem camí per millorar, per canviar i per transformar.

Enhorabona dues vegades a Sara Romero. No solament t’estimem pel que eres, també t’admirem pel teu esperit viu, curiós i il·lusionat. No pares, estem amb tu, Sara.

Artículo de opinión de David Abad, Portavoz de Comprimís y Candidato a la alcaldía de Alcoy 

Per molt que es vulga capgirar, una cosa ha quedat clara en aquesta legislatura: el contrast entre l’actitud de col·laboració i propositiva de Compromís i els incompliments sistemàtics del govern del PSOE i EU als acords que es prenien.

 1. Propostes. Des de 2003 que està Compromís representat a l’Ajuntament no ha parat de fer propostes (moltes més que el PSOE    i EU); i desenes en aquesta legislatura. Per no fer-ho llarg, recordem-ne algunes de l’últim any aprovades pel govern: bancs de terres, cooperativa elèctrica, rehabilitació de polígons, Consell Social, endolls cotxes elèctrics, barana d’accés per a vianants entre el passeig del Viaducte i el pont de Paco Aura, residus electrònics, etc. N’hi ha d’altres que no ens han aprovat i que eren també bones per al municipi: control de la publicitat institucional, mesurador d’ones electromagnètiques, aparcament al solar de Bufort i obertura del carrer Terrassa, etc.

Fidel a la seua línia, Compromís va proposar unes esmenes al Pressupost de 2014, molt raonables (no demanàvem la lluna!): reparació de voreres i clavegueram de El Camí (vella aspiració del barri), revegetació de la vessant del carrer Dª Amàlia (proposta dels veïns), passarel·la per a vianants a l’autovia Alcoi-Cocentaina, obertura del refugi del carrer Sant Tomàs, concurs d’idees per a un parc tecnològic urbà a l’illa de Rodes, monument a la pau, Pla d’Eficiència energètica als despatxos de la casa consistorial i primeres intervencions a la xarxa hidràulica del Molinar. El govern les va acceptar en la seua totalitat, la qual cosa va facilitar l’aprovació del pressupost —document fonamental per a les inversions i la despesa municipal.

Què n’ha fet el govern del PSOE i EU amb totes aquestes propostes, bones per a la ciutat i els seus habitants? Incomplir-les en un 80% dels casos.

 2. Incompliments. Del primer bloc de propostes, només n’han complit dos i amb matisos: la rehabilitació de polígons s’ha quedat en unes petites reparacions a Cotes Baixes; i dels quatre endolls per a cotxes elèctrics que s’hi han instal·lat, tres ho han fet empreses particulars. De la resta, res de res: pendents de realització, malgrat el temps transcorregut des de la seua aprovació.

Del segon bloc, de les set que es van incorporar al Pressupost del 2014, el govern del PSOE-EU només n’ha portat a terme dues: la intervenció en el Camí, que ha millorat fins i tot la nostra proposta, i el concurs d’idees de Rodes. La gestió d’aquest darrer assumpte ha estat tot un desficaci perquè l’han desvirtuat totalment: han tardat més de quatre mesos a convocar-lo —malgrat les nostres insistències— i han variat unilateralment i sense avisar el contingut substancial del concurs (objecte, àmbit i possibles participants), tot i que estava prèviament consensuat. La resta de propostes s’havien de dur a terme en 2014. Però siga per desídia o, no volem pensar que per mala fe, no s’han complit. I no se n’han explicat públicament els motius. Ja no ens convencen les promeses que ho faran en 2015. Senzillament no se’n refiem.

3. A més a més… Compromís és l’únic grup que ha presentat propostes i millores en els grans temes de la ciutat, com són el contracte de l’autobús i el de la recollida de brossa. I tampoc no hem rebut respostes satisfactòries del govern. Pel que sabem, el PSOE no ha presentat propostes al de la recollida de la brossa —que ho gestiona EU i en quatre anys no ha estat capaç de traure’l endavant. I que sapiem, EU tampoc no ha proposat millores al del bus —que ho gestiona el PSOE, i encara està sense signar, tot i que fa tres mesos que es va aprovar Ple. Govern o “taifes”?

Davant de tots aquests incompliments i/o falta d’interès del PSOE i EU, des de Compromís ja vam advertir en gener que el nostre suport al Pressupost del 2015 dependria del grau de compliment del compromisos adquirits i de la serietat en la gestió. Tres mesos després pràcticament tot continua igual: no n’han fet res. Per a què havíem de presentar “més” propostes al nou pressupost si encara no han complit les anteriors? Si tenim en compte que el govern pretenia aprovar el Pressupost quan falten 7 setmanes per a les eleccions, ho teníem fàcil: no podem donar suport a un pressupost i a uns gestors que no compleixen els acords. Per tant, que l’aprove la nova Corporació entrant, que és a la que li tocarà gestionar.

4. I ara què? L’Ajuntament té Pressupost; prorrogat, però el té. L’activitat municipal continua: les nòmines es paguen i els proveïdors poden cobrar. En cas d’emergència, es poden fer les modificacions de crèdit que siguen necessàries (com ja s’ha fet des de gener per a altres casos, en els quals hem votat favorablement: pont de Sant Jordi, el Camí, Entença, etc.). Precisament n’hem proposat una amb caràcter d’urgència: perquè es cobren immediatament les subvencions d’entitats socials, veïnals i esportives.

P.D.: Vista la realitat, considerem que és cinisme que acusen Compromís d’amagar-se o de no ser responsables del nostre treball per la ciutat. Fer de ploramiques i dir mentides no està bé a un govern que pretén ser seriós. Sona a electoralisme i és poc rigorós.