Opinión

Artículo de Opinión de Paula Figuerola i Prats 

Xavi Anduix és el candidat a l’Alcaldia de Cocentaina per la coalició Col·lectiu 03820-Compromís. Té 43 anys i és llicenciat en Biologia, amb títol d’investigador i titulat en Electricitat (FP). Ha treballat al tèxtil durant anys i actualment té un futur assegurat com a professor de Biologia en un institut públic. Si es presenta a les eleccions és per millorar la vida de la gent del seu poble, ja que no necessita viure de la política.

Estaria més tranquil dedicant-se a educar els joves, anar a la serra, a córrer i a festejar, que és el que li agrada en realitat, però algú ha d’arromangar-se i fer un bon canvi en l’Ajuntament perquè les coses funcionen com toca.

Xavi ha dedicat bona part de la seua vida a finalitats socials. Va començar als 12 anys en el moviment ecologista, lluitant per la declaració del Parc Natural de Mariola (actualment és membre de la seua junta rectora) i per la conscienciació ambiental. En la universitat, a més de continuar en l’ecologisme, va treballar per una universitat pública, valenciana, gratuïta i de qualitat, com a representant en els òrgans de govern de la institució.

Per a Xavi, els partits polítics no poden ser finalitats en si mateixos, sinó instruments per a millorar la vida de les persones. De jove va participar, com a independent, en les llistes del Bloc. En 2007 es va presentar, també com a independent, en la llista de Rafa Briet, per aplicar les seues propostes ambientals com a regidor de Medi Ambient i Noves Tecnologies.

Va ser una època dura per a Xavi. Algun dia s’escriurà la història dels projectes amb què l’equip de govern del PSOE i EU van estar a punt d’hipotecar el futur de Cocentaina. Es contarà com Xavier i alguns valents amb consciència van aconseguir parar la barbaritat, a costa de la salut i d’algunes amistats.

Xavi va deixar l’Ajuntament per fundar un grup independent, el Col·lectiu 03820, amb l’objectiu de regenerar la vida política de Cocentaina. En 2014, va ser un dels impulsors de les negociacions per fer possible la coalició Col·lectiu 03820-Compromís, l’alternativa de govern a Cocentaina. Per a mi -i crec que també per a ell- és un orgull formar part d’aquest equip, capaç de dur a terme el canvi necessari en la manera de gestionar eficientment els recursos municipals del nostre poble.

Artículo de Opinión de Lluís Catalá, miembro del Consejo Político de EUPV- l’ Entesa 

Observe amb molta preocupació un fet que em sembla escandalós: la confusió interessada entre “partit” i “institució”. Açò, que és una pràctica habitual de la dreta molt greu i molt criticada, ara també, sota influxos electoralistes, ho practica el PSOE ací a Alcoi. De diferents col·lectius han arribat informacions de convocatòries fetes en nom del Partit Socialista i que després es converteixen en actes institucionals i amb l’escenografia de l’Ajuntament d’Alcoi. Convoca el PSOE i el que parla ho fa en nom de l’Ajuntament d’Alcoi. Açò és una pràctica perversa que perjudica la democràcia. Institució i partit són dos coses ben diferents. La Institució és de tots els ciutadans i ciutadanes i no pot ser apropiada per cap partit que representa sols una part d’aquesta ciutadania, governe qui governe, en majoria absoluta o sense ella. És legítim que els partits convoquen a la ciutadania per a parlar de qualsevol tema que puga entendre’s d’interès o que, per una altra banda, l’alcalde o qualsevol regidor convoquen amb el mateix motiu, sempre que quede clar l’origen de la convocatòria. El que no és legítim és utilitzar la institució com a cobertura per a fer propaganda partidista.
S’ha d’anar amb cura amb aquest tema, i donar-li la importància que té, perquè aquests fets, i molts altres, són els que fan que la nostra democràcia no tinga la qualitat adequada. Tots els partits polítics haurien de saber diferenciar entre partit i institució, i no confondre una cosa amb l’altra en l’exercici de la seua tasca política.
El PSOE d’Alcoi té aquest tic derivat de la seua tradició de gestió a l’Ajuntament des dels temps que governava amb majoria absoluta, tal i com després va fer el PP. És una concepció que no saben, o no volen, superar i que és molt negativa per a la Institució que ens representa a tots. I no sols això: pel mateix ímpetu electoralista, el PSOE arriba a apropiar-se de tota la gestió que s’ha fet des del govern de la ciutat com si aquesta fóra el seu patrimoni, quan l’acció de govern és possible i està duent-se gràcies a l’acord de dos partits (EU i PSOE).
Vulguen o no, s’hauran d’acostumar a saber diferenciar unes coses i altres. No són el “partit únic” ni són els únics que governen, i molt menys són els únics que representen la Institució. Afortunadament per a la democràcia, la pluralitat obliga a baixar els fums de l’exclusivitat. Si la campanya electoral del PSOE va a centrar-se en la barreja d’aquests dos conceptes, “partit” i “institució”, i en apropiar-se de tota la gestió del govern de la ciutat, demostraran que comparteixen, com altres coses més, les pràctiques polítiques de la dreta. En definitiva, demostraran que poc han modificat la manera d’actuar, quan la societat el que reclama és un canvi real i una regeneració democràtica que, entre altres coses, arracone l’apropiació de les institucions democràtiques per part d’un grup determinat, perquè aquestes només tenen un propietari: el conjunt de la ciutadania.

Artículo de opinión de Ignacio Palmer, Secretario General del Partido Popular de Alcoy.

Después de ver el grupo de alcoyanos que fueron a Madrid al acto de Podemos, intento imaginar el perfil de esas personas, por supuesto como en todos los colectivos habrá de todas clases, pero lo que más me preocupa, son todas esas personas a las que la política les ha defraudado y no visualizan más opciones que el radicalismo.

La democracia es débil y Podemos intenta colarse a modo de «hacker» y destrozarla como en Venezuela y otros países conocidos. Hablamos de hacer públicos los medios de comunicación, expropiación de la propiedad privada y de unas cuantas tropelías más que están anunciando. Y todo esto a partir de engañar a las personas.

Es obvio que la cúpula de este nuevo partido se aprovecha para enriquecerse a modo «Chávez» y hacen como si la cosa no fuera con ellos, piden dimisiones a los demás y después cuando ellos hacen lo mismo, nada. En el Partido Popular estamos limpiando nuestras filas de corruptos, pero ellos ya tienen unas cuantas situaciones irregulares en su cúpula y, como digo, parece que la cosa no va con ellos.

En Alcoy sin ir más lejos, el dirigente de Podemos defiende la actuación de Monedero diciendo que es “un hombre rebelde que inquieta a los poderosos”, casi nada, un tío con un patrimonio casi millonario (en euros) y que se codea con todos esos dirigentes, en este caso de países sudamericanos. Así como 425.000 ó 425.150€, no ha quedado claro el asunto, le pagaron por un trabajito. Si este individuo no es poderoso, que baje Dios y lo vea. Pero claro, de un dirigente como el de Podemos en Alcoy, viniendo del Partido Comunista y defendiendo las barbaries de la izquierda más radical, no se puede esperar mucho más. Las dictaduras parece que son lo suyo.

Quiero aclarar que respeto a muchos componentes de estos nuevos partidos, muchos de ellos son jóvenes con ganas de cambiar las cosas y gente preparada, como en todos los partidos. Pero en lo que respecta a otros tantos que forman estas agrupaciones emergentes, llámese Podemos o Guanyem, y sobretodo a sus dirigentes, hay una evidencia clara, son enemigos de España, y eso no se puede tolerar.

Por desgracia, y aprovechando esta tesitura política, económica y social que hemos vivido, salen a la luz un grupo de personas que quiere «forrarse» a costa del descontento, básicamente como hizo Chávez y como continúa Maduro. Estos mismos que están en contra del capitalismo, pero que concentran la riqueza del país entre unos cuantos amiguetes, mientras encarcelan y torturan a su oposición política. De vergüenza.

Pueden utilizar todo el marketing que quieran pero Guanyem, Izquierda Unida, Partido Comunista y Podemos se presentan juntos a las elecciones, porque son lo mismo y se tapan los unos a los otros.

Artículo de opinión de Aroa Mira, concejal de Bienestar Social e Igualdad del Ayuntamiento de Alcoy

Aquest diumenge 22 de febrer és el Dia per la Igualtat Salarial de dones i homes. Una igualtat que està molt lluny d’aconseguir-se a Espanya ja que en aquest moment (dades 2012), la diferència salarial entre dones i homes és del 24%, és a dir, les dones guanyen un 24% menys que els homes per realitzar un treball en les mateixes condicions. Per guanyar el mateix, les dones han de treballar 84 dies més que els homes. A més les dones representen el 64% del total d’assalariats amb baixa ganància.

Les dones estan patint en «silenci» primer la crisi econòmica i després les reformes del Partit Popular. Dos fets que han truncat bruscament els avenços aconseguits durant tota l’etapa democràtica, que va suposar una millora de la qualitat de vida de les dones, un reconeixement cada vegada més ampli dels seus drets i de la seva aportació a la societat.

Des que governa el PP està augmentant la desigualtat entre homes i dones, tant en l’accés al mercat laboral, com en les condicions laborals i retributives.

Com demostren les dades:

– Des que va arribar el PP al govern s’han perdut 162.000 llocs de treball femenins, un descens que no es pot justificar només per l’empitjorament del cicle econòmic, sinó que una part important es deu a la política econòmica del PP i principalment a la Reforma Laboral i a les retallades en serveis socials, on treballen majoritàriament dones. El resultat d’aquestes retallades és que en els últims tres anys s’han perdut 200.000 llocs de treball de dones en el sector públic.

– Espanya es troba entre els països amb menor contribució femenina a l’ocupació: només el 54,7% de la població femenina entre 20 i 64 anys treballava en el tercer trimestre del 2014, 9 punts menys que mitjana europea i molt allunyat del 74% que estableix l’objectiu Europa 2020. Per assolir aquest objectiu s’haurien de crear al voltant de 3 milions de llocs de treball femenins fins al 2020.

– Amb el PP s’ha intensificat el procés de substitució d’ocupació femenina a temps complet per ocupació parcial: 392.000 llocs de treball menys a temps complet i 230.000 llocs de treball més a temps parcial. El temps parcial té rostre femení: hui el 75% d’aquesta ocupació està ocupat per dones.

– Per primera vegada en 40 anys està caient la població activa femenina: en els últims dos anys s’ha reduït en 68.000 persones, un fet alarmant perquè el mercat laboral està deixant de comptar amb les dones i es tornen a replicar els estereotips que situen la dona a la llar i fora del mercat laboral.

– El nombre de dones desocupades s’han incrementat en més de 200.000 persones des de finals de 2011 i la taxa d’atur s’ha situat en el 25%, 2,2 punts per dalt de la taxa d’atur dels homes. A més 1,13 milions de dones porten parades més de dos anys, el 43% del total de dones aturades.

– La devaluació salarial i l’augment de la desigualtat com a conseqüència de les polítiques de la dreta tenen com a resultat una doble discriminació per raó de gènere. Els treballadors pobres són, en la seua immensa majoria, treballadores pobres. La pobresa té cara de dona.

Tot això ha fet que al Global Gender Gap que mesura la igualtat entre dones i homes, Espanya haja baixat des del lloc 12 en igualtat que ocupava el 2011 al lloc 29 el 2014, hem baixat 17 llocs en tres anys. En participació política hem passat el lloc 5 en 2011 al lloc 23 en 2014, és a dir, 18 llocs menys en tres anys. És clar que amb el PP la igualtat entre homes i dones retrocedeix, però el més preocupant és que ni tan sols està en la seua agenda política.

Per a nosaltres aconseguir la igualtat de gènere, a més d’un objectiu democràtic per al compliment de drets fonamentals a la no discriminació, és el gran repte que té plantejat el nostre país. Les dones espanyoles, que van experimentar durant tota l’etapa democràtica una constant millora de la seua qualitat de vida i un reconeixement cada vegada més ampli, dels seus drets i de la seua aportació a la societat, són plenament conscients que la crisi econòmica i les polítiques del PP han truncat bruscament el que semblaven avenços sense possibilitat de retrocés.

Una de les vies de solució a aquests desafiaments passa per un conjunt de polítiques per aconseguir una taxa d’ocupació de la dona igual a la dels homes i la reducció significativa de la bretxa salarial. Per això un primer objectiu de les nostres polítiques és augmentar la participació de les dones en el mercat laboral i reduir la diferència amb la taxa d’ocupació dels homes que hui és de 10 punts.

Per tal de combatre les discriminacions directes i indirectes que provoquen l’actual bretxa salarial donem suport a la elaboració d’una Llei d’igualtat salarial de dones i homes. Aquesta llei desenvoluparia instruments eficaços per combatre la discriminació salarial, entre ells el reforç de les actuacions de la Inspecció de Treball i de Seguretat Social en aquest àmbit i l’obligació empresarial de disposar d’un llibre registre actualitzat en el qual figurin, desagregades per sexe, totes les retribucions, qualsevol que sigui el seu concepte, que perceben els treballadors i treballadores de l’empresa. A més, en desenvolupament de la Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, la nova llei d’igualtat salarial incidirà en la necessitat de garantir la igualtat en l’ocupació i la formació i combatre els efectes discriminatoris que generen tant els contractes a temps parcial com els contractes temporals, així com les interrupcions de la vida laboral per motius de cura, en el salari, les prestacions i les pensions de les dones.

Artículo de Anna Serrano, concejal de Compromís en el Ayuntamiento de Alcoy

A tres mesos de finalitzar la legislatura una cosa sí que és certa: en la legislatura pròxima continuarem amb el calvari de La Rosaleda, un dels molts temes pendents que es deixarà l’actual govern, igual que el de la La Canal, el del Servei de la Brossa o el de la Neteja Viària. Però no hi ha pressa, qui entre que carregue amb el mort. Moltes promeses i pocs fets!

Recordem que l’obra de La Rosaleda és com l’herència que passa de pares a fills. Va ser executada pel govern del PP, a pesar de l’oposició de milers de signatures, va ser denunciada per La Carrasca, i el Tribunal Superior de Justícia va dictar una sentència que obligava a recuperar-ne la zona verda. A la vista que el Tribunal n’exigia l’execució forçosa, l’Ajuntament va convocar un concurs de projectes i el que en va resultar guanyador no responia a les exigències del Tribunal. Es va modificar unes quantes voltes, però tampoc no s’ajustava a la legalitat.

Algunes qüestions no acabem d’entendre de tot aquest assumpte. Per això des de Compromís n’hem demanat informació a una part i a l’altra. En comissió informativa hem preguntat quins són els punts fonamentals de discrepància entre els dos partits en el govern (PSOE-EU) i la Colla Ecologista La Carrasca, per què s’ha tardat tant de temps a intentar buscar-hi una solució, etc. Per altra banda, ens hem reunit també amb el grup ecologista i compartim amb ells una premissa bàsica: que la concepció global del projecte no s’ajusta a l’ús que hauria de tenir com a zona verda urbana. Per a Compromís és desencertat que les bases del concurs per a triar el projecte de reparació de La Rosaleda eren molt restrictives i prioritzaven l’aparcament sobre la zona verda, a més de buscar-se per damunt de tot la proposta més econòmica, encara que no fóra la millor.

Aquests últims anys s’ha tornat a parlar de La Rosaleda de tant en tant, però és des de fa un parell de mesos quan el tema ha ressorgit amb més ímpetu. Sorprén que hi haja hagut tants mesos de silenci, però tot té un perquè i ho intentarem explicar. Al gener de 2014 el govern actual —concretament, la regidora de Règim Jurídic— anunciava que s’elaboraria un nou projecte que s’ajustara als requeriments legals. Hi va haver algunes reunions amb La Carrasca a fi d’acostar postures i es va acordar que quan s’enllestira es presentaria al grup ecologista a fi de buscar-ne el màxim consens possible. Després de quasi un any —a finals de 2014— es tornaren a reunir amb La Carrasca per a presentar-los el que havia de ser el nou projecte, que va resultar ser el mateix però empitjorat: havien eliminat els caminets interns, la qual cosa dificultava l’accés a les persones amb mobilitat reduïda. En qualsevol cas, la proposta no acaba d’agradar a ningú —ni a Compromís, per descomptat! Però és la que divendres passat va aprovar la Junta de Govern i la que finalment s’enviarà al Tribunal Superior de Justícia. Haurem d’esperar uns quants mesos (o…?) per veure si s’accepta o hi cal alguna altra modificació.

Vist aquest escenari, arribem a la conclusió que el govern ha deixat passar el temps i ha estat suficientment diligent per resoldre el tema de La Rosaleda. Una llàstima que el govern no haja estat capaç d’arribar al consens, com ja n’estem acostumats. Entenem que és un projecte costós i que no tindrà massa rendibilitat electoral. Siga com siga, aquesta és una història més de despropòsits a la qual no augurem una solució a curt termini. Però el que sí que és cert és que l’última paraula la té el Tribunal Superior de Justícia. I el que dictamine s’haurà de fer i prou. Actuar contra la legislació no pot quedar impune.

Artículo de Opinión de Xavi Anduix. Candidato Compromís / 03820 Cocentaina

Si fórem supersticiosos, consideraríem un senyal sobrenatural el fet que la persona més votada en les primàries del Col·lectiu 03820-Compromís tinga per nom Jordi PLA VALOR. Perquè Cocentaina es troba en tal situació d’abandonament, que necessitem urgentment un bon PLA i molt de VALOR. Nosaltres, en la coalició Col·lectiu 03820-Compromís, tenim un PLA i tenim VALOR, i els posem tots dos al servei del poble de Cocentaina.

El nostre PLA és que l’Ajuntament treballe per a les persones, per a totes les persones. Els objectius principals han de ser retornar la prosperitat al poble de Cocentaina i aconseguir una major justícia social, sempre des del respecte i la potenciació dels valors de la sostenibilitat i de les nostres arrels. El PSOE porta 36 anys en el govern municipal i han entrat en tal espiral de governar de manera caduca i amb poca transparència que ja no s’aguanten. Necessitem un canvi profund i nosaltres tenim l’equip preparat per a dur-lo avant. Volem revitalitzar l’economia local, dinamitzar la creació d’ocupació, aprofitar les potencialitats que tenim per a generar riquesa. Les línies mestres estan traçades i estem oberts als suggeriments i les aportacions de qualsevol persona que hi vulga contribuir.

El nostre VALOR és proclamar als quatre vents que els recursos de l’Ajuntament no són perquè els governants mantinguen la seua xarxa clientelar. Els criteris per a assignar qualsevol lloc de treball o ajuda han de ser sempre la capacitat, el mèrit, la necessitat; i mai els lligams familiars, l’amistat, o la conveniència d’obtenir els vots d’un cert sector social. A Cocentaina hi ha moltes persones sense treball i sense recursos. Tenim moltes famílies amb dependents i sense ajudes. Tots demanen a crits que prioritzem les necessitats de les persones, d’una manera justa i transparent, sense amiguismes, i no les obres vistoses, executades a presses i correres, i sovint malament, a quatre dies de les eleccions.

Jordi PLA VALOR està i estarà en la primera línia de la lluita i del treball per aquest canvi a Cocentaina. És un xicot compromès que vol el millor per al nostre poble i la nostra gent. També té clar que necessita acabar la seua carrera en la universitat, perquè, a diferència d’altres, nosaltres no som polítics professionals. Jordi és un jove responsable i generós. L’equip elegit en les primàries obertes del Col·lectiu 03820-Compromís estem orgullosos de treballar amb ell. Tenim un PLA i tenim VALOR.

Artículo de Opinión de Nacho Palmer, Secretario General del PP en Alcoy.

El mes pasado escuché algo que no hubiera imaginado nunca. A un dirigente público, el Alcalde de Alcoy, pidiendo a una empresa que pare en su intención de generar puestos de trabajo y riqueza para su ciudad.

Concretamente el Alcalde de Alcoy, Toni Francés, pedía al Grupo Empresarial “La Española”, que no empezara las obras hasta que finalizara el contencioso administrativo que ha iniciado el gobierno de izquierdas de nuestra ciudad.

Un contencioso administrativo que no pide que el Parque Tecnológico no se haga en el lugar donde va, es simplemente una denuncia que pide capacidad de decidir sobre una actuación en la que el Ayuntamiento necesita siempre autorización de la administración autonómica. Una pataleta sin sentido.

Cuando intentan argumentar que esta situación es injusta, siempre ponen como ejemplo la Actuación Territorial Estratégica de Valencia. Pues señores de izquierdas, lo de Valencia es urbano, lo de Alcoy no. Para restaurar una simple masía en la zona de La Canal, el Ayuntamiento no es autónomo, necesita un autorización de la conselleria competente en la materia, y después tiene que realizar el procedimiento reglado del que consta la licencia de obras. En definitiva, no hay por donde pillar este tema.

Lo que tendría que haber hecho este alcalde es salir fuera, buscar inversores, empresas que quieran venir a Alcoy y crear riqueza. Pero cómo va a hacerlo si no tiene visión de futuro y además, tiene el lastre de estar en un gobierno en minoria con los comunistas. Gracias a que esta semana le han montado un congreso en Alcoy para hablar de industria, porque hasta ahora la legislatura había sido de cero en este tema.

En vez de moverse para traer proyectos de envergadura para Alcoy se dedica a echar balones fuera, y cuando tiene que vender gestión, sólo puede mostrar el rebaje de un bordillo como gran labor en la legislatura.

A través de estas líneas me gustaría explicar al señor Alcalde que es más importante Alcoinnova para Alcoy, que Ford para Valencia. Porque Alcoinnova, va a generar, en un territorio mucho más pequeño, trabajadores formados que serán polivalentes, que podrán trabajar en otros sectores por su contenido tecnológico y la importancia del conocimiento. Una oportunidad para diversificar nuestro tejido empresarial y dejar atrás el problema tan importante que ha supuesto recolocar a trabajadores de sectores tradicionales como el del textil, con capacidades difícilmente aplicables en otros sectores.

Señor Alcalde, lo que tiene que hacer desde el Ayuntamiento es facilitar la labor a las empresas y no ponerle piedras en el camino, en este caso, no llevar a los juzgados a las empresas alcoyanas.

Artículo de Opinión de Isaac Martinet, Militante de Joves Socialistes d’Alcoi

Estamos empezando a escuchar hablar de recuperación, de creación de puestos de puestos de trabajo, todo esto a pesar de unas medidas tan nocivas como una mayor facilidad de despido, la cual era más necesaria y útil obviamente que abaratar los costes de contratación, que es el verdadero problema, a parte de los excesivos trámites para constituir cualquier empresa.

Durante la crisis, a parte de la destrucción de puestos de trabajo, también han sido victima muchas empresas, sobretodo pymes, las cuales tenían una gran rigidez de actividad económica, ya que la mayoría se dedicaban al sector de la construcción y otras actividades tanto directamente como indirectamente relacionadas, lo que propició una excesiva especialización de la cual aún no hemos podido salir, repito, no hemos podido salir.

Leyendo noticias de los periódicos más afines y convencidos de la tan ansiada recuperación, usan como dato esperanzador el aumento de la construcción de viviendas, dato que cada vez que va «mejorando», yo me asusto más, ya que significa salir del agujero, para volver a caerse en el mismo.

La burbuja de la construcción dejó un exceso de infraestructuras, por lo que el sector clave para recuperarse no es este precisamente.

Alcoy, pese a que se dedicó excesivamente a la construcción de casas por todos los rincones que quedaban por edificar, está aguantando decentemente (comparado con ciudades cercanas similares), pero a costa de que la mayoría de jóvenes que estudian carrera, se tengan que marchar a Alicante, Valencia o incluso conozco que se han ido a Inglaterra o Alemania.

Si algo caracteriza nuestra zona, es el carácter emprendedor, el cual si supiésemos combinar con el talento a nivel tecnológico-industrial que crea la UPV, podríamos volver a ser de las zonas más punteras de la provincia.

Pese a ser una ciudad de 60.000 habitantes, tenemos Cámara de Comercio,  un CEEI (centro europeo de empresas innovadoras) el cual propulsa pequeños proyectos con un gran potencial, que pueden darnos ese toque de innovación que le hace falta a la ciudad y también tenemos el Ágora, lugar tanto para desarrollar proyectos, como para conferencias que nos sirvan para formación.

Emprender significa empezar de cero, con lo que significa enfocar el sector en el que nos queremos desarrollar.

Con las condiciones geográficas y poblacionales, lo mas adecuado sería sustentarse en un modelo intermedio entre industria y servicios, ya que la industria nos permitiese crear tanto empleo como riqueza, necesarios para crecer de una forma sostenible y por otra parte, el sector servicios, que crearía también trabajo y riqueza, lo que en menor medida, pero permitiría elevar el nivel de vida de nuestros habitantes.

Por lo que respecta al turismo, lógicamente no podemos aspirar a generar el mismo dinero que nuestros vecinos de la Costa Blanca, pero si aprovechar la gran masa de turistas de esa zona para ofrecer alternativas mientras se hospedan en la playa, viajes de un día, donde podríamos mostrarles la belleza de las calles del centro o los parajes naturales que nos rodean.

Pero todo esto no se consigue de la noche a la mañana, hacen falta ganas, motivación, pero sobretodo emprendedores que lideren este proyecto de cambio.

Artículo de opinión de Jorge Sedano, concejal No Adscrito en el Ayuntamiento de Alcoy.

Desde el carismático Felipe González hasta hoy, el PSOE ha estado huérfano de un líder decente. Acuérdense de la última perla: “El de la ceja…” No es fácil. Nunca ha sido fácil encontrar un mirlo blanco. El propio entramado judio-masónico de la política (como diría el Generalísimo) devora, como Saturno, a sus hijos. Sí, es así de simple. Pero, es que esto del poder y la política son, un poco, como el mundo al revés. Cosas de niños grandotes jugando al ajedrez social.: ahora jaque al rey, me como la torre; y de paso que el tablero y la partida la paguen los peones y las peonas, como dicen los más progres y progras.

Es cierto, es muy difícil sacarse de la chistera un líder cómo lo fue Adolfo Suárez y, posteriormente, Felipe González en su día. Le ha ocurrido al PSOE y le ha ocurrido al PP. La historia es la que es. Un buen líder cotiza al precio del mejor valor del Dow Jones y aquí, hasta hoy, con las excepciones de Suárez, Gónzalez y Aznar, (con mucho menos carisma que el abulense y el sevillano), el resto, Mariano incluido, son valores del montón del IBEX y algunos propios del corralito argentino. Lo de Albert Rivera, que ese si que apunta maneras, frescura y carisma es, simplemente, la excepción que confirma la anodina regla. Además Albert tiene el merito añadido de que es un autentico self-made man.

Y digo esto porque, con Pedro Sánchez, tengo la sensación que el PSOE podría, ¡si no se malva!, ¡si no lo malvan…! Un líder. Sí, sin duda, un líder del centro izquierda a medio plazo. Pedro Sánchez tiene don de gentes, llega bien en el cuerpo a cuerpo; es más, puede llegar a conectar con el centro político y acabar siendo el relevo real del “Felipismo” que encandiló a millones de españoles durante muchos años, hasta que pasó lo que pasó. Pedro Sánchez está preparado y pertenece a una generación con la que Rajoy no conecta. Lo cierto es que Rajoy nunca ha conectado.

Pedro Sánchez ha cometido errores de principiante, como todo el mundo, (lo de los funerales de Estado y otras historias de principiante), pero su firmeza uniéndose al PP contra el salvaje terrorismo jhijadista y el reconocimiento de que existe un tibio e incipiente cambio de ciclo económico le convierten, para mí sin duda, en un hombre de Estado. Le queda mucho por aprender, pero tiene madera de líder y si lo dejan, algún día, podría ser Presidente del Gobierno. Y por eso, precisamente porque tiene madera, los mediocres y las mediocras del “aparato” van a ir a por él “a saco” si no levanta el vuelo ya.

Dicen de Pedro Sánchez que es un “guaperas” y lo dicen muchas… Quien diga que el aspecto físico en política no es importante (por aquello del ejemplo del poco honorable Jordi Pujol) no tiene razón, ya que la excepción confirma la regla. Además, hay más españolas que españoles en la pirámide de población de la piel de toro y ¡ya se sabe! Pues eso.

La difícil jugada del relevo del jefe del aparato de la Federación Socialista Madrileña, “con un par”, es una jugada a vida o muerte. Pedro Sánchez lo sabe, ¡no ha tenido más remedio! ¡Blanco y en botella¡ Caen chuzos de punta en Madrid, y el arcoiris ni está, ni se le espera. Y de Despeñaperros al Peñón, de Susana, tampoco todos son… Pedro Está en su derecho. Lo han querido, injustamente, amortajar políticamente, antes de darle la oportunidad de decir buenas tardes, y por eso, muchas fans se podrían quedar con la miel en los labios, sin poder llegar a votarle y, cómo aquel que dice: “con las bragas en la mano”.

En la política, como en la vida, al final, y al margen de la valía personal, y Pedro Sánchez la tiene, también influye mucho la suerte. Imagínense, que hasta ZP fue Presidente del Gobierno.

Artículo de opinión de Bartolomé Sanz Albiñana, doctor en Filología Inglesa.

Mientras los recién llegados al jardín de las delicias se dan codazos entre ellos, intentando hacerse sitio, para subir las escaleras y descubrir la siempre grata o amarga mansión del poder, quienes observamos el espectáculo descubrimos que estamos gobernados por políticos ignorantes, negligentes e incompetentes que ni saben ni quieren saber cuando se les pregunta sobre asuntos que, por el puesto que ocupan, debieran conocer a la perfección.

Un president de Cataluña que por fin comparece para declarar que no sabe nada de los tejemanejes de su durante tantos años mentor, ni tampoco de los de su familia. Una Tania Sánchez que no se entera de lo que pasaba en el Ayuntamiento de Arribas y que en estos momentos solo parece que le preocupa subir las escaleras deprisa para no quedarse descolocada en las próximas adjudicaciones legítimas. El presidente del gobierno español tampoco se ha esforzado en esta legislatura en hacer explícito su mensaje. Chaves y Griñán tampoco sabían nada del fraude de los ERE en Andalucía. Un miembro de Podemos, profesor universitario, que desconoce la ley por la que se rige. Otro miembro del mismo partido, también de la casta docente universitaria, que igualmente parece desconocerla, adorna su currículo y obtiene pingües ingresos. Todo normal.

Nadie sabe nada de los fraudes de los cursos paripé de formación: ni patronal ni sindicatos, ni la administración pública que los debiera controlar. Solo nos faltaba conocer el descontrol financiero, la gestión deficiente y opaca que busca eludir la fiscalización externa de nuestra Universidad con la creación de entes paralelos para marear la perdiz: Tribunal de Cuentas dixit. Un rey de Marruecos que no se entera de que no puede tener una cuenta en el extranjero y burlarse de sus súbditos.

España debe tratar muy mal a Botín y Alonso para que figuren en la lista Falciani de defraudadores. And last but not least, DSK también desconocía que las mujeres de sus cuatro orgías anuales eran prostitutas; creía que eran simples libertinas que buscaban el calor de su poder.

La capacidad de nuestros dirigentes por no enterarse de lo que pasa a su alrededor raya lo esperpéntico. Eso sí, en estas escenificaciones teatrales a las que nos vamos acostumbrando, lo importante por parte de los dirigentes es no perder nunca los papeles. Ante esta situación, el resto de partidos políticos se muestran amables y comprensivos, políticamente correctos, no sea que el bumerán cambie de trayectoria y les alcance inesperadamente. En realidad, están pensando en resultados, calculando escaños y pergeñando futuras coaliciones.

Si te atacan, la mejor estrategia es ignorar al atacante con tal de no perder peldaño. Lo primordial es ascender. Además, uno siempre está amparado por el deber del sigilo y puede negarse a dar explicaciones. Lo importante es encajar amablemente el golpe, no alterarse demasiado y esperar. Más pronto de lo que uno imagina, quien estaba libre de sospecha es imputado, porque en este país la picaresca no es un género literario de nuestro lejano Siglo de Oro, es una señal indeleble en nuestro ADN.

Y entre tanto desorden, a nuestros políticos lo que menos les quita el sueño en estos momentos es que el 27% de los españoles esté en riesgo de pobreza o exclusión. Al fin y al cabo, ninguno de los incluidos en ese porcentaje va a interponerse, “cum gladiis et fustibus”, en su carrera para conseguir, a codazos, una efímera parcelita de poder.