17A/2021. III MOVILIZACIÓN ESTATAL PENSIONISTA: LA POBREZA MATA

Artículo de la Coordinadora de Pensionistes de l’Alcoià i Comtat

Pensiones públicas dignas, NO a los planes de empresa.

Tres años después de la salida a la calle del movimiento pensionista, se han conseguido avances como fruto de la movilización, y ese debe ser el camino a seguir, porque las recomendaciones del Pacto de Toledo aprobadas auguran un empeoramiento importante de la situación de las y los pensionistas actuales y futuros.

Las pensiones de pobreza matan, por eso es prioritaria nuestra reivindicación de establecer pensiones mínimas igual al salario mínimo, como marca la Carta Social Europea, así como para eliminar la brecha de género.

Y a los futuros pensionistas, ¿qué devenir les espera?

El Pacto de Toledo reafirma la privatización de las pensiones por medio de los planes de pensiones de empresa, que detraerán dinero público de la Seguridad Social y disminuirán los ingresos de las cotizaciones, para traspasarlo a los bancos como gestores de nuestra jubilación.

De imponerse las recomendaciones del Pacto de Toledo, abandonaríamos el sistema actual, basado en el reparto solidario entre generaciones y comunidades, y sería la antesala de la mochila austriaca: “tanto tienes, tanto vales”. Una Seguridad Social cada vez más pobre no sería capaz de cumplir con los compromisos sociales básicos que obliga la Unión Europea.
Esto se suma a los recortes impuestos por las reformas de las pensiones de 2011 y 2013, pero si a todo esto le añadimos el paro y la precariedad que trajeron las reformas laborales de 2010 y 2012, las nuevas generaciones de nuestros hijos y nietos estarán condenadas a un futuro incierto, y unas pensiones aún más míseras que las actuales.

La lucha es el único camino

El poder financiero presiona a través de los “agentes sociales” (patronal y sindicatos afines)  para rebajar la cuantía de las pensiones públicas, y promover los planes privados de empresa, y para parar esos planes se necesita la movilización de todos y todas.

La paralización social impuesta por la pandemia está siendo aprovechada para perpetrar nuevos recortes. Pero solo desde la calle podremos cambiar este rumbo que pretenden trazarnos, defendiendo unas pensiones públicas dignas y suficientes, para hoy y para mañana.

Por ello, este día 17 de abril queremos poner de relieve algunas de las principales demandas de nuestra Tabla Reivindicativa, dirigiéndonos a las y los pensionistas actuales y futuros, para decirles que sin lucha no hay futuro.

Las pensiones no es un asunto sólo de gente mayor: sobre todo interesa a las y los pensionistas del futuro. Jóvenes y mayores debemos trabajar con unidad “la que nos hace fuertes en la lucha”, para defender el Sistema Público de Pensiones, y decir alto y claro:
PENSIONES MÍNIMAS IGUALES AL SALARIO MÍNIMO INTERPROFESIONAL, y éste igual al 60% del Salario Medio, según la Carta Social Europea. PORQUE LA POBREZA MATA, ni pensiones de miseria, ni brecha de género.

  NO A LA PRIVATIZACIÓN DE LAS PENSIONES: NI PLANES DE EMPRESA, ni el resto de recomendaciones del “pacto de Toledo”.

  DEROGACIÓN DE LAS REFORMAS LABORALES DEL 2010 Y 2012, Y DE LAS PENSIONES DEL 2011 Y 2013, y subida del SMI. Trabajo digno y pensiones dignas.

17 de abril de 2021
MOVIMIENTO ESTATAL PENSIONISTA

No traure’s la mà del carabassí

Artículo de opinión de Kiko Cantó, Edil del PP  en el Ayuntamiento de Alcoy

La frase hecha No traure’s la mà del carabassí ya existía antes de que Alcoy comenzase a padecer el Gobierno de Antonio Francés, aunque pueda parecer que fue creada a su medida. Esta expresión hace referencia a la incapacidad para sacar provecho a los proyectos, de dar vueltas y vueltas sin aclarar nada. Si hubiera que ilustrar esta frase en el diccionario, sin duda habría que poner la foto del alcalde.

Sirvan de ejemplo las obras de recuperación de las antiguas fábricas de El Molinar, anunciadas a bombo y platillo, como siempre, en 2018 y que deberían haber acabado en junio de 2019. Hasta cuatro prórrogas concedió la Generalitat para que Alcoy no perdiese las ayudas. Pero… “que si quieres arroz catalina”, hoy en día tenemos un litigio con la empresa adjudicataria, la ciudad ha perdido los 500.000 euros de subvención y nuestro pasado industrial está en ruinas como puede acabar nuestro futuro de seguir en estas manos.

No queda ahí esta poca consistencia del Gobierno socialista local. Un año antes, en 2017, publicitaron el gasto de trece millones y medio mediante el programa Edificant, un gran plan de construcción de colegios. Cuatro años de retrasos y paralizaciones nos muestran un gasto real que a duras penas llega al 5,8 % de aquella cifra. Ni decir tiene que los responsables de semejante falta de diligencia han considerado innecesario aclarar todo este descontrol a los alcoyanos.

Algún malpensado podría creer que Antonio Francés no presiona a la Generalitat para que apruebe el Plan General Estructural por no incomodar a sus compañeros de Valencia, pero la realidad es que piensa que, como ellos son incapaces de avanzar en los proyectos, a los demás les debe pasar lo mismo y no exige la validación de un plan aprobado en el Ayuntamiento de Alcoy en mayo de 2019. Un plan que, aunque genera poco suelo industrial, menos es nada y su visado nos es necesario puesto que los tiempos no están como para seguir dejando escapar industrias.

Esperemos que la manzana de Rodes no sea el mayor ejemplo para esta expresión valenciana, cuyo equivalente en la lengua de Cervantes sería la de marear la perdiz, hacer perder el tiempo intencionadamente con la intención de retrasar la resolución de un problema. Que no sea ese tipo de idea a la que se le da mil vueltas y no se le saca el provecho deseado. Los antecedentes asustan.

Hubo una primera idea, una segunda, buscando un modelo a imitar se viajó a Suecia, se anunció que allí se instalaría un instituto tecnológico de cosmética… Recientemente en comisión informativa y sotto voce el señor alcalde reconoció que no se ubicaría en ese lugar. A no pocas asociaciones se les ha asegurado su cabida en la antigua metalúrgica, se prometieron 600 puestos de trabajo…

¿Será este, otro proyecto sin acabar? Con la manzana de Rodes, ¿traurem la mà del carabassí algún día?.

¿Mejores? Imposible

Artículo de opinión de Quique Ruiz, portavoz del PP en Alcoy

Cuando todo saltó por los aires, hace justo un año, no imaginamos lo que íbamos a ser capaces de hacer para recuperar algo muy simple: lo que anteriormente concebimos como normalidad. De la misma forma que no lo podíamos imaginar, sería conveniente no olvidarlo. Porque la dureza ha sido extrema, especialmente para los familiares de los 231 alcoyanos que han fallecido como consecuencia del coronavirus.

El primer recuerdo ha de ser necesariamente para ellos, especialmente para los más de 130 muertos en residencias geriátricas. Y más si cabe, sin voluntad de agraviar, a los 73 fallecidos en la residencia Domus Vi, que sufrieron el abandono del alcalde y de su gobierno, desaparecido de forma vergonzosa ante uno de los peores brotes de la enfermedad en España.

El segundo reconocimiento es, sin duda, para la capacidad de resistencia de los alcoyanos. Una resistencia expresada en primera instancia por el encomiable esfuerzo de los profesionales sanitarios y de servicios sociales, que desde el primer momento mostraron la importancia de disponer de robustos servicios básicos. Jamás les podremos agradecer lo suficiente su trabajo. Ni a ellos ni a los trabajadores del resto de sectores que mantuvieron su actividad presencial durante el confinamiento y que mantuvieron el pulso de la ciudad.

De heroica cabe calificar la actitud de los cientos de negocios que se han sacrificado este año por el bien común y que no se han visto compensados con indemnizaciones directas. Se vieron forzados a cerrar, primero en marzo y luego en enero, para romper la cadena de contagios y preservar la salud del resto de alcoyanos. No deberíamos obviar que ese sacrificio se ha saldado con la pérdida de 705 empleos y otros 5.200 en la incertidumbre de los 770 ERTE solicitados en la ciudad. Aquí no basta con retóricos agradecimientos. En este caso es preciso comprometerse a acertar, desde el Ayuntamiento, con ayudas directas e iniciativas que eviten más paro y desaparición de empresas.

La capacidad de adaptación de una sociedad de valentía estoica ha tenido este año su máxima expresión en los colegios, que en tiempo récord trasladaron su actividad a los dispositivos móviles para, desde septiembre, demostrar que el cumplimiento estricto de las medidas permite mantener la actividad presencial de grupo. Los docentes han puesto en valor su vocación del mismo modo que los niños nos han dado una ejemplar lección de entereza. Nos han ofrecido una dosis de confianza que nos permite creer que el futuro será irremediablemente más esperanzador.

Un año después de que todo volase por los aires, los aplausos que en primera instancia fueron dedicados a los sanitarios se extienden ahora a todos y cada uno de los alcoyanos. Los que se han refugiado en sus casas y no han huido a su segunda residencia de Penàguila en plena crisis, los que han explorado las vías del teletrabajo, los que han renunciado a los abrazos de los seres queridos, han cumplido las normas y han comprendido que la actitud de cada uno de nosotros era crucial para superar esta situación extrema.

Por eso me resisto a caer en el manido tópico de que de esta crisis vamos a salir más fuertes y mejores. Es imposible, porque, de partida, los alcoyanos hemos perdido la fuerza de 231 de los nuestros. Y, además, resulta casi insultante pensar en mejorar una sociedad que, como la de Alcoy, ha resistido unas pruebas durísimas, más incluso que las de la mayoría de ciudades de España, como demuestran todos los indicadores. Prefiero resaltar el agradecimiento por el formidable ejemplo que nos ha dado.

Quin és el preu dels alcoians?

Article d’opinió de Pablo González, Regidor de Guanyar Alcoi

Fa temps que em volta pel cap si els alcoians estarem en venda. Si els nostres governants, ara els del PSOE però abans els del PP (malauradament massa pareguts a moltes coses) no ens estan oferint al millor postor. Si no serem una moneda d’intercanvi per aconseguir els seus propis interessos, individuals i de partit. És que no trobe cap altra resposta a la seua pràctica d’anunciar grans projectes que amb idèntica velocitat amb la que els anuncien es queden en el no-res.

Ara amb el campus d’Alcoi de la Universitat d’Alacant ens trobem al davant d’un exemple claríssim. S’anuncia a bombo i plateret un nou campus a la ciutat. Un campus que per a l’alcalde Antonio Francés ens convertiria en una ciutat universitària d’alt nivell, ens permetria “dinamitzar la ciutat des del punt de vista econòmic i d’innovació” i aportaria “valor, capacitat d’atracció i capitalitat”, que esta paraula els agrada molt.

Però a este anunci se li oferixen aules menudes, abarrotades, insuficients per al volum de l’estudiantat, a les que no poden accedir amb ascensor. Sense cap biblioteca o sala d’estudi i sense les facilitats que tenen la resta de campus. I ara, després d’anys de patir per fer una carrera en pitjors condicions que els seus companys al campus de Sant Vicent del Raspeig els anuncien que no la podran acabar a Alcoi. I segurament, donades les característiques del seu alumnat sobretot en disposició de temps per raons personals i laborals, ho tindran difícil per a acabar-la fora de la ciutat. És inconcebible que un govern que ha defensat la presència de la UA a la ciutat i s’ha vanagloriat de la seua bona gestió després no oferisca una suficient inversió, de diners i esforços, i deixe a les estudiants tirades, sense més resposta que un bus per a baixar a Alacant. I damunt excusant que serà només en moments puntuals els que han de baixar a Alacant quan la realitat és que entre assignatures obligatòries i optatives, reunions amb el professorat, reunions de treball de final de grau i exàmens han d’estar baixant durant tot el curs.

Per què ho fan? No saben més i és una mostra de la seua incompetència? O potser és que els alcoians ens hem convertit per a ells en una moneda de canvi per aconseguir interessos personals i partidistes? Que tindre el campus de la UA pot resultat beneficiós per a guanyar unes eleccions? Doncs bé, ho fem i en presumim i després ja veurem. Total, d’ací a que hi haja unes noves eleccions la gent no se’n recordarà, han de pensar.

I això ho vegem ara en la UA però ho hem vist amb moltíssims altres projectes: Rodes, la reconversió de la Colònia D’aviació, un centre d’interpretació al Molinar, el turisme com a revulsiu econòmic, grans beneficis per a la ciutadania amb la Smart City i així una i una altra promesa que una vegada anunciada s’esvaïx en l’aire o es posposa eternament perquè no respon a l’objectiu de millorar la vida col·lectiva, sinó la seua pròpia. Demanem que, si realment es creu en açò, l’Ajuntament faça els esforços necessaris perquè es puguen acabar estos estudis a Alcoi i este no siga el principi del fi del campus d’Alcoi de la UA amb tots els perjudicis que suposaria per a Alcoi.

El harakiri de Ciudadanos

Artículo de opinión de Enrique Peidro, exafiliado de Ciudadanos

Esta pasada semana vivimos el enésimo capítulo del suicidio por entregas que está protagonizando Ciudadanos. Un partido prometedor en sus inicios que vivió días de vino y rosas no hace demasiado, pero que de un tiempo a esta parte se ha caracterizado por tomar malas decisiones, a cual peor que la anterior.

Como partido político, está dando sus últimos coletazos. Su futuro está escrito, ellos solos se han condenado, en el peor de los casos, a la desaparición o, en el menos malo, a ocupar una posición absolutamente irrelevante en el panorama político de nuestro país. Una lástima, porque no existe una alternativa centrista y moderada y corremos un serio riesgo de polarización, más de lo que ya está, de una sociedad que se encuentra demasiado dividida y, lamentablemente, excesivamente fragmentada.

Quien haya seguido las noticias y observado los bandazos que ha dado Ciudadanos, no se sorprenderá en absoluto de la deriva que han tomado. Y quien, como yo, haya conocido y sufrido desde sus entrañas su “modus operandi”, confirmará que esto se veía venir y era el desenlace más lógico y previsible.

Ciudadanos está organizado piramidalmente, donde las cúspides dirigen el partido de un modo dictatorial, los mandos intermedios se pelean entre sí para ver quién coloca más “amiguetes” en cargos públicos y orgánicos, y las bases, los afiliados, no cuentan para nada, excepto cuando se trata de subirles a un autobús y llevarles a un acto electoral para que muevan la banderita y jaleen las intervenciones del gran líder. Aparte de eso, no tienen el más mínimo derecho a opinar, especialmente si dicha opinión cuestiona las decisiones tomadas por los grandes gurús dirigentes. Claro, mientras el viento sopla a favor, es muy fácil mantener a la gente en el barco. Pero en cuanto las cosas se tuercen y la nave hace aguas, surgen todos los conflictos posibles y la mayoría abandona el barco en busca de otros quehaceres, tal y como viene sucediendo en los últimos meses. Pero lo peor de todo es que los dirigentes siguen negando la realidad y los mandos intermedios continúan peleándose entre ellos por garantizarse un jugoso jornal, al menos mientras ello sea posible.
En realidad, todos estos acontecimientos no nos han cogido por sorpresa por estos lares. En Alcoy, el suicidio de Ciudadanos empezó hace un par de años, concretamente cuando los responsables de Madrid eligieron como cabeza de lista para las elecciones municipales a la persona equivocada. Y esta afirmación no es una opinión personal subjetiva. En aquel momento la mayoría de la afiliación local del partido ya estaba en contra, incluida más de la mitad de la junta directiva. Pasada la mitad de la legislatura, no hay más que ver las intervenciones “gloriosas” que la actual portavoz de Ciudadanos en Alcoy ha tenido en más de un pleno municipal (¡gracias, Youtube!). Y es una lástima que los alcoyanos no conozcan sus habituales deslices y metidas de pata en comisiones, porque darían para escribir un libro, probablemente de humor, si no fuera porque su generoso e inmerecido jornal se paga con el dinero de nuestros impuestos.

El criterio seguido por el partido para dicho nombramiento fue el mismo que ha caracterizado toda la toma de decisiones en Ciudadanos y que ya he nombrado en el párrafo anterior. Fue una decisión controvertida, tomada unilateralmente desde Madrid y basada en criterios personales y no de aptitud, preparación o carisma. Una práctica nepotista que vino a cargarse un buen proyecto cimentado en el trabajo de la legislatura pasada, con un excelente trabajo del Grupo Municipal , el buen hacer del coordinador de esa época, y la amplia implicación de los afiliados. En aquel momento podía alegarse que fue una apuesta personal de alguien, pero ha quedado más que demostrado que la apuesta por los juegos florales salió mal.

Las consecuencias de esa decisión no se hicieron esperar. La primera, la pérdida de dos concejales de golpe y porrazo. La segunda, la renuncia de dos tercios de los afiliados de la ciudad. Y la tercera todavía no se ha producido, pero a modo profético, anticipo que será quedarse sin representación en el ayuntamiento de Alcoy en los próximos comicios. Tal vez antes de que eso suceda haya alguna que otra consecuencia más dolorosa para Ciudadanos en Alcoy, pero eso todavía está por ver…

Porque, como hemos dicho, Ciudadanos está empeñado en desaparecer, y parece que tienen prisa por hacerlo. La gran mayoría de los pesos pesados del partido ya no están en él. Acabamos de conocer que el senador Fran Hervías también cambia de bando. Han tenido tiempo de corregir sus errores, como el cometido en Alcoy, pero se mantienen en sus trece, luchando contra viento y marea y con la actitud del avestruz: la cabeza metida bajo tierra y negando todas las evidencias. Cuando quieran darse cuenta de su inminente desaparición y reaccionar (si es que algún día lo hacen), ya será demasiado tarde. O quizá es que estén resignados a ello y lo único que les importa es mantener el sueldo todo el tiempo que puedan. Un ejemplo: varios de los cargos de confianza de diputación de Alicante del partido se han subido el sueldo a costa de bajárselo a sus propios compañeros, simplemente por el hecho de pertenecer a “familias” diferentes dentro del propio partido. ¿Se puede ser más patético?

La catástrofe de Alcoy tiene sus responsables, todos ellos con nombres y apellidos, la mayoría de ellos de fuera de nuestra ciudad: Madrid, Valencia, Alicante, Moncada, Xixona, Alfaz del Pi… aunque también hubo gente de nuestra ciudad que contribuyó notablemente a la hecatombe, empezando por la propia implicada, quien movió todos los hilos que pudo, llamó a todos los contactos que tenía y realizó todo tipo de maniobras entre bambalinas para conseguir ser “la elegida”. Todos fueron clavando clavos en el ataúd, con sus decisiones (o con la ausencia de las mismas) de Ciudadanos en Alcoy. Pero claro, nada nos puede sorprender cuando vemos cómo están haciéndose el harakiri a nivel nacional.

Ciudadanos está muerto. Solamente falta sellar la fecha de defunción… y escribir su obituario. D.E.P.

Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental

Article d’opinió de Elisa Guillem, Regidora de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi

Recorde fa dos anys veure un documental, crec que a Netflix, parlava de les dones a Auswitch, era el primer documental que visibilitzava la barbàrie comesa als camps d’extermini des del patiment de la dona, moltes d’elles obligades a ser esclaves sexuals però, no dels alemanys, que també, sinó que eren les esclaves sexuals dels “treballadors presoners”. La periodista li preguntava a un supervivent el perquè feien servir d’aquella manera a aquelles dones. És que vosté no sap com vivíem, vosté no sap el que patíem. Necessitàvem almenys una esperança, una llum, teníem necessitats i això ens ajudava un poc a suportar l’insuportable. I ella li va preguntar per elles, i elles quina esperança tenien? Quines necessitats tenien? Quina llum tenien?… un silenci va acabar la conversació.

Aquell estiu vaig visitar Auswitch, li vaig preguntar a la guia sobre aquelles dones, no se’n parlava durant tota la visita, i amb un cert rancor a la veu, amb un to d’incredulitat davant la barbaritat que jo li preguntava ella em va respondre que aquelles dones ho havien triat, varen triar la barbàrie d’una violació continuada, del turment de la humiliació i la tortura continu davant la mort, com les dones “decents”, perquè elles eren putes. I és que fins i tot els camps d’extermini no es dividien entre nazis i presoners, dins dels presoners hi havia una subdivisió, la de les dones, la subcategoria de les que valen menys que res.

La prostitució és i ha sigut la forma més demolidora de violència cap a la dona, la compravenda de cossos humans, cossos de dona, estratifica i posa preu a la vida, i si la vida té preu, aquest pot fluctuar amb el mercat. Espanya és l’Estat europeu que lidera el consum de la prostitució i el tercer del món, i Alcoi no és cap excepció, l’increment de la prostitució és evident, és allò que tothom sap però, no se’n parla públicament. L’últim estudi de l’ONU publicat el juliol de 2020, afirma que el 39% dels homes paguen per sexe. L’estudi de l’ONU afirma que el 84% de la tracta de persones es fa amb finalitats sexuals, i dins d’aquestes víctimes, el 94% són dones i xiquetes. Unes dones i xiquetes que són invisibles, no existeixen, perquè són putes, són de segona i mereixen el que els passa. Són les “vides no plorades” de les que ens parla la Judith Butler, són aquelles que no mereixen dol perquè no tenen valor.

Els arguments a favor de la prostitució són molts, des del conegut “és l’ofici més antic món”, primera gran xorrada a l’altura del “no m’agrada el feixisme, ni de dretes ni d’esquerres” (prova de l’elevadíssim nivell cultural dels oradors), fins a la llibertat d’elecció personal. I és que molts continuen dient que hi ha dones que ho han decidit. Si gran part dels models que reben els nostres fills i filles continuen sent dones sumisses valorades pel seu físic sí, continuarà havent-hi dones que pensen que el seu futur és el seu cos, perquè mentre continuem “petant” les xarxes i televisions amb programes on un grup de jovenetes i jovenets que diuen “bro i mese”, continuen guanyant fama i diners per anar mig despullats i tenint sexe en directe, aquest model no el revertirem mai, per molts 8M que tinguem.

Fins ara l’argumentari a favor de la prostitució ha estat una visió capitalista i masculina, se’n parla de la necessitat de certs homes que, pel seu físic, timidesa, o certs impediments físics, no tenen accés al sexe si no és pagant, i clar, com cobrir aquestes necessitats bàsiques si no és amb prostitutes? A veure si ens queda clar, el sexe no és una necessitat bàsica, és un instint. Sense sexe es pot viure, pitjor però, es pot viure. Aquestes persones tenen moltes alternatives, personals o mèdiques, per “desfogar” les seues necessitats i, fins ara ningú ha pensat en les vides destrossades i traumàtiques, d’aquestes dones. No hi ha prou psicoanalistes al món per poder arreglar tantes vides trencades. Aclarim la qüestió; aquestes dones no volen tindre sexes amb vostés, és més, el vostre cos, la vostra persona els repugna terriblement, vostés estan pagant per violar a una persona de forma legal, per “desfogar-se” sense que la societat els assenyale amb el dit.

De les putes no se’n parla, perquè són les altres, són les dones dolentes que han triat una mala vida, moltes ja sabien on es ficaven… no els respondré jo, els convide a escoltar les paraules d’Amelia Tiganus, entrevistada per Jordi Évole el 2018. El resum és molt senzill, no conec cap persona que volgués que una amiga, mare, filla, germana… acabés sent puta, de fet, podria viure cent vides i no en trobaria cap. Les putes no són elles, som TOTES, hi ha una fina línia que divideix les dones “decents” de les putes, i és circumstancial, si jo com a dona hagués nascut 2000 km més al nord o més al sud, la meva vida hauria sigut completament diferent, i les circumstàncies poden tornar a canviar, per tant mentre es pose preu al cos d’una dona, TOTES som susceptibles de ser venudes, i TOTES hem de lluitar perquè aquesta barbàrie acabe, i ho hem de fer ja, perquè les putes són amigues, germanes, mares, filles, cosines, iaies d’algú, perquè les seves vides tenen valor però, no preu. I mentre el cos d’una sola dona tinga preu, el tindran tots els nostres cossos.

Durant el passat segle aquest model de dona-bona/dona-dolenta, ha sigut mostrat per la gran pantalla de forma magistral, les putes eren com els cotxes de luxe de James Bond, preciosos i reemplaçables, un complement de luxe que, si es trenca et sap greu però, no plores. Als últims anys s’ha intentat donar un valor a aquestes dones, s’ha dignificat el seu paper, les pel·lícules en què la dona prostituta comença a ser mitjanament valorada són moltes però, saben una cosa? Ser puta no mola gens, no s’ha de valorar la prostitució, s’ha de valorar la dona, la vida humana que pateix, i s’ha de lluitar per acabar amb aquests models on les dones venen els seus cossos i els homes els compren, bàsicament perquè senyores i senyors, encara que no ho creguen Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental.

Fem Història, fem 8 de març

Article d’opinió de Aranza de Gracia, Regidora d’igualtatg a l’Ajuntament d’Alcoi

Alguna vegada us heu preguntat a quin moment de la nostra història us agradaria viatjar? Pel que fa a mi, aquesta és una de les preguntes que les persones del meu entorn, de tant en tant, em solen preguntar. Bé per curiositat, o bé inclús per comentar com la societat ha anat transformant-se i evolucionant al llarg del temps, com la ciutadania ha anat adaptant-se a les circumstàncies i creixent-se davant les adversitats, com ho estem fent en l’actualitat. Doncs sabeu?, em resulta ben difícil elegir un moment concret o determinat de la història passada. Però, és clar, que parlant d’història i del Dia Internacional de la Dona, descobrim tants moments amb importància i rellevants que no sols van marcar un camí feminista al món, sinó que van canviar la història de la humanitat i la vida de més de la meitat de la població, les dones.

Sens dubte, moments que des de l’ombra van escriure noves pàgines d’esperança, lluita, igualtat i justícia. Des d’aquelles reunions de dones preparant fullets informatius, algunes vegades en la clandestinitat, passant per les dones lliures pensadores i reivindicatives que van aconseguir drets tan importants per a les dones convertides en lleis com les que hui en dia tenim. Dones valentes que sempre s’han mantingut fermes en les seues conviccions, fermes davant les situacions més complexes i que en cap moment han permés fer un pas enrere. A la nostra ciutat les coneixem: alcoianes treballadores i lluitadores, representants de diversos col·lectius i àmbits de la societat, dones empresàries i emprenedores, dones del món de la cultura i la creativitat, dones que han trencat amb pedres els fonaments d’una societat tan masclista com ha sigut l’industrial, a l’àmbit esportiu i a l’espai de la Nostra Festa. Però després d’un camí ple d’obstacles, hui estem ací amb més força que mai.

Cal fer història, però també recordar-la. Hem de tindre sempre present d’on venim i no oblidar mai tot el patiment, lluita i dificultats que ha portat el camí per aconseguir la igualtat entre dones i homes. No ho oblidem, perquè és cert que quedar-nos en la nostra zona de confort ens fa perdre l’objectivitat de la realitat que ens envolta. No oblidem que gràcies al feminisme hui podem elegir la nostra formació i feina que volem, que no cal una signatura paternal per a obrir un compte al banc i que encara menys, no cal demanar permís per a sentir-se lliures, lliures per decidir la nostra vida.

És per això, que no puc elegir cap moment concret de la història, perquè tots i cadascun dels moments viscuts al passat han escrit el nostre present de drets i llibertats. Pas a pas, amb perseverança i esforç.

Malauradament, hi ha col·lectius que els va bé que oblidem com va començar aquest camí de justícia social i igualtat, que pensem que ja està tot fet, però nosaltres no ho farem. La nostra lluita contra el sistema patriarcal continua. No ens conformarem amb el que tenim, volem trencar els estereotips de gènere i transformar el discurs ranci i d’odi pel respecte i la dignitat. Hem de lluitar i reivindicar els nostres drets, hem d’educar en igualtat, corresponsabilitat i coeducació. Apostem fermament per una ciutadania igualitària en tots i cadascun dels aspectes de la nostra quotidianitat per aconseguir, l’objectiu d’una igualtat real i efectiva entre dones i homes, perquè el feminisme, és una de les causes més dignes per les que lluitar.

En aquest 8 de març, Alcoi s’il·luminarà del color de la igualtat. Per totes les dones invisibilitzades al llarg de la història, per les dones a les quals furtaren els seus somnis i futur, per les que ja no estan i per aquelles que es van quedar en el camí, per les dones del passat i també del present, a totes i per totes que formen part de les nostres vides, fem-les visibles.

Seguim endavant. Queda molt per fer i desitge que el discurs de la igualtat no soles siga un discurs de dones, sinó un discurs de ciutadania.

I per finalitzar, fem un tracte aquest 8 de març: canviem la nostra lluita als carrers per un compromís ferm per la igualtat tots i cadascú dels nostres dies, perquè aquest any, ens quedem a casa. Mentrestant, continuem fent història, amb valentia i llibertat.

Manifest. La vida com a prioritat, la vida en el centre

Article d’opinió de Col·lectiu 8 de març

Aquest 8 de Març està marcat per la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19. La pandèmia ha provocat milers de morts i molt de sofriment i també ha destapat com són d’imprescindibles els sistemes de protecció social i el reforç de la sanitat pública i universal.

Per això enguany, més que mai, refermem la nostra aposta per la vida i per la dignitat de les persones. L’economia i la política han d’estar al servei de la gent, i no al revés. Els interessos d’unes minories no poden posar en perill la supervivència i la sostenibilitat de la vida en el planeta, la nostra casa comuna.

La pandèmia ha posat de manifest que bona part dels treballs essencials i ineludibles són, molt sovint, treballs precaris i poc valorats, majoritàriament fets per dones. I és que les faenes de cuidar, netejar, alimentar i procurar benestar encara no es reparteixen equitativament i, quan són remunerades, se sotmeten a unes condicions laborals molt dures.

La crisi sanitària no ens oculta tampoc altres crisis. No tanquem els ulls al creixement de les desigualtats, de la violència, del militarisme i del racisme. No ignorem la terrible explotació dels països empobrits, que va començar amb el colonialisme i que encara dura. Som conscients que la crisi climàtica i ambiental requereixen un canvi radical en la nostra manera de produir i de consumir.

La nostra perspectiva és, per tant, ecofeminista. L’ecofeminisme és alhora un projecte polític, ecològic i feminista. És un moviment actiu i solidari, que legitima la vida i la diversitat. Les dones han adquirit una gran capacitat de treball en xarxa amb altres dones de la família, del veïnat, amigues o companyes que s’han donat suport mútuament. Aquesta capacitat de generar treball en xarxa per a satisfer necessitats col·lectives és central per a construir una societat basada en la vida.

Són nostres, també, les reivindicacions de les dones amb diversitat funcional i, per això, reclamem la figura laboral de l’assistent personal per a tot el col·lectiu de persones amb necessitats de suports humans generalitzats i permanents.

Estem orgulloses de ser feministes. Perquè amb la lluita feminista construïm una societat més lliure, més igualitària i més justa. Una societat on ser ames del nostre cos, on poder decidir per nosaltres mateixes, sense tuteles morals imposades. La lluita feminista és de totes les persones, hòmens i dones, perquè la desigualtat ens afecta a totes i tots.

Els nous feminismes formen part d’un procés de transformació radical de les societats, l’economia i les relacions. Proposem altra forma de veure i entendre i d’estar al món, compartint, dialogant, amb sentit comú i justícia, on no es legitime la desigualtat, la pobresa, ni cap tipus de violència cap a les dones ni cap a la resta de persones.

En eixe camí, donem suport a la redacció i aprovació d’una llei que garantisca a les persones trans el seu dret a l’autodeterminació de gènere, que corregisca el desemparament normatiu en què es troben i que elimine la desigualtat a què s’enfronten en l’actualitat.
Ens volen dòcils, submises i callades. Nosaltres ens volem lliures, feministes i rebels.

VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

Alcoi, esport i dona

Article d’opinió de Javi López, Director del Centre d’Esports

Segons es desprén de l’informe de Woman and Sport de 2016, les xiquetes que participen en activitats esportives en edat i període escolar tenen un 76% de probabilitats de continuar mostrant interés per l’esport durant la resta de les seues vides.

Per tant, és un fet contrastat que el foment de l’esport en edats primerenques ha afavorit i afavoreix que el percentatge de dones que practiquen esport de manera continuada (durant un any almenys amb una freqüència d’una vegada per setmana) s’acoste al 50% i s’equilibre respecte al sexe masculí (Hàbits esportius a Espanya, CSD 2015).

Actualment a la nostra ciutat no sols a les aules, també fora d’elles, cada dia són més les xiquetes que participen de l’ampli ventall de modalitats esportives tant individuals com col·lectives a través, per exemple, de les diferents convocatòries dels Jocs Esportius.
En aquestes competicions l’augment de participació femenina ha sigut considerable d’algun temps ençà. Segons l’informe elaborat pel Centre d’Esports, a la convocatòria 2019/20 van participar 501 xiquetes, la qual cosa va suposar un 37% del total. A la convocatòria de l’any anterior 2018/19, el total va ser de 441 xiquetes, un 30%.

Projectes esportius i activitats inclusives com les EPIS (Escoles Poliesportives d’Iniciació), promogudes pel Centre d´Esports i que compten amb el suport i la col·laboració de tots els centres educatius de la ciutat, reforcen les pràctiques i el coneixement de diferents esports minoritaris en horari lectiu, afavorint i sumant per a una continuïtat en la pràctica esportiva i adopció de la mateixa com a hàbit de vida saludable en les dones.

Acostar l’esport i els seus valors a edats primerenques és sembrar per a recollir. La llavor del feminisme esportiu està hui més present que en temps passats i aquesta és la garantia més gran, no sols d’un major protagonisme futur de la dona en l’esport, sinó també de la construcció d’una societat igualitària entre homes i dones.

Lluny queda la irrupció transgressora en 1967 de Katherine Switzer en el transcurs de la Marató de Boston, tot un símbol en la lluita de les dones per la igualtat en l’esport. Poques eren les dones que en aquells anys tenien la gosadia d’envair un terreny dominat per homes. La dona, en la seua lluita i avanç social ha augmentat la seua presència en esdeveniments esportius de tota mena.

Segons document de 2019 aportat per l’organització de la Mitja Marató d’Alcoi, l’evolució de la participació femenina en aquesta prova s’ha incrementat notablement amb el pas de les edicions passant de les 312 de l’edició de 2015 (25%) a les 616 de 2019 (32%). Un termòmetre que ens permet contrastar l’avanç quantitatiu de les dones en aquesta mena d’esdeveniments a la nostra ciutat.

L’esport femení avança i es consolida. Una dada il·lustrativa: de les 17 medalles olímpiques obtingudes per la delegació espanyola en els Jocs de Rio de Janeiro, 9 van ser aconseguides per l’esport femení. Així i tot, la bretxa en l’esport federat en el nostre país continua sent considerable. Assignatura pendent. Del total de llicències federades en el nostre territori només el 22,3% són dones. Quant a esportistes d’alt nivell, l’esport femení representa el 36,4% del total (Pla Estadístic Nacional CSD 2017)

A Alcoi, segons dades aportades per les mateixes entitats esportives de la ciutat al Centre d’Esports (febrer 2021), el nombre més gran de llicències federades en l’esport femení correspon al patinatge (116 llicències), seguit per la gimnàstica (110), bàsquet (55), atletisme (53), futbol 11,7 i sala (33) i judo (30). Hem de tindre present que tots els clubs a causa de la irrupció de la pandèmia han vist minvats els nombres de llicències durant aquest any.

L’aparició d’esportistes referents, l’interés dels mitjans de comunicació per l’esport femení, les reivindicacions de les dones per continuar derrocant sostres de cristall i les polítiques d’igualtat i feminisme impulsades pel govern socialista a través d’accions i ajudes directes i lleis progressistes (Llei d’Igualtat, Programa Dona i Esport, entre altres) han afavorit la consolidació dels valors cívics, inclusius, de respecte i convivència necessaris en una societat que avança ferma cap a la paritat i igualtat d’oportunitats. No és un fet casual que serà baix mandat socialista amb una dona com Irene Lozano al capdavant del CSD, quan finalment la primera divisió del futbol femení a partir de la pròxima temporada obtinga la condició de professional. Les xiques estaran al nivell de l’ACB o la Lliga de Futbol Masculina.

Mª Carmen Mas Alós va ser reconeguda l’any 1978 pel Centre d’Esports com a millor esportista femenina de la ciutat. Des de llavors, moltes esportistes i gestores alcoianes han sigut distingides pels seus èxits i assoliments. Maria Valent, Susana Angulo, Mº Ángeles Gosálbez, Luisa Palmer, Inmaculada Pastor, Marisa Sempere, Amalia Romà, Mª Elvira Sempere, Loles Masià, Consuelo Albert, Carolina Corbí, Lara Garcia, Ruth Catalá, Amparo Camps, Carol Prats, Alba Pascual, Mar Gisbert, Andrea Silva, Pilar Serrano, Maia Llácer, Ángela Andúgar, Mónica Castillo o Daniela Picó, formen part de la història de l’esport femení alcoià. Són algunes de les nostres referents. Però hi ha moltes altres. Totes quantes van participar i participen de la pràctica o de la gestió esportiva consoliden i reforcen drets fonamentals que van més enllà de les pistes, tatamis, circuits o terrenys de joc. Quin gran instrument l’esport!!… Elles han demostrat, malgrat les dificultats, saber utilitzar-ho com ningú per a anar guanyant assalts a la marginació i injustícia social.

En l’última edició dels Premis de l’Esport (Premis 2020) a més de ser Daniela Picó reconeguda com a millor esportista de promoció, el jurat va atorgar dos reconeixements directes a l’esport femení. El primer d’ells a l’equip femení sènior del Nou Bàsquet Alcoi pel seu ascens de categoria Nacional. El segon, a l’equip femení del C.D.Alcoyano al qual a més de reconéixer-li el seu èxit esportiu, es reconeixia i valorava l’aportació i foment de l’esport femení en una modalitat tradicionalment masculina com el futbol.

Una última dada per a concloure que ens permet conéixer de primera mà el lloc rellevant que està aconseguint l’esport femení a la nostra ciutat i que ens fa albirar un futur feminista esperançador és que de les 20 ajudes atorgades en 2020 per l’Ajuntament d’Alcoi a través de la Regidoria d’Esports a esportistes de la nostra ciutat pels mèrits esportius obtinguts en aqueixa anualitat, 16 van ser destinades a esportistes femenines. Alejandra Gisbert, Àngels Alcaraz, Maria García, Laura Casabuena, Olaia Albert, Ines Padilla, Lucia Casabuena, Elba Navarro, Raquel Pla, Claudia Belda, Daniela Picó, Ángela Mengual, Laura Mengual, Fátima Guangmeng, Marta Crespo i Elena Llácer, les seues entrenadores i tantes altres… són el present i futur de l’esport femení alcoià.

Malgrat tot l’exposat amb anterioritat, amb dades que ens conviden a afrontar el futur amb optimisme i esperançats a travessar la meta i aconseguir un esport definitivament igualitari i inclusiu, la cursa encara no ha finalitzat. Si definitivament volem parlar d’un esport net de sexisme i masclisme necessitem de totes i tots. Formació, informació, compromís, lleis que afavorisquen, emparen i regulen, promoció d’esdeveniments, difusió en els mitjans…

Dones valentes, seguim en ruta. Per un futur necessàriament feminista, continuem practicant i treballant per l’esport.

La pandèmia agreuja més la situació de les dones

Article d’opinió de Manuela Pascual Ruiz, secretària General CCOO Comarques Centrals

És cert que per al conjunt de la ciutadania aquesta situació és angoixant, en la salut, en el social i en l’econòmic. Portem quasi un any arrossegant aquesta situació que ha canviat, sense dubte, les nostres vides. Les formes de relacionar-nos entre companyes i companys de treball, familiars, amics i amigues. Però sens dubte açò passarà amb l’avanç de la ciència i la responsabilitat de tots i totes.

Però em permetran que pose l’accent en la major part de la ciutadania d’aquest país, que som les dones. Aquesta pandèmia ha afectat i aprofundit encara més la situació de precarietat que pateixen, doncs, per tots és sabut, que encara hi ha sectors molt feminitzats, com el comerç, hostaleria, cuidats etc. On la COVID-19 està colpejant en l’ocupació i salaris fortament per les restriccions.

Alguns exemples clars d’això: si amb anterioritat a aquesta pandèmia eren les dones les que encapçalaven les llistes de la desocupació en tot el país, (qüestió no diferent a la nostra comarca), però com deia, aquesta situació ha agreujat mes aquesta situació. Del conjunt d’aturats i parades, segons les dades del mes de gener del 2021, hi ha 25.306 persones aturades, en el conjunt de la Intercomarcal de Comarques Centrals, 13.155 d’aquestes persones parades són dones, la qual cosa representa el 60% de l’atur en la nostra Intercomarcal. Hi ha municipis que superen aquests percentatges. Si parlem de contractes realitzats, ací es reverteix la tendència i veiem com s’ha contractat menys dones en aquest inici d’any. Del total de les contractacions realitzades el mes de gener de 2021 en la Intercomarcal (7.446) contractes, el 55% s’han realitzat a homes, i el 45% a dones. Aquesta situació del mercat laboral és la que vénen patint moltes dones per a trobar una ocupació. Però, d’altra banda, les que tenen ocupació pateixen contractes i treballs precaris, salaris baixos, parcialitats no desitjades o involuntàries, bretxes salarials Hem de recordar hui que les dones cobren 5.301€ menys, de mitja, que els homes. Queda molt de temps per a corregir les bretxes salarials entre homes i dones, i les conseqüències per les quals es produeixen, però com més prompte millor comencem a corregir aquestes males pràctiques, tant a l’hora de contractar, romandre i eixir de les empreses, abans s’eliminaren aquestes desigualtats.

Sincerament, cal passar de les muses al teatre. Necessitem que no sols les nostres administracions traguen normatives, si no que les nostres patronals actuen en aquesta matèria. No m’agrada que les actuacions que es puguen realitzar en les empreses sobre els plans d’igualtat vinguen donades perquè hi ha una llei que els obligue a fer-ho. M’agradaria que fóra una tasca diària de creença i de convenciment que aquestes discriminacions no haurien de produir-se per raons del sexe i el gènere.

Però, com pensem algunes, davant la falta de voluntat han d’haver-hi normatives que obliguen fer-ho. Per això, vull emplaçar a les direccions de les empreses i a la Representació Legal de les Persones Treballadores a que es senten i elaboren conjuntament aquests plans d’igualtat. Si, hi ha qui té l’obligació de fer-ho en funció del nombre de persones treballadores que tinguen, però també m’agradaria que en les quals no tenen aquesta obligació, corregisquen aqueixes possibles anomalies que es puguen produir.

Sóc de les convençudes que, si treballem per unes condicions dignes en matèria salarial, ocupació, pensions, igualtat, per una llei de racionalització d’horaris que possibilite i facilite els drets de conciliar la vida laboral i la familiar, per una millora dels nostres serveis públics, per un creixement econòmic sostenible, amb respecte al medi ambient, on treballem segures, si fem això estarem entre els països més competitius i avançats d’Europa.