Opinión

Artículo de Opinión de Antonio Francés, alcalde de Alcoy

Al plenari que vam celebrar de forma extraordinària el passat dilluns vam aprovar plantejar un nou recurs contenciós administratiu contra la resolució de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient per la qual s’aprova definitivament l’Actuació Territorial Estratègica (ATE) Alcoinnova, el motiu d’aquest recurs, en contra del que volen fer alguns, no és que estem en contra del projecte de l’empresa alcoiana La Española, ni som contraris al progrés d’Alcoi, al contrari, nosaltres pensem en el futur de la nostra ciutat.

La nostra intenció és poder ser partícips del que és fa a Alcoi, i els informes tècnics, tant d’urbanisme, com d’arquitectura són contraris a la ubicació del projecte Alcoinnova a la zona de La Canal pel risc mediambiental que suposa. Els informes els vam enviar a la Generalitat, que va respondre totes les al·legacions, excepte les que vam plantejar des del Govern Municipal, on incloíem aquests informes contraris.

Durant el període que duem gestionant Alcoi, per a nosaltres l’opinió dels tècnics de l’Ajuntament sempre ha estat la prioritària, un exemple el tenim a La Rosaleda, doncs a Alcoinnova pensem el mateix, volem que el nostre Ajuntament tinga el poder de decisió del que es fa als seu municipi. EL PP des de Valencia no pot imposar a tots els alcoians i alcoianes una decisió com esta sense ni tan sols escoltar-nos, i decidir ells quins riscos i quins no podem assumir a Alcoi.

Quan vam anar a la Generalitat vam descobrir el darrer informe de la Confederació Hidrogràfica del Xuquer que adverteix del risc de contaminació de l’Aqüífer del Molinar si La Española es traslladara a La Canal.

Una prova més de que no estem en contra del projecte és que plantegem alternatives, la més idònia és la de Pagos, tal i com reafirmen els tècnics, evita qualsevol risc mediambiental per al futur d’Alcoi, a més el terrenys són més barats, allí disposem de 274.000 metres quadrats de sòl per a realitzar el parc tecnològic, al costat de l’autovia.

Articulo de Opinión de Verònica Gisbert, candidata a cabeza de lista de Guanyem Alcoi.

Fa segles que l’economia oficial va deixar de ser una eina als serveis de la societat, per a convertir-se en d’acumulació de la riquesa per uns pocs. Les conseqüències d’aquest tipus d’economia les vivim als nostres cossos diariament. Aquestes mesures seran portades per a la seva anàlisi, debat i posterior votació a les Jornades Municipalistes de Guanyem Alcoi.

Fer públics tots els serveis municipals, com ara la neteja, jardineria, obres, etc.

Lluitar decididament contra el frau en aquells impostos de titularitat municipal.

Garantir unes contractacions públiques en condicions d’igualtat i mèrit, però fent prevaldre valors com ara la sostenibilitat, el treball de qualitat, etc.

Promoure una alimentació i economia sostenibles a partir de circuits curts de distribució impulsats per l’Ajuntament, tant en el comerç com en l’hostaleria.

Política racional d’industrialització, en coordinació amb altres pobles, valoritzant el sector, però posant per damunt de tot la sostenibilitat.

Impulsar el treball cooperatiu en àrees o activitats que puguen ser d’alt valor afegit per tal de crear un terciari avançat que puga servir a la indústria i el conjunt de l’activitat.

Creació de marca de ciutat lligada a clústers ja consolidats i que poden ser factors atractors de més activitat.

Foment de la col·laboració en el petit comerç per a fer una oferta global tipus centre comercial obert, com s’ha fet en altre ciutats amb èxit.

Programes d’incentivació del treball cooperatiu dins de l’Ajuntament per a desenvolupar una institució més eficaç.

Reducció d’impostos municipals per a les empreses que faciliten de manera efectiva la conciliació laboral.

Article d’opinió de Francesc X. Blay, regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi.

Primer capítol. La declaració d’ATE. Des del principi de la declaració del projecte Alcoinnova com a Actuació Territorial Estratègica (ATE), l’Ajuntament d’Alcoi ha estat un convidat de pedra. Les seues opinions no serveixen de res, malgrat que la Constitució espanyola consagra el principi d’autonomia municipal. En la primera fase d’audiència no ha tingut a penes en compte cap dels informes emesos pels seus tècnics. La Generalitat ha volgut substituir el municipi, que és l’únic responsable del planejament urbanístic. Senzillament intolerable.

Segon capítol. La Resolució. El 7 de juliol de 2014 la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient aprova el projecte, però no es publica la Resolució fins al 27 de gener de 2015. Més de sis mesos després! La conclusió és que s’ha fet una manipulació política –electoral– del tema molt descarada. Malgrat el temps transcorregut, la Resolució es fa pública amb alguns errors (que ja vam advertir en la Comissió Informativa prèvia).

Un. No solament no tracta de desactivar les reivindicacions alcoianes sobre l’autonomia municipal (convertint-lo, per exemple, en peça important), sinó que reforça el seu menyspreu a l’Ajuntament en no dignar-se a respondre les al·legacions confeccionades pel seus tècnics. Les al·legacions municipals, com d’altres, discutien la ubicació, no el projecte. En conclusió, per fer “tacticisme” polític, miop i de cantonada, la Conselleria ha perdut una oportunitat d’or de fer les coses un poc millor.

Un altre error. La Resolució de la Conselleria conté en les normes urbanístiques annexes (les que ordenaran el projecte en darrer terme), algunes mancances i contradiccions que desautoritzen el rigor i la serietat del document aprovatori. En direm tres solament (totes són reparables, però hi són). 1) En uns llocs parla d’una única unitat d’execució per a les tasques d’urbanització, i en d’altres com si n’hi haguera diverses. 2) Pel que fa als usos permesos i prohibits —tema rellevant per la seua importància—–, apareix l’estació de servei de carburant tant com a compatible o permesa com a no permesa o incompatible. O es permet o no es permet. Suposem que és un error que es pot reparar fàcilment, però la contradicció està publicada. 3) No s’inclouen en el document les fitxes urbanístiques de gestió i les d’usos permesos o incompatibles. Algunes dades urbanístiques han canviat i s’hi hauria de reflectir. Però les fitxes no hi són.

Tercer capítol. El recurs. El resultat és molt clar: la Conselleria no ha deixat als alcoians una altra eixida que els jutjats. Per responsabilitat, i en defensa de la capacitat de “poder decidir” dels alcoians, era necessari demanar seguretat jurídica i tutela judicial davant l’evident arbitrarietat o l’abús de poder. (També a l’empresa li interessa la seguretat jurídica). Aquest és, en definitiva, el contingut fonamental del recurs: la indefensió en què queda l’Ajuntament en no contestar les al·legacions i que la Resolució conculca tant el principi d’autonomia local com el d’igualtat (per què l’Ajuntament de València, en el tema del nou estadi de futbol del Valencia CF, sí que té l’última paraula, i l’Ajuntament d’Alcoi, en una zona sensible com la Canal, no?). Als quals s’afegeixen altres arguments: la incongruència de la proposta amb l’Estratègia Territorial de la CV, la irregular desclassificació del sòl no urbanitzable de la proposta, i que el criteri de la propietat —la proposta circumscriu el projecte al dominis predials dels proponents— no pot ser el definitiu, entre d’altres.

Quart capítol. Qui podrà instal·lar-s’hi i qui no. Tot i que han afirmat de forma reiterada els promotors i els seus defensors que és un projecte singular, únic, d’alta qualificació innovadora i tecnològica, la realitat de les Normes Urbanístiques esmentades ho desmenteix. Ni és requisit ni criteri preferent. Més aviat el contrari. La Resolució autoritza la construcció de xalets o edificis residencials, la creació d’un centre comercial o edificis dedicats al comerç…, i fins i tot permet la instal·lació d’un bon grapat d’activitats que en l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer estaven prohibides pel perill de contaminació de l’aqüífer del Molinar: indústries agroalimentàries i de begudes (com vi, oli, llet…), fabricació de vidre, mobles, cables, components electrònics, sabons, fibres artificials i sintètiques, aparells electrodomèstics, plàstics, mobles, textils… Això sí, sempre que no sobrepassen el risc 3 (de 0 a 5) del Nomenclàtor d’activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses. Preguntem: per què el 3 i no un d’inferior? Si els vessaments han de ser 0, també el risc hauria de ser 0, i no “pujar-lo” fins al 3, no? Aleshores…? Una de les al·legacions de Compromís insistia en aquest tema, però la resposta ha estat decebedora: no n’han fet cas. També aquest tema podria ser objecte de recurs perquè sembla més un projecte de requalificació urbanística que un autèntic parc empresarial del segle XXI.

Epíleg. Per la fragilitat de la zona, per les circumstàncies urbanístiques i mediambientals i per les característiques del projecte, no és la Canal el lloc més adient. Tant de bo puga dur-se a terme en una altra ubicació. Pel bé de tots.

P.D.: No puc ocultar una sensació que tinc: la majoria dels que defensen les bondats d’Alcoinnova (regidors sobretot), no s’han llegit quasi cap document del projecte: ni les diferents versions, ni les memòries, ni els informes annexos, ni la Resolució definitiva de la Conselleria, ni el text del recurs aprovat en el Ple. Nosaltres, de moment, sí.

Article d’opinió de Verònica Gisbert, candidata a cap de llista per Guanyem Alcoi.

Alcoi necessita un revulsiu. No tenim temps a perdre i ja no ens alimenten molles. Els primers 100 dies han de suposar capgirar les prioritats de l’administració per recuperar l’esperança i la il·lusió de la gent. No hi ha cap altra eixida, cal actuar amb celeritat. Per això proposem un decàleg de mesures a aplicar d’immediat:

Pla de rescat social, que garantisca el mínim vital, el dret a l’alimentació i els subministraments bàsics (aigua, llum, gas). Això passa per augmentar els diners d’ajudes a les famílies fins al 5% del pressupost (en l’actualitat és de l’1%).

Municipi lliure de desnonaments.Amb la mobilització urgent d’habitatges públics. També mitjançant la sanció als bancs que mantinguen pisos buit i la bonificació de l’IBI al lloguer.

Tarifació social. Fent progressius els preus dels serveis públics, com a garantia d’equitat i accessibilitat. Començant per la gratuïtat del transport públic per a aturats, estudiants i jubilats, cap a una ciutat més amable i sostenible i un Centre Històric peatonal. I continuant per assegurar l’accés debades a piscines i poliesportius a famílies sense recursos, també a les gestions administratives que requerisquen.

Els serveis públics no són un negoci. Remunicipalització immediata de la recollida selectiva i el servei de neteja i denúncia dels incompliments de les empreses de transport públic i abastiment d’aigua. No sols per impedir l’enriquiment privat amb diners públics, l’objectiu és millorar els serveis i ampliar les plantilles. En l’actualitat, l’aigua és cara, el transport insuficient i la ciutat està bruta.

No es tanca cap línia educativa a l’escola pública. L’Ajuntament beneficiarà, mitjançant ajudes de llibres i de menjadors, als qui opten per l’educació pública fins que es completen les places ofertades. No es poden malbaratar els recursos públics. Només hi haurà ajudes a la concertada en cas que no queden places a les nostres escoles públiques, les que hem construït amb els diners de totes i tots i cal potenciar.

Treballar menys per treballar tothom.Aplicació de la jornada laboral de 35 hores setmanals al consistori i important convocatòria d’oposicions lliures. Necessitem més treballadors públics a serveis socials i a la brigada d’obres.

Revisió de la relació de llocs de treball a l’Ajuntament amb l’objectiu de minvar les diferencies salarials, per la via d’eliminar els complements salarials arbitraris injustificats i augmentar els salari base dels més desafavorits.

Sense privilegis. Reducció del salari dels edils alliberats a tres vegades el salari mínim i de les compensacions per assistència a comissions i plenaris fins a un màxim d’un salari mínim. Eliminació dels llocs de confiança, l’assistència administrativa als grups serà facilitada pels propis treballadors de l’administració o se la procuraran els grups municipals mitjançant les subvencions que ja reben.

Reclamarem el deute històric de la Generalitat. Si cal, aplegant a l’expropiació de bens, si no es fan càrrec de les seues obligacions, de manera immediata i amb interessos.

Justícia impositiva. Que pague més qui més en té. Cal una revisió en profunditat i justificada de la “contribució” que impedisca els greuges comparatius i bonifique fins al 100% els qui menys tenen. Per suposat, l’Església Catòlica també haurà de contribuir pagant el que li pertoca. També al rebut de la brossa i a l’impost de vehicles.

Auditoria ciutadana del deute. Volem saber on han anat a parar els diners dels sobrecostos del Calderon, l’adjudicació abusiva de l’inexistent Bulevard i la resta del saqueig de les arques públiques. Per això, posarem en marxa una auditoria de l’actual deute i dels pagaments injustificats a les darreres legislatures. Per posar fi a l’amnistia judicial als regidors del PP que ha aplicat de facte el PSOE.

Artículo de opinión de Rafael Montava, consultor financiero empresarial.

La interpretación de las clausulas de indexación es vulnerada cuando el beneficiario es el cliente y el perjudicado el banco ¿Para qué se firman los contratos?.

Parece inusual que los intereses sean negativos, o que un inversor pague por prestar dinero a su cliente, no estamos en el día de los santos inocentes y parece que de ahora en adelante puede ser bastante normal y en un fututo no muy lejano más todavía.

Clarificando un poco mas este asunto, podemos decir que se trata de operaciones hipotecarias en multidivisa denominadas en monedas que no es el euro, e indexadas a otro índice de referencia distinto al Euribor, generalmente el Libor.- Pues bien en esos casos como ocurre en monedas como el franco suizo al ser el interés de la misma negativo, el banco que tiene la hipoteca de un cliente debería remunerar esta cuenta y pagar intereses en vez de cobrar, ya que así lo contemplan las clausulas suelo de las operaciones y las indexaciones de las mismas, está claro que los bancos interpretan restrictivamente este interés negativo y apoyándose en la propia naturaleza de la operación no la aplican y ademas cuentan con la ayuda y el beneplácito del BdE que les apoya en detrimento de la parte más débil que es el cliente bancario que tiene la hipoteca.

Si tenemos en cuenta únicamente la naturaleza de estas operaciones como dicen ¿Cómo interpretaremos que un inversor pague dinero por prestarlo?, eso está ocurriendo en la compra de deuda pública de determinados países como Alemania, o reconozcamos la célebre frase que dice “estas son las normas y si no le gustan se las cambiamos” o no las aplicamos, lo que más convenga a los intereses de la banca, ¿Por qué no se cumplen los contratos que firman las ambas partes?, en este caso son intereses y si son otro tipo de depósitos.

La influencia que ejerce la banca en su conjunto sobre las normas que le pueden afectar y su aplicación ya sea por el regulador o por la justicia es impresionante, recordamos que hasta hace bien poco las sentencias sobre clausulas suelo eran discriminatorias hacia la parte más débil ahora cuando es un clamo social, la percepción de los jueces cambia para equilibrar la balanza, las leyes con las mismas pero la interpretación diferente, sigue estando plenamente vigente “PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO “.

Artículo de opinión de Bartolomé Sanz Albinañana, Doctor en Filología Inglesa.

El salto de Ángel Gabilondo a la escena política, si se materializa, sin duda va a suponer un cambio en el discurso al que estamos acostumbrados. Cada uno pone en el asador los ingredientes que tiene a mano, su bagaje, sus valores. No obstante, al menos a primera vista, el lenguaje de la Metafísica no encaja bien con el de la política, aunque estemos de acuerdo en que, en principio, no tendría por qué ser un mal compañero de viaje para la Política (en mayúscula).

Los filósofos de profesión no son, en general, una especie que acostumbre a pastar en un solo pastizal, de ahí que no se prodiguen en demasía en la cosa pública. No sorprende, por tanto, que cuando alguno se decide, vaya por libre, sin el santo y seña de unas siglas. Pero simplemente por la apuesta y por el riego que supone la iniciativa, merece que prestemos alguna atención. El profesor de la Universidad Autónoma de Madrid va a necesitar imaginación para que ambos lenguajes se acomoden, no chirríen y puedan originar propuestas no ya que sean revolucionarias, sino que simplemente desatasquen situaciones eternamente anquilosadas .

Hasta la fecha todo el supuesto anterior resulta utópico, por no decir inalcanzable, y más en un escenario en el que la cultura humanista está proscrita y devaluada. Si se ha prescindido del lenguaje filosófico en la última reforma educativa, con más razón, más pronto que tarde tendrá la consideración de foráneo y fuera de lugar en el debate parlamentario y ante cualquier intento de alcanzar acuerdos; simplemente porque el código retórico, además de no ser productivo, entorpece la comunicación efectiva. Como decía un político: “La retórica y las humanidades no sirven para confeccionar los presupuestos, ni para hacer carreteras, ni abrir hospitales”.

Visto lo visto, el escepticismo merodeará nuestra percepción del filósofo convertido en político circunstancial hasta que alguna propuesta se materialice y eche a andar. Posiblemente no se avance mucho, pero si la descalificación del adversario y el grito eterno del “tú más” desaparecen del escenario, algo se habrá avanzado. Pactos, lo que se entiende por pactos, no van a surgir porque para alcanzarlos supondría la pérdida de la esencia y las señas de identidad de los partidos en eterna liza: me refiero, claro está, al bipartidismo que siempre ha regido los destinos de nuestro país.

El mensaje del nosotros por encima del yo, de lo comunitario por encima de lo individual, tiene su interés, máxime en una cultura como la nuestra (judeo-cristiana) en la que el individuo está por encima de lo colectivo desde el mismo día en que el nómada Abraham empezó a tutear a Dios plantándole cara al interceder cansinamente por Sodoma (Génesis 18). Curiosamente, en ese caso concreto, el individuo, al desear negociar el futuro de los sodomitas, pensaba en la colectividad.

En política estamos acostumbrados a ver al individuo que destaca por encima del resto e incluso le animamos cuando le vemos con posibilidades de guiar al grupo. En nuestra concepción moderna del mundo no entendemos un grupo sin un líder visible, el mirlo blanco, para entendernos. El individualismo como filosofía de la vida moderna nace en el Renacimiento. En nuestro país, y sobre todo en los últimos tiempos, no tenemos figuras de rebeldes honrados como Lutero, que hace casi quinientos años expresó con valentía su insatisfacción por el comportamiento de la Iglesia católica, exteriorizándolo con las 95 tesis que ponían de manifiesto la corrupción y los abusos como la venta de indulgencias: el negocio eclesiástico en aquellos momentos. Ahora la corrupción política supera la eclesiástica.

El individualismo en principio pone en tela de juicio la tradición, y también pone en peligro la paz que proporciona la siempre deseada convivencia, pero crea un germen de desafío, a veces justo y necesario, ante el mundo. El profesor Álvarez Junco se empeña en demostrar lo contrario (“El famoso individualismo español”, El País 4 de enero de 2015), queriendo enfatizar el papel de la colectividad y del pueblo por encima de los individuos, pero al final reconoce que en el fondo nuestra sociedad es individualista, por muy mala prensa que tenga el individualismo.

Aquí y ahora tememos a los líderes individuales surgidos de la nada, no por su oportunismo, sino por si acaso de la noche a la mañana cambian de vestimenta y se tornan dictadores, ajustando finalmente su discurso a las conocidas necesidades del guión. Todos los programas pregonan la solidaridad y el bien común, pero a la larga lo que se practica y se venera es el individualismo.