Estem a favor d’Alcoinnova i plantegem un lloc alternatiu

Artículo de Opinión de Antonio Francés, alcalde de Alcoy

Al plenari que vam celebrar de forma extraordinària el passat dilluns vam aprovar plantejar un nou recurs contenciós administratiu contra la resolució de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient per la qual s’aprova definitivament l’Actuació Territorial Estratègica (ATE) Alcoinnova, el motiu d’aquest recurs, en contra del que volen fer alguns, no és que estem en contra del projecte de l’empresa alcoiana La Española, ni som contraris al progrés d’Alcoi, al contrari, nosaltres pensem en el futur de la nostra ciutat.

La nostra intenció és poder ser partícips del que és fa a Alcoi, i els informes tècnics, tant d’urbanisme, com d’arquitectura són contraris a la ubicació del projecte Alcoinnova a la zona de La Canal pel risc mediambiental que suposa. Els informes els vam enviar a la Generalitat, que va respondre totes les al·legacions, excepte les que vam plantejar des del Govern Municipal, on incloíem aquests informes contraris.

Durant el període que duem gestionant Alcoi, per a nosaltres l’opinió dels tècnics de l’Ajuntament sempre ha estat la prioritària, un exemple el tenim a La Rosaleda, doncs a Alcoinnova pensem el mateix, volem que el nostre Ajuntament tinga el poder de decisió del que es fa als seu municipi. EL PP des de Valencia no pot imposar a tots els alcoians i alcoianes una decisió com esta sense ni tan sols escoltar-nos, i decidir ells quins riscos i quins no podem assumir a Alcoi.

Quan vam anar a la Generalitat vam descobrir el darrer informe de la Confederació Hidrogràfica del Xuquer que adverteix del risc de contaminació de l’Aqüífer del Molinar si La Española es traslladara a La Canal.

Una prova més de que no estem en contra del projecte és que plantegem alternatives, la més idònia és la de Pagos, tal i com reafirmen els tècnics, evita qualsevol risc mediambiental per al futur d’Alcoi, a més el terrenys són més barats, allí disposem de 274.000 metres quadrats de sòl per a realitzar el parc tecnològic, al costat de l’autovia.

Decàleg per una economia social: des de l’economia voraç a una economia social

Articulo de Opinión de Verònica Gisbert, candidata a cabeza de lista de Guanyem Alcoi.

Fa segles que l’economia oficial va deixar de ser una eina als serveis de la societat, per a convertir-se en d’acumulació de la riquesa per uns pocs. Les conseqüències d’aquest tipus d’economia les vivim als nostres cossos diariament. Aquestes mesures seran portades per a la seva anàlisi, debat i posterior votació a les Jornades Municipalistes de Guanyem Alcoi.

Fer públics tots els serveis municipals, com ara la neteja, jardineria, obres, etc.

Lluitar decididament contra el frau en aquells impostos de titularitat municipal.

Garantir unes contractacions públiques en condicions d’igualtat i mèrit, però fent prevaldre valors com ara la sostenibilitat, el treball de qualitat, etc.

Promoure una alimentació i economia sostenibles a partir de circuits curts de distribució impulsats per l’Ajuntament, tant en el comerç com en l’hostaleria.

Política racional d’industrialització, en coordinació amb altres pobles, valoritzant el sector, però posant per damunt de tot la sostenibilitat.

Impulsar el treball cooperatiu en àrees o activitats que puguen ser d’alt valor afegit per tal de crear un terciari avançat que puga servir a la indústria i el conjunt de l’activitat.

Creació de marca de ciutat lligada a clústers ja consolidats i que poden ser factors atractors de més activitat.

Foment de la col·laboració en el petit comerç per a fer una oferta global tipus centre comercial obert, com s’ha fet en altre ciutats amb èxit.

Programes d’incentivació del treball cooperatiu dins de l’Ajuntament per a desenvolupar una institució més eficaç.

Reducció d’impostos municipals per a les empreses que faciliten de manera efectiva la conciliació laboral.

La Generalitat, l’Ajuntament i La Española

Article d’opinió de Francesc X. Blay, regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi.

Primer capítol. La declaració d’ATE. Des del principi de la declaració del projecte Alcoinnova com a Actuació Territorial Estratègica (ATE), l’Ajuntament d’Alcoi ha estat un convidat de pedra. Les seues opinions no serveixen de res, malgrat que la Constitució espanyola consagra el principi d’autonomia municipal. En la primera fase d’audiència no ha tingut a penes en compte cap dels informes emesos pels seus tècnics. La Generalitat ha volgut substituir el municipi, que és l’únic responsable del planejament urbanístic. Senzillament intolerable.

Segon capítol. La Resolució. El 7 de juliol de 2014 la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient aprova el projecte, però no es publica la Resolució fins al 27 de gener de 2015. Més de sis mesos després! La conclusió és que s’ha fet una manipulació política –electoral– del tema molt descarada. Malgrat el temps transcorregut, la Resolució es fa pública amb alguns errors (que ja vam advertir en la Comissió Informativa prèvia).

Un. No solament no tracta de desactivar les reivindicacions alcoianes sobre l’autonomia municipal (convertint-lo, per exemple, en peça important), sinó que reforça el seu menyspreu a l’Ajuntament en no dignar-se a respondre les al·legacions confeccionades pel seus tècnics. Les al·legacions municipals, com d’altres, discutien la ubicació, no el projecte. En conclusió, per fer “tacticisme” polític, miop i de cantonada, la Conselleria ha perdut una oportunitat d’or de fer les coses un poc millor.

Un altre error. La Resolució de la Conselleria conté en les normes urbanístiques annexes (les que ordenaran el projecte en darrer terme), algunes mancances i contradiccions que desautoritzen el rigor i la serietat del document aprovatori. En direm tres solament (totes són reparables, però hi són). 1) En uns llocs parla d’una única unitat d’execució per a les tasques d’urbanització, i en d’altres com si n’hi haguera diverses. 2) Pel que fa als usos permesos i prohibits —tema rellevant per la seua importància—–, apareix l’estació de servei de carburant tant com a compatible o permesa com a no permesa o incompatible. O es permet o no es permet. Suposem que és un error que es pot reparar fàcilment, però la contradicció està publicada. 3) No s’inclouen en el document les fitxes urbanístiques de gestió i les d’usos permesos o incompatibles. Algunes dades urbanístiques han canviat i s’hi hauria de reflectir. Però les fitxes no hi són.

Tercer capítol. El recurs. El resultat és molt clar: la Conselleria no ha deixat als alcoians una altra eixida que els jutjats. Per responsabilitat, i en defensa de la capacitat de “poder decidir” dels alcoians, era necessari demanar seguretat jurídica i tutela judicial davant l’evident arbitrarietat o l’abús de poder. (També a l’empresa li interessa la seguretat jurídica). Aquest és, en definitiva, el contingut fonamental del recurs: la indefensió en què queda l’Ajuntament en no contestar les al·legacions i que la Resolució conculca tant el principi d’autonomia local com el d’igualtat (per què l’Ajuntament de València, en el tema del nou estadi de futbol del Valencia CF, sí que té l’última paraula, i l’Ajuntament d’Alcoi, en una zona sensible com la Canal, no?). Als quals s’afegeixen altres arguments: la incongruència de la proposta amb l’Estratègia Territorial de la CV, la irregular desclassificació del sòl no urbanitzable de la proposta, i que el criteri de la propietat —la proposta circumscriu el projecte al dominis predials dels proponents— no pot ser el definitiu, entre d’altres.

Quart capítol. Qui podrà instal·lar-s’hi i qui no. Tot i que han afirmat de forma reiterada els promotors i els seus defensors que és un projecte singular, únic, d’alta qualificació innovadora i tecnològica, la realitat de les Normes Urbanístiques esmentades ho desmenteix. Ni és requisit ni criteri preferent. Més aviat el contrari. La Resolució autoritza la construcció de xalets o edificis residencials, la creació d’un centre comercial o edificis dedicats al comerç…, i fins i tot permet la instal·lació d’un bon grapat d’activitats que en l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer estaven prohibides pel perill de contaminació de l’aqüífer del Molinar: indústries agroalimentàries i de begudes (com vi, oli, llet…), fabricació de vidre, mobles, cables, components electrònics, sabons, fibres artificials i sintètiques, aparells electrodomèstics, plàstics, mobles, textils… Això sí, sempre que no sobrepassen el risc 3 (de 0 a 5) del Nomenclàtor d’activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses. Preguntem: per què el 3 i no un d’inferior? Si els vessaments han de ser 0, també el risc hauria de ser 0, i no “pujar-lo” fins al 3, no? Aleshores…? Una de les al·legacions de Compromís insistia en aquest tema, però la resposta ha estat decebedora: no n’han fet cas. També aquest tema podria ser objecte de recurs perquè sembla més un projecte de requalificació urbanística que un autèntic parc empresarial del segle XXI.

Epíleg. Per la fragilitat de la zona, per les circumstàncies urbanístiques i mediambientals i per les característiques del projecte, no és la Canal el lloc més adient. Tant de bo puga dur-se a terme en una altra ubicació. Pel bé de tots.

P.D.: No puc ocultar una sensació que tinc: la majoria dels que defensen les bondats d’Alcoinnova (regidors sobretot), no s’han llegit quasi cap document del projecte: ni les diferents versions, ni les memòries, ni els informes annexos, ni la Resolució definitiva de la Conselleria, ni el text del recurs aprovat en el Ple. Nosaltres, de moment, sí.

100 dies 10 propostes

Article d’opinió de Verònica Gisbert, candidata a cap de llista per Guanyem Alcoi.

Alcoi necessita un revulsiu. No tenim temps a perdre i ja no ens alimenten molles. Els primers 100 dies han de suposar capgirar les prioritats de l’administració per recuperar l’esperança i la il·lusió de la gent. No hi ha cap altra eixida, cal actuar amb celeritat. Per això proposem un decàleg de mesures a aplicar d’immediat:

Pla de rescat social, que garantisca el mínim vital, el dret a l’alimentació i els subministraments bàsics (aigua, llum, gas). Això passa per augmentar els diners d’ajudes a les famílies fins al 5% del pressupost (en l’actualitat és de l’1%).

Municipi lliure de desnonaments.Amb la mobilització urgent d’habitatges públics. També mitjançant la sanció als bancs que mantinguen pisos buit i la bonificació de l’IBI al lloguer.

Tarifació social. Fent progressius els preus dels serveis públics, com a garantia d’equitat i accessibilitat. Començant per la gratuïtat del transport públic per a aturats, estudiants i jubilats, cap a una ciutat més amable i sostenible i un Centre Històric peatonal. I continuant per assegurar l’accés debades a piscines i poliesportius a famílies sense recursos, també a les gestions administratives que requerisquen.

Els serveis públics no són un negoci. Remunicipalització immediata de la recollida selectiva i el servei de neteja i denúncia dels incompliments de les empreses de transport públic i abastiment d’aigua. No sols per impedir l’enriquiment privat amb diners públics, l’objectiu és millorar els serveis i ampliar les plantilles. En l’actualitat, l’aigua és cara, el transport insuficient i la ciutat està bruta.

No es tanca cap línia educativa a l’escola pública. L’Ajuntament beneficiarà, mitjançant ajudes de llibres i de menjadors, als qui opten per l’educació pública fins que es completen les places ofertades. No es poden malbaratar els recursos públics. Només hi haurà ajudes a la concertada en cas que no queden places a les nostres escoles públiques, les que hem construït amb els diners de totes i tots i cal potenciar.

Treballar menys per treballar tothom.Aplicació de la jornada laboral de 35 hores setmanals al consistori i important convocatòria d’oposicions lliures. Necessitem més treballadors públics a serveis socials i a la brigada d’obres.

Revisió de la relació de llocs de treball a l’Ajuntament amb l’objectiu de minvar les diferencies salarials, per la via d’eliminar els complements salarials arbitraris injustificats i augmentar els salari base dels més desafavorits.

Sense privilegis. Reducció del salari dels edils alliberats a tres vegades el salari mínim i de les compensacions per assistència a comissions i plenaris fins a un màxim d’un salari mínim. Eliminació dels llocs de confiança, l’assistència administrativa als grups serà facilitada pels propis treballadors de l’administració o se la procuraran els grups municipals mitjançant les subvencions que ja reben.

Reclamarem el deute històric de la Generalitat. Si cal, aplegant a l’expropiació de bens, si no es fan càrrec de les seues obligacions, de manera immediata i amb interessos.

Justícia impositiva. Que pague més qui més en té. Cal una revisió en profunditat i justificada de la “contribució” que impedisca els greuges comparatius i bonifique fins al 100% els qui menys tenen. Per suposat, l’Església Catòlica també haurà de contribuir pagant el que li pertoca. També al rebut de la brossa i a l’impost de vehicles.

Auditoria ciutadana del deute. Volem saber on han anat a parar els diners dels sobrecostos del Calderon, l’adjudicació abusiva de l’inexistent Bulevard i la resta del saqueig de les arques públiques. Per això, posarem en marxa una auditoria de l’actual deute i dels pagaments injustificats a les darreres legislatures. Per posar fi a l’amnistia judicial als regidors del PP que ha aplicat de facte el PSOE.

Los bancos y la negativa a aplicar los intereses negativos en operaciones hipotecarias a sus clientes

Artículo de opinión de Rafael Montava, consultor financiero empresarial.

La interpretación de las clausulas de indexación es vulnerada cuando el beneficiario es el cliente y el perjudicado el banco ¿Para qué se firman los contratos?.

Parece inusual que los intereses sean negativos, o que un inversor pague por prestar dinero a su cliente, no estamos en el día de los santos inocentes y parece que de ahora en adelante puede ser bastante normal y en un fututo no muy lejano más todavía.

Clarificando un poco mas este asunto, podemos decir que se trata de operaciones hipotecarias en multidivisa denominadas en monedas que no es el euro, e indexadas a otro índice de referencia distinto al Euribor, generalmente el Libor.- Pues bien en esos casos como ocurre en monedas como el franco suizo al ser el interés de la misma negativo, el banco que tiene la hipoteca de un cliente debería remunerar esta cuenta y pagar intereses en vez de cobrar, ya que así lo contemplan las clausulas suelo de las operaciones y las indexaciones de las mismas, está claro que los bancos interpretan restrictivamente este interés negativo y apoyándose en la propia naturaleza de la operación no la aplican y ademas cuentan con la ayuda y el beneplácito del BdE que les apoya en detrimento de la parte más débil que es el cliente bancario que tiene la hipoteca.

Si tenemos en cuenta únicamente la naturaleza de estas operaciones como dicen ¿Cómo interpretaremos que un inversor pague dinero por prestarlo?, eso está ocurriendo en la compra de deuda pública de determinados países como Alemania, o reconozcamos la célebre frase que dice “estas son las normas y si no le gustan se las cambiamos” o no las aplicamos, lo que más convenga a los intereses de la banca, ¿Por qué no se cumplen los contratos que firman las ambas partes?, en este caso son intereses y si son otro tipo de depósitos.

La influencia que ejerce la banca en su conjunto sobre las normas que le pueden afectar y su aplicación ya sea por el regulador o por la justicia es impresionante, recordamos que hasta hace bien poco las sentencias sobre clausulas suelo eran discriminatorias hacia la parte más débil ahora cuando es un clamo social, la percepción de los jueces cambia para equilibrar la balanza, las leyes con las mismas pero la interpretación diferente, sigue estando plenamente vigente “PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO “.

El yo y el nosotros

Artículo de opinión de Bartolomé Sanz Albinañana, Doctor en Filología Inglesa.

El salto de Ángel Gabilondo a la escena política, si se materializa, sin duda va a suponer un cambio en el discurso al que estamos acostumbrados. Cada uno pone en el asador los ingredientes que tiene a mano, su bagaje, sus valores. No obstante, al menos a primera vista, el lenguaje de la Metafísica no encaja bien con el de la política, aunque estemos de acuerdo en que, en principio, no tendría por qué ser un mal compañero de viaje para la Política (en mayúscula).

Los filósofos de profesión no son, en general, una especie que acostumbre a pastar en un solo pastizal, de ahí que no se prodiguen en demasía en la cosa pública. No sorprende, por tanto, que cuando alguno se decide, vaya por libre, sin el santo y seña de unas siglas. Pero simplemente por la apuesta y por el riego que supone la iniciativa, merece que prestemos alguna atención. El profesor de la Universidad Autónoma de Madrid va a necesitar imaginación para que ambos lenguajes se acomoden, no chirríen y puedan originar propuestas no ya que sean revolucionarias, sino que simplemente desatasquen situaciones eternamente anquilosadas .

Hasta la fecha todo el supuesto anterior resulta utópico, por no decir inalcanzable, y más en un escenario en el que la cultura humanista está proscrita y devaluada. Si se ha prescindido del lenguaje filosófico en la última reforma educativa, con más razón, más pronto que tarde tendrá la consideración de foráneo y fuera de lugar en el debate parlamentario y ante cualquier intento de alcanzar acuerdos; simplemente porque el código retórico, además de no ser productivo, entorpece la comunicación efectiva. Como decía un político: “La retórica y las humanidades no sirven para confeccionar los presupuestos, ni para hacer carreteras, ni abrir hospitales”.

Visto lo visto, el escepticismo merodeará nuestra percepción del filósofo convertido en político circunstancial hasta que alguna propuesta se materialice y eche a andar. Posiblemente no se avance mucho, pero si la descalificación del adversario y el grito eterno del “tú más” desaparecen del escenario, algo se habrá avanzado. Pactos, lo que se entiende por pactos, no van a surgir porque para alcanzarlos supondría la pérdida de la esencia y las señas de identidad de los partidos en eterna liza: me refiero, claro está, al bipartidismo que siempre ha regido los destinos de nuestro país.

El mensaje del nosotros por encima del yo, de lo comunitario por encima de lo individual, tiene su interés, máxime en una cultura como la nuestra (judeo-cristiana) en la que el individuo está por encima de lo colectivo desde el mismo día en que el nómada Abraham empezó a tutear a Dios plantándole cara al interceder cansinamente por Sodoma (Génesis 18). Curiosamente, en ese caso concreto, el individuo, al desear negociar el futuro de los sodomitas, pensaba en la colectividad.

En política estamos acostumbrados a ver al individuo que destaca por encima del resto e incluso le animamos cuando le vemos con posibilidades de guiar al grupo. En nuestra concepción moderna del mundo no entendemos un grupo sin un líder visible, el mirlo blanco, para entendernos. El individualismo como filosofía de la vida moderna nace en el Renacimiento. En nuestro país, y sobre todo en los últimos tiempos, no tenemos figuras de rebeldes honrados como Lutero, que hace casi quinientos años expresó con valentía su insatisfacción por el comportamiento de la Iglesia católica, exteriorizándolo con las 95 tesis que ponían de manifiesto la corrupción y los abusos como la venta de indulgencias: el negocio eclesiástico en aquellos momentos. Ahora la corrupción política supera la eclesiástica.

El individualismo en principio pone en tela de juicio la tradición, y también pone en peligro la paz que proporciona la siempre deseada convivencia, pero crea un germen de desafío, a veces justo y necesario, ante el mundo. El profesor Álvarez Junco se empeña en demostrar lo contrario (“El famoso individualismo español”, El País 4 de enero de 2015), queriendo enfatizar el papel de la colectividad y del pueblo por encima de los individuos, pero al final reconoce que en el fondo nuestra sociedad es individualista, por muy mala prensa que tenga el individualismo.

Aquí y ahora tememos a los líderes individuales surgidos de la nada, no por su oportunismo, sino por si acaso de la noche a la mañana cambian de vestimenta y se tornan dictadores, ajustando finalmente su discurso a las conocidas necesidades del guión. Todos los programas pregonan la solidaridad y el bien común, pero a la larga lo que se practica y se venera es el individualismo.

Plántese, señor alcalde. Plántese

Artículo de opinión de Jorge Sedano, concejal No Adscrito en el Ayuntamiento de Alcoy

Hoy es, posiblemente, uno de los días más tristes de mi vida política. Este ha sido, mi último pleno como concejal y posiblemente, el pleno más importante, innecesario e inoportuno que ha conocido Alcoy en toda su etapa democrática.

No voy a entrar en el fondo del este asunto que ha sido debatido en innumerables ocasiones en el salón de plenos, sobre el que, siempre, he manifestado mi posición favorable, sobre Alcoinnova y que ahora ratifico, máxime sin que haya ningún informe que prohíba que este imprescindible proyecto vanguardista pueda llevarse a término en nuestra ciudad.

Señor alcalde, Alcoy, su futuro como ciudad industrial, y el futuro de muchos alcoyanos, no se puede someter al chantaje de grupos políticos y para-políticos. Nadie, absolutamente nadie, puede hacer electoralismo con temas que afectan al futuro de nuestra ciudad. Una ciudad, que ya no llega a los 60.000 habitantes, 59.675 para ser exactos. Éramos la quinta ciudad de la Comunidad hace unos años y hoy somos la 14 o la 15, y seguimos bajando.

Hace escasas semanas conocimos que el sector textil ya no es nuestro buque insignia, y que los datos sobre el PIB de la comarca acreditan que el textil ha pasado a ser el segundo sector y no el primero.

 ¿Sabe qué sector es el primero, Señor Alcalde? Sí que lo sabe ¿verdad?  El sector agro-alimentario.

 ¿Sabe, Sr. Alcalde, cuál  es el  grupo empresarial más importante del sector agro-alimentario? Sí, “La Española”. Sí, Señor Alcalde: Un grupo empresarial “como ninguno”, como la aceituna y, además, un grupo empresarial puntero en tecnología, innovación, energías alternativas y con todas las normas ISO habidas y por haber.

¡No podemos Señor Alcalde…! No, no podemos ningunear ni poner en riesgo la viabilidad de un proyecto primordial para nuestra ciudad por un maniqueo propósito electoralista de los que piensan más en su partido que en los intereses de los alcoyanos. Un trasnochado romanticismo político, visceral y radical que opina que unos chavales de Israel, un país democrático, les guste o no, no pueden jugar en el Collao, desconociendo todas las normas y principios del derecho internacional. ¿Dejarían, sus socios de Gobierno, jugar a Venezuela, o a Irán, donde se persigue a los homosexuales? ¿Sí?. Nosotros también. Porque la política internacional tiene sus reglas, como las olimpiadas. ¿Prohibimos que Israel o Irán acudan a las olimpiadas? ¿Se suspenderá la final de la Copa del Rey si se pita e insulta el himno nacional?

Señor Alcalde usted debe defender la ciudad y su futuro y no sujetarse a lo que diga Izquierda Unida y sus satélites. Usted ha de estar por encima de todo eso. Usted tiene la obligación moral de estar por encima de eso y defender el proyecto de La Española como el que más. Y si los amantes de la radicalidad política, “los de no a todo”, lo quieren impugnar, pues que lo impugnen, están en su derecho, y además, que se retraten en una foto para la historia y la enmarquen, para cuando Alcoy tenga 48.000 habitantes y las lamentaciones ya no sirvan de nada.

Estos, y no otros, serán los responsables de que se adueñe de nuestra ciudad el ensimismamiento y la taciturnidad. Un alcalde no puede tolerarlo. ¡Plántese señor alcalde! Plántese y diga basta, porque ningún informe prohíbe el proyecto de La Española ¡Y quien diga lo contrario, miente! Y si miente, está traicionando a Alcoy y a los alcoyanos. Y usted lo sabe.

Hoy es 9 de marzo. En dos meses y medio será 24 de mayo y los alcoyanos iremos a votar. ¿Con quién  pretende usted pactar, si es el caso, el día 25 de mayo? ¿Va a pactar con el Chavismo, o con el comunismo…? ¿Con quién va a pactar, señor alcalde? ¿Con quién?. Los alcoyanos tienen derecho a saberlo. Quieren saber si su futuro alcalde, va a seguir siendo un rehén de quienes quieren paralizar el futuro de la ciudad.

Le tendí la mano en las negociaciones para la elección de alcalde hace ahora casi 4 años. Se lo ofrecimos por escrito en la prensa en varias ocasiones ya en la oposición, y se lo ofrezco ahora, si llega el caso, para el día 25 de mayo. Se lo ofrezco a usted y se lo ofreceré, si en un futuro está en mi mano, a cualquiera que no esté dispuesto a someterse al chantaje del radicalismo. Alcoy no puede perder otros cuatro años. Sería imperdonable. “Para matarnos”.

Plántese señor alcalde. Plántese y la gente, seguramente, le seguirá. No pierda la dignidad ante posiciones intolerantes. Ni Alcoy, ni  su historia industrial se lo merecen. No perdamos más trenes. Levantémonos y  miremos de frente y sin complejos el futuro.  Y que algunos se quiten la boina. Ser emprendedor o dejar de ser: esa es la cuestión. Aquí y ahora…

Sr. Alcalde plántese y sea valiente. Sé que usted puede ser un buen gestor si le dejan. No me cabe duda. Sé que no es una persona radical en absoluto. Lo sé y me lo ha demostrado en algunas ocasiones, pero plántese señor alcalde.

Por cierto, todo esto lo digo sabiendo que ningún informe prohíbe el proyecto y usted y sus socios también lo saben… que es lo más triste. No sólo están poniendo a los pies de los caballos el proyecto de La Española, que ya es más que temerario, sino que están sembrando una más que inquietante duda para futuros inversores. Y eso no es malo, eso es terrible. La Cámara y FEDAC han hablado claro y me alegro. ¡Ya está bien!.

Esto es serio, demasiado serio. Dramático, demasiado dramático. Lo ocurrido es, simplemente, intolerable, porque unos pocos están jugando a la política de boina, sin campanario siquiera. Algunos, sólo unos pocos, están jugando con el futuro de nuestros hijos, con el futuro de Alcoy.

Alcoy, ciudad industrial, si algunos lo permiten, a 9 de marzo de 2015.

952.899,57€ después, suspenso a la Mancomunidad

Artículo de opinión de David Sabido Bustos, candidato  a la alcaldía de Alcoy por UPyD:

Después de tres años de vida de la mancomunidad de municipios de “l´Alcoià-Comtat”, es más que oportuno hacer un profundo análisis.

Cabe recordar que la mancomunidad, es un ente burocrático que nació por la insistencia del Partido Popular de Jordi Sedano. Otro de esos regalos envenenados que la administración popular Sedano nos ha dejado a los alcoyanos, con la complicidad necesaria del resto de formaciones políticas: PSOE, Compromís y EU.

UPyD es el único partido que desde el principio se ha opuesto a la creación de este nuevo ente burocrático.  Y no es una postura caprichosa la de Unión Progreso y Democracia, más bien es una postura de puro sentido común. Si existen ya municipios que están compartiendo servicios municipales sin la necesidad de crear nuevas administraciones, ¿por qué nosotros no somos capaces? ¿Por qué se recurre a medidas del siglo pasado, para afrontar los problemas del S.XXI?.

Tenemos por ejemplo municipios del valle de Guadalest quienes tienen suscrito un convenio para sufragar en común los gastos en la recogida de residuos, a excepción de Callosa d´en Sarria o Palop. También podemos comprobar cómo comparten los servicios y gastos en otras materias como protección civil o ambulancias. Podemos encontrar también ejemplos en la Plana Baixa, donde trece municipios han ahorrado compartiendo infraestructuras para actividades deportivas, culturales o festivas: escenarios, vallas, barreras, conos, toriles portátiles… y así podríamos seguir con numerosos ejemplos que se están produciendo tanto en nuestra comunidad como fuera de ella. ¿Creen que estos municipios han perdido algún grado de ‘identidad’ o ‘personalidad’ por compartir servicios? Estoy seguro que coincidimos en que no, en que tan sólo buscan optimizar recursos y generar menos gastos entre sus ciudadanos.

Por tanto, si existen municipios que están demostrando que es posible compartir servicios sin crear nuevos entes administrativos, ¿por qué nosotros no recurrimos a ese modelo, en lugar de seguir incrementando el gasto público en nuevas administraciones?.

Crearon la mancomunidad para mancomunar el servicio de recogida de residuos, para crear una central de compras, para crear planes de empleo, para crear un polígono mancomunado… ¿cuántos proyectos de todos estos se han llevado a cabo? Ninguno. Casi un millón de euros después, la mancomunidad tan sólo ha creado un taller de empleo con fondos del SERVEF, un curso sobre el picudo rojo, unos premios emprendedores que con anterioridad celebraba Alcoy y poco más.

Sin embargo lo que no se ha hecho esperar es una plantilla de lo más nutrida, si tenemos en cuenta que no hay prácticamente nada que gestionar. Y es que no hay nada como el tiempo para dar y quitar razones. ¿Recuerdan lo que nos decían a quienes desde UPyD avisamos que habría un cuantioso gasto en nóminas? los calificativos y las descalificaciones, fueron de lo más variopintas: dicen eso por falta de experiencia, no saben de lo que hablan, mienten a la ciudadanía, generan miedo en la calle, son demagogos…

Tres años después, el presupuesto de la mancomunidad debe afrontar con una cuantiosa cantidad de recursos económicos en el apartado de personal: 313.067, 41€ anuales. Esta cifra se reparte en una gerencia, un secretario – interventor, un tesorero y un administrativo.

Es por tanto hora de valorar si el PP de Jordi Sedano, PSOE, Compromís y EU nos dijeron la verdad a los ciudadanos. ¿Merecen que les volvamos a creer?

952.899, 57€ después, que es lo que ha costado la mancomunidad estos tres años, tenemos argumentos más que suficientes como para suspender su gestión y solicitar, de nuevo, que Alcoy abandone la mancomunidad. Que se deje de dilapidar los recursos económicos de los alcoyanos en este ente burocrático caro e inútil y que esos recursos económicos se destinen a aquello que está pidiendo la gente: políticas para el fomento del empleo y servicios sociales.

Con todo esto cabe no olvidar algo. El gobierno municipal de Alcoy, decidió contribuir en los gastos derivados de los estudios de idoneidad para la construcción de un polígono mancomunado en Muro. Unos gastos que salieron de los bolsillos de los alcoyanos. Una mañana nos levantamos con la noticia de que el Presidente de la mancomunidad y Alcalde de Muro, había decidido de forma unilateral anular ese proyecto. Por tanto, el gobierno de Alcoy, además de sacar a la ciudad de la mancomunidad, tiene otra deuda con los ciudadanos: depurar responsabilidades políticas.

No es pot actuar com si no passara res

Artículo de Opinión de Sergi Rodríguez Castelló, coordinador local d’EUPV-L’Entesa

L’Estat d’Israel ocupa els territoris de Palestina, assassina a la població, practica l’extermini i condemna els palestins al sofriment permanent. Milers de nens i nenes han estat víctimes de la guerra que Israel manté des de fa més de 67 anys sobre el territori del que volen apropiar-se, en contra del que han dictaminat, una i mil vegades, les resolucions internacionals. Nens i nenes que jugaven al futbol als carrers de palestina. Nens alguns dels quals de no haver estat assassinats hui podrien formar part d’un equip de futbol a la seua terra i podrien representar a la selecció nacional palestina. Nens i nenes que no han pogut fer realitat els seus somnis perquè un Estat Israelià, assassí i genocida, ha segat les seues vides.

 Tots hem pogut veure com l’exèrcit israelià ha massacrat impunement al poble palestí.

 Les protestes internacionals contra aquesta actuació han estat contundents. Per això moltíssima gent que s’indigna davant aquesta realitat no pot assistir impassible a la normalitat que ens volen fer engolir. Quan el govern Sud-africà de l’apartheid,  la comunitat internacional i molts moviments anti-apartheid, com el BDS (Moviment de Boicot, Desinversions i Sancions) van fer un boicot a totes les activitats desenvolupades per aquest a nivell cultural, esportiu, econòmic, institucional i acadèmic, i això  va ajudar a aïllar al règim que practicava el racisme contra la població sud-africana. Ara, el moviment no violent BDS, amb tota la legitimitat, planteja ara aplicar el mateix boicot a l’Estat d’Israel per la seua acció genocida contra el poble palestí que vulnera els drets humans.

Sembla que els dirigents del futbol no estan en aquest món. Les massacres, els genocidis, els assassinats de civils, no tenen res a veure amb ells. El futbol és cosa apart, ens diuen. “No hi ha que barrejar futbol i política”, “el partit pot ser una oportunitat per a la pau que tots desitgem…”. Hipocresia en el sentit més estricte de la paraula. Hipocresia dels que signen una declaració institucional a l’Ajuntament d’Alcoi (també el PP) per instar al govern de l’Estat que trenque totes les relacions amb Israel fins que no acate les resolucions de l’ONU i després s’escandalitzen perquè hi ha qui és conseqüent i qüestiona la decisió de la UEFA. Poca consciència demostra qui s’aferra a aquestes afirmacions per justificar el que no és justificable. No podem acceptar la normalitat de la participació en un encontre internacional d’un estat genocida, perquè precisament els valors de l’esport no són compatibles amb aquestes actuacions. Sols si l’estat d’Israel és aïllat de les activitats internacionals es veurà obligat a canviar la seua política respecte de palestina –tal i com va passar a Sud-àfrica- i, sols així, la pau podrà obrir-se camí. Qui açò no ho té clar, el que fa és mirar cap a un altre costat per no tindre que posicionar-se contra el genocidi Israelià.

Per això no compartim el vist i plau que ha donat el Centre d’Esports i l’Ajuntament a l’encontre programat per la Federació de Futbol i  la UEFA a la nostra ciutat. Tant la Federació com la UEFA haurien d’evitar la participació d’Israel en aquest encontre, fent valdre el boicot internacional que aquest Estat es mereix fins que no canvie la seua actitud bèl·lica contra Palestina. Tots desitgem que arribe el dia on puguem veure i gaudir d’un partit entre israelians i palestins. Però per a que això arribe ara cal mullar-se i boicotejar a l’Estat d’Israel en tots els camps de l’activitat social. Que quede clar que aquest pensament no va contra l’equip i els jugadors israelians, ni contra el futbol, que de res tenen culpa. No és, ni més ni menys que una posició de rebuig pel que està passant a Palestina i que és conseqüent amb la declaració institucional que tots els partits presents a l’Ajuntament d’Alcoi signarem. Insistim: la declaració institucional de l’Ajuntament, en la seua part resolutiva, diu literalment: “Instar al Govern de l’Estat Espanyol a: que trenque totes les relacions amb Israel fins que no acate les resolucions de l’ONU”.

4+1 # 3+2

Artículo de Opinión de José Cantó, professor de la Universidad de Valencia

L’última ocurrència (se m’ocorren molts altres qualificatius però cap d’ells publicables) del ministre d’Educació Wert ha estat un decret, que té la intenció de deixar “llibertat” a les universitats per tal d’organitzar l’ensenyament superior de dues maneres: o bé com ara (totes amb un grau de 4 anys i un màster d’especialització d’1 any), o bé reduir el grau i augmentar el màster (tres anys per al grau i dos per al màster).

Aquesta decisió és un sense sentit (un altre més) per moltes raons que passe a exposar breument. En primer lloc més que llibertat, suposa un caos d’organització perquè el mateix grau podria tenir una durada de 4 i de 3 anys. Està igualment format un que ho fa en 3 que un que ho fa en 4 anys? Per altra banda, l’estalvi anunciat és enganyós… El preu d’un màster d’un any està ara (el més barats) al voltant d’uns 4000 euros. Si augmentem a dos anys… multipliquem per dos. I qui podria pagar per l’especialització? Si existira un programa de beques solvent, no hi hauria cap problema però amb les decisions preses en tema d’ajudes per aquest govern… crec que no va per ací. Aleshores, a qui beneficia aquesta mesura? Doncs als de sempre: les universitats privades que han vist en l’educació superior un negoci. Qui paga pot estudiar i qui no… que no estudie a la universitat. Ja deia el Sr. Ministre que sobraven universitaris… Clar! no siga que la gent aprenga a pensar per sí mateix! Ja sabem que pensar és molt perillós!

Per últim, encara recorde al Ministre quan parlava de la necessitat de fer les coses que afecten a l’educació amb el màxim consens. Si amb la LOMQUE van passar del consens, en aquest cas han aconseguit superar-se ja què el decret té el rebuig de tots els agents afectats (rectors, estudiants, professorat… ) i a més, es fa sense tenir una primera avaluació rigorosa del que ha suposat la reforma Bolònia del sistema universitari, per la qual vam passar de llicenciatures i diplomatures a graus. Per acabar un detall que no és innocent: aquesta reforma no es fa per llei (que requeriria un debat parlamentari) sinó que s’aplica el “rodillo” parlamentari del decret. No em negaran que a pesar del fet que les matemàtiques són una ciència exacta, en aquest cas 4+1 ¹3+2.