Il·legals

Article d’opinió de Sandra Obiol Francés, portaveu Guanyar Alcoi

Il·legals.Amb aquesta paraula ens va contestar la regidora Vanessa Moltó a les nostres propostes per a fer més justos, al nostre entendre, els impostos i els preus públics de la ciutat. I així, ràpidament, es va ventilar qüestions com aplicar un gravamen progressiu a l’IBI (pensant en pagar menys els que tenen habitatges de menor preu), però també incloure a les famílies monoparentals en el descompte de l’abonament individual en l’Eduardo Latorre, com sí que accepten amb les famílies nombroses. Van donar una perfecta i clara resposta de buròcrates.

I el problema rau ací: en que ens governen buròcrates, no polítics. Tot i que les nostres propostes adaptaven recomanacions fetes per experts, accepte que si la regidora diu que no es poden dur a terme les nostres propostes segons la normativa vigent és que és així. Però no deuria haver-ne prou amb això, si és que al PSOE li sembla just aplicar mesures per a ser més equitatius amb una de les tantes eines que tenen per a ser-ho, i així poder contribuir decisivament a millorar la vida de la gent. No, la regidora d’Hisenda del PSOE no va dir res de si era just o no, sinó que era il·legal. I oblida ací que les normes que fan que les coses siguen o no il·legals les fan persones, i justament persones amb poder. Per tant, amb molta probabilitat, com veiem dia rere dia, perjudicaran a les persones que ocupen posicions més dèbils a la nostra societat. I un polític això ho hauria de saber: que les normes, que les lleis, es poden canviar. Si no s’hagueren canviat les lleis, ni Moltó ni jo seriem regidores, per exemple. La legalitat no estava precisament de la nostra part, de part de les dones; encara no ho està, malauradament.

Aquesta és la manera de procedir del nostre govern: donant només respostes que perfectament podria donar un/a tècnic/a. De fet, moltes vegades, en plens o en comissions, els regidors es limiten a llegir textos redactats per funcionaris de l’Ajuntament. I Alcoi no necessita més buròcrates, necessita polítics, polítics que sàpiguen valorar què és el millor per a la ciutadania i així aproven o no les propostes que se li facen; però que les valoren, que les analitzen. Polítics que des del coneixement i la reflexió puguen prendre les millors decisions possibles per aconseguir reviscolar un Alcoi que ens cau per totes bandes: demogràficament, urbanísticament, econòmicament.

Es parla molt de l’escassa talla que tenen els polítics actuals, generalitzant, sobretot en comparació a aquells polítics dels anys de la Transició, ja siga a escala estatal, autonòmica o local. Segurament, aquells polítics no estaven més preparats; la diferència amb els d’ara, potser, és que tenien la determinació de fer política. ¿S’imagina algú que quan es plantejaven possibles avanços, la resposta dels polítics d’aquell moment haguera estat “il·legals”?

Necessitem polítics que sàpiguen buscar les escletxes que té tota normativa per a, sense vulnerar-la, poder millorar la vida de les persones. Polítics que tinguen la suficient influència en el seu propi partit per aconseguir, a València o a Madrid, canvis reals en les condicions de vida dels que vivim a Alcoi. O que almenys vulguen aconseguir aquesta influència. Polítics que no tinguen com a màxima aspiració viure com més anys millor de la política, com si hagueren aprovat una oposició.

Perquè si no, veurem com perdem definitivament el tren, cauran les nostres cases, se n’aniran els nostres joves i xiquets… Nosaltres només tindrem a canvi com a resposta un apàtic o a vegades enfurismat “això no es pot fer”. I Alcoi ens caurà a sobre.

Hablemos de elecciones

Artículo de Opinión de Antonio Matarredona, portavoz Plataforma de las Pensiones

Somos una fuerza de 10 millones de votantes, tenemos capacidad por lo tanto para decidir el futuro gobierno. Y tenemos evidentemente el poder de impedir que gobiernen los partidos que no apoyan nuestras reivindicaciones, que no están por el mantenimiento del Sistema Público de Pensiones.

A pocos días de una nueva cita con las urnas es más que oportuno fijar posiciones.

Lo primero que toca dejar muy claro es que la abstención no puede ser una opción, hay que votar y a pesar del desapego por la política y por los políticos toca hacer un uso adecuado de nuestro voto, repito no es obcion la resignación ni la abstención.

Nuestra presión en las calles se ha manifestado imprescindible, gracias a la ocupación masiva de calles y plazas la clase política descubrió que existíamos  M. Rajoy «encontró» el dinero que decía no tener y se produjo una más que tímida subida de las pensiones rompiendo con el nefasto 0,25 al que se nos había condenado.

Ahora mismo pese a la reiterada petición de que se blinden las pensiones en la Constitución vinculando su subida al IPC real como un derecho fundamental, y de ese modo se sacaría el tema de las pensiones de la campaña electoral, lo cierto es que nada de eso se ha producido, y nos encontramos de nuevo ante una nueva convocatoria electoral y además en nuestro caso sin saber que vamos a cobrar este próximo año, una vez más promesas.

Sorprendentemente de las pensiones apenas se habla pero algo si venimos conociendo desde los diferentes partidos, conocemos los deseos de CDs. y el PP de fomentar los planes privados de pensiones en detrimento del sistema público, sabemos además que ninguno de los dos partidos está por la labor de suprimir el factor de sostenibilidad, y que en los dos casos aprobaron en su día el mantenimiento por ley de las pensiones en un 0,25 de subida hasta el 2023. Nada en ambos casos ni de suprimir la brecha de género ni de subir las pensiones mínimas hasta los 1080 firmado en la Carta Social Europea, nosotros proponemos que se suban de acuerdo con el salario mínimo. Con relación a VOX… pues nada dicen suprimiran directamente el sistema público de pensiones.

Asi pues, el bloque de la derecha claramente apuesta por la potenciación de los planes privados de pensiones y por la privatización de las mismas, es evidente que son un jugoso negocio para bancos y aseguradoras.

Las izquierdas, bueno el PSOE gobernando en funciones pero teniendo la mayoría a su favor no ha avanzado nada, nos hemos quedado con las promesas que ahora vuelve a repetir de que subirá las pensiones de acuerdo con el IPC último es decir un 0,9 o sea menos de 8 euros al mes de media, y aplazará la aplicación del factor de sostenibilidad. Podemos se ha pronunciado sin reservas a favor suprimir el factor de sostenibilidad y subir las pensiones de acuerdo con el IPC, al igual que Compromís, ambos partido además se comprometen a apoyar el blindaje de las pensiones en la Constitución.

Tenemos que votar, y para variar nos jugamos mucho, y no sólo nosotras y nosotros, aún más nuestros hijos e hijas.

Visto la gráfica de Jesús Sanz, nuestro presión constante tanto en la calle como en las instituciones, la evidencia de nuestro malestar conseguirá modificar de una vez un voto al PP que no podemos ni debemos considerar cautivo?

Es entendíble que más del 45 % de pensionistas en el humbral de la pobreza se abstengan o voten opciones para que todo siga igual… de mal?

Nosotros, todas las coordinadoras de este país, seguiremos con nuestra presión, seguiremos convocando a la gente para manifestar nuestra existencia y nuestro cabreo…pero es responsabilidad vuestra, de cada una de vosotras y vosotros avanzar, obligar a nuestros políticos a avanzar, o de lo contrario nosotros seremos más pobres, nuestros hijos e hijas directamente estaran sin pensión y en la miseria.

Malviure al Centre

Article d’Opinió de la plataforma Malviure al Centre

Arran de la nova proposta del govern, en què s’ha decidit convertir els problemes d’habitatge i sociabilitat del centre alcoià en un show per instagramers, un conjunt de persones que vivim al 03801 i preocupades per la situació actual hem decidit crear el col·lectiu Cadascú va a lo seu (que mos ampare Déu). El nostre cor és d’Alcoi i, malgrat tenim l’aigua fins el coll, no ens fa mai res por.

El centre de la nostra ciutat està vivint des de fa massa temps la transformació i degradació des d’un punt de vista demogràfic, arquitectònic, urbanístic i social, que es fa visible tant pels qui hi viuen com per aquells que el visiten: cases en ruïnes, façanes que perden la seua bellesa, solars abandonats o convertits en parkings, negocis tancats, etc. S’ha convertit en un gran aparador pel consum cultural de masses (els dies de festes de Moros i Cristians, Nadal o Modernisme, per exemple), d’atracció turística i de reunió les nits dels caps de setmana, sense tenir cura de la seua rehabilitació com a barri residencial.

El centre històric d’Alcoi es degrada progressivament i cada dia augmenta el despoblament i envelliment de la població resident, posant en manifest la urgència per activar plans de rehabilitació i programes d’inversió que revitalitzen la vida ací, al centre. Per paliar aquests problemes, l’Ajuntament ha presentat una campanya de màrqueting per atraure veïnes i veïns a viure al centre, una proposta en què els participants han de ser usuaris de les principals xarxes socials i no han de tenir treballs precaris (cal parar esment que un dels requisits de les bases és que els beneficiaris estan obligats a sol·licitar dies lliures a la faena) que està lluny de donar oportunitats a aquelles persones amb dificultat d’accés a una vivenda digna. A més a més, a hores d’ara desconeixem quines han estat les dades estadístiques que ha utilitzat per determinar la necessitat d’aquesta proposta (quantes de les cases estan habitades de forma habitual i quines no ho estan, quantes d’aquestes estan en el mercat per a la venda o lloguer, quantes estan en ruïnes, en procés de construcció…). Però, una simple passejada pels carrers històrics de la ciutat, on hem pogut comptabilitzar més de 300 espais desocupats (solars, baixos comercials tancats i cases tapiades), fa evident que dita campanya i les bases del concurs banalitzen els problemes d’habitatge, espectacularitza la política local i blanqueja les necessitats reals que hi ha.

Per totes aquestes raons, el col·lectiu Cadascú va a lo seu (que mos ampare Déu) volem difondre l’estat actual del centre històric d’Alcoi mitjançant una campanya alternativa a la institucional que mostrarà la manca d’actuacions que vertebarien aquesta zona. Poc a poc, el col·lectiu també anirà creant contingut per diferents xarxes socials materials que visibilitzen la realitat del centre, amb l’objectiu de crear la mobilització de les alcoianes i alcoians, però sobretot per remoure les consciències dels nostres governants perquè inicien i activen diferents mesures de revitalització i rehabilitació. Aquest col·lectiu és completament participatiu i està obert per tots aquells que vulgueu denunciar l’estat de diferents espais i fer públiques propostes de revitalització urbana i social.

Ens podeu trobar a Instagram, Facebook i Twitter sota el nom Malviure al centre.

Vivir en el Centro ¿en qué condiciones?

Artículo de Opinión de Amalia Payà, edil del PP en Alcoy

Falta de limpieza y seguridad, okupas, obras prometidas y no ejecutadas, falta de información y mucho más, pero llega el “Gran Hermano” en medio de la bandeja.

El jueves se descubrió la incógnita que rodeaba a la casita plantificada en la plaza de España. La presentación, a la que acudieron todos los medios, los componentes de la Mesa del Centro y algún curioso, ha suscitado entre la población muchas dudas acerca de si esta campaña publicitaria, a modo de reality show, reportará o no beneficios al barrio del Centro histórico.

La Mesa del Centro está constituida por personas involucradas con el Centro histórico de Alcoy, representantes de entidades comerciales, vecinales, universidad y partidos políticos. Se trata de un foro de debate al que llegan los asuntos ya mascados por el Gobierno socialista, sin que quepa alternativa por parte del resto de asistentes.

La campaña publicitaria que se ha presentado para atraer vecinos al centro Viure al Centre ha sido elaborada por unos excelentes publicitarios y, sin duda, va a llamar la atención. Pero los vecinos del Centro nos preguntamos si realmente es una de las actuaciones prioritarias a realizar en nuestro barrio.

Vamos a ponernos en la piel de la joven pareja que gane el premio: un año de alquiler en el piso piloto de una finca que se construirá en la plaza de la Creu Roja. ¿Cuándo? No se sabe. Un año, dos años, tres… evidentemente cuando la promotora lo vea oportuno, que el horno no está para bollos y menos en la construcción.

Ahora vamos a suponer que esa pareja ya está disfrutando de su premio y que vive en la plaza de la Creu Roja. Dos calles más abajo hay una finca ocupada porque el único anciano que vivía allí ya no está. La finca se ha quedado vacía y los herederos no pueden hacerse cargo por las numerosas deficiencias de habitabilidad que presenta. Una finca que, por otra parte, no interesa a ninguna promotora, puesto que con el tamaño del solar no se puede construir ninguna vivienda que cumpla la normativa vigente.

A media tarde los que ocupan la vivienda cercana, junto a algunos colegas más de la calle de San Juan o Casablanca, se reúnen en las escaleras de la iglesia de San Mateo. Pasan las horas y, litrona en mano, se producen discusiones entre ellos que aumentan en volumen y agresividad. En definitiva, situaciones molestas e indeseables.

Seguramente la pareja premiada, después de una noche en la que se han despertado varias veces por las algarabías en la calle y finalmente por las sirenas de la policía, van a plantearse muy seriamente la situación.

A estas molestias se añaden el lamentable estado de aceras y la calzada, resbaladizas, con sol y con lluvia, la falta de accesibilidad, la carencia de aparcamiento y la triste imagen que proporcionan los locales comerciales con la persiana bajada. Esta es, hoy por hoy, la realidad del Centro histórico, no un barrio perfecto de casitas de colores.

En definitiva, este no es el camino, como recientemente han advertido los vecinos de la calle Casablanca. El Gobierno local debería empezar por asumir la realidad, no construir una paralela a base de decorados. Ha de ponerse manos a la obra y aportar lo que de verdad necesita el barrio: nada más y nada menos que sensación de seguridad y un buen entorno urbanístico, algo que hoy en día no existe y que los vecinos anhelan.

Y por último, pero no menos importante, debe promover una Mesa del Centro donde se envíen las propuestas con anterioridad, donde se busque de verdad el consenso y la aportación de todas las partes. Colaboración y trabajo, en definitiva, sin posiciones ni intereses partidistas. Esa es la única manera de contribuir a mejorar la situación del Centro y que Alcoy se merece.

Nuestra bandera

Artículo de Opinión de David Abad, Portavoz de VOX Alcoy

La bandera es el signo supremo de la Patria. La bandera nos representa a todos los españoles, a su historia y a sus gestas. El día de La Hispanidad, es el día de la Patria, de sus valores y de la herencia que supimos dejar a lo largo y ancho de todo el mundo.

La bandera nos identifica como pueblo y debe ondear en cualquier acto que se precie, pues representa el amor que sentimos por nuestra Patria. Pobre de aquel pueblo que olvida sus signos de identidad y lo que ello representa.

España es nuestra Patria, el pais donde hemos nacido y a eso no puede renunciar nadie.

Manifest 9 d’Octubre

Bon dia a tots. Per començar, vull agrair a l’Ajuntament que haja pensat en mi per escriure i per llegir el manifest del 9 d’Octubre. És un honor asumir- encara que siga per uns minuts- la veu de la ciutat en què un ha nascut i ha viscut durant pràcticament tota la seua vida. És una responsabilitat participar en aquest gran acte institucional amb el qual la nostra corporació municipal ha volgut donar-li relleu i continguts a una de les dates més destacades del nostre calendari anual: el 9 d’Octubre.

Jo començaria amb una pregunta ingènua. Qué és el que estem celebrant avui ací? La resposta a aquest interrogant és aparentment senzilla: celebrem el dia de tots els valencians, eixim als carrers per mostrar el nostre orgull per pertànyer a un poble amb unes senyals d’identitat pròpies i amb unes aspiracions comunes davant del futur. Rememorem antics esdeveniments de la nostra Història, traem a passejar les nostres banderes i entonem els nostres himnes per autoafirmar-nos i per ratificar el sentiment que dóna pertànyer a un projecte col·lectiu valdria la pena anar un poc més enllà d’aquestes afirmacions.

El 9 d’Octubre és també una ocasió perfecta per a celebrar l’existència d’una fórmula política, el sistema autonòmic, que amb totes les seues fallades i amb els seus extraviaments ha portat aquest territori a les majors cotes de benestar i de prosperitat de la seua Història. En aquests temps durs i incerts, en què conceptes com la recentralització, les retallades en el finançament o fins i tot el desmantellament de l’estat de les autonomies comencen a fer fortuna en una part significativa de la classe política española convé estar alerta i defendre un assoliment, que s’ha plasmat en l’existència i en la continuïtat de la Generalitat Valenciana. No estem davant d’una celebració folklórica, encara que molts s’obstinen a mantenir el 9 d’Octubre dins d’aqueix àmbit superficial i irrellevant. És una jornada per a rituals centenaris , per a gestos emotius i per a recordar les nostres arrels; però es convertiria en una closca buida si no la utilitzàrem com un instrument de reivindicació. És un bon dia per recordar els gran persontages de la nostra Història i per a rendir tribut a les nostres figures de la ciència i de la cultura, però també és una ocasió perfecta per fer-los un homenatge a eixos milers de metges, de professors i de funcionaris públics, que de la mà d’aquests sistema de govern contribuïxen cada dia a millorar les nostres vides.

Després de quasi 40 anys d’autonomia, no falten les veus que insisteixen a retirar competències i a criticar aquesta fórmula d’èxit. Cada vegada que escolten a algun d’aquests demagogs “cantar les bondats” de la tornada al centralisme; no ho dubten, estan davant d’algú que el que realment vol és retallar serveis públics i fer desaparéixer drets assolits i perfectament consolidats.

Cal dir que no ho hem tingut fàcil els valencians per a recórrer aquest darrer capítol de la nostra història. Construir aquest projecte de convivència ha estat un procés en el qual hi han aparegut totes les complexitats que acompanyen sempre les iniciatives importants. Hi ha hagut victòries i derrotes. Quatre dècades després, encara som capaços de tenir violentes polèmiques al voltant de la bandera, de l’himne i fins i tot sobre el nom mateix d’aquest territori – País, Regne, Comunitat-. Al nostre relat comú hi ha etapes de vergonya col·lectiva en què la nostra administració autonòmica era passejada per tot arreu com exemple de corrupció i balafiament. En altres, com l’actual, fins i tot hem pogut presumir d’una classe política capaç de teixir consensos per iniciar un procés de reconstrucció, conventint aquest país en un exemple de concòrdia i sensatesa per a una política nacional sumida en el caos més absolut. Els valencians hem arribat fins ací superant una contínua carrera d’obstacles en la qual s’ha anat imposant el dinamisme d’un poble que presenta com a principal senyal distintiva la seua passió per la vida i la seua capacitat per superar les pitjors adversitats.

Alcoi ha participat des d’un primer moment en aquesta apassionant aventura de construcció d’un nou model d’administració més pròxim al ciutadà. Aquesta ciutat amb tendència a l’aïllament captà ràpidament la importància d’aquesta nova via i va assumir amb rapidesa que en aquests temps de globalització no caben ja els viatges en solitari. Els alcoians ens integràrem amb normalitat en aquest projecte comú de vertebració del territori i vam arribar a la conclusió que el nostre futur i les nostres grans fites com a societat estaran per sempre lligades a la Generalitat Valenciana. Celebrar ací el 9 d’Octubre és un fet natural i amb el pas del temps hem inclòs el dia dels valencians en un dels llocs d’honor de la nostra llista de festes i celebracions.

Com a valencians d’Alcoi, hem de gaudir plenament del que és un dia gran del nostre calendari. El 9 d’Octubre és una ocasió per a extraure lliçons del nostre passat, per a celebrar el nostre present i per a somniar amb el nostre futur. Encara que aquesta és una jornada per a celebrar, no hem de caure mai en l’autocomplaença, mantenint-nos sempre vigilants, conscients que a aquesta terra ningú li ha regalat res i que tots els seus triomfs i totes les seues glòries són el fruit de l’esforç i de l’esperit combatiu de la seua gent.

Manifest 9 d’Octubre, Compromís Alcoi

A la diada del 9 d’octubre eixim al carrer per commemorar el naixement del poble valencià i volem fer memòria col·lectiva per parlar de futur. Som i serem País Valencià perquè estimem un patrimoni compartit: la llengua, la cultura, l’educació, el territori, les arrels, la igualtat, els drets, la identitat i la justícia social. Avançarem vers una societat més justa i més igualitària.

Considerem que són fites positives per al conjunt del poble valencià: la recuperació de la ràdio i televisió valencianes, la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, el Consell Social de les Llengües, la Renda Valenciana d’Inclusió i avanços en l’àmbit legislatiu com ho són la Llei Valenciana de Cooperació i Desenvolupament Sostenible, la Llei Valenciana per al Foment de la Responsabilitat Social, l’accés a l’atenció sanitària als immigrants sense papers i la no renovació de la privatització sanitària, la Llei de Serveis Socials Inclusius, la nova Llei LGTBi, l’Agència Antifrau, el Pla de Protecció del Litoral o el Pacte Valencià contra la Violència Masclista, per citar-ne alguns.

Hui més que mai la nostra lluita ha de ser plena i conscient, amenaces que creiem soterrades desperten per tal d’evitar que esdevinguem poble; Hem de fer front als atacs violents, dels feixistes. No podem permetre que grups d’ultradreta impedisquen la ciutadania participar en la manifestació del 9 d’octubre. L’any passat, milers de valencianes i valencians varem eixir al carrer per desenvolupar l’exercici festiu de la democràcia i, tanmateix, aquest dret s’intentà boicotejar per un grup poc nombrós de radicals amb ideologia feixista, recordem l’any 2017, que atacaren de forma salvatge a les famílies i tota l’assistència. Hem d’unir-nos i eixir al carrer i reivindicar els nostres drets de forma pacífica.

Denunciem els entrebancs del Govern de l’Estat, del TSJ i del Tribunal Constitucional a l’hora d’exercir l’autogovern valencià i aprovar lleis. Les Corts són l’expressió de la sobirania popular, com en tota democràcia parlamentària, i pretendre limitar-la amb la intromissió d’altres poders posa en perill la divisió de poders i sobretot és un atac a la sobirania popular.

Apuntem les responsabilitats del Govern espanyol, estiga o no en funcions, i els seus incompliments amb el poble valencià. El Govern espanyol encara ha de complir la seua promesa d’un nou model de finançament, pagar el deute històric i complir amb les inversions que per població ens pertoquen.
A més, encara esperem la derogació de les mesures antisocials de governs anteriors, com ara la reforma laboral o la “llei mordassa”. I demanem l’obertura d’una via de diàleg amb les institucions catalanes sobre la base del respecte a la voluntat democràtica del poble de Catalunya i l’exercici del seu dret a decidir. La repressió, l’amenaça i la judicialització de la política no formen part de la solució, i només podem afegir més tensió i més conflicte.

Estem farts de ser els oblidats, del servilisme mediòcre i de l’invisibilitat imposada. Els valencians exigim un finançament just. El tracte injust del finançament autonòmic acordat pels governs deixa les valencianes i els valencians en una situació desigual que ens discrimina respecte d’altres comunitats autònomes. La desigualtat fiscal a que ens sotmet l’Estat està afectant des de fa massa anys la nostra qualitat de vida i el nostre benestar social. Amb un finançament just tindrem un augment considerable en la inversió en sanitat, en educació, en infraestructures, en polítiques contra l’atur… La renda valenciana està per davall de la mitjana espanyola. Només demanem allò que ens correspon. Ja n’hi ha prou d’espoli, a nosaltres sí que ens roben, i molt!!!

Hem de defensar el dret de l’alumnat a aprendre valencià arreu de tot el País Valencià. Els 35 anys de bones pràctiques docents evidencien que l’ensenyament en valencià és sinònim de qualitat educativa. El plurilingüisme comença amb el valencià. I ser plurilingües comença per respectar l’educació de totes les valencianes i tots els valencians. Per això mateix, cal protegir i potenciar el valencià dins d’un marc plurilingüe que reconega la importància de la llengua amb la qual opinem, pensem i entenem el món. Una llengua que estimem perquè sabem que «qui perd els orígens, perd identitat» i no volem perdre’n més.

Perquè ningú lluitarà pels nostres drets, per la nostra llengua, per la nostra terra, per les nostres filles i fills, ningú ens donarà veu, si no l’alcem nosaltres no se’ns escoltarà, davant la baràrie de les presons preventives i l’exili dels nostres veïns catalans, la nostra lluita i les nostres reivindicacions han de ser més fermes que mai. Cridem als quatre vents l’orgull de ser valencians; de l’olor a pólvora, de barrancs amb terra humida i bancals plens de pols. De bressol de mar que acarona i de muntanya que balla amb xirimites i tabals, l’orgull de País Valencià, de llengua, de mare amb braços forts que pasta el pa, i pare amb llom faixat per portar blat o plegadors de llana.

Orgull de País, orgull de llengua que a uns ens ensenya a estimar mentre altres volen menysprear, la llengua suau com el vellut, preciosa com el vol colorit de la papallona i dolça com les pastes de les nostres iaies.

Volem acabar, amb un recordatori especial, a totes les persones afectades per les inundacions i pluges recents a les comarques nostrades de la Vall d’Albaida i la Vega Baja, i reclamar la urgència d’atendre-les.

Lliçons de reivindicació

Article d’opinió de Tere Sanjuan., Regidora d’Informació i Defensa de la Ciutadania, Democràcia Participativa i Transparència

Fa poc llegia unes línies, on es comentava anys enrere el 9 d’octubre era més reivindicatiu que aquest 2019 i ens donaven lliçons, com és habitual, de com cal fer les coses.

Bé, res més lluny de la realitat, hui 8 d’Octubre ja s’han portat a terme moltes activitats per commemorar la nostra festivitat. Per a qui que no ho sàpia, no sols es reivindiquen unes idees criticant, hi ha d’altres maneres més constructives on la reivindicació implica donar-li importància a allò que vertaderament la té, com són les nostres tradicions i la nostra llengua.

Com deia, a hores d’ara ja s’han portat a terme moltes activitats que a banda de fer més agradable passejar per la glorieta, reivindiquen la nostra cultura i tradicions. A diferència del 2011 quan les competències per a fer un bon 9 d’octubre les tenien els que avui ens critiquen, hem fet un munt d’activitats donant especial rellevància a la nostra llengua, dotant i millorant les casetes dels llibreters, posant l’Àgora a disposició de les associacions per a poder difondre la seua tasca diària amb totes les comoditats i recursos dels quals disposa, just en la mateixa ubicació on realitzen a petició seua, la Fira Solidària, un lloc on segons indiquen des de les entitats és el millor per mostrar la seua tasca.

També hem recuperat un mercat tradicional i artesà, on estan presents representants de l’Associació d’Artesans de l’Alcoià i El Comtat, hem deixat envair els nostres parcs amb música i balls tradicionals, hem degustat aquells dolços tan nostres, i hem viscut un espectacular correfoc, que ja hem convertit en tradició dins de les celebracions del 9 d’octubre.

I tot açò quan esperem demà 9 d’octubre celebrar la nostra festivitat donant-li la importància institucional que mereix, que és fent valdre la tasca d’entitats i persones que realitzen un bé a la comunitat, o són rellevants a la mateixa. Cal ressaltar que aquests premis són un exemple més de la participació, ja que són els representants del Consell de Cultura qui trien els premiats. A més de llegir el manifest que posa comes i punts a allò que volem transmetre com a País Valencià.

Hem de ser crítics per intentar millorar, sempre. Nosaltres no donarem lliçons a ningú, però que uns no ho saberen fer al seu dia, no vol dir que tots siga’m igual.

El País Valencià passa per Alcoi

Article d’opinió de Sandra Obiol , Portaveu de Guanyar Alcoi

L’any 2003 fins a 27 entitats cíviques i socials de la ciutat, també s’incloïen els sindicats majoritaris i tots els partits de l’oposició (l’Entesa, Bloc i PSOE), vam signar un manifest que reivindicava impedir “que el 9 d’Octubre passe desapercebut només com una jornada folklòrica, sinó que aprofite per a redreçar el camí del País Valencià cap a un futur millor.” Era una reacció clara a les formes del Partit Popular encapçalat per Jordi Sedano, que negava la lectura d’un manifest reivindicatiu com s’havia fet fins a eixe moment  en la Glorieta, epicentre de la celebració de la diada del País Valencià a la nostra ciutat. El que es reclamava era que la festa servira també per a reivindicar la feina que restava per fer per tindre un país normal.

Hui, 2019, les formes han canviat, afortunadament, però els efectes són els mateixos. La vessant popular i reivindicativa ha quedat relegada a espais tancats: les entitats a l’Àgora i el manifest s’ha institucionalitzat i es fa al Teatre Calderón. Mentre, l’espai de major pas de les persones en aquesta celebració, la Glorieta, ha ampliat la seua àrea per a les paradetes de consum i és difícil discernir si estem a Alcoi o a altres poblacions, ni tan sols sabem si estem al País Valencià doncs abunden els cartells escrits únicament en castellà. El PSOE d’Alcoi sap fer millor de Sedano que ell mateix: aconsegueix desllavassar el 9 d’Octubre, però d’amagat, i per tant les crítiques són també amb veu baixa. Però n’hi ha.

El que amaga el màrqueting continu del govern de Toni Francés és molt semblant al que ens van dur a Alcoi els governs del Partit Popular: una constant deixadesa en solucionar els reptes i problemes que tenim a la nostra ciutat. Una manca de projecte per a Alcoi que puga fer d’Alcoi, simplement, l’Alcoi que ens mereixem. Mentre des d’una ciutat que sempre ha estat exemple de progrés ens resignem a veure com altres poblacions encaren el futur amb decisió i valentia, a Alcoi ens hem de conformar amb un etern relat de promeses cada dia menys creïbles, embolcallades en un triomfalisme unflat a còpia de recursos públics posats al servei del partit al poder. Vells vicis amb una imatge no tan renovada.

La diada del 9 d’octubre és un moment perfecte per reflexionar sobre la nostra identitat i reclamar el que volem ser com a col·lectiu, com a poble. Necessitem doncs, com hem necessitat sempre, un projecte polític que ens vertebre, que ens estimule a sumar esforços i voluntats, per posar entre totes i tots els ciments del que serà Alcoi més enllà dels cicles electorals. Una política que ens integre en un projecte comú de futur que ajude a que mirem el nostre horitzó vital amb més esperances i il·lusió. El decurs dels temps reclama a Alcoi, cada dia amb més urgència, treballar de forma seriosa per a un canvi de model de ciutat, però els seus governants actuals com els antics, no ho veuen o no ho volen veure.

El mateix propòsit que projectem cap al País Valencià hauríem de tindre com alcoians i alcoianes, construir junts amb fermesa i alegria un horitzó comú que ens done la confiança de caminar cap un futur esperançador mentre habitem un present millor. No pot haver millor manera de ser País Valencià que construir l’Alcoi que ens mereixem.

Tingueu una molt bona celebració del 9 d’Octubre.

La manzana de la discordia

Artículo de Opinión de Enrique Peidró, Ciudadanos Alcoy

¿Se puede saber qué pasa con la manzana de Rodes? Estamos ante un proyecto que debería ser prioritario para todos, una apuesta ilusionante para la ciudad, una iniciativa que tendría que ser objetivo principal e inmediato y que se debería apoyar e impulsar sin apenas miramientos… y en lugar de eso se ha convertido en una especie de culebrón sudamericano que propicia descalificaciones por parte de unos y respuestas airadas por parte de otros, de tal forma que no hay manera de conocer quién dice la verdad ni cuál es la realidad sobre el mismo.

Y la cosa está así: cuando no es porque aparecen bombas físicas en el edificio, es porque hay alguien que se dedica a ponerlas en sentido figurado, pero el proyecto no avanza. O, al menos, no lo hace al ritmo que nos gustaría. Pasan los días, las semanas, los meses… incluso los años, y apenas hay avances. ¿Tan complicado es ponerse de acuerdo para diseñar un proyecto que ayude y favorezca el crecimiento de nuestra ciudad? No debería serlo, aunque nada nos puede sorprender ya sobre la incapacidad de algunos partidos para alcanzar el consenso, visto lo visto en otros ámbitos.

Desde luego, si hay algo que no queremos los alcoyanos es que este asunto se convierta en un remake local del “Sálvame”. Cierto es que estamos de lo más entretenidos viendo cómo populares y socialistas se pelean a través de las redes, pero quizá sea momento de olvidarse de hacer “política” con este asunto y dedicarse a buscar soluciones. Apenas han pasado 100 días desde las pasadas elecciones municipales… por favor, no empecemos ya a “trabajarnos” los votos de las siguientes, que, hasta el 2023, todavía queda mucho para ello.

Espero, sinceramente, que la próxima vez que lea una noticia en los medios relativa a la manzana de Rodes sea para conocer detalles sobre su próxima inauguración, que se nos diga cuántos puestos de trabajo ha generado, qué influencia está teniendo sobre la economía alcoyana… En conclusión, que hablemos de una realidad de la que todos nos sintamos orgullosos y no tengamos que oír a ningún otro político de ningún partido lanzando reproches o lamentos. Esperemos que pronto consideremos esta manzana con orgullo, como nuestra particular “gran manzana” y deje de ser, tal y como he titulado este artículo, la “manzana de la discordia”.