Opinión

Article d’Opinió de Jordi Tormo Santonja

Així és. No tinc cap dubte. Hi ha persones que d’alguna forma marquen la nostra vida. Ens deixen la seua empremta i ens acompanyen en el nostre dia rere dia. Haver estat regidor de l’Ajuntament d’Alcoi la passada legislatura em va permetre conèixer gent fantàstica, implicada amb el seu poble i que treballa constantment per millorar la nostra realitat diària.

Una d’elles ha estat Paco Aura, de qui recorde especialment la seua tendra mirada i la infinita amabilitat amb què ens rebia a casa quan ens reuníem amb motiu de conversar i preparar el que seria l’acte en homenatge als 22 alcoians deportats als camps d’extermini nazi i la inauguració popular del pont que du el seu nom, tot açò en el marc del 75è aniversari de la fi de la Guerra Civil organitzat per l’Ajuntament d’Alcoi. I és que la memòria no s’ha de perdre mai. Paco ens ho ensenyà.

Amb aquella complicitat especial, Paco ens contava totes aquelles coses que va viure: la seua eixida d’Alcoi per anar al front i defensar els seus ideals quan encara era molt jove, el seu pas per la frontera i el temps que estigué en els campaments del Sud de França, com els nazis els agafaren per dur-los a Mauthausen i, sobretot, com visqué allí el seu dia rere dia, l’alliberament del camp, el seu retorn a Alcoi, començar de nou la seua vida ara amb Lucía… Paco ens contà aquelles coses que ens posen els pels de punta i que mai hem vist a les pel·lícules. Un despatx ple de records i, sobretot, el seu testimoni evidencien que allò fou així, tot i que alguns s’entesten a negar-ho.

I ho feia com s’ha de fer. Sabeu d’aquella frase que diu que “la història no s’ha de repetir”? La dolenta, és clar. Doncs amb Paco aquesta pregunta és feia realitat. Perquè amb la seua actitud constant i el seu treball diari ha sabut fer didàctica de la barbàrie per evitar que eixa “deshumanització de l’ésser humà”, com ell ens deia, es torne a repetir. Paco li va dedicar una bona part de la seua vida a aquesta didàctica i, per això, ha estat un lluitador incansable en defensa de la memòria i de la pau. Un treballador constants que va apropar aquests fets de la nostra història recent als més joves, fent-los partícips de la importància de treballar per la pau i la no violència.

Paco Aura es mereixedor del nostre reconeixement col·lectiu com a poble, perquè amb el seu esforç i dedicació ha aconseguit que la nostra siga una societat més conscient, justa i pacífica.

Article d’Opinió de Bernardo Pérez, Portaveu de Guanyar Cocentaina

Sembla que això de creure el que un diu és cosa del passat. Abans el que es deia anava a missa, a hores d’ara les paraules se les emporta el vent. Això és el que està succeint a l’Ajuntament de Cocentaina. Es deu fer pedagogia en moltes campanyes: per a la convivència, el civisme, la participació, la sostenibilitat, etc. Aquestes qüestions en els mitjans de comunicació es diuen i es repeteixen, però es queden en això.

Es fan campanyes, s’il·lusiona a persones i després es prenen les decisions individuals i sense raonar. Les campanyes només serveixen per a dir que es fan i després al calaix.

1.- Campanya de Pressupostos Participatius 2019. S’impliquen i participa l’institut per realitzar un concurs de curts, per influenciar en la participació dels veïns. Es fa una presentació de portes obertes al Teular. El curt premiat explicava que eren i per a que servien els PP.PP: en principi s’han de fer propostes, si els tècnics creuen que són favorables, passen al període de defensar-les i finalment es votaran. El curt pensaven traure’l del calaix en febrer per ser utilitzat només per influenciar al fet que es vote. Aleshores, la seua influència no serviria per a res en el període de fer propostes, pas important i essencial en la Participació Ciutadana. El curt, com deia anteriorment, parla de tot el procés. Gràcies que algunes persones els hem fet veure que aquesta decisió no tenia sentit han canviat de parer i l’Ajuntament ja l’ha fet públic.

Com deia, aquesta situació passa moltes vegades a l’Ajuntament per la deixadesa de l’equip de govern i per la poca importància que li dona l’oposició.

2.- De les poquíssimes o nul·les campanyes que es fan d’influència al reciclatge, fa any i mig es va realitzar un vídeo per a realitzar xerrades en els col·legis, institut, associacions i difondre-ho per les xarxes. A hores d’ara també està en un calaix.

3.- Campanya de reutilització dels gots de plàstic. En les festes de Moros i Cristians passades s’utilitzaren o no? He preguntant a alguns veïns i altres amb més responsabilitat i ningú els havien vist, però que segur, estar estaven.

4.- Una de les actuacions que es fan des de fa anys a la Fira i li dóna renom, no hi ha manera que l’apliquen a les festes: que posen papereres, serveis, etc. Perquè no s’aplica?

5.- La campanya que es realitza durant l’any, «Dotze gestos, dotze mesos», molt interessant, però els gestos es fan, no es diuen! Cal parlar menys i fer més!

Article d’Opinió d’Eli Aleix, Coordinadora Comarcal d’EU

Article d’Opinió de Fani Juan, Regidora d’Esquerra Unida en Muro

No hi ha millor manera de sortir-se’n d’una difícil situació que l’autoengany i aquesta és la proposta que dia a dia ens ofereix l’alcaldessa del consistori murer amb el suport del seu partit. La situació actual de l’Ajuntament és crítica a causa d’una falta alarmant de personal unida al desmantellament de l’equip de govern. Força de treball escassa i saturada de feina, dirigents sobrepassats per una situació a la qual no troben eixida formen un còctel nefast per als interessos de tots els murers. La fugida endavant fent creure a tothom que tot està bé, que es treballa amb diligència i criteri minyonejant a la resta de formacions polítiques, encara que sumen un 70% dels vots en les darreres eleccions, és un símptoma de feblesa i de falta de talla política que condemna a tot el poble. L’Estat sóc Jo deia Lluís XIV en el sentit d’identificar el Rei amb l’Estat. I això pareix que intente dur a terme la nostra primera dama, per tal d’aferrar-se a la butaca d’Alcaldessa i així evitar tractar amb valentia i determinació la difícil situació a la qual ens han dut, responent als que la critiquen amb un despotisme desmesurat.

La situació generada per l’actual equip de govern amb l’expulsió dels tres regidors d’esquerra unida en trencar unilateralment el pacte signat a principi de legislatura i el nou model de govern implantat amb un inexistent exercici d’autocrítica, excés de prepotència i manca total de transparència, fa que visquem una situació d’excepció. Fidel al seu desfasat ideari, l’Alcaldessa continua dilapidant el pressupost municipal no prioritzant les necessitats d’un poble que es manté incrèdul amb aquesta situació i que hauria de començar a qüestionar-se si aquest estil tan peculiar i tan arrelat, és la millor opció per al nostre municipi.

Però, una altra forma de dirigir el municipi i de fer política és possible. El repte per al pròxim equip de govern serà majúscul. Dignificar el que significa ser Alcalde o Alcaldessa i Regidor o Regidora al nostre poble, recuperar els valors democràtics, enderrocar la idea que qualsevol actuació és vàlida sense un mínim consens i treballar per trobar acords amb les altres formacions polítiques s’haurien de convertir en prioritats per al nou govern municipal. La política és la manera d’exercir el poder amb la intenció de resoldre o minimitzar el xoc entre els interessos trobats que es produeixen dins d’una societat, no de crear-los.

Artículo de opinión de Rafa Miró, portavoz del Grupo Municipal del Partido Popular de Alcoy

Vaya por delante mi felicitación a todos los alcoyanos y alcoyanas que a partir del próximo viernes vamos a volver a disfrutar de un Centro de Arte como nos merecemos.

Pero no quiero dejar pasar esta oportunidad sin dar mi opinión sobre uno de los proyectos más relevantes que se han desarrollado en Alcoy durante la última década.

Y lo voy a hacer en positivo, como he empezado el artículo y quiero terminarlo. El proyecto del CADA se remonta al año 2008 cuando una alcoyana enamorada de su ciudad, decide que la Consellería de Cultura que dirige debía impulsar un importante proyecto cultural en Alcoy. Se da la circunstancia de que ese mismo año la CAM trasladó sus oficinas del antiguo Monte Piedad a una nueva ubicación dejando el edificio de Rigoberto Albors prácticamente sin actividad.

Y la otra circunstancia que hizo posible el nacimiento de este proyecto fue el hecho de que otro alcoyano de pro, que tanto ha hecho por la cultura alcoyana, estuviese al mando de la CAM en ese momento como director de zona. Me estoy refiriendo a nuestro querido Juan Vicente Capó.

Pues de la ilusión de estas dos personas surgió este proyecto en el que se invirtieron casi 10 millones de euros en una época en la que la crisis ya había asomado. Muchas reuniones lápiz en mano revisando planos para conseguir una obra que fuese un referente para toda la Comunitat Valenciana.

Se firmó un convenio en el que se estipulaba la distribución de los futuros espacios, el reparto al 50 % de la inversión y también de los gastos de funcionamiento, así como que la CAM fuese la encargada de toda la burocracia relacionada con las obras.

Y nos pusimos a trabajar. En un tiempo récord se redactó el proyecto, se adjudicó la obra y se desarrollaron los trabajos para convertir unas oficinas bancarias en centro de arte.

El 28 de diciembre de 2010 se inauguró con dos exposiciones, una de la CAM y la otra del  Consorcio de Museos, que fue la fórmula que eligió la Consellería para integrar este centro de arte en un Consorcio que hasta entonces sólo tenía sedes en las tres capitales de provincia. Se trataba de aprovechar la infraestructura de este ente especializado en programar exposiciones de arte de los siglos XIX-XX, con una fuerte presencia de artistas valencianos.

Nadie podía sospechar que después de unos meses con exposiciones tan importantes como la de Bodegones del Museo del Prado, la cruz de la moneda nos iba a deparar el rescate de la entidad que había impulsado el 50 % de este proyecto, y que además, la empresa, elegida por la CAM para realizar la obra, iba a presentar preconcurso de acreedores en abril de 2011 para cerrar definitivamente en octubre, sin poder ejercer el periodo de garantía que estas obras conllevan.

De esta forma, y de manera repentina, se tuvo que cerrar temporalmente el centro, quedando muchas exposiciones que ya estaban programadas paralizadas. En resumen, si lo único que hizo el Partido Popular en este asunto fue no aventurar estos acontecimientos totalmente impredecibles, asumimos nuestra culpa.

Acabo como he empezado, en positivo. Felicitando a los alcoyanos, a los actuales gobernantes por haber desbloqueado este asunto después de 7 años de cierre temporal, pero sobre todo a esos dos enamorados de Alcoy, Trini y Juanvi, que consiguieron en un momento económico muy difícil, que un edificio emblemático no cayera en la ruina y que se convirtiera en un centro de arte de referencia.

Y para los malpensados que creen que el Ayuntamiento no participó en el proyecto inicial por las disputas internas de partido, les diré que lo que primó en esa decisión fue que Alcoy tuviera un centro de arte con rango autonómico, y que de paso, los alcoyanos no tuviéramos que pagar los 250.000 euros que le costará al Ayuntamiento a partir de ahora cada año.

Artículo de opinión de Rafael Montava

“Poderoso caballero es don dinero” Quevedo

Me lo contaron y no lo comprendí, como el TS en una sentencia tira por la borda el poco o mucho crédito que sin entrar a valorarlo tenían sus jueces, desde tiempo inmemorial la banca siempre fue un quinto poder, prueba de ello es la situación que ha provocado esta sentencia que les afectaba y que han podido anularla, las sentencias son por naturaleza discrepables y al hacerlo cada parte fija su posición y toma partido, en este caso a favor del poderoso, ¿Estaba pues equivocada la sala que dictó la sentencia en sentido contrario?.

Ahora y una vez anulada la sentencia anterior se abre un abanico de problemas mayor para que los hipotecados puedan defenderse de una inusual sentencia que en pocos días cambio de sentido por presión de la parte más poderosa, la banca.

La sociedad civil cada vez más exige normas justas en su defensa  y acabar con los atropellos que se sufren, no se puede ser siempre el pagano de todo, no se puede rescatar a los bancos y después colaborar a que aumenten sus ganancias, no se puede hacer más la vista gorda con publicidades engañosas que afectan a sus clientes, no se puede hacer más la vista gorda con los atropellos de la gestión de cuentas y cobro de comisiones, no se puede hacer más la vista gorda con esos directivos que llevan a sus entidades a la quiebra, y como premio se suben los salarios a cifras astronómicas y después no entran en la cárcel ni devuelven nada, no se puede hacer más la vista gorda con un Banco de España que debe velar por la ortodoxia bancaria y no se da cuenta del desastre que se avecina y el relato sigue, nadie paga por esa falta de profesionalidad  que debe presumirse de  a esas alturas.

El gobierno de manera rápida dice que va a decretar que los impuestos los pague la banca “ nunca más los ciudadanos”, otro engaño, a ver si nos aclaramos, el impuesto lo cobra el Estado/ Autonomías, la banca es el recaudador del mismo y al final el que tenía que devolverlo es el Estado/Autonomías de ahí la rapidez en la gestión gubernamental y de ahí la no retroactividad, ¿Por qué?, de ser retroactivo se tendrían que hacer cargo y por ello en la nueva sentencia no hay retroactividad , alguien se cree que no se manipulo a los jueces en eses sentido, a partir de ahora los españoles no van a pagar más este impuesto, no van a pagar más este impuesto,  se pagara por otra vía indudablemente el Estado NO va a dejar de recaudar este volumen de dinero POR QUE AFECTA MUCHO A SUS PRESUPUESTOS.

Todos echan las culpas a los demás, pero todos mienten.

En fin, la banca siempre gana dice el refrán y el ciudadano paga, es necesaria una justicia justa que defienda por igual al poderoso y al débil, parece que en algunas cuestiones se está iniciando este camino, pero es largo difícil y muy escabroso.

Artículo de opinión de Amalia Payá, concejal del Partido Popular en Alcoy

El Conseller de educación Vicent Marzà ha puesto en su punto de mira acabar con la educación concertada.

El responsable en educación del gobierno valenciano tiene como objetivo imponer un modelo único de educación basado en el adoctrinamiento. No solo ha puesto en su punto de mira acabar con la educación concertada, si Ximo Puig y Mónica Oltra continúan al frente del Consell, no pararán hasta hacer desaparecer uno de los derechos fundamentales que garantiza nuestra constitución, la libertad de elegir el tipo de educación que queremos para nuestros hijos.

Los ejemplos ya los hemos visto, el gobierno del Botànic ha retirado el concierto a un buen número de aulas en toda la Comunidad Valenciana. Aulas en colegios concertados, donde los padres quieren que sus hijos estudien.

Recortes directos a los programas de atención de mejora

Estos días hemos conocido un nuevo recorte del Sr. Marzà a la educación concertada en Alcoy, las horas al profesorado que atiende a alumnos que precisan clases de refuerzo.

Casi la mitad de las horas recortadas en toda la Comunidad Valenciana corresponden a colegios alcoyanos. A los centros que más alumnos con estas necesidades atienden de la ciudad. A las Carmelitas, Santa Ana, Paulas y Arnauda.

Es obvio que Alcoy, una de las ciudades que más centros concertados tiene, se ha convertido en objetivo directo de los graves recortes a la educación concertada de Compromís y Partido Socialista.

En los próximos días, ante el Ayuntamiento, padres y profesores afectados por este último recorte se concentrarán para pedir al Alcalde que trabaje por exigir soluciones a Conselleria.

Por desgracia, yo no albergaría demasiadas esperanzas. Al contrario de lo que ha ocurrido en otras poblaciones, en Alcoy, el Alcalde Toni Francés no ha sido capaz de mediar para restablecer el concierto a ninguna de las aulas a las que se había suprimido.

Por todo ello, podemos concluir que su ideología es tan radical como la de sus compañeros de partido que gobiernan en la Generalitat, y por lo tanto no hace nada.

Un único modelo de educación, el adoctrinamiento

Está claro que el Gobierno de izquierdas de la Generalitat no va a parar hasta alcanzar su objetivo, un único modelo de educación basado en el adoctrinamiento.

El Conseller Marzà ya empezó su ataque a la educación concertada aplicando los primeros recortes. Pero esto ha sido solo el comienzo, si los votantes no lo impedimos, otra legislatura de PSOE y Compromís en la Generalitat, con el apoyo del Gobierno de Pedro Sánchez, hará posible que consigan su objetivo, acabar con la educación concertada.

La variedad de enfoques educativos supone una riqueza cultural y humana, garantía de algo que teme la izquierda más radical, la pluralidad ideológica, que es lo que corresponde a una sociedad democrática y sobre la base de los valores.

Artículo de opinión de Enrique Peidró, Ciudadanos Alcoy

Hace un par de semanas corrió por todos los grupos de whatsapp y demás canales de mensajería instantánea un vídeo en el que se comparaba el estado actual de Alcoy con ciudades como Sarajevo o Kosovo tras la guerra, insertando en las imágenes el texto que me he permitido utilizar como título para este artículo, suprimiendo las dos últimas palabras para evitar el exabrupto. Seguro que a muchos de vosotros también os llegó y ya sabéis de qué hablo.

Se trata de un vídeo presuntamente amateur, hecho por un transeúnte cualquiera un día de agosto en el que salió a dar un paseo por la ciudad y, para entretenerse, sacó su teléfono móvil, grabó todo aquello que encontró destrozado, montó las imágenes y, como quien no quiere la cosa, saltó a las redes para convertirse en un fenómeno viral a nivel local.

Si pensamos de manera objetiva, la verdad es que buena parte de razón sí que tiene el autor de ese vídeo. Sea cual sea la intención con la que se creó y difundió el documento, lo tristemente cierto es que las imágenes no están manipuladas y basta con salir a la calle y dar un paseo por la ciudad para darse cuenta de las carencias que sufren las diferentes infraestructuras y el grave estado de deterioro en el que se encuentran muchas de ellas.

Parques sucios y descuidados; puentes cuyas protecciones se caen a pedazos; solares llenos de vegetación e inmundicias; aceras rotas… Este es el triste panorama con el que nos toca convivir a diario a los alcoyanos y del cual nos avergonzamos todos. Basta con navegar por algunas de las redes sociales que tratan temas locales para ver hasta qué punto los habitantes de Alcoy estamos hartos de sufrir la dejadez y falta de previsión del gobierno municipal. Las denuncias son constantes, las quejas infinitas… pero parece ser que caen en saco roto, porque, a día de hoy, la situación sigue sin mejorar y, lo que es peor, sin que haya ninguna perspectiva de que vaya a hacerlo de un modo inmediato.

Contrasta ello con la imagen de ciudad idílica que se nos quiere vender desde el partido en el gobierno. El uso del hashtag #AlcoiEnPositiu se ha convertido en una especie de mantra que repiten una y otra vez en todas las publicaciones con las que nos deleitan desde el consistorio, seguros de que su repetición hasta la saciedad tendrá un efecto hipnótico en los ciudadanos, quienes quedarán convencidos de que todo lo que ven sus ojos no es más que un efecto óptico que, en realidad, no existe. Así lo ha reiterado además el alcalde de la ciudad en una entrevista reciente, afirmando que estamos viviendo la legislatura del cambio (aunque a mí no me quedó claro si el cambio es a mejor… ¡o a peor!).

Por todo ello, a mí me surgen una serie de dudas. ¿Existe un plan integral de mantenimiento de las infraestructuras? Si lo hay, convendría revisarlo…; y si no lo hay, espero que el próximo gobierno considere una de sus máximas prioridades elaborar uno. ¿Hay dotación presupuestaria para mantenimiento? Estoy seguro de que sí la hay, pero visto lo visto, es claramente insuficiente.

El vídeo que he nombrado al inicio de este artículo finalizaba con otro título insertado en las imágenes, también muy explícito, pidiendo a quien corresponda “feu algo, ostia”. En vista de esas imágenes, no cabe duda que urge que, bien el actual gobierno bien el próximo (y desearía que los alcoyanos confíen en Ciudadanos para ello), tomen medidas a corto, medio y largo plazo.

Article d’opinió d’Estefanía Blanes, portaveu de Guanyar Alcoi

Compartisc amb vosaltres una situació viscuda recentment a la nostra ciutat.

Divendres 19 d’octubre va tenir lloc com cada any al Teatre Calderón la presentació dels càrrecs festers per a les pròximes Festes de Moros i Cristians de 2019. Aquest acte serveix per a presentar les idees al voltant dels càrrecs i per fer agraïments pels suports que els fan possibles. És sempre un acte molt emotiu per als qui tindran l’honor de ser capitans i alferes, per al xiquet que representarà a Sant Jordiet així com per als amics, familiars i les filaes de càrrec al complet.

Uns càrrecs que, tal com reconeixen ells mateixos, no serien possibles sense el suport de les seus filaes i sobretot de les seues famílies, fills, filles, parella, pares i mares… De fet, una de les presentacions més emotives va ser la que va fer la filla del capità de les Tomasines al seu propi pare.

Acabat aquest acte, tots a celebrar-ho amb un sopar al Círculo Industrial per a començar a calfar motors i encetar el compte enrere del Mig Any que culminarà el dia dels trons; sis mesos intensos per davant.

Fins ací tot correcte, l’anormalitat ve quan entre en el saló Rotonda per a ocupar el meu lloc en la taula reservada a les persones representants institucionals com a portaveu del meu grup municipal, Guanyar Alcoi. N’hi ha prou amb donar una ullada al meu al voltant per a adonar-me, amb marge d’error de +-1, que sóc l’única dona en un saló en el qual calcule hi hauria més de 300 persones. On estaven aquelles dones tan importants per a capitans, alferes i càrrecs en general? Doncs a un altre restaurant, a uns metres, després de baixar unes escales: al restaurant La Gruta.

Hi ha qui no veurà cap problema en açò, ja que sempre ha sigut així. I precisament ací resideix el problema, que sempre ha sigut així i pel que es veu seguirà sent així.

Però no havíem canviat, s’havia avançat molt i la integració de la dona ja era efectiva?

Per a qui tot açò no li resulte tan «normal» els diré que per a mi hi ha una cosa molt pitjor, les excuses que es donen per voler negar qualsevol anomalia. Us conte alguna de les que se’m van donar quan feia referència a aquesta situació totalment contranatural: «però si elles s’ho passen millor que nosaltres, ja m’agradaria a mi estar baix en lloc d’ací». Es veu que aquells homes engalanats amb els seus trages, lluint orgullosos els seus pins, estaven allí obligats. Una altra resposta molt curiosa va ser: «els tiquets del sopar es distribueixen a les filaes i elles fan el repartiment com volen, l’Associació de Sant Jordi no té res a veure, és una decisió de les filaes totalment lliure» com si exculpant a l’Associació se solucionara tot, o com si l’Associació fóra un ens abstracte que res tinguera a veure amb les persones que han pres eixa decisió. Com si els directius de l’Associació no són les mateixes persones que estan en les filaes…

Si vivim en una societat en la qual aproximadament la meitat som dones i la meitat homes, qualsevol espai social hauria de ser representatiu d’aquesta realitat. Si açò no ocorre és perquè alguna cosa s’està fent mal. I si la desproporció és del 99,67% d’homes i el 0,33% de dones, no sé quin qualificatiu li posaríeu vosaltres, però el que està clar és que paraules com integració, normalitat o igualtat no encaixen ací en cap lloc.

Entenc o vull creure que no hi ha una directiva clara que discrimine a homes i dones en aquell sopar, enviant a les dones a La Gruta i als homes al Saló Rotonda, però aquestes qüestions s’han de cuidar, com també hi hauria de cuidar, per exemple, l’enviament de correspondència per part de l’Associació de Sant Jordi. M’explique, des de 2014 soc regidora i portaveu en l’Ajuntament d’Alcoi, primer del grup municipal d’EUPV i des de 2015 de Guanyar Alcoi i durant aquests quatre anys he rebut les cartes del Casal Sant Jordi dirigides a un tal «Sr. Portavoz» o saludant amb un «Distinguido señor». Quatre anys de cartes dirigides a una dona donant per descomptat que seria un home. No haguera costat informar-se a qui anaven dirigits aquests escrits.

La integració de la dona a la festa i a tots els aspectes de la nostra societat ha de vindre donada en part per la voluntat dels qui tenen cert poder i responsabilitat per promoure aquest canvi però pel que veig, des de certs sectors voluntat per canviar res n’hi ha poca.

Article d’ Opinió de Fani Juan, Regidora a l’Ajuntament de Muro

Onze anys, onze, de fred, de vent, d’unes instal·lacions insalubres. Generacions de xiquets que han acabat el seu cicle de primària en un centre carent de les mínimes mesures per a desenvolupar l’activitat per al qual va ser creat. Des de setembre de 2008 fins a l’actualitat dura un procés administratiu en el qual per uns i altres tan sols ha complit dues fases de les quatre existents. Conselleria d’Educació, en l’època daurada del PP tan sols va aconseguir realitzar el projecte bàsic però la posterior amb Compromís/PSOE, no és que haja sigut molt millor: projecte d’execució.

La tristesa m’envaeix, no únicament pel fet en si, sinó pel tractament que la societat fa d’aquest. Ho hem assumit amb tanta naturalitat que som capaços d’ignorar la profunda ferida que ens ha produït, com si les conseqüències d’un sistema esgotat que és incapaç de donar solucions no ens afectaren per a res. Si ignores el problema, passes a ser part d’ell. Aquesta societat malalta no té cap poder de reacció i accepta amb total naturalitat que hem sigut incapaços de trobar una solució per als nostres fills; que onze anys després de la suposada aluminosi, estem immersos en un procediment que pareix que no té fi.

Econòmicament parlant, al poble no se li pot demanar més. Quan guanyem diners (IRPF). Quan els hi gastem (IVA). Si estalviem (Patrimoni), si el regalem (Donacions) i quan morim (Successions). Mentrestant pel camí, multes, sancions, taxes, impostos i tributs municipals….. Evidentment estem aportant una quantitat desmesura de diners dels quals no trobem el retorn pertinent per part d’aquest aquelarre de dirigents. Ara bé, des del punt de vista social estem totalment suspesos. Som incapaços de fer front al poder d’uns representants, que haurien de lluitar per fer realitat el programari electoral, pel qual es votem. Aquest circ que s’ha muntat és un joc de prioritats on no tots convergim sobre el que és més necessari.

Si senyors, prioritats, que hauríem d’exigir i fer complir a una casta política més interessada en tornar a guanyar unes eleccions que en realitzar la feina per la qual se’ls va votar. És penós veure com es reclama la unitat de tot el poble pel fi comú, que no s’ha de fer política d’un fet tan lamentable com la situació del Bracal a Muro i després, aprofitant la cobertura dels mitjans de comunicació a un esdeveniment local, es posen en la «pole position» dels salvadors del col·legi. Açò és l’exemple del que tenim, diem una cosa i en fem una altra, amb un fi tremendament electoralista i egocèntric per part dels nostres polítics. Doble moral, amb el suport d’una societat més afí a no qüestionar-se res i aplaudir-los als actes de faràndula per a justificar la seua exposició pública. Fracàs, senyors.

Bufen vents de canvi. Hem de dir prou. Prou de mentides i mitges veritats. La política ha d’estar a l’altura de les necessitats de la població i no al revés, aprenent a fer ús correcte dels diners públics i a PRIORITZAR les actuacions a realitzar. El poble no pot girar l’esquena als problemes reals que sofreixen dia a dia, ha de ser més crític i no ser bústia de tota la manipulació que ocorre al seu voltant. El fred, el vent, les instal·lacions insalubres es venç amb determinació, amb tolerància, amb eficàcia i sobretot amb l’actitud d’aquell que demana el que realment li correspon.