Opinión

Artículo de Opinión de Antonio Matarredona, Portavoz de la Plataforma Comarcal en Defensa de las Pensiones Públicas

Ahora más que nunca es imprescindible poner en primera línea de actualidad el tema de las pensiones, las actuales y en particular las futuras, y lo tenemos que hacer porque están seriamente amenazadas. Entramos en campaña como no puede ser de otra manera, y lo hacemos porque nos «condenan» a unas nuevas elecciones, el término condenan es entiendo el más adecuado, dado que en las últimas y muy recientes elecciones se consiguió la mayoría suficiente para acometer las inaplazables reformas, pero ni se pudo ni se quiso abordar, en realidad no se ha hecho nada.

Y entramos en campaña, que quede claro apostamos entonces y lo hacemos ahora por un gobierno de progreso y lo hacemos porque las derechas, las tres derechas, pretenden la privatización de las pensiones, y de muestra su voto favorable en Bruselas al PPEP, por cierto el PSOE se abstuvo. Las tres derechas pretenden meter mano en el gran negocio de las pensiones, como vienen ya haciendo con la Sanidad, y como? Pues muy sencillo fomentando el miedo con la sostenibilidad y en el caso de las pensiones además vaciando la caja del fondo de reserva sin más explicaciones (PP), CDs aboga por los planes privados de pensiones y Vox directamente por la eliminación del Sistema Público de Pensiones. En el caso de la Sanidad Pública, deteriorando el sistema recortando en medios materiales y humanos.

Evidentemente frente a esta reiteración de elecciones y campañas toca dejar muy clara nuestra postura y adoptar partido, porque somos 10 millones y porque no podemos dejar que nos manipulen.

Apostamos por un gobierno de progreso, pero que lo sea de verdad, no nos vale que nos vendan que las personas son lo primero cuando dejan sin recursos la ley de dependencia, cuando PP, CDs, votan a favor de mantener el 0,25 de subida si es «menester» hasta el 2025, o sea 2 euros más al mes de acuerdo con la media de nuestras pensiones actuales. Y el PSOE? bueno suya era la responsabilidad de legislar, y por supuesto de formar gobierno, però no ha hecho ni una cosa ni la otra, y esa es la realidad y no otra, el resultado de la moción de censura ganada a M. Rajoy es ni más ni menos que el PSOE gobierna con los presupuestos del PP. Cuando hablamos de un gobierno de progreso es porque este país lo necesita, necesita limpiar sus cloacas, necesita recuperar las políticas sociales, y nosotros los y las pensionistas necesitamos seguridad en el mantenimiento con las imprescindibles reformas del Sistema Público de Pensiones.

Incluir las pensiones en la Constitución es irrenunciable. Derogar el factor de sostenibilidad es imprescindible, incluir las pensiones como una partida más en los presupuestos generales del estado es absolutamente necesario, acabar con la brecha de género es de la más elemental justicia.

Eso es lo que justifica el apostar por un gobierno de PROGRESO, pero de verdad, y por eso y sin ninguna duda nos pronunciamos, y lo haremos en las calles y en las plazas, y lo haremos en todos los foros en los que se nos pueda escuchar.

Para variar una vez más nuestro voto es necesario. Y hay que hacer uso de él.

Mantener la presión en exigencia de nuestras demandas es vital.

La resignación no es en absoluto aceptable, no lo es por nosotros, lo es aún menos por nuestras hijas e hijos.

Article d’Opinió de Fonèvol

Hem amprat el títol d’un article que va escriure un conegut periodista alcoià sobre Fonèvol per convidar-vos a tots i a totes a l’exposició que hem organitzat a la UNESCO.

Enguany, a banda de les fotografies premiades i les finalistes del nostre concurs, hem preparat un conjunt d’onze panells amb retalls de premsa. L’exposició fa un recorregut pels esdeveniments relacionats amb la participació de les dones en les festes de moros i cristians d’Alcoi.

Són còpies d’articles que han recollit al llarg dels anys membres de la nostra associació. La mostra té exemples d’abans de la constitució de Fonèvol. També es troben fets que no són causa ni conseqüència directa de les nostres accions però estan molt relacionades.

Convidem a tota la gent a passejar per la mostra i llegir ací un titular, allà un paràgraf, trobareu frases cridaneres com: “Yes we can” o “L’assemblea és sobirana”…

Hi ha coses que han canviat i d’altres que estan com el primer dia, estem segures que els protagonistes d’alguns articles ni se’n recorden del que van dir, però a nosaltres ens recorda el nostre esforç al llarg dels anys. Quan llegim les fites que s’han aconseguit sembla que tot va per bon camí, però després de mirar l’exposició t’adones que queda molt per fer.

Vingau, trobareu articles sobre la sindicatura de Greuges, la justícia, opinions de diferents presidents de l’ASJ, de les festeres, de periodistes o de la ciència.

Esteu convidades i convidats a l’entrega de premis del concurs de fotografia i a la inauguració de l’exposició que tindrà lloc demà divendres 4 d’octubre a les 20,15 h. Podeu visitar l’exposició fins el 25 d’octubre en dies faeners.

Artículo de Opinión de Antonio Matarredona, Portavoz de la Plataforma Comarcal en Defensa de las Pensiones Públicas

Y volvemos a votar, y lo haremos cabreados, nos movilizamos hace un año porque necesitábamos un gobierno de progreso, necesitábamos reformas inaplazables y un cambio radical en las políticas neoliberales y austericidas del PP. Apoyamos en su día la moción de censura que terminó con la presidencia de M. Rajoy. Ganada la moción de censura Pedro Sánchez nos abrió una ventana de esperanza, nos subió tímidamente las pensiones pero las subió, aunque jamás recuperamos la pérdida de poder adquisitivo que veníamos acumulando cifrado en más de un 8%.

Llegaron las elecciones y las ganó el  PSOE, que contaba a su izquierda con mayoría suficiente para configurar gobierno y gobernar en clave de progreso. Pero no ha sido así, no se ha querido que sea así, y entramos en el tiempo de la marmota, con un presidente, incluso con un rey, de vacaciones, todo el país de vacaciones como si nos las pudiéramos permitir.

Se acabó la ventana de esperanza, y se acabó sencillamente porque desde el gobierno batiendo recorts de tiempo en funciones no se ha hecho ni se ha querido hacer nada por las y los pensionistas, no se ha legislado, no se han producido los prometidos decretos ley, no se han blindado las pensiones ni se ha derogado el factor de sostenibilidad.

Pero además porque se ha fracasado sin paliativos en la configuración de un gobierno de progreso.

Y ahora, un año después, volvemos al tiempo de las promesas, las mismas de hace un año, como las mismas son nuestras insatisfechas reivindicaciones.

Y por si nos faltava algo con la «amenaza» de volver al 0,25 de «subida» para las pensiones, o sea 2 euros más de media al més para el próximo año. Que burla, que inmensa burla.
Y todo eso desde la autonomía peor financiada y a la que se le obliga a hacer recortes.

Si, volvemos a las urnas, y tendremos que votar, no tenemos más remedio, pero Sr. Sánchez, verá como que no somos imbéciles
evitese esta vez la promesas porque se ha ganado con creces que no nos las creamos.
Seguiremos en las calles, que remedio, ustedes nos obligan a ello. Apoyamos sin ninguna duda la manifestación del día 16 en Madrid, no somos la COESPE, pero da igual, compartimos básicamente el mismo objetivo.

Votaremos pero Vd. no se ha ganado nuestro voto, ha fracasado y nos ha engañado,

Article d’Opinió de Fonèvol

La primera impressió quan entres a la sala de juntes de l’ASJ és com la que degué tindre Harry Potter quan va entrar a Hogwarts. El mobiliari vintage i els costums també, però sense la il·lusió d’aprendre coses noves del protagonista dels llibres.

La sort és que els costums van millorant, l’ASJ va convidar les persones que van presentar esmenes a la seua proposta de canvi d’Estatut (article 49 ) a exposar la seua opinió en una reunió de treball. A la reunió van acudir quasi tots els membres de l’assemblea, només en van faltar tres. Com ens van avisar amb poc temps d’antelació, només vam poder assistir sis de les persones que havíem presentat esmenes, algunes de Fonèvol i altres no. Només la invitació ja ens sembla un pas endavant, van obrir la porta i va córrer un poc l’aire.

Pel que fa al contingut de la reunió, la cosa no va anar tan bé. El convidat i les convidades vam explicar que volem que s’elimine l’apartat C de l’article en qüestió, que no volem que castigue a les quatre dones que porten l’uniforme tradicional de la filà, quan a eixes dones els hauríem d’agrair la seua determinació per facilitar l’entrada de les dones en la festa. Els vam dir que hi ha molts gèneres diferents i no ens agradaria que s’hagueren de dissenyar tots eixos trages per filà, que hi ha un corrent important a la festa que vol només un uniforme per filà, que introduir canvis en l’Estatut és molt més difícil que canviar l’Ordenança, que la discriminació pot conduir a la violència sexista…

Un altre detall de bona voluntat per part de la directiva de l’ASJ va ser proposar un text alternatiu que deia una cosa com: en la qüestió dels trages se seguirà el que diu l’Ordenança. Nosaltres tampoc estem d’acord amb eixa redacció ja que, ara per ara, això significa el mateix que la versió anterior i és més difícil d’entendre.

Com bé sabeu, entre la seixantena de membres habituals d’eixa assemblea, només hi ha dos dones (una no es va poder presentar a la reunió). Eixe fet ja demostra que la festa no és igualitària, però es veu algun xicotet canvi que ens fa pensar que, d’ací vint anys més, pot ser-ho. No hi ha pressa, però les coses no canviaran per art de màgia.

#donesalafesta

#untrageunafilà

Article d’opinió de Daniel Méndez, Membre de Guanyar Alcoi

Desastres naturals, extinció d’espècies, refugiats climàtics, caiguda del PIB mundial… El calfament global, provocat per un model insostenible de producció i consum generat per la desenfrenada activitat de l’home en els últims anys, hauria de col·locar a la lluita contra el canvi climàtic en el focus de la nostra vida diària. Empreses, organismes i institucions coincideixen en el gran desafiament que suposa promoure la conscienciació sobre un assumpte tan complex i transversal. El canvi climàtic afecta a tots i a tot, però explicar la seua magnitud de manera senzilla i comprensible per a qualsevol públic entranya innombrables dificultats. El seu radi d’acció és tan extens que tal vegada el camí més curt siga preguntar-nos quins dels conflictes actuals no tenen relació –directa o indirecta– amb el canvi climàtic.

L’AEIOU de la lluita contra el canvi climàtic, és un joc de paraules que tracta d’identificar els punts clau, associant-los mentalment a cadascuna de les cinc vocals de l’abecedari: (A)lerta; (E)vidència; (I)niciatives; (O)portunitat; (U)nitat.

L’origen va ser una qüestió de necessitat: tindre referències que ens permeten a tots recordar ràpidament les línies clau d’actuació durant les presentacions de sensibilització. El resultat són unes associacions que poden servir des dels més xicotets fins als més avançats:

• Alerta: Experts del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) porten alertant des de fa temps sobre l’efecte de l’increment de concentració dels gasos d’efecte d’hivernacle en el calfament global, i de les conseqüències d’aquest calfament: increment en número i intensitat dels esdeveniments naturals extrems (onades de calor, precipitacions torrencials, huracans, terratrémols, etc.) la desaparició de gran part de la fauna i la flora i l’increment del que anomenem refugiats climàtics (poblacions que han de ser evacuades per les sequeres o la pujada del nivell del mar, entre altres raons). Tot això a més genera importants pèrdues del PIB, que afecta especialment a les regions i col·lectius humans més vulnerables.
• Evidència: On estan les causes? L’excés de concentració CO? està essencialment provocat per un model de producció i consum energètic insostenible basat en la crema de combustibles fòssils, tant en la producció d’electricitat com en la calefacció d’edificis, en el transport i en la indústria. Sense oblidar el mal ús de l’energia en les llars i en la indústria (falta d’eficiència energètica). I cal no oblidar la desforestació, que és també clau perquè els boscos són fixadors del CO?. En definitiva, processos amb efectes devastadors per al nostre planeta que hem accentuat en els últims anys. I tot això en un marc de fiscalitat en el qual en comptes de tindre instaurat el principi de «qui contamina paga», la no consideració de les externalitats de costos que genera la crema de combustibles fòssils, envia just els senyals contraris, que posicionen desfavorablement a les tecnologies no emissores respecte de les quals sí que ho són.
• Iniciatives: El canvi passa per mesures que prenguem. Cal descarbonitzar l’economia eliminant totes les fonts que produïsquen CO? i potenciant les que no ho produïsquen (energies renovables, mobilitat verda en el transport amb vehicles i ferrocarrils electrificats); millorant l’eficiència energètica (aïllant millor els habitatges per exemple) per a consumir menys; augmentant les masses forestals i impedint la desforestació; desenvolupant polítiques fiscals que implementen el principi de «qui contamina paga» en tindre en compte la correcta assignació als emissors del cost de les externalitats. Hi ha lloc per a l’optimisme, perquè totes aquestes iniciatives són factibles i són eficients en el moment actual. Aquesta transició de model energètic, a més, haurà de ser «justa», amb models de suport per als col·lectius vulnerables.
• Oportunitat: Sí, és possible convertir el risc que significa el canvi climàtic en una oportunitat si es lluita de manera correcta contra ell. Crear teixit industrial basat en tecnologies renovables, vehicles elèctrics, bombes de calor, bateries, etcètera. I que en les zones vulnerables s’implanten aquest tipus de models econòmics per a substituir als antics. Però l’O també pot representar els riscos d’aquells que s’Oposen a transitar cap a un model descarbonitzat, per exemple perquè no desinverteixen en actius contaminants que tinguen o que basen les seues inversions en nous actius emissors. Els riscos són enormes, i venen essencialment que aquests actius es queden «encallats» (stranded en argot anglosaxó), és a dir, que no puguen recuperar les seues inversions perquè les normatives o les restriccions els impedeixen funcionar. I això ocorre a les inversions en noves mines de carbó, o nous pous de petroli, o en centrals elèctriques que cremen combustibles fòssils o als fabricants de cotxes convencionals. El mercat de capitals pressiona cada vegada més per a analitzar la viabilitat dels plans de negoci de les empreses en relació als objectius de descarbonització marcats per l’Acord de París, acrescut per les noves normatives mediambientals que es produeixen contra els problemes de contaminació de l’aire (NOx, SOx, partícules), que sense ser mesures contra el canvi climàtic, incideixen contra les mateixes fonts que les ocasionen (crema de combustibles fòssils).
• Unitat: Les solucions passen per acceptar que els problemes globals només poden resoldre’s amb la implicació de tots. No podem actuar solos i de manera aïllada, necessitem aliances com la de l’Acord de París i accions conjuntes d’ONG, governs, empreses, universitats i ciutadans. I ja hi ha moltes iniciatives, com les que llança el C40 (associació mundial de grans ajuntaments), o la Powering Past Coal (en què Països, Regions, Estats, Empreses…es comprometen a eliminar les centrals de carbó entre 2025 i 2030), etcètera. Les religions, el mercat financer, els organismes multilaterals… tots demanden una acció conjunta, ambiciosa i urgent.

Article d’opinió de Toni Francés, Alcalde d’Alcoi

S’acaba la III Setmana Modernista d’Alcoi i tanquem aquesta edició, cansats per la intensitat de l’esdeveniment, però profundament orgullosos d’aquesta ciutat. Multitudinària, variada, cultural, activa, diversa, oberta, efervescent, col·lectiva, associativa, referent, dinàmica, participativa, turística i cultural són alguns dels adjectius amb què podem anomenar aquesta gran festa, recurs turístic i activitat cultural. La Setmana Modernista que les alcoianes i alcoians han creat per fer més gran la seua ciutat, per gaudir-la, per mostrar-la i viure-la.

Recuperar el modernisme, una època encara viva i present en el dia a dia dels alcoians, era un deute també amb els nostres avantpassats. Mirar cap enrere per aprendre, entendre i explicar com som i per què. Llegir la història, recuperar-la i fer-la valdre, sense melangia pel que vam ser ni pesar pel que vam viure sinó amb la reflexió, la ment oberta i l’actitud positiva del que sap que el coneixement sempre és valuós. Al llarg de la Setmana, les conferències, exposicions i activitats culturals han servit per redescobrir part del nostre passat i a figures rellevants a la història alcoiana. Però, un dels grans èxit d’aquesta fira és que, a més d’estudiar aquesta història, ens hem adaptat a l’època actual aprofitant les oportunitats que ens dóna el present, convertint-la en una font econòmica, en un dinamitzador social, en una eina de promoció, és a dir, en un recurs cultural i turístic per a créixer com a ciutat.

Podríem dir que la idea de fer una Fira Modernista a Alcoi és de molts i de ningú però, com tot en la vida, les idees necessiten treball, passió, constància i reconeixement col·lectiu per convertir-se en realitat. Des del primer any, hem comptat amb l’ajuda d’unes entitats que estimen, creuen i treballen per fer gran aquesta ciutat; hem anat de la mà d’empreses i professionals del sector comercial i turístic que sabien que teníem una gran oportunitat, i també, és clar, hem tingut l’ajuda de tantes i tants alcoians, individuals i anònims. Amb totes i tots, vam començar a caminar i després s’han anat sumant d’altres, que han aportat i multiplicat, però esperem també que se’ns sumen molts altres.

No podem oblidar tampoc, com en totes les gran ocasions que viu la ciutat, als treballadors i treballadores, tècnics, operaris, forces de seguretat, protecció civil, sanitat … que sempre estan ahí aconseguint que tot fluïsca i que la resta pugam gaudir de les activitats i la festa. I per acabar, recordar també tota la feina de promoció realitzada, per presentar i donar a conèixer aquesta nova proposta en un món global i interconnectat, saturat d’informació, on Alcoi s’ha sabut posicionar amb un producte turístic de qualitat.

La Setmana Modernista alcoiana ja es presenta en fòrums acadèmics com un exemple de producte turístic d’èxit, estudiant tots eixos ingredients que hem anomenat.  I és que si alguna cosa  podem dir de la nostra Setmana Modernista, és que ha aconseguit la majoria d’edat. Ara, ens queda seguir madurant, creixent i aprenent i, sobretot, gaudint, amb alegria i actitud positiva, la mateixa que ens ha portat fins ací; del treball constant, del convenciment en el potencial d’Alcoi, perquè les grans coses abans, sempre, hem de somiar-les.

Ja hem començat a treballar per la IV Setmana Modernista d’Alcoi, la que és de totes i tots, eixa gran Fira d’alcoianes i alcoians, treballadores i treballadors actuals, incansables, apassionats, capaços de donar el millor de si mateixos per seguir creant experiències que ens permeten avançar. Hem fet realitat la tercera pota turística d’Alcoi, la Setmana que mira al passat per gaudir del present i assegurar-se el futur. I hui, el dia després, tenim una immersa gratitud, noves idees i molta força per seguir endavant. Visca la IV Setmana Modernista d’Alcoi!

Article d’opinió de Elisa Guillem , Regidora de Compromís Alcoi

Avuí 20 de setembre se celebra la nit violeta, la nit en què els pobles criden conjuntament contra la violència masclista, contra la infravaloració, contra la discriminació, contra la invisibilitat, però sobretot per nosaltres, per les nostres vides i la de les nostres companyes. Hauria sigut preciós veure un poble unit sota el violeta per demostrar el compromís amb l’igualtat. Sols ens queda esperar que, després la gran despesa en llums de colors a ponts i fonts, al menys esta nit es tinten de violeta.

Aquesta setmana d’actes, de festes, de reunions, d’exposicions i de salutacions excessives pel carrer, està marcada pel Modernisme. És la setmana del Modernisme i Alcoi disfruta del record de temps passats, exaltant la glòria d’una burgesia que hem divinitzat i que, pocs han volgut revisar amb mirada critica, tot i que ben cert és que l’explosió econòmica, social i artística va ser indiscutible, encara no hem parlat de les enormes despeses culturals, socials i personals que aquesta edat daurada va suposar per a molts europeus, i en concret per a molts alcoians, sense tindre en compte algunes tímides excepcions.

Dins dels oblidats estem les dones, aquelles sense dret, aquelles que valien menys, les que no tenien paraula, ni dret ni valor (però sí preu). Cert és que la primera Fira Modernista alcoiana va estar basada en els moviments de les sufragistes, però massa d’hora ho hem oblidat, l’essència d’aquelles formidables dones ha quedat diluïda sota el parany de les pameles, les corbates, els barrets de copa i els gipons.

No era incompatible celebrar ambdues coses. De fet recorde que els primers moviments feministes es remonten a finals del S.XIX i principis del S.XX. De fet hauria sigut una autèntica manifestació festiva i lúdica amb tocs reivindicatius, i sobretot justos.

Més de 250 poblacions de tot l’Estat s’han adherit a la Nit Violeta, i nosaltres no. Alcoi s’ha posat de costat i ha deixat passar els problemes de refiló, mentre s’empapa del llençol oníric dels temps passats del Modernisme i les pel·lis. Gaudim dels somni burgés que no ens deixa veure la realitat i ens quedem al marge.
Una vegada més Alcoi queda endarrerit, quedem a la cua del que realment importa, ens mirem un melic perfumat de pàtxuli i veiem la vida passar.

Avuí el Modernisme hagués pogut ser violeta!!

Article d’opinió de Màrius Ivorra, Portaveu de Compromís Alcoi

Article d’Opinió de Lluís Vidal Pérez, Historiador i membre del CAEHA

He llegit amb atenció l’article d’opinió publicat en diversos mitjans pel company Diego Fernández, amb el títol “Modernistes”. Efectivament, és molt acurat l’anàlisi que ens ofereix de la societat industrial, i alcoiana en particular, amb èmfasi en les miserables condicions de vida que havia de patir la classe treballadora, la qual, amb el seu esforç i supervivència, feia possible els triomfs dels que les classes benestants podien presumir. També hi estic d’acord en què, en esdeveniments que evoquen una determinada època, com ara la Fira Modernista, correm el risc de quedar-nos amb allò superficial i estètic, i no ser conscients de quina era la realitat social. Però és el mateix risc que tenim com a docents, de transmetre una història basada en reis, presidents i grans capitans, sense referències a aquells “que viuen i moren en l’anonimat”, com diria Raimon.

I ací és el punt on discrepe. Diego diu que “aquesta setmana podríem dedicar al menys cinc minuts a recordar els nostres avantpassats”, i que “de tot açò no ens parlaran”. Precisament, el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) ha col·laborat des de la primera edició de la Fira Modernista en aquest sentit.

En 2017, diversos socis reivindicàrem, mitjançant una exposició, una taula redona i una unitat didàctica, la figura de l’arquitecte Vicent Pascual, amb la seua preocupació per millorar els habitatges obrers. També hi hagué una conferència a càrrec del nostre president, Pedro J. Parra, respecte a “La vida alcoiana en l’època del Modernisme”; i en la nostra visita guiada al Cementeri reflexionàrem, com fem sempre, al voltant de les diferències socials evidents també al moment de la mort.

En 2018, a banda de recuperar la figura oblidada de l’escultor Ridaura amb una exposició i un llibre sobre la seua vida i obra, suggerírem la temàtica de la manifestació obrera, amb la reivindicació de la jornada laboral de huit hores, i Àngel Beneito ens oferí una interessant conferència sobre “Condicions de vida del proletariat a l’Alcoi Modernista”.

I en aquest 2019? Sols s’ha de fer una ullada al programa de la Fira per comprovar que li dediquem més de “cinc minuts”: hem suggerit de nou la temàtica de la manifestació obrera, en aquesta ocasió contra el sorteig de quintes per a la guerra del Marroc, i el nostre soci Jordi Ortiz s’ha encarregat els darrers mesos de fer xerrades a les associacions de veïns per explicar quina era la problemàtica d’eixe injust sistema de reclutament. Àngel Beneito, Paco Blay i Alfonso Jordà s’han encarregat d’investigar i fer una exposició al voltant de la figura de Donya Amàlia, amb la seua important tasca educativa i assistencial. Jordi Ortiz i Sergio Pastor oferiran una conferència sobre els “Sistemes educatius alternatius a la Restauració”, i Elisa Beneyto i jo mateix tornarem a fer la visita al Cementeri on, per descomptat, no deixarem de banda la qüestió social.

La Fira Modernista és un autèntic fenomen popular que ha vingut per a quedar-se, i que cada any compta amb més associacions i participants sense cap tipus de restriccions. Com a historiadors, al meu parer, tenim dues opcions: o bé adoptem l’estèril postura de contemplar-la amb una pretesa superioritat moral, o bé aprofitem el magnífic aparador que ens ofereix per a fer pedagogia i transmetre als nostres conciutadans la realitat d’aquell Alcoi industrialitzat.