Opinión

Article d’Opinió de Diego Fernández, Membre de Guanyar Alcoi

Per fi s’acaba la legislatura. En poques setmanes s’obriran les urnes i tindrem un nou govern. Les eleccions municipals són quan són, no es poden avançar. Pedro i Ximo no han esgotat el manament, s’han donat per vençuts abans d’hora. Però Toni no, ahí està, fent d’excel·lentíssim alcalde i il·lustríssim diputat provincial, tot alhora, com un ‘jabato’. Sacrificant-se per nosaltres.

A la intimitat, l’imagine comptant les hores, després de quatre anys esgotadors encapçalant un govern minoritari (i poc capacitat). Enfonsat al seient del cotxe oficial, maleint el dia que va acceptar representar les nostres comarques a «la dipu de los pueblos». Tots els sants dimecres de l’any ha de baixar a Alacant! I ho fa per Alcoi, per Alcoi i per 80 mil cotxinos euros a l’any. 57 mil els paguen nosaltres sols i 23 mil junt a la resta dels alacantins, ningú no treballa debades i cal col·laborar per mantenir engreixada aquesta matèria gris.

Més li haurien de pagar, pensarà. I és que mai li agrairem prou el martiri. El roig de torn li va retraure públicament. I, fins i tot, un diari va publicar, a quatre columnes, que cobra més que el president del govern. I què? Per suposat. Toni, va haver de fer una roda de premsa per evitar l’escarni, dimecres no que baixa a la capi. I va explicar, bàsicament, que amb la llei a la mà podria ingressar un 20% més. Gràcies. Que a l’empresa privada se’l rifen, això és de la meua collita, i que d’oposicions públiques no cal ni parlar-ne.

Ell ja va avisar fa temps que se n’anava. Li fa mandra fer de batle. L’esperen fites molt més importants, no ho faria gens malament de ministre. Però Puig l’ha obligat a repetir, serà per a que no li faça ombra. Toni ha deixat caure a la premsa que optarà a presidir la Diputació i la secretaria provincial socialista, no sabem si es cobra a banda. Clar que sí, ja va sent hora que Chulvi es jubile. Però ningú li ha preguntat si exercirà sols els dimecres, si ja té clar que perdrà les eleccions a Alcoi o si es tracta d’acumular salaris, senzillament perquè jo ho valc!

Fora conyes. Mereixem un alcalde millor. Algú que s’hi dedique a jornada completa. Que ho faça per un sou raonable. Un alcalde preocupat per Alcoi, i no per medrar políticament. O millor, mereixem una alcaldessa. Una alcaldessa capacitada, sense hipoteques polítiques i amb un projecte municipalista, per Guanyar l’Alcoi que mereixem.

Article d’Opinió de Tania Aznar, Candidata de Guanyar Alcoi

Divendres passat m’acostava a la plaça responent a la crida dels joves a la vaga i a les concentracions per exigir que es decrete l“emergència climàtica” i s’actue per revertir la situació. L’activisme climàtic s’ha fet viral i internacional. La seua portaveu, Greta Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys, encapçala el moviment estudiantil. Joves conduits per “la ira i la valentia” que segons Sant Agustí són les dues filles precioses de l’esperança: “La ira per com estan les coses i la valentia per a canviar-les”.

Lamentablement, allà a la nostra plaça no hi havia més de quatre valents, alguns “dels mateixos de sempre” i els convocants. Allà érem una dotzena i la mitjana d’edat era d’uns 45 anys, per no dir-ne 50. Què els passa als joves? Dijous van tenir paelles… potser la convocatòria fou precipitada, no sé…  jo no sabia que havien tingut paelles. Jo que tinc 40 anys, i només utilitze el facebook, m’havia assabentat dimecres de la cita, no dic res dels joves amb la traça que tenen amb les xarxes socials! No, el cas és que ja sabia que passaria, eixa percepció m’acompanya des de les mobilitzacions del 15M, al nostre poble la frase “són els mateixos de sempre” és tristament molt coneguda. Eixos “mateixos” són gent que fa ja la seixantena i els joves, ja no tan joves, voltem els 40 (fills de la Constitució ens diuen), hi ha pocs mil·lenials (que hi ha, però… pocs). Per què està el jovent tant desmobilitzat? Desmotivat, passiu, conformista? No hi ha esperança, no senten ira, no són valents?

Doncs la culpa no és seua, es clar que no. És nostra! Tota la vida decidint per ells, els hem dit quina roba posar-se, si han d’escriure amb bolígraf o amb llapissera, si ho han de fer en un quadren de ratlles, de quadres o a un full en blanc… tampoc no els permetem participar de la vida, els projectes i els espais on passen les hores. No tenen veu ni vot a les decisions importants que els afecten, ni a l’escola, ni al barri, ni a la ciutat. No són responsables dels seus actes, no son lliures, no prenen decisions i per tant no assumeixen les conseqüències, són actors passius. Tampoc tenen espais ni temps on puguen relacionar-se a la seva manera, on puguen desenvolupar activitats que els interessen, o que els permeten l’experiència vital d’autogestionar-se, de buscar-se interessos, de preparar-se les activitats, participar en la seva creació, posada en marxa i difusió.

Com podem esperar que la joventut es mobilitze per alguna cosa del que no són responsables? Una joventut molt formada però totalment despreocupada pel que passa al seu voltant. Viuen el present, si es queden sense recursos naturals, sense planeta no és culpa seua, algú vindrà i ho solucionarà. No és això el que els  ensenyem?

Els adults, les institucions educatives i  l’Administració no els fem cap favor, els condemnem a ser actors passius de la societat, és això el que esperem dels nostres xiquets i joves?  Que es conformen amb el que hi ha? Que no siguen capaços de reaccionar? Quina llàstima…joventut sense futur, no només pel planeta que els deixem, sinó perquè no sé si tenen esma per res…

A Guanyar Alcoi confiem en els nostres joves, en les seues capacitats i els reconeixem com a ciutadans de primera, per això demanem un esforç major, més gran: escoltem-los de debò, ajudem-los, proporcionem-los els espais, els temps  i els recursos. Deixem-los ocupar els llocs que necessiten com a infants i joves que són, però també com a ciutadans actius. Hauríem de començar a parlar de  Límits i de Llibertat,  de Drets i Deures. Hauríem de començar a posar-los en situacions en les que troben la necessitat d’assumir responsabilitats.

Els valors democràtics no s’aprenen amb un llibre de text o amb un taller, es viuen.. Han de trobar-se en situacions vitals de les que puguen extreure aquests valors, han d’ensopegar amb problemes per cercar solucions, per necessitar la col·laboració dels altres, per cooperar, organitzar-se, treballar en equip, ajudar als altres… Donar-los  allò que necessiten, però… “ací teniu, fem-ho, comptem amb vosaltres”. Treballem junts, siguem capaços de crear una Comunitat Educativa local, forta, una xarxa educativa on aprofitar-nos els uns dels altres, escoltar-nos i formar-nos junts. Com diu Greta Thumberg “do #whateverittakes”, “fem el que siga necessari” per que no perguen l’esma, el futur és seu.

Article d’Antonio Matarredona, Portaveu Coordinadora en Defensa de les Pensions Públiques

Article d’Opinió d’Aroa Mira, regidora de Benestar Social en Alcoi

Fa només una setmana, el món celebrava el 8 de març sortint al carrer per reclamar tots eixos drets que no tenim les dones, evidenciant una desigualtat real que ens afecta en molts àmbits: familiar, laboral, cultural, científic… Es van comptabilitzar fins a 200 raons per eixir al carrer, per cridar que ens mereixem una societat més justa, democràtica i sí, més feminista que vol dir més igualitària per a totes les persones.

Doncs sí, després d’eixe clamor del carrer i d’eixa manifestació humana transversal que ja no va d’idiologies o logos sinó de realitats, de veus, de persones de carn i ossos, de sororitat, el senyor Casado ix, aquest cap de setmana, amb la nova llei de maternitat. I dins d’eixa mal denominada protecció a la maternitat, hi ha una mesura que diu que les dones immigrants irregulars que arriben a Espanya i donen els seus fills en adopció, podran retardar la seua expulsió. ¿En serio?

La mesura, segons el Partit Popular, és una proposta personal de Pablo Casado que encara no s’ha explicat en profunditat, evidentment, difícil d’explicar una barbaritat com aquesta. Primer, cap col·lectiu que treballe amb migrants ha posat sobre la taula que hi haja un problema amb les dones migrants que arriben embarassades i volen donar els seus fills en adopció, una opció com qualsevol altra que poden fer lliurement i que està contemplada per les institucions. Però, realment, eixa és la qüestió? Perquè la cosa sona a què «donem permís de residència a canvi de bebés».

Vull creure que no. Vull pensar que cap ésser humà pot creure que una mare, que ha arriscat la seua vida i la del seu bebé, que ha venut tot el que tenia, que ha sofert allò que no es pot ni tan sols imaginar per arribar a Europa, ho fa per a donar el seu fill en adopció. No serà per tindre una vida millor amb ell? No serà per ser una mare i un fill amb oportunitats? No serà per viure en pau junts?

Pablo Casado ja ens va voler explicar a totes les dones que per finançar les pensions, havíem de tindre més fills. No ens va dir com tindre més fills sense conciliació, sense correponsabilitat, amb sous precaris per la mateixa feina, sense una baixa per maternitat acord a altres països… No, simplement, ens va dir, que parirem! A parir amigues que necessitem obrers que cotitzen! Senyors del Partit Popular, primer, parirem si volem i després, parirem reclamant el que és just. O no parirem, avortàrem, si és eixa la nostra elecció. Farem el que voldrem, dins de la llei, i de les creences particulars que tinga cadascuna, en llibertat.

El Partit Popular ha perdut el nord, o el té més clar que mai: l’extrema dreta. Cal rascar vots i escons, ja ens ho expliquen a un vídeo Epi i Blas, perquè sembla que per al PP a part de ser «màquines de parir» som «bobes» i no sabem com funciona el sistema electoral. Què vergonya! I cap polític popular li dirà a aquest home que ja està bé? Algun d’eixos polítics moderats del PP, que parlen de regenerar la vida política, que vénen a fer el canvi dirà alguna cosa? Supose que no, que callarà donant per bo allò que Pablo Casado diu.

El 8 de març vam alçar la veu, tal vegada d’ací a poc, haurem d’alçar el vot i demostrar que «l’extrema dreta» no es mereix estar al nostre país, que mai aconseguirem millores reals si ara hi ha tres partits que competeixen per ser més radicals, més inhumans… que volen fer-nos creure que la igualtat va de guerres entre homes i dones, quan va de solidaritat. No, senyors del Partit Popular, ni guerra d’homes contra dones, ni guerra de migrants contra espanyols! Igualtat, canvis reals, democràcia i progrés. Ja està bé! Socialment no s’haurien de permetre aquestes declaracions, socialment s’hauria de fer pagar al que juga amb la vida i la llibertat perquè ser humans va d’això, de vida, llibertat i dignitat!.

Article d’Opinió de Toni Francés, Alcalde d’Alcoi

Parlar del 8 de març i de la vaga feminista és posar al centre de la nostra conversa a totes les persones, a eixe 100% que formem part d’aquesta societat, i no només a aquelles que són dones. Les diferències, les injustícies i les desigualtats mai poden existir si no hi ha algú que les crea i molts altres que les sustenten, ja siga perpetuant l’estat de dominació, o simplement obviant-les i, per tant, deixant que continuen amb la complicitat del seu silenci. La nostra realitat, la que ens envolta i ens fa ser qui som, ens demostra, dia a dia, en molts moments i de maneres diverses, que la igualtat entre dones i homes no existeix, que hi ha molts àmbits, situacions, comportaments, normes i paraules que són injustes cap a eixe 50 i tant per cent de la població que són les dones. Eixa part tan important, eixos milions de dones, que el 8 de març de 2018 ja va evidenciar que «si les dones paren, el món s’atura».

Tots els homes compartim les nostres vides amb dones, siguen mares, amigues, veïnes, companyes, simples desconegudes o persones a les quals respectem… I conviure amb elles, estimant-les i admirant-les però, al mateix temps, tancar els ulls als reptes als quals s’enfronten és covard, és inhumà i és, sobretot, profundament injust. Per això el 8 de Març faré vaga, per demostrar de manera decidida que vull que eixa situació canvie, per posar al debat públic una realitat que no podem permetre. Per posar un gra més en una muntanya, perquè des del fet local es canvia el fet global. I el 8 de març, a les places, als carrers, als llocs de feina, als nostres barris i a les nostres ciutats evidenciarem «que ens mereixem la igualtat».

Hi ha moltes raons: pitjor sous a igual treball, violència de gènere, precarietat, sostres de vidre, falta de co reponsabilitat, manca de conciliació… Els motius són tan amplis que arriben als 200, i tenen a veure amb tot allò que afecta les dones pel motiu de ser dones. De distintes edats, classes socials, ètnia, procedència, professions i estat, eixes dones són tractades de manera diferent, per això, per ser dones, una condició que mai potser una excusa per la discriminació.

Però, tal vegada, una de les més importants, una de les que, com a societat democràtica, ens hauria de preocupar més està relacionada amb la llibertat: les dones es mereixen ser lliures i això no passa. Moltes dones viuen amb por, al carrer o a la mateixa llar, atemorides perquè algú més fort que elles, les domine, les lesione, abuse sexualment d’elles, les mate o, fins i tot, els faça mal ferint allò que més estimen: els seus fills. Paraules molt dures però paraules reals, i mentre siguen reals caldrà dir-les, visibilitzar-les i treballar perquè no hi haja cap víctima més. Per dir ben alt i ben fort que no es pot negar, que parlar de denúncies falses o d’idiologies de gènere és mentir, és fruit de la por de perdre privilegis i és una clara demostració d’aquells que poc els importa la vida humana més enllà de mantenir una realitat que es beneficia només a ells mateixos. És molt mesquí i no pot haver-hi cap excusa, voler negar o justificar la injustificable «violència contra la dona» és social i políticament inacceptable.

Per això, benvingut siga el 8 de març si ens serveix per a posar el focus mediàtic al feminisme però, sobretot, benvinguts siguen tots eixos moments diaris que ens donen l’oportunitat d’evolucionar cap a una societat més igualitària, més humana i millor per a totes i tots, cap a un món de persones sense etiqueta. Convençut que educar als meus fills amb l’exemple de la igualtat és, tal vegada, una de les millors herències que puc deixar-los, el 8 de març faré vaga i ho contaré a qui vulga escoltar-me, estiga d’acord o discrepe, perquè el debat és necessari. Perquè les polítiques i els avanços no poden detenir-se, perquè fer un pas enrere és, en certa manera, decebre a tots aquells que van lluitar per aconseguir aquests drets però, sobretot, a totes aquelles persones que vindran, tinguen el sexe que tinguen, i que indubtablement es mereixen ser iguals, lliures i felices. Ens mereixem la igualtat, el 8 de març i cada dia.

Artículo de Opinión de José Miguel Antolí, edil de Ciudadanos Alcoy

Article d’opinió de Eli Aleix, Coordinadora Comarcal EUPV

Tinc clar que la consecució de la igualtat requereix propostes d’actuació concretes.

En el cas laboral, es deuen corregir les discriminacions salarials, evitar que la maternitat es convertisca en un obstacle per a l’ascens i evitar els guetos de treballs feminitzats, precaris i mal pagats.

En l’àmbit jurídic, les lleis i mesures contra la violència masclista han d’aconseguir conscienciar a la societat i als poders públics sobre la necessitat de protegir de forma efectiva a les dones i entre  altres coses ens queda pendent la conscienciació contra l’assetjament sexual en l’àmbit laboral i els espais públics, mitjançant mesures sancionadores, però també preventives, que ajuden a visualitzar un problema fins ara ocult o relegat a un segon pla.

Aconseguir que tots quests factors treballen en el sentit contrari al que fins hui no és un tasca fàcil, ni que puga ser inposada per decret. Ha de comptar amb la col·laboració activa i còmplice de la societat i com no de les dones.

Les dones som imprescindibles per posar  fi al masclisme, tenim la responsabilitat de trencar el sostre de vidre perdent la por a ser rebutjades, ridiculitzades o ignorades en aquells espais on tradicionalment a  les dones no se’ns ha tingut en compte, per exemple en el món de la política, encara que cada vegada som més  les dones que participem activament. La política s’ha de feminitzar.

Per lluitar contra la discriminació, la violència masclista, els sostres de vidre, l’explotació laboral, etc,cal la confrontació d’idees i les propostes de com actuar. Per descomptat són els partits polítics i les organitzacions sindicals qui han d’articular i concretar aquestos  objectius. Així que hem de ser valentes i ocupar aquests espais, que ens han sigut negats tradicionalment, sense pors i sense excuses.

Tots els àmbits són importants per lluitar per la igualtat de les dones i aconseguir així la nostra llibertat, com a persones i com a societat.

La política necessita de les dones per donar valor a la nostra democràcia.

Ens volem vives i lliures. El 8 de març totes a la vaga, si nosaltres parem el món s’atura.

Article d’opinió de Màrius Ivorra, Candidat per Compromís Alcoi

Article d’opinió de Vicky Llàcer, Regidora de Guanyar Alcoi