marzo 2015

Artículo de Opinión de José Cantó, professor de la Universidad de Valencia

L’última ocurrència (se m’ocorren molts altres qualificatius però cap d’ells publicables) del ministre d’Educació Wert ha estat un decret, que té la intenció de deixar “llibertat” a les universitats per tal d’organitzar l’ensenyament superior de dues maneres: o bé com ara (totes amb un grau de 4 anys i un màster d’especialització d’1 any), o bé reduir el grau i augmentar el màster (tres anys per al grau i dos per al màster).

Aquesta decisió és un sense sentit (un altre més) per moltes raons que passe a exposar breument. En primer lloc més que llibertat, suposa un caos d’organització perquè el mateix grau podria tenir una durada de 4 i de 3 anys. Està igualment format un que ho fa en 3 que un que ho fa en 4 anys? Per altra banda, l’estalvi anunciat és enganyós… El preu d’un màster d’un any està ara (el més barats) al voltant d’uns 4000 euros. Si augmentem a dos anys… multipliquem per dos. I qui podria pagar per l’especialització? Si existira un programa de beques solvent, no hi hauria cap problema però amb les decisions preses en tema d’ajudes per aquest govern… crec que no va per ací. Aleshores, a qui beneficia aquesta mesura? Doncs als de sempre: les universitats privades que han vist en l’educació superior un negoci. Qui paga pot estudiar i qui no… que no estudie a la universitat. Ja deia el Sr. Ministre que sobraven universitaris… Clar! no siga que la gent aprenga a pensar per sí mateix! Ja sabem que pensar és molt perillós!

Per últim, encara recorde al Ministre quan parlava de la necessitat de fer les coses que afecten a l’educació amb el màxim consens. Si amb la LOMQUE van passar del consens, en aquest cas han aconseguit superar-se ja què el decret té el rebuig de tots els agents afectats (rectors, estudiants, professorat… ) i a més, es fa sense tenir una primera avaluació rigorosa del que ha suposat la reforma Bolònia del sistema universitari, per la qual vam passar de llicenciatures i diplomatures a graus. Per acabar un detall que no és innocent: aquesta reforma no es fa per llei (que requeriria un debat parlamentari) sinó que s’aplica el “rodillo” parlamentari del decret. No em negaran que a pesar del fet que les matemàtiques són una ciència exacta, en aquest cas 4+1 ¹3+2.

Artículo de Opinión de  Francesc Gisbert, Coordinadora pel Valencià Alcoià-Comtat

Diumenge 8 de març Cocentaina celebra la Dansà dels nanos, acte previ al dia que toca penjar-los, dimecres 11 de març, just a la meitat de la Quaresma.Els nanos de Cocentaina són uns “perots” de vora un metre, cosits i confeccionats a mà, que es deixen al carrer amb uns cartells de protesta. Els nanos representen, per tant, una persona i un missatge. El costum s’ha conservat a Cocentaina, gràcies al veïnat del Raval, sobretot, les dones, que any rere any mantenen viva la tradició de forma admirable.

Però, per què hi ha nanos? Durant el segle XVIII pren embranzida un nou model festiu, el de les falles: fer ninots per a després cremar-los a mitjan Quaresma. La Quaresma era una època de privacions, imposades per l’església. Els nanos, com el Carnestoltes, era una forma de suavitzar la repressió de la resta de l’any.Durant un breu interval de llibertat es permetien actes censurables en qualsevol altre moment. I quin acte encarna millor la llibertat que el dret a la queixa i a la protesta?

El model festiu i reivindicatiu s’havia estés pertot Europa, encara que els ninots no sempre eren cremats. A Mutxamel, per exemple, el costum es conserva amb el nom de “El vell i la vella”; a Xixona, els Monots; a Elx, penjaven uns Nanos pel matí fins últimes hores de la vesprada, les Velles de la Serra. També a Llíria i Picassent col·locaven uns Ninots de nit, per a preservar l’anonimat dels responsables.

La festa es coneix amb noms i variants diverses, com la Vella Serra. A Mallorca era costum fer un ninot que evocava una iaia amb set cames, tantes com setmanes dura la Quaresma. Enmig d’un gran ambient festiu, s’alçava un cadafal a la plaça i serraven el ninot entre rialles i riotes.

Fet i fet, les falles combinen dues pràctiques rituals presents arreu d’Europa, que remeten a temps ancestrals: encendre fogueres la vespra d’una festivitat i cremar ninots al·lusius a conductes o actituds dignes de crítica. Durant gran part del segle XIX, encara serà freqüent trobar ninots més o menys artesanals penjats en camins o finestres, per després cremar-los o no. Aquells ninots primitius presentaven una estructura similar: un escenari o cadafal recreava una escena de la vida quotidiana, amb un parell de figures i algun cartell amb versos o explicacions de caràcter humorístic o satíric.

Francesc Jover arreplega la notícia dels “perots” d’Alcoi, en el seu excel·lent llibre sobre El manco Calderon i el seu temps. Parlade la setmana dels Perots: “A Alcoi, curiosament, quan va arribar a meitat quaresma l’any 1883, El Serpis qualificà això de col·locar mogigangas a les finestres de costum ridícul. Consideraven que eren costums de pobles menys cultes i importants, i a més, quedava malament alguns innocents encara s’alegren d’aquestes tradicions impròpies d’una societat culta i civilitzada. Tanmateix, vull entendre que, en el fons, a qui desagradava el costum era al sector representat pel diari. Les postures dels Perots eren irreverents i denunciaven alguna actuació impopular, socialment polèmica, d’un burgés o cacic del moment. Era la crítica al poder la que molestava”. Una festa que no estaria de més recuperar, pel seu caràcter reivindicatiu, en uns temps en què tantes coses tenim per a lluitar.

L’associació cultural El Guaret de Cocentaina està decidida a mantindre viva la flama dels Nanos, com tot allò relacionat amb el nostre patrimoni cultural, que, fins ara, ha sostingut el veïnat, amb la col·laboració de centres educatius, particulars i artistes. Volem expressar el nostre reconeixement i admiració per la faenada que implica, any rere any, fer els nanos. Una faena desinteressada en favor del manteniment de la cultura i la identitat d’un poble.

Amb l’objectiu de popularitzar la festa entre els joves i retre homenatge a les veïnes del raval, autèntics motors de la conservació dels nanos, s’ha organitzat la III Dansà dels nanos. Hi haurà una xarrada sobre la festa, danses populars i un dinar de germanor. A més a més, durant la jornada, el filmarà el documental “La festa dels nanos de Cocentaina”.

Els nanos de Cocentaina són un exemple de la necessitat de conservar la tradició i fer-la evolucionar. Una necessitat que requereix de la implicació de les generacions més joves, per a perpetuar-se al llarg del temps.

Artículo de opinión de David Sabido, candidato a la alcaldía de Alcoy por UPyD

Da la sensación que los viejos partidos y alguno que acaba de aterrizar, dan por hecho que los ciudadanos nos hemos resignado a olvidar. Es cierto que los viejos partidos cuidan escrupulosamente la puesta en escena, para que en momentos clave de la política municipal, se transmite una cierta apariencia de tensión entre distintos signos políticos. Unas palabras contundentes por parte de unos, otras palabras en un tono más elevado de otros, pero en definitiva y deteniéndonos en lo fundamental, cabe preguntarse: ¿es cierta esa escenografía?

Haciendo un poco de memoria histórica al respecto de la política local, cabe recordar el paso de la empresa Ortiz e hijos por Alcoy, durante la época de mayorías absolutas del gobierno popular de Jordi Sedano.

En marzo de 2007, a dos meses de las elecciones municipales, se inaugura el nuevo teatro Calderón a bombo y platillo, como se hacían las cosas en la época de la burbuja inmobiliaria, incluidos los sobrecostes. Hasta 1,2 millones de euros en sobrecostes y obras no ejecutadas, obras facturadas por encima de los precios de mercado, obras cobradas por duplicado… Unas obras las de la reforma de nuestro Teatro, que fueron avaladas por un técnico externo designado por la propia empresa.

Por si todo esto fuera poco, nos encontramos con situaciones de lo más sospechosas, en la recalificación y compra-venta de los terrenos colindantes al Teatro. Una operación de manual en lo que popularmente se conoce como «pelotazo urbanístico».

Tras esta situación se produce un cambio de gobierno. PSOE, Bloc-Compromís y EU consiguen el número de votos entre los tres como para arrebatar la alcaldía al partido popular. Algunos, entre los que me incluyo, albergábamos la esperanza de que estos tres partidos, arrojaran luz y ayudaran a identificar a los responsables políticos de una de las operaciones políticas más vergonzosas de la historia moderna de nuestra ciudad. Pero esas esperanzas empezaron a desvanecerse cuando el pacto de gobierno firmado por estas tres formaciones políticas, olvidaba completamente pronunciarse sobre esta situación y algunas otras que iremos recordando con el paso de los días.

Pasaron los días, las semanas, los meses y hasta los años, y tras quebrarse el pacto a tres, el gobierno bipartito PSOE y EU, siguió sin mostrar ningún interés en que se conocieran los nombres y apellidos de los políticos responsables, por acción u omisión, del pago de 1,2 millones de euros en sobrecostes a Ortiz.

Ante esta situación de inacción absoluta del gobierno municipal, UPyD decidió dar un paso al frente y pedir una comisión de investigación para conocer los responsables políticos que dieron luz verde a una operación de lo más escandalosa. Cual fue nuestra sorpresa cuando EU, actuando de forma distinta a lo que venía haciéndolo con respecto a facilitar la defensa de mociones en los plenos por parte de UPyD, impide que desde UPyD se presente la moción y la relegan a un simple ruego en el turno abierto a los ciudadanos. Un ruego que fue atendido por el Alcalde, el cual rechazo rotundamente crear comisión, que diera a conocer el nombre y apellidos de los políticos responsables del pago de 1,2 millones de euros en sobrecostes.

Esta situación, lejos de ser excepcional, se ha repetido en otras ocasiones y por diferentes motivos. Si atendiéramos a la escenografía de los plenos, donde el sr. Jordi Martínez, enrojece de enfado al dirigirse al sr. Pastor, o donde Natxo Gómez, trata de elevar el tono de su intervención cuando se dirige al Partido Popular… podríamos pensar que realmente en Alcoy, existen distintas fuerzas políticas que compiten por hacer valer sus argumentos ante los ciudadanos. Pero nada más lejos de la realidad.

La situación de los sobrecostes del Calderón, pone de manifiesto cual es la realidad política de Alcoy, que no es otra que la de un statu quo donde establecido por las formaciones políticas del consistorio para no hacerse daño los unos a los otros, quién sabe si tal vez bajo el lema de «hoy por ti, mañana por mí».

UPyD no va a participar de este pacto de no agresión y por tanto, en la medida que dependa de nosotros, haremos lo que esté en nuestras manos para se ponga nombre y apellidos a quienes durante la época de Sedano, pagaron 1,2millones de euros de forma irregular a Ortiz e hijos.

Artículo de opinión de Manuel Belmonte, miembro del Consejo Político de Esquerra Unida Alcoi.

Fa uns dies, Mariano Rajoy, president del govern espanyol i del PP, va proclamar l’eixida de la crisi, la recuperació d’Espanya i la tornada al creixement. L’anunci va ser ovacionat per representants del FMI, OCDE, Comissió Europea, Eurogrup i mitjans de persuasió al servei del sistema, abans denominats mitjans informatius.

Per què ara l’anunci solemne d’aqueixa mai vista recuperació? Perquè hi haurà cinc eleccions en 2015 a Espanya. Per açò ens vénen aquesta descarada ficció econòmica, perquè entrem en temps electoral. Per als que s’aferren al règim bipartidista podrit cada vegada més antisocial i antidemocràtic, temps d’engany, de mentida, d’exageració, de camuflatge, de disfressa, de manipulació.

Però la veritat és que no hi ha recuperació. Per a la majoria de població el que hi ha és menys ocupació, més insegura, de pitjor qualitat i amb salaris més baixos. A l’inici de 2009 hi havia 19 milions i mig de persones ocupades que cotitzaven a la seguretat social i hui la població activa solament és de poc més de 16 milions set-cents mil llocs de treball. Per tant, ha descendit l’ocupació.

Quan el PP va guanyar les eleccions fa tres anys, la protecció de la desocupació era 67%, però hui solament és 57%. L’ocupació és més precària, com demostra que els contractes de jornada completa només són el 8% del total. Açò és un fet. Encara que tal vegada la recuperació la vegen les elits en els més de mig milió de desnonaments haguts en aquest país. O per ventura vegen la recuperació en els serveis d’urgències sanitàries amuntegats, fins i tot amb pacients en llits pels passadissos, perquè aqueixos serveis han quedat desmantellats després dels abundants acomiadaments de personal… I la llista segueix.

Encara que tal vegada la recuperació siga més visible per a la gran patronal en els milers de contractes-brossa de la contra-reforma laboral del govern. Contractes pels quals es treballen trenta hores setmanals per 400 euros mensuals. O consideren recuperació que hi haja contractats de 24 hores, acomiadats i tornats a contractar dies després per a ser acomiadats de nou a les 24 hores. Tota aquesta precarietat ha generat una nova categoria social: treballadors pobres. Persones amb ocupació que necessiten ajuda per a poder menjar els últims dies del mes, no poden posar la calefacció i han de viure i dormir embolicats en abrics i mantes. Pobresa energètica, se’n diu. Persones per sota del llindar de la pobresa que, segons informa Càritas, ja són a Espanya més d’una cinquena part de població dels quals quasi tres milions no tenen sostre o viuen en habitatges indignes. Viure en risc de pobresa és no poder menjar proteïnes (carn, pollastre, peix), no poder tenir calefacció a casa, no tenir rentadora i no disposar d’uns pocs euros per a despeses imprevistes, entre altres mancances greus.

A Espanya, hi ha una caiguda incessant de salaris, ocupació precària generalitzada, pobresa desconeguda des de fa temps, acusada discriminació de la dona, alta desnutrició infantil, fam, elevat fracàs escolar, reducció d’inversió pública en educació i taxa d’atur del 55% en joves de 15 a 29 anys. Però hi ha augment incessant de rendes del capital, mentre els salaris es redueixen a 400 o 600 euros al mes, hi ha més de dos milions i mig d’aturats de llarga durada i en milers de famílies ningú té treball…

Recuperació? Creixement? Pretendre que existeixen és insultar a la ciutadania.