febrero 2015

Artículo de Opinión de Verònica Gisbert, miembro de EUPV – L’ Entesa

Si els il·lustrats alçaren el cap de segur que no donarien crèdit a la forma de fer política dels governs dels països del nord, especialment dels europeus. Ells que tan farts estaven dels poders abusius emprats per l’antic regim. Ells que van fer grans esforços per tal de construir societats més justes i crear ferramentes de control dels poders, veurien com els grups de poder, aprofitant-se d’un moment socioeconòmic delicat, no sols estan tombant els ja deteriorats estats de benestar europeus i furtant a la ciutadania els drets adquirits ja fa dècades amb moltes lluites, sinó que també estan transformant les nostres imperfectes democràcies parlamentàries en dictadures constitucionals.
L’estratègia ha estat molt simple. Des dels mitjans de comunicació es va focalitzar l’atenció al voltant d’una suposada “crisi del deute” atribuïda a la pujada de les despeses públiques dels estats, fent així responsable del desastre a la ciutadania perquè segons ens deien, “havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats”, amagant així la vertadera dimensió ideològica de la gestió de la crisi: canviar el model social europeu per una Europa governada pels mercats.

En aquesta línia trobem les actuacions dels executius de l’estat espanyol, primer les del govern de Zapatero i més tard, pel gabinet de Rajoy. Aquest últim seguint els designis europeus, ha pres mesures que a més a més de generar conseqüències socials i econòmiques devastadores per a la ciutadania, estan sent promulgades en una gran majoria baix la forma del decret-llei. Aquest mecanisme amplia els poders de l’executiu i li concedeix la capacitat de legislar sense la intervenció del parlament. Dit d’una altra manera, mitjançant els decrets-lleis s’aniquilen diferents instruments de control del poder en tot estat democràtic, com ara; el debat parlamentari, la separació dels poders i la supremacia de la llei entre d’altres.

Malgrat la promulgació dels decrets-lleis està prevista al nostre ordenament jurídic per a circumstàncies d’excepcional urgència i necessitat, aquest mode de legislar s’ha convertit en un paradigma del govern, transformant els estats democràtics en estats d’excepció continus. Mitjançant aquest mecanisme d’ampliació de poders, s’han legislat matèries diverses i de vital importància per a la ciutadania.

Sense anar més lluny el darrer divendres, el ministre d’educació el Sr. Wert, va promulgar un Reial Decret mitjançant el qual es promou l’anomena’t sistema 3+2 (tres anys de grau més dos de màster) amb el respectiu increment de les taxes que açò suposa per a l’estudiantat, fent així molt difícil l’accés als estudis superiors a les filles i fills de les famílies treballadores.

També ens trobem amb la fatídica reforma laboral, considerada pels agents socials com la mutilació més grossa de drets laborals individuals i col·lectius de la nostra història. El Reial decret-llei al voltant de la restricció de la cobertura de la seguretat social, suposa l’abolició de la universalitat de la sanitat pública a l’estat espanyol. Aquestes mesures són sols un exemple d’un ampli catàleg de polítiques antisocials posades en marxa pel govern del president Rajoy de forma poc democràtica fins i tot absolutista.

La resposta a aquestes polítiques ha estat lògicament l’augment del malestar col·lectiu i la dissidència. Davant d’aquesta amenaça el govern no ha dubtat en posar en funcionament el seu aparell repressor amb polítiques que criminalitzen la societat civil més crítica.

Tal vegada l’emblema més clar d’aquestes polítiques és la Llei de Seguretat Ciutadana, aprovada el passat desembre. Aquesta redueix l’espai de la dissidència a extrems inconcebibles, com mostra el fet que es criminalitze gravacions amb el mòbil o la càmera d’actuacions policials de dubtosa legalitat o, fins i tot, il·legals, l’impediment d’un desnonament, manifestacions o concentracions davant del congrés, el senat o parlaments autonòmics, reunions o manifestacions dins d’infraestructures de serveis públics, ocupació d’immobles o entitats bancàries…

No obstant això, malgrat tots els esforços fets pel govern del Sr. Rajoy per intimidar a la societat civil crítica i fer-la submisa als seus designis. A la ciutadania encara ens queden ferramentes legals per a la lluita, com ara les urnes. Com ja va fer el valent poble grec fa dues setmanes, a través dels nostres vots podem dir, fins ací! Però les nostres possibilitats de fer-se sentir i canviar les coses no acaben al plànol de la legalitat. Tenim altres vies que tot i que no són legals, són legítimes davant de les injustícies a les quals estem sotmesos. És el moment de la desobediència civil, és l’hora de les resistències ciutadanes!