Papa Emèrit Archivos

L’arquebisbe de València, Monsenyor Enrique Benavent, ha destacat la «humilitat» del Papa emèrit Benet XVI, a qui ha qualificat de «Papa de la Fe», i la seua figura com a «sembrador de l’Evangeli«, al mateix temps que ha subratllat que «no es va sotmetre a judicis humans ni va buscar èxits o reconeixements que venen del món«.

En la seua homilia durant la missa solemne en sufragi del Papa emèrit celebrada aquest passat dilluns en la Catedral de València, Benavent ha posat l’accent en que Benet XVI «va posar la seua teologia, la seua predicació i els seus ensenyaments al servei d’una fe professada amb la humilitat de qui sap que la fe de l’home fins i tot més creient sempre pot estar amenaçada per l’abisme del dubte i amb la humilitat de qui no imposa la seua manera de veure les coses«.

«En els seus anys de pontificat va ser un papa de la paraula, les seues homilies i intervencions magisterials alimentaven al poble de Déu amb les riqueses de la paraula. Però en ell no hi havia esperit d’erudició. Per això, més que un Papa de la paraula va ser un Papa de la fe, com ha deixat clar en el seu testament espiritual«, ha expressat, segons recull l’Arquebisbat de València en un comunicat.

Durant la missa oficiada en la Catedral, l’arquebisbe de València ha assegurat que el Papa emèrit, les qualitats i la inclinació del qual natural «el predisposaven a l’estudi i ensenyament de la teologia», «mai va imaginar que seria cridat al ministeri de Pedro, però el va acceptar com un humil treballador de la vinya del Senyor i mentre les seues forces li ho van permetre«.

«Com a teòleg, bisbe, prefecte de la congregació de la Doctrina de la Fe, Papa i Papa emèrit, ha prestat un gran servei al Senyor i la seua Església, un servei pel qual hui donem gràcies a Déu«, ha afirmat.

«Sembrador de l’Evangeli»

Igualment, Monsenyor Benavent ha destacat la figura de Benet XVI com a «sembrador de l’Evangeli«: «Va alimentar la fe del poble de Déu, recordant que l’autenticitat d’una vida sacerdotal està en el capacitat de convertir-se en gra de blat, aparentment insignificant, però que en realitat és el que produeix fruit«.

En aquest punt, ha esmentat que en un moment de la seua vida «va entrar en silenci, es va convertir en gra de blat» i ha ressaltat que precisament aqueix temps de silenci «no va ser inútil». «En el sofriment dona l’home més que en acció, no sols en energia, sinó en la seua substància màxima«, ha afegit.

«L’Església s’edifica i creix pel lliurament dels cristians a la seua missió, tant en el temps en el qual estem cridats a ser sembradors de la paraula com quan ens arriba el moment de convertir-nos en gra de blat, la missió del qual és desgastar-nos a nosaltres mateixos. És llavors quan experimentem que, encara quan l’home exterior es va enfonsant, l’home interior es va renovant dia a dia«, ha pronunciat.

Finalment, l’arquebisbe de València ha demanat pel Papa emèrit Benet XVI «perquè el seu desig de vida s’haja vist assaciat i perquè aqueixa confiança en Crist que amb el seu amor purifica les nostres faltes i que en el dia del judici serà al mateix temps jutge i advocat, s’haja vist recompensada«.

La missa fou concelebrada pel cardenal arquebisbe emèrit de València, Antonio Cañizares, i els bisbes auxiliars de València, monsenyors Arturo Ros, Javier Salines i Vicente Juan, al costat dels monsenyors valencians Manuel Ureña i Joan Piris, arquebisbe emèrit de Saragossa i bisbe emèrit de Lleida, respectivament.

El Papa emèrit Benet XVI, segons informa COPE, ha mort aquest dissabte a les 9.34h en la residència Mater Eclesiae, monestir de la Ciutat del Vaticà on residia després de la seua renúncia en 2013. Ratzinger, que havia empitjorat el seu estat de salut des que el dia 25 de desembre s’agreujara una crisi respiratòria, ha partit a la casa del Pare després de dies de malaltia i als 95 anys.

Benet XVI ha sigut el 256é Papa de l’Església catòlica i seté sobirà de Ciutat del Vaticà. Joseph Ratzinger, va accedir al papat en 2005 després de la mort de Joan Pau II i al febrer de 2013 va anunciar la seua retirada. La decisió de Benet XVI de deixar el papat de Roma és tota una fita, ja que es considera l’únic papa que deixa el càrrec de manera voluntària.

El cardenal Joseph Ratzinger, Papa Benet XVI, va nàixer en Marktl am Inn, diòcesi de Passau (Alemanya), el 16 d’abril de 1927 (Dissabte sant), i va ser batejat aqueix mateix dia. El seu pare, comissari de la gendarmeria, provenia d’una antiga família d’agricultors de la Baixa Baviera, de condicions econòmiques més aviat modestes. La seua mare era filla d’artesans de Rimsting, en el llac Chiem, i abans de casar-se va treballar de cuinera en diversos hotels. Va passar la seua infància i la seua adolescència en Traunstein, una xicoteta localitat prop de la frontera amb Àustria, a trenta quilòmetres de Salzburg. En aqueix marc, que ell mateix ha definit «mozartià», va rebre la seua formació cristiana, humana i cultural.

El període de la seua joventut no va ser fàcil. La fe i l’educació de la seua família ho va preparar per a afrontar la dura experiència d’aqueixos temps, en els quals el règim nazi mantenia un clima de forta hostilitat contra l’Església catòlica. El jove Joseph va veure com els nazis colpejaven al rector abans de la celebració de la santa missa. Precisament en aqueixa complexa situació, va descobrir la bellesa i la veritat de la fe en Crist; per a això va ser fonamental l’actitud de la seua família, que sempre va donar un clar testimoniatge de bondat i esperança, arrelada en la pertinença conscient a l’Església.

Sacerdot des de 1951

En els últims mesos de la segona guerra mundial va ser enrolat en els serveis auxiliars antiaeris. De 1946 a 1951 va estudiar filosofia i teologia a l’Escola superior de filosofia i teologia de Freising i en la universitat de Munic. Va rebre l’ordenació sacerdotal el 29 de juny de 1951. Un any després, va iniciar la seua activitat de professor a l’Escola superior de Freising.

L’any 1953 es va doctorar en teologia amb la tesi: «Poble i casa de Déu en la doctrina de l’Església de sant Agustí». Quatre anys més tard, sota la direcció del conegut professor de teologia fonamental Gottlieb Söhngen, va obtindre l’habilitació per a l’ensenyament amb una dissertació sobre: «La teologia de la història de sant Bonaventura». Després d’exercir el càrrec de professor de teologia dogmàtica i fonamental a l’Escola superior de filosofia i teologia de Freising, va prosseguir la seua activitat d’ensenyament a Bonn, de 1959 a 1963; en Münster, de 1963 a 1966; i en Tubinga, de 1966 a 1969. En aquest últim any va passar a ser catedràtic de dogmàtica i història del dogma en la Universitat de Ratisbona, on va ocupar també el càrrec de vicepresident de la Universitat.

Consultor teològic del cardenal Joseph Frings, arquebisbe de Colònia

De 1962 a 1965 va donar una notable contribució al concili Vaticà II com a «expert»; va acudir com a consultor teològic del cardenal Joseph Frings, arquebisbe de Colònia. La seua intensa activitat científica ho va portar a exercir importants càrrecs al servei de la Conferència episcopal alemanya i en la Comissió teològica internacional. En 1972, juntament amb Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac i altres grans teòlegs, va iniciar la revista de teologia «Communio».

El 25 de març de 1977, el Papa Pau VI el va nomenar arquebisbe de Munic i Freising. El 28 de maig successiu va rebre la consagració episcopal. Va ser el primer sacerdot diocesà, després de 80 anys, que va assumir el govern pastoral de la gran arxidiòcesi bavaresa. Va triar com a lema episcopal: «Col·laborador de la veritat».

Ell mateix va explicar: «D’una banda, em semblava que aqueixa era la relació entre la meua tasca prèvia com a professor i la meua nova missió. Malgrat les diferents maneres, la qual cosa estava en joc i continuava estant-ho era seguir la veritat, estar al seu servei. I, per un altre, vaig triar aqueix lema perquè en el món de hui el tema de la veritat s’omet quasi totalment, perquè sembla una cosa massa gran per a l’home i, no obstant això, tot s’enfonsa si falta la veritat«. Pau VI ho va crear cardenal, del títol presbiteral de Santa María de la Consolació en Tiburtino, en el consistori del 27 de juny d’aqueix mateix any.

Relator en la V Assemblea general ordinària del Sínode dels bisbes

En 1978 va participar en el Conclave, celebrat del 25 al 26 d’agost, que va triar a Juan Pau I, el qual ho va nomenar enviat especial seu a l’III Congrés mariológico internacional, celebrat en Guayaquil (l’Equador), del 16 al 24 de setembre. El mes d’octubre d’aqueix mateix any va participar també en el Conclave que va triar a Joan Pau II. Va actuar de relator en la V Assemblea general ordinària del Sínode dels bisbes, celebrada en 1980, sobre el tema: «Missió de la família cristiana en el món contemporani», i president delegat de la VI Assemblea general ordinària, celebrada en 1983, sobre «La reconciliació i la penitència en la missió de l’Església».

Joan Pau II el va nomenar prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe, i president de la Pontifícia Comissió bíblica i de la Comissió teològica internacional el 25 de novembre de 1981. El 15 de febrer de 1982 va renunciar al govern pastoral de l’arxidiòcesi de Munic i Freising. Ho va elevar a l’ordre dels bisbes, assignant-li la seu suburbicària de Velletri-Segni, el 5 d’abril de 1993.

Va ser president de la comissió per a la preparació del Catecisme de l’Església catòlica, que, després de sis anys de treball (1986-1992), va presentar al Sant Pare el nou Catecisme. El Sant Pare, el 6 de novembre de 1998, va aprovar l’elecció del cardenal Ratzinger com a vicedegà del Col·legi cardenalici, realitzada pels cardenals de l’ordre dels bisbes. I el 30 de novembre de 2002, va aprovar la seua elecció com a degà; amb aquest càrrec li va ser assignada, a més, la seu suburbicària d’Òstia.

En 1999 va ser enviat especial del Papa a les celebracions en ocasió del XII centenari de la creació de la diòcesi de Paderborn, Alemanya, que van tindre lloc el 3 de gener. Des del 13 de novembre de 2000 era Acadèmic honorari de l’Acadèmia pontifícia de ciències.

En la Cúria romana, va ser membre del Consell de la Secretaria d’Estat per a les Relacions amb els Estats; de les Congregacions per a les Esglésies orientals, per al culte diví i la disciplina dels sagraments, per als bisbes, per a l’evangelització dels pobles, per a l’educació catòlica, per al clergat i per a les causes dels sants; dels Consells pontificis per a la promoció de la unitat dels cristians i per a la cultura; del Tribunal suprem de la Signatura apostòlica; i de les Comissions pontifícies per a Amèrica Llatina, «Ecclesia Dei», per a la interpretació autèntica del Codi de dret canònic i per a la revisió del Codi de dret canònic oriental.