Opinión

COPE Alcoy > Opinión

Tots els camins porten… al Santuari de la Mare de Déu d’Agres

Opinión

Article de Javier Pascual Mataix, historiador

Sobre els cingles del racó vedat, ben abraçat per la verdosa frondositat de la serra de Mariola, i envoltat pels vestigis del vell castell àrabs, corona al poble d’Agres el Santuari de la Mare de Déu.

 

Des de la seua aparició al pastor Gaspar Tomàs el 1484, ha sigut este racó lloc de recolliment, fe i devoció de tots aquells que han acudit en peregrinacions a trobar-se amb la imatge, de cara morena i fumada, coneguda – popularment – com la Moreneta de Mariola.

Conta la història que, en la vesprada del 31 d’agost d’eixe mateix any, la Basílica de Santa Maria d’Alacant va patir un pavorós incendi, i els pescadors que es trobaven afaenant al Postiguet vegueren eixir la imatge romànica que presidia un dels altar. La mateixa que seria trobada a Agres en la matinada del dia següent per anomenat pastor, mancat des de xicotet, tornant-li el braç.

Al mateix lloc de l’Aparició es va fer una senzilla ermita cuidada per pastors i algun ermità, però seria l’any 1578 quan se cimentaria l’actual edifici. Construït fins a en tres fases diferents, de parets encalçades i elegant sobrietat, de naus renaixentistes i acolorides ceràmiques valencianes dels segles XVI – XVIII, el santuari – o convent, com encara es resisteixen a anomenar-lo els agresans i agresanes -, va ser fundat pels frares franciscans per ordre del baró Gaspar de Calatayud i amb el permís de l’arquebisbe Joan de Ribera.

Un edifici emblemàtic i ple d’espiritualitat al qual cada any arriben milers de devots en les seues romeries multitudinàries. I és que Agres està orgullós de poder dir que la seua Mare de Déu és la segona més visita de la Comunitat Valenciana, almenys des de finals del segle XVII, i una de les considerades més miraculoses de tota Espanya.

Bona mostra en donen els exvots que els seus fidels deixen en una sala de l’escalinata d’entrada. Promeses i agraïments que reprodueixen en cera parts del cos humà per als quals s’ha demanat cura, així com moltes promeses i vots.

La imatge original fou destruïda en la Guerra Civil, i la que hui podem vorer és obra de Remigio Soler. Això si, l’escultor va col·locar en ella restes de la vertadera, què ara són considerades relíquies.

Es tracta d’una Mare de Déu d’estil romànic: asseguda, amb el Xiquet al braç i amb una mà en posició de benedicció. L’original també era així, però les imatges que ens han arribat d’Ella la mostren vestida amb el mant, cosa que fa que no pugam apreciar la talla del segle XV. Ara bé, Soler va voler dibuixar un incipient somriure al seu rostre, pel que inclús es podria dir que és d’estil romànico-gòtic.

Sabíeu que és diu que eixe somriure va canviant? No són pocs els que asseguren que a la Mare de Déu, algunes vegades, se la veu més somrient, i altres més seriosa.

Després de les festes patronals, celebrades a principis de setembre, la localitat acull tots els diumenges de setembre les històriques romeries.

Antigament, eren els frares i el Consell de la Vila qui s’encarregaven d’engalanar els carrers per a rebre als forasters, i eixint des de la mateixa parròquia baix la creu processional, pujaven al convent per anar passant en perfecta formació per davant de la imatge.

Tal era la nombrosa arribada de fidels que l’any 1649 els frares fundaren l’hostatgeria, junt a l’edifici conventual, atès que a molts romers els era impossible vindre fins a Agres i tornar als seus llocs d’origen en un sol dia. No obstant, esta seria abandonada i tancada amb la desamortització del ministre d’Hisenda, Mendizábal, l’any 1835. I encara que es va reobrir com a escola en ocasions puntuals, mai no va tornar a actuar com a hostatgeria. Ara, els seus murs de maçoneria queden abraçats per la hedra i a mercè de l’imparable pas del temps.

Però la seua reconeguda devoció i festes no sempre foren com ara les coneixem. Ni tampoc les principals de la Vila, ja que estes eren les de Sant Miquel, patró del poble, si més no, des del segle XIII. Però la creixent fama de la Mare de Déu pels regnes de les Espanyes va anar canviant el sentiment. I d’esta manera, començaren a institucionalitzar-se a partir del segle XVIII.

Cal tindre en compte que, en un primer moment, al estar vinculades exclusivament a l’aparició i ambaixada de Gaspar Tomás, eren enteses com a festes merament religioses, més que lúdiques i populars.

Pràcticament, des de l’arribada dels franciscans, el retor i vila pujaven en processó tots els anys el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, sense que la imatge ixquera del seu altar; soles ho feia en casos excepcionals, com ara guerres o epidèmies.

La primera gran commemoració de la seua Aparició fou l’any 1784, quan es feien els tres-cents anys de la Vinguda. Amb el permís corresponent, si sabem que la imatge va eixir del convent per a ser traslladada a la parròquia, i que la mateixa vesprada, després de la solemne missa, va ser de nou tornada al seu altar.

Però al 1802 ja hi ha constància d’una junta de festes, i a partir de 1804, les de la Mare de Déu es convertirien en les de més renom. Tot i això, sense voler endarrerir a les de Sant Miquel.

Encara que pot parèixer que peregrinació i romeria són el mateix, és ben cert que són diferents. Peregrinació és el camí que es fa per a trobar-se amb la divinitat que tot fidel busca. Romeria, a més, té un caràcter lúdic i de camp. Un terminació que prové de la ciutat de Roma. I és que ja sabem que tots els camins porten a Roma, veritat?.

Estes romeries foren constants i cada vegada més nombroses des del mateix moment de l’Aparició, però especialment a partir de 1600, quan una terrible epidèmia de pesta negra sacsejà les nostres comarques i molts pobles pregaren la intercessió de la Moreneta.

La població que més vot professa des de llavors és la d’Ontinyent. Conta la història que, en principi, van tractar de portar la imatge fins a la Vila. Però segons s’allunyava d’Agres, la imatge començà a pesar de tal manera que era impossible avançar amb ella. Per la qual cosa, va ser el seu mant qui va processonar per Ontinyent.

Hui en dia, la Festa del Camí dels Carros és l’encarregada d’organitzar les festes del barri de la Mare de Déu d’Agres a Ontinyent i de l’anual romeria.

A principis del segle XIX s’obria un nou capítol en la història de les peregrinacions al convent. Després de diferents epidèmies, com la del còlera de 1885 o la guerra del francès de 1812, la devoció entre els pobles veïns tornà a manifestar-se, fins a tal punt que Consell i frares van autoritzar la celebració de firetes i venda de productes al preu que convingueren. Firetes que es mantenen.

Una fita històrica fou la de l’arribada del ferrocarril a Agres per part de la companyia ferroviària V.A.Y, la qual, abans de la construcció de les xarxes ferroviàries, va demanar justificació a les diferents poblacions per a establir estacions en elles. A Agres, no hi havia altra que la de facilitar l’arribada de romers al convent, com així va ser.

Com a curiositat, aprofitant les pedres que els canterers treien per a la construcció es van poder fer les 14 estacions del via crucis del santuari al voltant de 1901.

El 15 d’abril de 1904 quedava inaugurada la línia del Nord amb destinació Alcoi. I dos mesos més tard, el dia 19 de juny, va tindre lloc la romeria més important fins al moment, amb romers arribats de totes les comarques valencianes i forasteres, tenint inclús una programació especial d’alguns trens, arribant a sumar 55.000 pelegrins.

Camins de tradició, devoció i fe que es mantenen fins a la data. I cada diumenge de setembre, a Agres arriba gent d’Ontinyent, Muro, Cocentaina, Guadalest, Banyeres, Beniatjar, l’Olleria, Ibi, Onil, Castalla, Alacant, València, Torrent, Aielo… I és que és este lloc punt d’atracció i tot un referent del turisme religiós de la nostra terra i més enllà.

Com bé es canta a l’Himne dels Pastors:

De montes y serranías,

de valles y de poblados,

todos de ti enamorados

vienen aquí en romería

 

 

 

Crònica de la reparació del reliquiari de Sant Hipòlit

Comarcas, Opinión

Article d’opinió d’Hipòlit Borràs, Francisco Hernández i Gustavo Pascual. Ex membres de la Comissió organitzadora del IV Centenari de l’elecció de Sant Hipòlit com a Patró de Cocentaina

A qui pertoque.

Algú o alguns van considerar que este article,que solament és el relat d’uns fets, no podia ser publicat en la revista de festes de Moros i Cristians 2022, amb l’argument que no era el lloc adequat. No compartim la decisió, encara que som conscients que recordar les responsabilitats de cadadascú puga molestar, tot i que aixó de moment, no es pecat. Jutgen vostès mateixa!

CRÒNICA DE LA REPARACIO DEL  RELIQUIARI DE SANT HIPÒLIT

Sense entrar en massa detalls, ni valoracions, ni consideracions, que ara no creiem oportunes ni necessàries, de la motivació del trasllat del reliquiari de Sant Hipòlit del lloc on es trobava des de l’any 2000 fins als locals parroquials, els oferim una breu crònica de les gestions realitzades per part d’alguns membres de l’antiga Comissió del IV Centenari, amb l’objectiu de conéixer l’estat de deteriorament que tenia el reliquiari i al mateix temps buscar un nou lloc en l’església perquè el reliquiari poguera ser contemplat per tota la gent.

Després d’una reunió amb el rector de la parròquia de Santa Maria celebrada el passat 17 de juny de 2021, ens vam comprometre a començar a fer les gestions oportunes per veure quin era l’estat de deteriorament en què es trobava el reliquiari i les possibles solucions.

El primer dels objectius era contactar amb l’empresa que va ser l’encarregada de fer el reliquiari en el seu dia, Orfebreria Hermanos Martínez, ubicada en la població d’Oriola. No va ser fàcil contactar amb ells, però després d’alguns dies de gestions amb uns i altres, ens van facilitar el telèfon de l’orfebre que va ser l’autor del reliquiari. A partir d’eixe moment, tot van ser facilitats i bona voluntat per part de tot el personal de l’empresa d’orfebreria. La primera faena era que l’orfebre Benedicto Martínez visitara a Cocentaina el reliquiari per veure quin era el problema i fer les valoracions oportunes, així com el pressupost dels possibles treballs de reparació, en cas que fora necessari.

Eixa visita es va produir el 14 de juliol de l’any passat en els locals de la Parròquia de Santa Maria, on es trobava el reliquiari. Després d’una primera inspecció ocular molt superficial, les noticies eren bastant positives, ja que els desperfectes no eren massa greus, cosa que ens va tranquil·litzar. L’únic problema que va sorgir era que eixos desperfectes havien de ser reparats en els tallers de l’orfebreria i, per tant, calia fer el trasllat del reliquiari. La visita a Cocentaina també va ser aprofitada per a veure en quin lloc, de nou, es col·locava el reliquiari en la Parròquia de Santa Maria i la manera de protegir-lo. Es van prendre en consideració alguns llocs com ara al costat de l’altar de Sant Hipòlit o en la Capella de la Comunió, però la conclusió més important era que el reliquiari s’havia de cobrir hermèticament amb una fornícula. La visita va concloure amb el compromís per part de l’empresa de confeccionar un pressupost de la reparació, de la fornícula i de les despeses del transport.

A l’endemà ja teníem a mans el pressupost. Un dels viatges per a transportar-lo l’assumiria l’empresa d’orfebreria, fet aquest que és d’agrair i demostra la clara voluntat d’ajudar en aquest projecte i l’estima per la faena que es va fer en el seu dia. Cal esmentar que la persona que va ser l’impulsor i assessor artístic d’aquells treballs va ser el religiós contestà D. José Soler Cardona.

El 20 de juliol, en els despatxos de la Casa Abadia, celebrem una reunió amb el rector D. Eduardo Rangel, on li donem a conéixer el pressupost i les possibilitats que tenim de finançar tot el projecte. Els projectes de la Parròquia, entre ells, la reparació del campanar, dificulten que puga col·laborar en aquesta iniciativa.

Eixe mateix dia celebrem una reunió amb alguns membres de la Junta de Festes, entre ells el seu president Francisco Masanet, qui després de conéixer el pressupost, es compromet a subvencionar en la seua totalitat la reparació i la fornícula.

Sols restava ja coordinar el trasllat del reliquiari als tallers de l’empresa. El dia elegit va ser el 4 d’agost de vesprada quan amb l’ajuda d’una grua, es va carregar el reliquiari i va ser transportat per a la seua reparació.

Aquesta crònica té un únic objectiu: deixar constància en la Revista de Festes d’una sèrie d’actuacions que possibilitaran que el Reliquiari de Sant Hipòlit siga col·locat de nou en la Parròquia de Santa Maria, perquè puga ser contemplat per totes aquelles persones que ho desitgen i que les actuacions que estan previstes fer possibiliten que la seua conservació siga longeva en el temps.

Fem constar així mateix el nostre agraïment a l’empresa d’orfebreria, en particular a Benedicto Martínez i al seu fill, i a la Junta de Festes i al seu President per l’interés i la col·laboració, quedant a l’espera que el Reliquiari puga tornar al nostre poble i siga col·locat en l’església de Santa Maria coincidint amb les pròximes festes agostenques.

Carta a congresistas y senadores y sendoras

Opinión

Artículo de la Coordinadora Comarcal en Defensa de las Pensiones Públicas

A la atención de señoras y señores diputadas y diputados,  senadoras y senadores:

Somos un buen número de plataformas de todo el Estado de pensionistas agrupados en un espacio colaborativo: La Voz de las Plataformas.

Nos dirigimos a ustedes, entendiendo que seremos atendidos, ya que los y las pensionistas somos un sector importante del pueblo  al que recurren cada cuatro años  para decirnos, entre otras cosas, que los  ciudadanos y ciudadanas son y serán el único objeto de sus desvelos. Siento decirles que nos han defraudado y mucho. Sabemos, nos consta, que la situación es difícil;  ¡qué nos van a contar a nosotros y nosotras que hemos sufrido una posguerra de hambre y miedo, una dictadura de 40 años y aun así y todo hemos resistido!. ¿Saben?, esa resistencia ha hecho que muchos y muchas de ustedes tengan una buena educación y hayan podido disfrutar de una vida más placentera y confortable. Vaya por delante que nos sentimos felices y orgullosos y orgullosas de haber contribuido a su bienestar y progreso.

No obstante, quizá, porque nuestros desvelos por su bienestar les han hecho perder perspectiva, ustedes no están analizando correctamente la situación a la que nos aboca esta primera parte de la Reforma de pensiones, igualmente no están previendo nuestra reacción ante una situación que nos desprotege y nos condena, en muchos casos, a situaciones vitales insostenibles. Pero esto último ustedes ya lo saben. Lejos de lo que esperábamos, se están produciendo recortes y pérdida de poder adquisitivo como no se habían producido con gobiernos anteriores, así como abrir la puerta a la privatización del sistema público de pensiones.

Les vamos a explicar, brevemente, que en ningún caso vamos a dejar de presionarles con movilizaciones en la calle, cartas y declaraciones a los periódicos, televisiones, emisoras de radio y todo tipo de medidas que les hagan entender cuestiones tan de sentido común como las siguientes:

  • Actualicen las pensiones mínimas y no contributivas, las del SOVI, las de viudedad,  que son pensiones de pobreza. Nunca deberán ser menores al Salario Mínimo Interprofesional. No podemos aplazar nuestros gastos, son diarios y, por lo tanto, exigimos que se aborde cuanto antes el aumento decente de las pensiones mínimas, sin dilación. La luz, el gas, teléfono y los alimentos no los pueden dejar para otro día.
  • Los planes privados de empresa, van contra el espíritu de solidaridad y de igualdad. Todos y todas sabemos que los planes privados, son poco solidarios y crean más desigualdad de la que actualmente padecemos, y lo más indignante es que se potencian desviando fondos públicos a intereses privados. No permitan el deterioro de las pensiones públicas, mediante ese macro fondo y los casi obligatorios planes privados de empresa de capitalización individual, como las EPSV en el País Vasco, que lo único que harán será debilitar un sistema público sostenible favoreciendo la desigualdad.
  • Se nos ha bombardeado a través de declaraciones por medios de comunicación de la importante mejora que supone la subida del 2.5%. Subida importante si no fuera porque el coste real del incremento de los precios supera el 5,6%, quedando por tanto un déficit de más del 3%. Como entenderán, empobrecimiento que una vez más cargaremos en nuestra depauperada economía doméstica. Actualicen,  cómo por ley y justicia debe ser, al IPC real, no esa “infantil ingeniería matemática” que nos condena a la mayor pérdida de poder adquisitivo al segmento de población más frágil.
  • Sin más que decirles les deseamos unas Felices Fiestas, y  les comunicamos que les obsequiaremos con multitud de movilizaciones y de actos reivindicativos que les hará recordar  que una parte del pueblo (25% aproximadamente) no se va a rendir y seguirá en la lucha por sus legítimos, y bien ganados, derechos. Cuando estas Navidades estén brindando en sus casas, acuérdense de muchas familias que posiblemente les votaron, que no van a poder tener en sus mesas los manjares que seguro no faltarán en las suyas, y que se sentirán traicionados

Com no m’he d’enfadar

Opinión

Article d’opinió de Sandra Obiol, regidora de Guanyar Alcoi

Es que sempre estàs enfadada. Si continues així et posaràs malalta. Ho dic per tu, eh? No pots fer eixes coses. És que no ho entens. Parles molt bé però estàs equivocada.

Des de que he entrat com a regidora a l’Ajuntament d’Alcoi cada dia, cada dia, he d’escoltar a homes donant-me consells, recomanacions, bonegant-me… No sóc l’única que ho pateix, també he vist amb indignació com es respon amb sorna a les preguntes o propostes d’altres companyes o fins i tot com es qüestiona la seua capacitat en decidir i redactar una moció. Qüestionaments que mai he escoltat fer als homes que ens acompanyen en la corporació municipal. I mira que han demostrat ser capaços de dir autèntiques barbaritats. Però mai se’ls respon amb la condescendència amb que se’ns respon a nosaltres, les dones.

I no són només paraules. Són bromes, converses, apropiació dels espais, maneres de fer, horaris de reunions i actes com si no tinguérem família o amics fora de l’Ajuntament… fets que diàriament ens adverteixen que la política institucional és només d’ells, dels homes. I que nosaltres som només circumstàncies provisionals que han de suportar no siga que queden malament davant de l’opinió pública. Ja sabeu, aparentar que és un lloc igualitari per a poder continuar com sempre: manant només ells.

I no, no és una cosa que depèn de cada persona, perquè si fora així no seríem només les dones les que ho patim. I sí, és molt important. En primer lloc perquè amb eixa actitud desencoratgen a les que podrien acompanyar-nos i a les que vindran. Perquè fan de la política institucional un espai àrid que reclama, en el cas de les dones, no només capacitat mobilitzadora i propositiva com en els homes, sinó la necessitat de recordar-te a tu mateixa cada dia, cada dia, que tens dret a estar encara que es faça el possible per expulsar-te. Per una simple raó: som, almenys, la meitat de la població. La meitat. I sense nosaltres, les dones, les polítiques municipals no poden resoldre els problemes de la societat alcoiana.

Hi ha un llibre fantàstic de Caroline Criado-Perez que posa clarament de manifest amb dades quotidianes que el món està fet per homes i per als homes. I així quan els homes decideixen de què s’ha de parlar i sobre el que s’ha d’actuar no tenen el compte que els busos obliden que els nostres trajectes que no estan basats en el treball remunerat sinó en el treball de cures, ni tampoc les ajudes a les famílies per a poder cuidar als nostres fills. No tenen en compte les nostres dolències mèdiques, ni que les escoles i els seus voltants han de ser espais segurs i lliures de fum, ni que menstruem, ni que tenim la menopausa, ni que ens prenyem i necessitem banys públics més a sovint… Una política municipal que no té en compte totes aquestes qüestions és una política municipal insuficient. Una política que fa mal a les persones. Com mal fan tots els seus comentaris i menyspreus quotidians a les dones que ens atrevim a estar.

I encara pregunten per què m’enfade. El que és sorprenent és com no m’enfade més.

Apretar i engolir

Opinión

Artículo de opinión de Kico Cantó, edil del PP en Alcoy

Es probable que todavía recuerden cuándo escucharon por primera vez la expresión apretar i engolir. Seguramente fue de niños, delante de algún jarabe imbebible que nos obligaban a tragar. Años después nos sirve para describir la actitud con la que Antonio Francés gestiona Alcoy: conformarse y afrontar con resignación las adversidades. No obstante, se da el curioso caso de que al equipo de gobierno local se le puede aplicar tanto en pasivo como en activo.

Ante sus superiores socialistas en Madrid y en Valencia, Francés y sus concejales son el niño que tiene que tomar la medicación. Se resignan y no quieren molestar con peticiones por mucha falta que hagan. Estos días, entre entradeta y Fira de Tots Sants, ¿habrá tenido tiempo el señor alcalde de hacer un “Biden-Sánchez” y explicarle a Ximo Puig las necesidades del área de salud de Alcoy? ¿Se ha asegurado que existe la partida presupuestaria para la rotonda norte? Esa infraestructura hace falta ya. No podemos esperar a las elecciones de 2023.

En cambio, en Alcoy el gobierno de Francés se convierte en la mano que aplica el bebedizo. En la mano dura que todo quiere imponer por las bravas, obligando a los alcoyanos a no rechistar ante su prepotencia.

La exigencia de crear zonas de bajas emisiones, por culpa de nuestro trazado urbano, puede resultar difícil de aplicar en el centro histórico. Pero en lugar de trabajar en fórmulas imaginativas y consensuadas con vecinos y comerciantes prefieren tirar por la calle de en medio (nunca mejor dicho) y cerrar el tráfico: es lo que hay. ¡A tragar!

Les es más cómodo prorrogar los contratos, como los del autobús, residuos, agua o el teatro Calderón, que licitar nuevos y renovar los servicios. Si por ello hay que pagar alguna multa, pues se paga y a otra cosa. Ale, cap a dins!

Si los vecinos se quejan de la proliferación de palomas, pues se contesta que están trabajando en ello y a otra cosa. Si el PSOE proclama que ese problema no existe es que no existe. Si los colectivos con movilidad reducida se quejan del resultado de las obras que realiza el Ayuntamiento se les dice que no tienen razón. Sólo falta que algún día contesten con un “está todo bien, ¿pasa algo, tío?”.

La década de gobierno de Antonio Francés es un mar de conformismo y resignación, propaganda y grandes anuncios sin contenido de calado. Siempre esperando que nos traigan la subsede de algún organismo público para poder presentarlo como la panacea a todos nuestros males.

Al mismo tiempo, recelan de la iniciativa privada que fue la que puso a Alcoy en el mapa industrial de España y del mundo. Celebraron hasta que el único proyecto empresarial de los últimos años acabara desistiendo. Cierta parte de la gauche divine local sigue anclada en una eterna asamblea universitaria de la Complutense tardo franquista, con posters del Che y toda la caspa de la que la “progresía” es capaz de mostrar. Con esa mochila es muy difícil aplicar las políticas que hicieron de Europa occidental un lugar libre y próspero y que fue el espejo en el que nuestra ciudad se miró en el pasado.

Alcoy progresó con ambición, iniciativa, imaginación, esfuerzo, trabajo constante e importando lo mejor de fuera de este valle. Con la actual política gris, conformista, basada en la espera de ayudas y subvenciones nunca hubiéramos llegado a ser la ciudad moderna, culta e industrial que fuimos. Si el espíritu de los alcoyanos del pasado hubiera sido el del equipo de gobierno de Antonio Francés todavía estaríamos pintando cuevas en La Sarga y ahora sólo nos quedaría la Prehistoria para rememorar. Muy complicado tendríamos poder presumir del pasado porque con taparrabos sería más difícil ocultar las vergüenzas que con chistera y levita.

Cocentaina torna a fer oloreta de Fira

Opinión

Article de Gabriel Pascual Borrás, Cap d’Informatius de COPE ALCOI 

Els carrers de Cocentaina tenen en aquest dissabte 30 d’octubre una imatge ben diferent de la que presentaven l’any passat en aquesta mateixa jornada. Avui, vies tan emblemàtiques per als contestans com el Passeig del Comtat o El Pla, que ara fa un any despertaren buides i amb ganes de Fira, han obert de nou els ulls i ho han fet plenes d’un ample ventall de paradetes i moderns estands. Son els expositors, nomenats per molts amb estima com Firers, que tornen a la capital del Comtat per a fer un negoci que es fa més necessari que mai després de les conseqüències econòmiques que ens està deixant la maleïda pandèmia de la Covid-19. D’aquesta forma l’esdeveniment torna així als seus orígens de 1346, data en la qual el Rei Pere IV El Cerimoniós va atorgar la celebració d’una Fira amb caràcter anual que ajudara al municipi a superar la delicada situació que patia el poble en aquell moment.

La Fira de Tots Sants, que ha fet créixer i evolucionar la gent de Cocentaina, compleix en aquest 2021 ni més ni menys que 675 anys i torna a demostrar-nos la gran capacitat que té per a reinventar-se i fer front a qualsevol adversitat que se li pose per davant. Al llarg de quasi set segles de vida ha superat epidèmies, guerres, situacions climatològiques adverses, crisis econòmiques o fins i tot suspensions decretades per les autoritats en diversos moments de la història. Ara, amb l’esforç de tots els agents implicats en l’organització, ha plantat cara a la pandèmia del Coronavirus i ha tornat al carrer per a regalar-nos de nou eixa característica oloreta que sempre envaeix Cocentaina quan arriba l’1 de novembre.

És per tant moment de gaudir d’aquesta edició número 675 de la Fira de Fires, tot un exemple de resiliència i una autèntica joia que hem heretat d’uns avantpassats nostres que també recordem amb estima i enyorança quan arriba la festa de Tots Sants.

El Hospital de Alcoy

Opinión

Artículo de Rafael Valls Buitrago

Desde hace un tiempo que se viene oyendo y leyendo que el Hospital de Alcoy…….se muere y los médicos capitaneados un tanto por el Oncólogo Dr. Alfredo Rizo hacen hincapié en ello, haciendo gala de una profesionalidad fuera de todo contexto. Las llamadas de ayuda y solución realmente agónicas son constantes y ni la administración local ni comarcal ni tampoco los gestores del propio Hospital son capaces de dar solución a algo tan esencial como nuestra salud. Insisto en que son los mismos médicos y mas concretamente el Dr. Rizo quien desde hace un tiempo da la voz de alarma, pero nada, ni por esas.

Al parecer nuestro Alcalde manifiesta que no es su competencia y razón no le falta pero ya es constante en nuestra alcaldía el echar balones fuera cuando algo muy gordo nos acecha. Y no hay que olvidar que estamos hablando de nuestra salud, de nuestra vida, de que se nos diagnostique a tiempo para salvar nuestras vidas, de que los quirófanos funcionen a pleno rendimiento, de que las pruebas se realicen a la mayor brevedad, de disponer de especialistas en cada rama de la medicina, de que sea el Hospital de Alcoy el que se haga cargo de nuestras operaciones y no tengamos que desplazarnos a otras localidades y a otros Hospitales porque no tengamos otro remedio. No es intención mía hacer largo esta artículo que mas es una reflexión y al final todo se reduce a que nuestro Hospital ha perdido prestigio y calidad.

Que nuestras vidas ahora  mismo están inseguras en materia de sanidad. Que la capitalidad comarcal ya no es nada y ni siquiera los alcaldes de otros lugares se preocupan lo suficiente en esta cuestión, pero yo me centro en mi ciudad, en mi Alcoy querido, en ese Alcoy que siempre ha sido modelo y ejemplo de todo y que ahora se ve incapaz de levantar cabeza. Pero es que ahora se trata de nuestras vidas y nuestra salud y que menos que dedicar todos los esfuerzos de nuestros `políticos y nuestro alcalde en mejorar la situación, pero no siendo competencia suya campa tan tranquilo poniendo en riesgo algo tan sagrado como nuestra integridad física. Y ante ello no cabe otros mensaje que el siguiente: señor alcalde y políticos de Alcoy, hagan el favor de dar todo lo que llevan dentro para que nuestra salud esté a salvo y obliguen a quien sea y como sea a que así sea y en cuanto a la Dirección y Gerencia de nuestro Hospital dos cuartos de lo mismo.

Lo contrario hace y hará que ustedes no sean mas que personas ineptas sin derecho a percibir sus sueldos pues sus cargos públicos les exigen lo que ustedes no saben hacer y ello les incapacita absolutamente para sus cargos, pues consentir algo tan grave como lo comentado llega al extremo de definirles no solo inútiles sino mas bien temerarios. Y al pueblo llano recordarles que ante la pasividad de estos talentos indignos se ha convocado una gran manifestación para el sábado 13 de Noviembre al que se deberá acudir sin falta.

Tendremos que hacer gratis el trabajo que otros hace ya mucho tiempo no lo hacen porque ni saben y además lo consienten, así que hay que luchar por lo nuestro y exigirles después a nuestros políticos y directivos del Hospital sus responsabilidades. La Virgen de los Lirios nos ayudará en el intento, porque nadie mas por lo visto, lo hará.

Tres millones a la basura

Opinión

Artículo de opinión de Quique Ruiz, Portavoz del PP en Alcoy

Los alcoyanos vamos a pagar, y de qué forma, el retraso en la renovación del anterior contrato de la basura y limpieza de calles: tres millones de euros adicionales por los años comprendidos entre 2012 y 2018.

Así lo marca una reciente sentencia judicial que condena al Ayuntamiento a revisar los precios correspondientes a esos años, en los que el contrato, además, estaba caducado. Según la condena, Alcoy debe aumentar en 2,1 millones los importes pagados a la empresa concesionaria y, además, abonarle otros 900.000 euros en concepto de intereses por el retraso en los pagos pendiente. En total, tres millones de euros que vienen a agravar la situación económica del Ayuntamiento de Alcoy.

La condena pone de manifiesto que no hacer nada, tal y como nos tiene acostumbrados el PSOE en los diez años que lleva gobernando, tiene consecuencias. Y muy graves. El pago de estos tres millones es el resultado directo de la desidia y la dejación de funciones del PSOE, que consintió que el contrato caducara en 2012, prórrogas incluidas, y permitió que el servicio se prestase sin contrato durante 6 años. Por lo tanto, si el PSOE hubiese renovado el contrato, no hubiese habido precios que actualizar ni el Ayuntamiento tendría ahora que pagar 900.000 euros en intereses por el retraso en el pago. Sin embargo, el PSOE optó por no hacer nada. Y ahora lo pagamos todos.

Tener actualizado un servicio de en torno a 4 millones de euros anuales debería ser una prioridad para cualquier gobierno responsable. No así para el PSOE de Alcoy, que tardó 7 años en sacar a concurso el nuevo contrato. Los socialistas mantuvieron un servicio diseñado en 1999, es decir, obsoleto. Seguro que todavía recuerdan en qué situación estaba la maquinaria y los contenedores, fruto de la falta de inversiones, así como las quejas que acumulaba el servicio por la falta de limpieza de calles. Poco le importó esta realidad al PSOE, que prolongó este servicio durante 7 años, 6 de los cuales sin contrato por haber caducado.

Contando la condena de tres millones, entre 2012 y 2018 el Ayuntamiento pagó, con el contrato caducado, un precio prácticamente idéntico al que paga hoy en día por el actual servicio. ¿Cuál es la diferencia? Ahora el material es nuevo, al igual que los contenedores, e incluye zonas que, obviamente, no existían en 1999. A todas luces fue un muy mal negocio no renovar el contrato y mantenerlo vencido durante seis años. En este caso la ineficiencia e ineficacia del PSOE afecta directamente al bolsillo de los alcoyanos. Esperamos que al PSOE no se le pase por la cabeza sacarse una nueva tasa, como ha hecho con la de alcantarillado, para arreglar el desaguisado.

Sorprende que al PSOE no le quede otra salida que recurrir, una vez más, al comodín de echar la culpa al Partido Popular. En este caso porque accedió a revisar el precio de la basura en el año 2007, que se toma como referencia en la sentencia. Entonces, el contrato estaba en vigor. Por tanto, poco recorrido tiene esta ocurrencia. Insisto: si el PSOE hubiese hecho su trabajo y hubiese sacado el concurso para renovar el contrato, la ciudad hubiese tenido un servicio nuevo, moderno y con los últimos avances tecnológicos a un precio más competitivo. Lo pudo haber en hecho en 2012. O en 2013. O en 2014. O en 2015. O en 2016. O en 2017. Pero no lo hizo hasta 2018. El PSOE condenó durante 6 años al Ayuntamiento a pagar un dineral por un servicio desfasado. Un dineral que se dispara ahora, además, con la actualización de los precios y, especialmente, con los intereses, que el Ayuntamiento se podría haber ahorrado.

Bien haría el PSOE en no echar balones fuera, asumir responsabilidades y, sobre todo, aprender la lección. No olvidemos que los otros grandes contratos del Ayuntamiento, los del agua y del autobús, vigentes desde el siglo pasado, siguen en prórroga y pendientes de renovar. Veremos qué nos acaba costando.

Discurs institucional 9 octubre Alcoi

Opinión

Discurs de l’alcalde, Toni Francés

Alcoianes, alcoians. Molt bon dia, molt bon Nou d’Octubre, una jornada en la qual fem palés el sentiment per la nostra terra, per tot allò que ens uneix i ens fa reconéixer com a poble.

Benvinguts a l’acte institucional que celebrem per commemorar de manera especial allò del que exercim cada dia: sentir-nos alcoians i valencians. I com a tal compartim tot allò que ens identifica, recordant el passat, perquè és la nostra història, però sempre des de la mirada al present i la perspectiva del futur, perquè som un poble incansable, treballador, lluitador i digne, que vol per als seus millores i progrés.

Un poble amb unes conviccions fermes, que són la base de la nostra cultura. I Alcoi ha tingut, té i tindrà molt a dir en la cultura, que és referent no sols en la Comunitat Valenciana, sinó que traspassa fronteres, i que ha portat a la nostra ciutat a ser enguany Capital Cultural Valenciana, en un reconeixement a allò que ha fet i està fent, però també a eixes arrels de futur que ens impulsen a continuar apropant la cultura a totes les edats, a continuar treballant perquè siga un dels pilars fonamentals de la nostra vida, ja que això ens fa ser més lliures i solidaris.

Una cultura que en uns temps com els que vivim, colpejats per una pandèmia, s’ha evidenciat més si cap com a essencial i tots hem recorregut a alguna de les seues manifestacions: lectura, escriptura, música, pintura o arts escèniques, d’una llarga llista, per aconseguir uns moments de tranquil·litat i felicitat, per fer-nos evadir d’una realitat que en molts moments ha estat especialment dura. Una cultura que s’ha convertit també en sector econòmic i turístic, amb visitants que venen a Alcoi atrets per una oferta cultural variada, de qualitat i per a totes i tots.

Cada dia hem de lluitar per la nostra llengua, per la nostra cultura, des del treball continuat, però hui és moment de reivindicar-les en veu alta, perquè ens engrandeixen com a persones i com a col·lectiu. I tot això és possible perquè hi ha dones i homes, alcoianes i alcoians que, des de la seua professió i la seua passió, ho converteixen en realitat i hui és moment de retre’ls homenatge, amb aquests Premis Nou d’Octubre.

Perquè la nostra vida és millor amb música i si aquesta brolla d’un piano a les mans de Marisa Blanes, molt millor. Pianista, concertista, investigadora i docent, gaudeix d’una extraordinària trajectòria, reconeguda internacionalment. Marisa, que ha portat el nom d’Alcoi pel món, no ha oblidat mai les seues arrels i treballa per recuperar la memòria de compositors alcoians.

I si parlem de cultura també parlem del CAEHA, del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, una entitat que està a punt de complir quaranta anys, i que al llarg de la seua trajectòria ha treballat incansablement per divulgar la història i la cultura de la nostra ciutat, així com per recuperar i conservar el patrimoni.

Els seus membres ens han ajudat a conéixer el patrimoni urbà, el dels nostres voltants i els jaciments arqueològics. Hem conegut més sobre la història d’Alcoi gràcies a conferències, jornades i publicacions. I aquest treball incansable i rigorós ha estat des de la vocació, el compromís i la il·lusió, restant hores a la família i al descans per dedicar-lo a l’estudi i difusió de la història, la cultura, el patrimoni i la societat alcoiana.

Enhorabona i moltes gràcies als premiats en l’apartat individual i col·lectiu, perquè amb la vostra implicació ens feu millor la nostra vida.

Estrenem la reconeixença a títol pòstum amb Francesc Bernàcer, referent en el món de les lletres i la crítica literària, així com en la gestió cultural. Va ser el primer director del Centre Cultural de la nostra ciutat, en els anys vuitanta, on va fer un grandíssim treball i va obrir un camí, com també cal destacar la investigació que va fer sobre Juan Gil-Albert.

I què dir d’ell com a docent. Queda en la memòria d’aquelles generacions que vam tindre la sort de poder seguir des del pupitre les seues explicacions. Paco va ser el meu mestre i el meu amic.

És un home que ha treballat per realçar la cultura de la nostra ciutat, una ciutat que sempre el recordarà, i a qui hui el recordem de manera especial amb aquest Premi Nou d’Octubre i li agraïm eternament la tasca realitzada.

Tres guardons que representen perfectament qui som les alcoianes i alcoians, i vull aplaudir al Consell de Cultura, per les seues decisions en l’elecció anual dels Premis Nou d’Octubre, i pel treball que porten a terme i que es tradueix en iniciatives del món de la cultura que venen a sumar.

Si parlem d’agraïments, hui tenim l’orgull de tindre entre nosaltres a les persones que han fet possible un importantíssim i més que necessari fet, com és portar a terme el procés de vacunació massiu per lluitar contra la Covid-19. En uns moments de moltes incerteses, fa poc més de sis mesos que vam veure una llum, en iniciar-se un procés de vacunació massiu, que, a hores d’ara, fa que el 90% dels nostres veïns i veïnes tinguen la immunització.

Açò és importantíssim, en un dia com el de hui, en què obrim una nova etapa en el procés per tornar a la vida que coneixíem, a la que teníem abans de març de l’any passat. Sense la vacunació no hauríem pogut estar on estem, i encara que hem de ser responsables i prudents, podem afirmar que ja comencem a avançar cap a la vertadera normalitat, i això és gràcies a tots els que sumem perquè siga una realitat.

Per això, vull dirigir-me a aquell percentatge, encara que xicotet, de persones que no s’han vacunat contra la Covid-19, que no han actuat amb el compromís que requereix un temps com el que estem vivint, i demanar-los que es vacunen, ja que amb això no sols es protegeixen a ells mateixos, sinó que també ho fan a totes les persones del seu voltant. Són moments que requereixen responsabilitat i generositat, i vacunar-se és el camí.

El funcionament del vacunòdrom ha estat exemplar, tant per la professionalitat i coordinació, com pel tracte humà, que ha estat fonamental per a tranquil·litzar a eixes persones que anaven amb dubtes i amb por, i la proximitat en la qual els han atés ha estat fonamental per canviar eixe estat d’ànim i eixir convençuts de la importància del pas donat amb la vacuna.

En el mateix moment en què la Generalitat Valenciana concedeix als equips de vacunació l’Alta Distinció pel Nou d’Octubre, la ciutat d’Alcoi també vol reconéixer i agrair la tasca que han realitzat. A totes i tots els que heu estat en aquest procés: sanitaris, Salut Pública, Protecció Civil, Creu Roja, brigades d’obres i elèctrica, moltes gràcies pel vostre benfer. Un agraïment en nom de tot Alcoi i en el meu propi.

I en parlar de noms propis, agraïments i enhorabona, vull parlar d’Iván Gisbert, creador del manifest, amb unes lletres que ens parlen de la nostra història, de la importància i reivindicació de la nostra llengua, de l’educació, de la igualtat, de la solidaritat i de la tolerància.

De la Societat Musical Nova d’Alcoi, que sota la direcció de José Antonio Llinares i Joan Doménech Calaforra, ens ha apropat un variat programa, i ens ha fet gaudir amb la música, com és habitual en tots els seus concerts.

I d’Ajo Valls, per la conducció d’aquest acte destacat del nostre calendari i per la seua professionalitat demostrada.

Sempre ho sent, però hui, des d’ací, ho dic ben fort: Què sort tenim de ser d’Alcoi, de ser d’una terra amb una història que ens fa ser com som, i que a més de recordar d’on venim, lluitem cada dia per un millor present i per un progrés que és garantia de futur.

Tenim moltes coses que ens uneixen i eixe sentiment com a valencians i valencianes, com a alcoians i alcoianes, és el que hem de reivindicar junts, perquè junts serem més forts.

Visca la nostra terra, feliç Nou d’Octubre !.

La mentida del Districte Digital alcoià

Opinión

Article d’opinió de Màrius Ivorra, portaveu i regidor de Compromís Alcoi

Les mentides constants a les quals ens té acostumats el govern socialista des de fa anys i fa més de deu anys que porta governant, es veuen reflectides amb els constants ‘bombardejos’ de missatges i projectes als mitjans de comunicació, que mai es porten a terme. Projectes per omplir una enciclopèdia on per desgràcia, la majoria no han passat d’un esbós del departament d’arquitectura o de meravelloses infografies que es reaprofiten per a traure rendibilitat electoral i tornar als caixons durant la resta de legislatura.

Dic mentides del govern socialista com per exemple la del Districte Digital. No és nou ni notori l’escepticisme que he mantingut sempre respecte de les promeses que l’alcalde d’Alcoi ha fet al llarg dels anys sobre les bonances que obtindria la ciutat amb el Districte Digital. Aquest projecte es convertia a finals de la passada legislatura i al llarg d’aquesta en la «pedra angular» de tots els canvis econòmics i socials que anava a tindre Alcoi, segons els socialistes. Encara recorde a un Plenari quan el Sr. Francés «Ens acusava d’estar en contra, sols per ser un projecte socialista» o en un altre on «Gràcies a Districte Digital aconseguiríem més de 500 llocs nous de feina a Alcoi».

Mentides socialistes, per quan ens venien pels mitjans de comunicació les reunions amb el MHP Ximo Puig prometent-nos que ens «omplirien» de diners per fer Districte Digital a Alcoi. D’aquestes notícies en trobem als mitjans locals cada poc temps; cada tres o quatre mesos, sols cal tirar d’hemeroteca.

Mentida que finalment es va destapar fa uns dies, al Debat de Política General de la Comunitat Valenciana 2021, on el MHP Ximo Puig feia l’anunci de com s’articularia el Districte Digital. ‘Totes’ les ciutats de més de 50.000 habitants tindran una oficina del Districte, i es feia pública la creació de 6 clústers sectorials innovadors amb finançament públic-privada per a la reactivació econòmica. Ara ve la sorpresa, o no tanta, Alcoi no apareix, Rodes no apareix. Els 6 clústers són Benidorm sobre Turisme; la Vega Baixa, sobre Canvi climàtic; Gandia, sobre Salut; Castelló sobre Transició energètica; Morella, sobre Despoblació i València sobre Smart City.

Amb unes simples i concises declaracions el President va tombar la imatge que portava venent Toni Francés als alcoians durant deu anys. S’ha enfonsat el castell de cartes construït a base de notícies sense contingut i purament electoralistes. Alcoi passava de ser la suposada ‘punta de llança’ de les noves tecnologies i el futur tecnològic a ser una ciutat amb una oficina de tramitació sense cap capacitat de generar economia. Una ciutat més entre altres ciutats, això si, amb un carrer suposadament intel·ligent.

Alcoi, millor dit, el govern de Toni Francés amb tot el seu equip, mal que li pese, no té cap capacitat d’influenciar ni pressionar dintre del Govern del Botànic, però el que encara és més trist, tampoc al seu propi partit. Totes les promeses que ens ha fet Toni Francés on Alcoi és «líder en Smart City», «líder en transició ecològica», «líder en canvi climàtic», «líder en …» s’han aigualit i ens han fet veure la realitat. Alcoi amb el govern socialista no té direcció, no té projecte de ciutat, llevat de quatre infografies i gabinets de premsa, i el MHP Ximo Puig ho ha fet públic.

Encara no hem pogut veure, ni escoltar el nostre alcalde als mitjans de comunicació o al seu gabinet de premsa, força ampli, donant explicacions del perquè ens hem quedat fora dels Clústers; de les inversions privades per a la creació d’empreses que no aplegaran mai a Alcoi. Amb els socialistes hem acabat sent una més entre totes les ciutats de mitjanes d’aquest país.

No estic disposat a claudicar, no estic disposat a la rendició. Continue creient que Alcoi té futur amb la innovació, amb les noves tecnologies, amb les universitats, amb el comerç i amb totes les indústries i treballadors d’aquesta ciutat. L’esperit alcoià encara està present a molts de nosaltres.