Cultura

Alcoy ha celebrado este viernes los actos centrales del Nou d´Octubre que ante la probabilidad de lluvias se han trasladado al Teatro Calderón. En este espacio cultural de la ciudad ha tenido lugar la lectura del manifiesto a las doce del mediodía que este año ha corrido a cargo de la escritora alcoyana Mercè Climent, la cual también se ha encargado de escribirlo. Climent ha recordado en su parlamento los hechos históricos que dan contexto al Día de la Comunidad Valenciana al mismo tiempo que se ha referido a la cultura y a la figura de Ovidi Monllor. Además ha instado a que la lengua valenciana tenga el papel relevante que le corresponde y ha apuntado que la Comunitat merece ser reconocida como nación histórica. Tras las palabras ha llegado el turno de la música y la Societat Musical Noval d´ Alcoi, dirigida por Joan Domenech Calaforra, ha ofrecido un concierto en cuyo repertorio no han faltado piezas en recuerdo a Ovidi en el año en el que cumple el vigésimo aniversario de su muerte.

La programación del Nou d´ Octubre seguirá durante todo el fin de semana con la Fira del Llibre y de Artesanía que estará abierta en la Glorieta con diferentes propuestas y la presencia de varias asociaciones de la ciudad.

Manifiesto 9 d´ Octubre

Un any més els valencians i les valencianes ens reunim per commemorar l’entrada a la ciutat de València, l’any 1238, del rei Jaume I. Hui, 9 d’Octubre, Diada del País Valencià, commemorem els 777 anys del naixement del nostre poble. La previsió de pluges ha fet que els actes oficials programats per a aquest dia a Alcoi es traslladen al Calderón. No imagine millor escenari que aquest teatre, que amb més d’un segle d’història ha sigut i continua sent un focus importantíssim d’art, cultura i, per què no, diversió a la nostra ciutat.  

Hui és un dia alegre i festiu. Tenim ganes de cridar als quatre vents que som valencians, i que ens sentim ben orgullosos de ser-ho. Dins d’aquest món que alguns pretenen uniforme, despersonalitzat i globalitzat, dominat per una sola llengua, vindiquem la diferència, la riquesa cultural, humana i lingüística, no solament dels valencians, sinó de tots els pobles. I ho fem des del respecte i la inclusió, sense discriminacions de cap tipus. Ser valencià és un valor únic i un bé cultural que cal preservar. Seria bo que l’esperit ecologista que portem a dintre no es limitara a protegir la varietat d’espècies, sinó també la diversitat de les cultures. Tan important és una cosa com l’altra. La desaparició d’una espècie, d’una cultura, d’una llengua, suposa un empobriment del món, quan no un assassinat amb premeditació, per culpa dels capricis, els interessos o la mala fe d’alguns.  

No podem permetre que la cultura es veja menystinguda, ni tan sols en època de crisi. Perquè la cultura i l’educació són condició sine qua non perquè l’individu, el poble, la societat, esdevinguen actius, crítics, competents, justos i lliures. Hem de tindre clar, a més, que la cultura estimula les ganes de conèixer dels infants, futurs homes i dones de la nostra societat; esperona a la creació d’obres d’art que potser es convertiran en nous símbols de la nostra identitat; incita a imaginar, a créixer, a evolucionar com a persones i també com a col·lectiu; ens anima, cada dia, a voler ser millors en allò que som i allò que fem… Què preferim, una societat creada per homes i dones bàrbars, amb una educació i cultura restringides, sense memòria ni esperança en el futur, amb unes polítiques rígides i inamovibles, amb un pensament únic possible i amb uns trets d’identitat rancis, obsolets, quan no cruels? O, per contra, volem una societat lliure, igualitària, organitzada per individus intel·ligents, formats i informats, amb capacitat crítica, creadors i lluitadors, coneixedors de les seues arrels, conscients del seu present i esperançats pel seu futur? Jo tinc molt clara la resposta, i vosaltres?

La cultura i l’educació, per tant, no són negociables. I d’això en sabem bona cosa els alcoians i les alcoianes. I és que és indubtable que Alcoi ha estat i continua sent bressol de cultura i valencianitat: pintors, músics, actors, escriptors… Alguns, fins i tot, ja s’han convertit en clàssics, com ara Ovidi Montllor, que sempre vestí amb orgull la samarreta d’obrer, persona justa i alcoià. Era impossible no citar-lo en aquest manifest, quan encara estem immersos en el seu any. Perquè vam voler que ho fóra, perquè no ens van deixar. Però nosaltres som cultes, justos, lliures i amb capacitat crítica i ens vam rebel·lar. Una vegada més.

Aquestes paraules pretenen ser laudatòries, festives i encoratjadores, però també intenten ser paraules de reivindicació. No és possible que el País Valencià encara no siga reconegut com a nacionalitat històrica, com sí que ho són Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia. Vam ser un regne, un país, amb furs propis des de 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, fins al 1707, després de la derrota d’Almansa i el consegüent Decret de Nova Planta. Volem que ens reconeguen com a nació històrica. A més a més, necessitem un finançament més just. Les dades econòmiques no menteixen: la nostra és una de les comunitats pitjor finançades de l’Estat Espanyol.

Som una nació històrica. Per llengua, cultura i tradició política. La llengua és un dels trets d’identitat més importants dels valencians. D’uns anys ençà, però, l’ús del valencià ha patit una davallada preocupant per causa de la desídia, i fins i tot de l’hostilitat, dels qui ens van governar durant un parell de dècades. Però ara ens trobem en un moment d’il·lusió, esperançador. És ara, més que mai, quan hem de procurar que augmente la presència del valencià en tots els àmbits socials. Encara hi ha centres educatius que no l’han incorporat com a llengua vehicular, a pesar de la demanda de les famílies. No tenim a penes mitjans de comunicació en la llengua pròpia: ni televisió, ni ràdio, ni premsa escrita. I hem de lluitar per guanyar-nos la dignitat i l’orgull del nostre poble. I això passa per la valoració i la promoció de la llengua del país, del valencià, una llengua que ha de ser i és de tots, dels valencianoparlants i també dels castellanoparlants. Perquè ha de ser inclusiva i cohesionadora de la nostra societat. La nostra llengua és un punt de trobada, una oportunitat, un instrument d’integració.

Durant aquests anys, molta gent del món de la cultura, els escriptors, els artistes, els músics, els actors, ha utilitzat el valencià per bastir les seues obres. Una part de la societat civil, també. El món de l’ensenyament s’ha esforçat per preservar el valencià. I les Trobades d’Escoles en Valencià han sigut un model obert, tolerant, fins i tot festiu, de foment de la nostra llengua.

Hem aconseguit moltes fites. Podem i hem d’estar-ne orgullosos. Per això hem de continuar. Perquè paga la pena. Perquè tenim un compromís amb el passat, però sobretot amb el futur. Perquè som i volem continuar sent valencians. Des del respecte per la diversitat, des de la tolerància, amb un sentit democràtic insubornable, plural, dialogant, integrador, positiu. 

Bona Diada, amics i amigues. Visca el País Valencià!