Les lliçons de Seseña
L’abocador va sorgir en 1990 com a depòsit temporal de pneumàtics, a l’espera de ser reciclats, però va acabar convertint-se en un enorme magatzem permanent, sense autoritzacions. En 2003 l’abocador es va declarar il·legal per no respectar les normes mediambientals. El mateix alcalde de Seseña que va donar llicència a Paco El Pocero per a construir ni més ni menys que 13.500 habitatges -al final es van alçar 7.500- en una zona allunyada del nucli urbà, va ser el mateix que va donar llicència a l’abocador, a pesar que entre les cases i les rodes a penes hi havia 500 metres. I sense oblidar que entre els dos punts transcorria la R4, una de les autopistes de peatge que van fer fallida per falta de demanda i que rescatarem amb diners públics. Tota una imatge del pitjor de la nostra bambolla immobiliària i d’infraestructures.
Les 11 hectàrees on es van acumular més de 100.000 tones de pneumàtics es van estendre des del terme municipal de Seseña fins al veí Valdemoro, de manera que es va convertir en el major abocador de rodes d’Espanya. I la pilota ha anat passant aquest temps d’unes a altres administracions sense que ningú solucionara el problema.
A pesar del risc d’incendi -que Ecologistes en Acció havia denunciat nombroses vegades- la instal·lació ni tan sols comptava amb un pla d’extinció o d’emergència. Durant el mes que va durar el foc la quantitat de contaminants que s’han abocat a l’atmosfera ha sigut brutal. Per exemple, les emissions d’hidrocarburs aromàtics policíclics, HAP (molts d’ells cancerígens, com el benzopiré) han pogut arribar a les 238 tones, una quantitat equiparable al que s’emet al llarg d’un any en tot l’Estat espanyol. Un complet desastre.
No és que no s’hagen extremat les mesures de precaució cap a la població, sinó que s’han minimitzat els possibles problemes. Efectivament, segons el parer d’Ecologistes en Acció la urbanització de El Quiñón hauria d’haver-se mantingut evacuada com es va fer només en un primer moment, a penes un dia. Però es va optar per enviar missatges tranquil·litzadors i transmetre la falsa idea que tot estava controlat.
La gent estava desconcertada. Un dia s’obrien els col·legis i un altre s’evacuava l’alumnat entre el fum; s’afirmava que l’aire estava bé, però poc després es recomanava la gent que es quedara confinada a casa. En definitiva, s’ha tractat que la situació pareguera que estava controlada, quan en el fons la qualitat de l’aire que es respirava depenia de la direcció del vent. I en no pocs moments, les persones que vivien en la contornada han estat sotmeses a nivells molt alts de contaminants altament tòxics. Una autèntica irresponsabilitat.
Ecologistes en Acció ha hagut de suplir, amb els seus escassos mitjans, les greus carències d’informació i actuació de l’administració: acudint a reunions informatives, divulgant pautes de comportament per a minimitzar l’exposició de les persones als productes tòxics, transmetent de forma comprensible les dades de qualitat de l’aire reals, etc.
Ara, una vegada apagat el foc, queda analitzar els sòls, els cultius i les aigües subterrànies de l’entorn i, en funció de la contaminació que es detecte, prendre mesures com les de retirar una capa de sòl de les zones més contaminades o destruir els cultius. Una vegada més queda clar que ignorar les advertències dels col·lectius ecologistes costa car. I que la desídia administrativa ens porta a situacions de catàstrofe davant de les quals no se sap ni com actuar.