2019

Article d’Opinió de Diego Fernández, Professor de Geografia i Història

A Alcoi, a cavall entre els segles XIX i XX, el benefici empresarial gravitava sobre jornades extenuants i salaris de fam. L’horari oscil·lava entre les 9 i les 12 hores, però podia allargar-se fins a les 18. El sou era d’entre 12 i 16 reals (de 2 a 3 cèntims d’euro). Les dones i els xiquets dedicaven pràcticament el mateix temps, però elles cobraven un terç i els seus fills, des dels 6 anys, i les seues filles, des dels 8, una quarta i fins a una cinquena part.

Una sobreexplotació sostinguda gràcies a l’existència d’un enorme exèrcit proletari de reserva, alimentat pels migrants de les poblacions veïnes. A diari aplegaven a la ciutat nombrosos treballadors, fugint de morir d’inanició al camp. A més, no es cobrava tot l’any, les sequeres i les crisis de producció suposaven l’atur forçat i no remunerat.

El mateix succeïa quan algú es posava malalt. A les fàbriques i tallers, els espais eren molt reduïts, mal ventilats (en especial a la indústria paperera) i amb excessiva humitat. Els accidents eren freqüents, sobretot entre els xiquets, vençuts pel cansament i la son. Les mutilacions, les afeccions de l’aparell respiratori, del circulatori i de les vies digestives estaven a l’ordre del dia. Perquè, segons la governativa Comissió de Reformes Socials “per a l’alimentació de l’obrer sols queden substàncies insuficients i l’importa una bleda si tenen triquina o fil·loxera”.

I tot això en una ciutat superpoblada, on es veien obligats a viure en porqueres. Unes llars ínfimes i cares on els esperava una alimentació escassa. Les antigues cases preindustrials van créixer en vertical per convertir-se en edificis d’habitatges de lloguer per peces, on els treballadors vivien amuntonats i en condicions insalubres.

Els barris obrers arribaren a densitats de 2.000 i 2.500 habitants per hectàrea. Menjaven fonamentalment pa negre i alguns vegetals, però la carn no la provaven en mesos. El consum d’alcohol, en canvi, era molt elevant. I, a més, feien front a uns impostos desorbitats, especialment el de consums. La mera subsistència era una heroïcitat. Havien de recórrer a empenyorar la roba, els matalassos, els llençols, les enagües, el bolquers, les culleres o les forquetes a usurers que cobraven interessos anuals d’entre el 50 i el 80%.

El desenvolupament econòmic de la ciutat no va suposar cap millora en el benestar de la immensa majoria de la població. Perquè els amos de les fàbriques basaren la seua riquesa en sotmetre els treballadors fins exprimir-los.

Ni tan sols les petites millores salarials, arrencades per la lluita obrera, aconseguiren augmentar el nivell de vida. Les peculiars característiques del procés d’industrialització i urbanització de la ciutat van mantenir la mortalitat per sobre del 30 per mil, amb pics del 35 (en l’actualitat és del 9‰ en un població molt més envellida). L’estatura mitjana, fins i tot, va caure cap a finals de segle XIX. I els indicador no milloraran fins a ben entrat el segle XX, com a conseqüència de la inversió en infraestructures sanitàries, tot i que molt deficients.

Aquesta setmana podríem dedicar al menys cinc minuts a recordar els nostres avantpassats, quan desfilem per Sant Nicolau o entrem a sopar al ‘Círculo’ disfressats de burgesos. Perquè de tot açò no ens parlaran. La fira modernista no és cap representació històrica. És una estratègia encara més vella. Es tracta d’un circ, d’una fira de vanitats. Un espectacle per esborrar el nostre passat i, pel mateix preu, intentar fer-nos oblidar per uns dies el nostre present. Exorcitzant la realitat d’una ciutat més pobra que la mitjana, amb pitjor sanitat que la resta i amb l’educació pública ben maltractada.

Artículo de Opinión de Rosa García, portavoz de Cs Alcoy

Qué fácil resulta hoy decir que algo de nosotros se va muriendo…

Fácil, pero objetivo: la voz de Camilo ‒y el resto de sus esencias artísticas‒ estaba, está, dentro de nosotros y algunos (bastantes) se dan cuenta ahora…

¿Por qué se van los mejores, y los mindundis quedamos a merced de los canallas? ¿Por qué hay que averiguar si la arruga es bella mientras las calles (y las vidas) se van quedando a oscuras?

¿Por qué la envidia, ese pecado lóbrego y generalizado que empaña mentes, oídos y almas, sobre todo almas, se disipa con la muerte y perdona las merecidas penitencias? Siempre se repite la misma historia.

A Camilo Blanes no se le perdonó que mudara en Camilo Sesto. Bien estaba que hubiera nacido alto, esbelto y mucho más guapo que el común de los mortales, pero ¿que además tuviera talento? ¿Dónde se ha visto eso? ¡Acabáramos!

Y no, no era admiración disfrazada de envidia, no era una relación Salieri-Mozart, donde la envidia es el paso que lleva de la admiración al odio. Era algo mucho más terrenal, algo muy vulgar y simple. Fueron las ganas de embarrar un nombre por el hecho de que destacaba a un nivel nunca visto en nuestra ciudad. Era la forma mezquina y vil que tuvieron algunos, para denostar a alguien que brilló, sin necesidad de “casarse” con más ideas que la música y la letra de miles de exitosas composiciones.

Qué vergüenza para esos mismos, que se atrevieron a juzgar su obra, comprobar que artistas de renombre y personajes destacados de la vida pública y política del mundo entero, algunos incluso de su mismo color político, han sabido siempre de su calidad.

No importa; hay que entender a tanto analfabeto mental y sentimental, porque Camilo Sesto nunca fue de carne y hueso, ese era otro; era Blanes el que en las entrevistas se veía cercano y humilde, poco histriónico, que era lo que se esperaría de un personaje de su nivel.

Camilo Sesto, al que muchos acusan de “blandito” por no haberse metido nunca donde no le llamaban, fue un revolucionario que en 1975 dejó a todo el planeta boquiabierto al representar a Jesucristo en el musical de Andrew Lloyd Webber, quien por cierto, dijo que había sido la más fabulosa interpretación de todas las versiones que se hicieron de su obra en el mundo.

Se ha dicho que su creación fue revolucionaria, libre y misteriosa. Que sacudió los espíritus de los creyentes y alumbró el alma de los escépticos. Que la letra de Getsemaní es una puñalada de barrio alto al corazón de la tradicional fe cristiana… ¡Toma ya, blandito!

Camilo, esto es para vosotros, para los dos, Blanes y Sesto. Porque hoy, más que nunca me produce escalofrío tu verso.

…dime si mi vida con la muerte he de cumplir.

Quizá así sea.