enero 2019

Article d’Opinió de Bernardo Pérez, Portaveu de Guanyar Cocentaina

Han passat més de 3 anys des que Guanyar Cocentaina va reunir les associacions de persones amb situació de dependència i mobilitat reduïda perquè participaren en el projecte de fer del Centre Cultural el Teular un espai cultural accessible.

En aquella primera reunió se’n van crear moltes expectatives i il·lusions al voltant de la idea que presentàrem a l’Ajuntament: el receptacle permetria que les persones amb mobilitat reduïda no foren ubicades en espais apartats del pati de butaques i que podrien gaudir dels espectacles en igualtat de condicions que la resta de públic. Era una reivindicació òbvia per tal com totes i tots tenim els mateixos drets, raó per la qual impulsàrem aquesta necessitat inclusiva amb un projecte d’accessibilitat completa al Teular.

Si bé és cert que han estat uns anys dolents pels entrebancs que ens trobàvem a cada pas que féiem (reunions amb l’equip tècnic municipal i amb l’equip de govern, problemes tècnics i arquitectònics per superar, projectes fets i modificats, informes negatius..) no hem renunciat mai a seguir treballant per  fer-ho possible. Sempre hem comptat amb el suport de les persones i associacions afectades i la seua, la nostra, tenacitat no ha decaigut en cap moment i hem intentant durant 3 anys que s’executara l’obra sense massa èxit. Quan arribaren els pressupostos del 2018, ens adonàrem que el projecte del Teular no estava ni tan sols contemplat.

Arribats a aquesta situació, el posicionament de Guanyar Cocentaina estava clar: el nostre vot per  aprovar o no els pressupostos era fonamental. No podíem aprovar uns pressupostos sense el compromís clar d’executar l’obra: ja estàvem farts i fartes de tanta promesa incomplerta per part de l’equip de govern. Aquesta condició per a l’aprovació dels pressupostos va forçar que la reforma del Centre Cultural el Teular s’hi incloguera. Evidentment, a banda d’altres projectes importants que estem duent a terme, el temps ha demostrat que aconseguir aquesta necessària reivindicació sols era qüestió de treball, insistència i voluntat política i, d’això, ens sobra. Ara només ens queda transmetre la nostra satisfacció de fer la feina ben feta i l’emoció de saber que totes les persones podran accedir en igualtat de condicions al Teular per gaudir de les activitats que s’hi oferisquen.

Article d’Opinió de Naiara Davó, regidora de Guanyar Alcoi 

En febrer de 2006 desenes de milers de persones es manifestaven a tota Europa, a Espanya també, contra la directiva Bolkestein. El Parlament Europeu anava a aprovar la privatització i desregularització dels serveis públics. S’obria la porta a convertir els drets i serveis bàsics en simples béns de mercat i a precaritzar, encara més, les condicions laborals.

Una dècada després els taxistes es manifesten amb fermesa per evitar que un servei públic regulat, el taxi, no acabe concentrat en poques mans i amb nefastes condicions laborals per als seus treballadors i treballadores.

Amb l’auge, i la necessitat de fomentar el transport públic i abandonar progressivament els cotxes particulars, sobretot a les grans i mitjanes ciutats, el servei del transport col·lectiu o amb conductor es presenta com una possibilitat de negoci immillorable per a les grans fortunes. 20 noms acumulen més de 10.000 llicències VTC de les vora 13.000 que hi ha.

El perill que el servei públic es diluïsca en mans d’un oligopoli que dicte a toc de capital salvatge les regles del mercat ja està ací. Precarització laboral per a les treballadores, tributació fora d’Espanya per a l’empresa. D’aquella pols, aquest fangs.

Així que no ens enganyen, no estem parlant de la utilització o no de plataformes digitals i cotxes últim model, estem parlant de posar límits per evitar l’abús i la precarització laboral. Ens estem jugant, primerament, les condicions laborals com a treballadors i treballadores, i després els nostres drets com a clients, quan veiem com les “bondats econòmiques i tecnològiques” es convertixen en una alçada de preus desmesurada amb el control d’aquest tipus de transport. Ja ha passat a altres llocs.

No és economia col·laborativa, és fer passar per autònoms el que realment són treballadors i treballadores assalariades. És la resistència a la precarització laboral i a la desigualtat social. És la lluita de les kellys, del veïns i veïnes contra els apartaments turístic no regulats. De les treballadores d’Amazon i les aparadores. És la lluita conta la “uberització”, de la nostra societat i les nostres ciutats.