30 marzo, 2015

Artículo de opinión del contestano Aarón Albors, Licenciado en Derecho

“Los trapos sucios se lavan en casa”, este es un dicho que se repite mucho dentro de los partidos políticos. La pregunta para mí es: ¿Qué hacemos cuando el montón de trapos sucios es más grande que la casa? ¿Se puede seguir ocultando?

En el caso de Guanyem Cocentaina, en mi opinión, no se podía seguir ocultando, el estado de cosas era insostenible. Por eso en el comunicado de prensa titulado “EU ofega a Guanyem Cocentaina” los independientes hicimos pública nuestra renuncia a seguir perteneciendo a una formación que había perdido por completo su espíritu inicial. También quisimos en ese comunicado no entrar en detalles, por cortesía, pero sí manifestar que nuestra dimisión estaba motivada.

Mi perplejidad ha venido cuando el mismo grupo de personas que había acabado con la pluralidad en Guanyem nos acusa a los independientes de haber sido deshonestos y no haber intentado de forma interna resolver los problemas.

No me queda más remedio que exclamar ¿cómo que no lo intentamos? Claro que intentamos resolver los problemas, además tengo los documentos que justifican mis palabras, pues el día 18 de febrero de este año comuniqué a todos los miembros de la coalición, por escrito, mi malestar por las actuaciones de algunos miembros de Esquerra Unida y mi renuncia a seguir como portavoz de Guanyem.

Mi dimisión como portavoz se produjo cuando se hizo evidente, el 16 de febrero, que la vieja guardia de EU no quería como figura visible a nadie que no fuese íntimo de su formación, pues sólo se explica de esta forma que presentasen una propuesta de destitución en contra mía en base a motivos falsos. Y digo motivos falsos porque tuvieron la poca inteligencia de acusarme de hechos que habían quedado registrados, tanto en actas como en e-mails.

Las críticas que se realizaron a mi labor como portavoz se basan en afirmar, de forma categórica, que había actuado de forma egoísta al enviar un artículo a la revista El Comtat, sin haber consultado a la Asamblea, cuando demostré que consulté por e-mail si les parecía correcto el artículo. Consulta que se hizo por e-mail, exactamente igual que el resto de comunicados realizados por Guanyem Cocentaina; y lo más curioso es que esta crítica haya procedido de personas de EU, en los duros términos en que las hicieron, cuando ellos mismos contestaron a mi e-mail aprobando el artículo.

Al probar que sí tuvieron conocimiento del texto completo de ese artículo, alegaron que “no era un artículo para el Comtat”, que no lo habrían aprobado de saber que estaba dirigido a ese medio de comunicación. Nuevamente probé documentalmente que informé de que el artículo era para la revista el Comtat.

Por supuesto, nunca hubo ninguna disculpa a pesar de haberme realizado acusaciones falsas y haber exigido mi cese.

Esquerra Unida buscaba colocar a un portavoz de los suyos, algo que consiguieron después de mi dimisión, al nombrar como portavoz a quien ya llevaba casi dos décadas en el Ayuntamiento, todo un acto de coherencia de una coalición que se decía “nueva y plural, que apuesta por el cambio”.

También es cierto que no es de extrañar esta maniobra por el control de la portavocía, pues el 15 de enero fue la asamblea ciudadana quien me propuso a mí como portavoz, había asistido a todas las reuniones, era joven y estaba ilusionado con el proyecto. Fue entonces cuando un miembro de EU propuso como candidato a un compañero suyo de partido que no estaba tan siquiera presente en la reunión. Además ese otro portavoz comunicó que trabajaba, y que le sería muy difícil atender al teléfono. Es decir, aparte mía se nombró como portavoz a una persona, que si bien es cierto que en lo personal es muy agradable, objetivamente carecía de tiempo, motivo por el que nunca pudo atender a los medios de comunicación y acudió ocasionalmente a alguna reunión. ¿Cómo se puede explicar esto si no es por el afán de EU por tener su portavoz “de confianza”?

Y estos no han sido los únicos hechos. ¿Quién o quiénes han sido los deshonestos entonces?

Article d’opinió de Xavi Anduix i Jordi Pla, candidats del Col·lectiu 03820-Compromís a l’alcaldia de Cocentaina.

“Quatre anys més perduts per a Cocentaina?” –ens preguntava un bon home del poble. “Enguany em jubile” –ens deia– “però hauré de mantindre els meus fills i els meus néts amb la pensió, perquè no hi ha faena. Haurem d’anar a Càritas”. Sempre havia votat el PSOE i ha decidit deixar de fer-ho. “L’Ajuntament no està només per a organitzar varietés o repartir alpiste. Vos votaré a vosatros” –ens va confessar– “no perquè sigau més guapos, sinó perquè sou faeners i treballeu pel futur del poble”. La gota que ha omplit el got ha sigut el pacte del PSOE amb el PP per als pressupostos. “Este PSOE no és el que era. S’ha acabat. Hem de començar una cosa nova”.

Assumim l’encàrrec amb responsabilitat i il·lusió. Cocentaina tanca un cicle de 36 anys de governs del PSOE. S’han fet algunes coses molt bé, altres regular i moltes altres malament, sobretot en els últims temps. Oportunitats desaprofitades, centenars de milers d’euros gastats sense criteri i perduts per falta de rigor. Patim una administració burocràtica de l’herència que van deixar altres líders més preparats. Un govern sense projecte, amb aires tan aristocràtics que, quan li passem les nostres propostes, ens diuen que són “la carta als reis”. Es pensen de veritat que són els reis, o els comtes de Cocentaina, que el poble els pertany. Confonen partit, Ajuntament i poble. Per això reenvien els missatges del partit des del compte de Twitter de l’Ajuntament, fan pancartes i cartells de precampanya electoral amb el pressupost de la Regidoria d’Obres. “Entre tots fem el poble gran” –posen.

Nosaltres no volem només fer el poble “gran”, sinó sobretot pròsper i just, amb futur. I això no s’aconsegueix perdent població ni incrementant la desocupació. Hem de reactivar l’economia i generar il·lusió, més enllà de l’alpiste i les varietés. Ara i ací, el Col·lectiu 03820-Comproma resta estan despareguts en comn combat.lectiu-Comproml’Ajuntament, aixís, amb tota la gent que ens ajuda cada dia, som els únics que presentem una alternativa sòlida de govern. La resta estan desapareguts en combat, no fan ni oposició. Així que, si voleu tornar a somriure amb aquest nou impuls per a Cocentaina, vos convidem a l’acte públic “la Cocentaina que farem” el proper 10 d’abril, a les 19.30, al Centre Social Real Blanc, amb la la presència de l’incombustible Joan Baldoví, diputat al Congrés. Vos esperem! Torna a somriure!

Article d’opinió de José Cantó, professor de la Universitat de València

Malauradament hi ha vegades en la vida en què no se n’adonem del privilegi que tenim de poder conéixer, conviure i aprendre de persones fantàstiques, fins què ja no són entre nosaltres. Aquest és el cas de Georgina Blanes Nadal.

Molts la coneixeran com a professora de l’EPSA, com a investigadora preocupada de la història educativa d’Alcoi, com la primera dona en fer-se càrrec del Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València, com a impulsora de la Universitat Sénior, com a membre de l’Arxiconfraria… jo vaig tenir la sort de conéixer-la en totes aquestes facetes però, a més, vaig tenir la fortuna de tenir-la com a companya.

Qualsevol que haja tractat amb Georgina, segur que coincidirà amb mi en què una de les millors expressions que pot definir el seu particular tarannà és que sempre anava com un coet. Moltes vegades havies d’aturar-te (i aturar-la si era possible) per arribar a assimilar les moltes coses que t’havia dit. Amb una memòria de persones i fets increïble sen se importar els anys passats. Una doctora enginyera que ens ensenyava cada dia, com fer docència en física per a enginyers.

Altra característica de Georgina era la seua accessibilitat i espontaneïtat. Anar amb ella pel Campus era carta segura d’arribar tard anares on anares. Es parava amb tots, coneixia a tots, parlava amb tots. Crec que el Campus era una extensió de sa casa i prova d’això és que no era estrany trobar-se amb la seua filla al despatx fent els deures quan era estudiant de Secundària. Eixe mateix despatx que en moltes ocasions es convertia un degoteig de persones que la buscaven per a parlar amb ella i on el seu telèfon, que tantes vegades deixava oblidat a la seua taula, havíem de suportar amb estoïcisme i paciència tots els qui compartíem corredor (sobretot Miguel Ángel), la peculiar musiqueta que tenia incorporada… perquè sonava i sonava sen se parar.

Ens ha deixat Georgina, encara que més bé, no se n’ha anat sinó que tinc la sensació que ens l’han furtada, com eixa hora que hem perdut amb el canvi a l’horari estiuenc. El colp ha estat dur i a la ment de les persones que hem gaudit temps i espai amb ella, de segur, ens han arribat al nostre cervell milers de moments compartits. Tant se val si són importants o banals, de segur que tots els guardem ara a la nostra memòria com un tresor.

Però, per a ser-los sincers tinc la impressió que Georgina, com a bona alcoiana que és, forma ja part dels genis que ha donat aquesta ciutat que no se’n van sinó que estan fent vacances. I ho ha fet com era ella. No en silenci sinó amb soroll. Prova d’això, és que li vam donar el últim adéu envoltada dels tambors i trompetes de la processó del Diumenge de Rams. Com a creient ha encertat el dia de l’acomiadament: una entrada triomfal. Que vagen preparant-se!

De totes les coses que li dec a Georgina, com a persona i com a docent, vull destacar-ne una: l’haver-me convençut per incorporar-me allà l’any 2008 a la Universitat Sénior, allí he pogut a arribar a tocar de veritat allò que vol dir ser Mestre (amb majúscula). Per últim, voldria enviar-li el mateix missatge que em va dir ella, juntament amb la resta de companys i companyes del Departament de Física Aplicada de l’EPSA quan, com solc dic jo, vaig haver de pedrer la “P” pel camí de la vida: Des de Física amb amor!

Bones vacances Geor!