Opinión

Article d’opinió de Vicky Llàcer, regidora de Guanyar Alcoi

Arran de les crítiques llençades pel Govern del PSOE a Alcoi respecte al fet d’haver fet o no vaga a les regidores de Guanyar Alcoi i Compromís, voldria tractar d’explicar el perquè des de Guanyar Alcoi hem actuat com hem actuat i, també, lamentar que el PSOE s’alinee amb les tesis i crítiques de la dreta.

Per situar-nos en el tema, tornem a parlar de la vaga feminista del 8 de març. Sí, eixa vaga que van convocar les associacions feministes, una vaga de 24 h i que no era una vaga a l’ús… aquesta que estava convocada en diferents sectors, estudiantil, de treball, de cures i de consum, perquè totes les dones estigueren representades i pogueren ser protagonistes d’aquesta reivindicació, cada una en el seu vessant, sense tindre ni més ni menys protagonisme que qualsevol altra dona.

Una vaga que va ser un èxit i que va deixar clar que les dones ja no estem disposades a ser ciutadanes de segona, que totes a una i d’igual a igual, exigim el nostre lloc al costat i amb els mateixos drets que els nostres companys, els homes.

Sembla que aquest és el primer punt que la regidora del Govern, Lorena Zamorano, no té clar, ja que som moltes les dones que vam fer vaga sense convertir-se en un nombre, sense poder ser comptabilitzades just per moltes de les raons que ens han dut a la vaga: treballs sense contracte, dones que cuiden a familiars dependents, que cuiden a la seua família sense rebre cap ingrés i com si fóra la seua obligació, dones que tenen sous inferiors, que patixen maltractaments, etc.

Aquestes dones no van fer vaga per simple estadística, la van fer per dir prou a tantes situacions injustes que vivim les dones i si el govern de torn vol realment veure la repercussió que va tindre la mobilització, sols ha de donar una ullada a les imàtgens aèries d’aquell dia.

La regidora diu que ha fet moltes vagues, i no ho pose en dubte, però ha de saber que en una vaga general el treballador no té cap obligació de comunicar que secunda la vaga amb antelació i molt menys per escrit, la treballadora falta al seu lloc de feina i prou. Ja li descomptaran el que corresponga.

També es fa algunes preguntes que, com diria el seu company Jordi Martínez, són de primer de sindicalisme.

Caldria deixar clar que el treballador d’una empresa pot simplement parar i anar-se’n de manifestació, pot, sense avisar a l’empresari, no aparéixer pel centre de treball tota una jornada declarada de vaga general sense esperar cap conseqüència que no siga el descompte de la part proporcional que li corresponga del sou i cotització de la seguretat social i sense que cap falta greu taque el seu expedient.

Doncs igualment un càrrec polític no té l’obligació de comunicar que fa vaga abans de fer-la i donat l’excepcionalitat d’aquesta del 8 de març i com que les regidores tenen lliure disponibilitat d’horari podíem decidir, i així ho vam fer, com féiem la vaga i on donar el sou d’eixe dia. Com recomanaven les organitzadores, vam decidir donar-lo a caixes de resistència de moviments feministes, que estem segures faran bon ús d’aquesta donació.

Per a nosaltres és més important fer el que creiem en consciència i col·laborar en la causa, que ser un nombre a les estadístiques que és principalment el que demana Lorena Zamorano, com si de màquines estiguera parlant.

Ens hem parat 24 h, no hem avisat perquè no tenim obligació de fer-ho, donem la part proporcional de les 24 hores de vaga que vam fer a moviments que treballaran per la causa que ens mobilitzava, el que va passar va ser molt gran i li recorde que perquè les coses canvien cal no fer les coses com sempre. La senyora Zamorano hauria de saber que l’única forma de fer vaga, no és la seua i que la nostra decisió de renunciar al sou d’aquell dia i donar-lo a associacions feministes és tan vàlid i noble com la decisió que puga prendre qualsevol altra regidora.

Artículo de opinión de Lola Alba, diputada nacional del Partido Popular

Se ha escrito y dicho mucho sobre la prisión permanente revisable, pero parece que nadie sabe exactamente qué ha pasado; y es importante saberlo. Es importante porque no se puede defender una cosa y la contraria sin, al menos, ruborizarse, aunque sea un poco.

Más del 88% de los votantes del PSOE está en 2018 a favor de que los delincuentes condenados por crímenes execrables cumplan una pena prevista en nuestro ordenamiento, constitucional, que cuenta con el aval del Consejo de Estado, en dos ocasiones, y que existe en la práctica totalidad de países de nuestro entorno. Eso es algo que el PSOE tendrá que hacerse mirar.

Son más que los votantes del PP que apoyan la prisión permanente revisable, que en 2018 es del 75%, un 66% entre las filas de Podemos. ¿Y Ciudadanos, qué ocurre con Ciudadanos?, un 80% apoya esta pena, introducida en solitario por el PP en la Ley Orgánica de reforma del Código Penal en 2015.

Se nos ha acusado, al PARTIDO POPULAR, de ser “cansinos” e incluso de “no dar la bienvenida” a quienes “rectifican” y vienen a las filas de quienes defendemos esta pena. Pero éste es un planteamiento erróneo.

Quienes nos acusan de cansinos, son precisamente quienes hicieron posible que la prisión permanente esté en vías de ser derogada. Ciudadanos conoce sobradamente la aritmética parlamentaria, y sabe perfectamente que, con sus votos y los nuestros, no va a resultar posible frenar la derogación.

Cuando el PNV presentó al Pleno del Congreso su iniciativa para la derogación, podría haberse parado en ese momento si Ciudadanos así lo hubiera querido. Pero no quiso. No estaríamos hablando de derogar la prisión permanente revisable en contra de lo que realmente quieren los españoles. Y ello es así porque en aquel pleno los 17 diputados independentistas catalanes de Esquerra Republicana y PdeCat no estaban presentes, y los votos de PP, UPN, Foro Asturias y Ciudadanos habrían sido suficientes para que la iniciativa no prosperara y esto no habría seguido adelante.

Pero no fue así porque Ciudadanos y PP no son lo mismo, pese a lo que se diga desde la izquierda. No puede ser nunca lo mismo quien ha mantenido siempre su postura, que, quien facilita la derogación y, cuando ve que no le da buen resultado en la encuesta, cambia de posición, aunque ya no sirva para nada. No puede ser lo mismo.

Pues lo dicho, #EstamosAquíPorRivera

Artículo de opinión de Edu Tormo, concejal del Partido Popular de Alcoy

Creo que no descubro nada nuevo si hablo de los problemas a los que se enfrenta, día a día, el comercio y la hostelería alcoyana. Los esfuerzos, cada jornada, para subir la persiana y poner buena cara son importantes. Porque a la crisis económica pasada, hay que sumarle la competencia de un Internet arrollador y la cercanía de ciudades tan comerciales como Valencia, Alicante, Gandía o incluso Murcia. Con todo y con ésto, ahí están, aguantando el chaparrón, ofreciendo una gran imagen de la ciudad.

Y ¿a qué viene ésto?, pues viene, por una parte por la necesidad de felicitar pero sobre todo apoyar y motivar al comercio y hostelería de Alcoy. Y por otro, porque creo que no se puede hacer demagogia política con los problemas que estos sectores padecen.

Promesas del Director General ante las protestas y cierres de comercios

Recordarán que hace dos años, una tarde de marzo, hubo un cierre generalizado de establecimientos comerciales del centro de Alcoy y una manifestación para reclamar soluciones para los locales de los Cascos Históricos. Una normativa que facilitara la apertura de establecimientos comerciales y de hostelería, y la rehabilitación de viviendas. Y la verdad, es que, era de justicia la demanda, ya que buscaba la regeneración social, comercial y urbanística del Centro.

Después de las acciones de los comerciantes, se dejó caer por Alcoy el señor Natxo Costa, Director General de Comercio y Consumo de la Generalitat Valenciana por Compromis. Y nos vino a decir, que no nos preocupáramos, que había que tener sentido común, que había que armonizar las políticas de comercio, patrimonio y accesibilidad. En resumidas cuentas que era necesario compatibilizar la actividad económica con la protección patrimonial y al tiempo llegar a un consenso en materia de accesibilidad en los locales.

Natxo Costa, se comprometió a crear una mesa de trabajo entre las Consellerias de Comercio, Patrimonio, Bienestar Social y los propios ayuntamientos afectados, para ver la posibilidad de flexibilizar la Ley Autonómica de Accesibilidad y Patrimonio.

Muchos se felicitaban por el éxito conseguido, incluido Alex Cerradelo entonces presidente de la asociación de comercio AlCentro y actual secretario del grupo municipal Compromis. Cerradelo declaraba: “Las expectativas son buenas. La disposición del Consell a llevar a cabo estas modificaciones en la normativa está en la línea de nuestras peticiones”.

Pues ¡bien!…  han pasado ya dos años y como acostumbra a pasar por estos lares, no sabemos nada de nada de los compromisos adquiridos por Natxo Costa. Mientras tanto los representantes de Compromis Alcoi miran hacia otro lado. Ni tan siquiera el amigo Alex  Cerradelo dice nada…

Compromis Alcoi pide medidas restrictivas para los comercios tradicionales

Pues a pesar de mirar hacia otro lado en las peticiones de los comerciantes, los de Compromis Alcoi demandan en el Pleno una normativa para proteger los elementos característicos del comercio alcoyano.

¿Más normativas? ¿Más problemas para que el que quiera abrir un negocio? ¿Más cargas?…

Creo que es interesante y necesario proteger los elementos singulares de nuestro comercio tradicional pero esta protección, mantenimiento y, si me aprietan, puesta en valor no puede recaer sobre los comerciantes. Bastante tienen ellos con levantar la persiana y defender su negocio con uñas y dientes. Si queremos mantener esa esencia, esos valores y el patrimonio comercial tradicional lo tendremos que hacer desde lo público porque, entre otras cosas, pertenecen a las señas de identidad de nuestra ciudad.

Por tanto ésto se resuelve con subvenciones, tal y como se resolvió, y con mucho éxito con la limpieza de las fachadas en las épocas del gobierno del PP. Solo hay que ver lo bonitas que están las fachadas de San Nicolás, San Lorenzo o País Valenciano.

Por eso, el PP, en el Pleno de febrero, propuso a Compromis que cambiara una de sus peticiones para la protección de los elementos singulares de nuestro comercio alcoyano. En concreto, se pidió que cambiara el establecimiento de una normativa, que siempre son restrictivas, por el establecimiento de una línea de subvenciones.

De manera que negocios como el Ideal, la Francesa, la farmacia del Campanar o el propio Túnel no se vieran cargados con más costes económicos para la adaptación de los nuevos negocios, todo lo contrario que estas subvenciones les incentivara a continuarlos.

Una vez más, Compromis se puso de perfil y se negó a admitir la propuesta del PP demostrando que carece de altura de miras y que aplica la demagogia como arma política.

Article d’opinió de Sergi Rodríguez i Castelló, consell polític d’EUPV d’Alcoi

Lluny de mirar a l’esquerra, el PSOE s’estima més mirar cap a la dreta. Lluny de seguir l’exemple dels seus a Portugal, que amb el conjunt de l’esquerra executen un programa de govern que ja és un referent per a tot Europa, ací prefereixen acordar amb Ciudadanos. Una vergonya recent del PSOE, entre moltes altres, s’evidencia quan és capaç de pactar primer amb Ciudadanos un programa de govern neoliberal i després demanar el suport d’Unidos Podemos. És a dir, desestima acordar primer amb Unidos Podemos per intentar desbancar des de l’esquerra al PP del govern de l’Estat i, tot seguit, acusa la formació d’esquerres de ser culpable de la continuïtat del PP en el govern.

Doncs bé, una còpia exacta d’aquesta maquiavèl·lica manera d’actuar és la del PSOE d’Alcoi, que al principi de la legislatura assegurava que buscaria acords amb l’esquerra però en realitat pacta contínuament amb la dreta de Ciudadanos de Jordi Sedano. Un exemple concret, entre molts altres, ha estat l’elaboració d’un fals argumentari per acusar EUPV de la nefasta gestió del PSOE en la contracta de la brossa. És ridícul escoltar  Jordi Sedano (abans PP, ara Cs) i Jordi Martínez (PSOE), com si es tractara d’un cor de gralles, repetir conjuntament i fins a l’avorriment que la culpa de tots els mals en aquesta gestió és d’EUPV. És cridaner escoltar el PSOE dir que el traje actual d’EUPV és Guanyar Alcoi, mentre que mai no han dit ni pruna que el del PP és Cs. Per al PSOE de Toni Francés, com per al PSOE de Pedro Sánchez, l’enemic que cal batre és la seua esquerra, mentre la seua aliada natural és la dreta disfressada de Cs.

La veritat és que els partits que han governat la ciutat des dels primers anys de la democràcia, alternant-se l’alcaldia (PSOE/PP), són els que han executat les polítiques de privatització dels serveis bàsics com l’aigua, el transport públic o la neteja viària; i quan una alternativa transformadora com EUPV es planteja treballar per la remunicipalització d’aquests serveis, tot el pes dels interessos creats i el clientelisme d’anys de conveniències mútues, recau sobre nosaltres. Tot un muntatge argumental contra EUPV per justificar la continuïtat de les privatitzacions i, sobretot, per amagar-ne l’objectiu últim: preparar les condicions favorables per a l’adjudicació de nou a la mateixa empresa que durant anys ha obtingut grans beneficis d’aquestes adjudicacions milionàries malgrat haver deixat la ciutat bruta.

Sempre que EUPV ha participat d’un govern amb el PSOE per afavorir la governabilitat de la ciutat, s’ha trobat amb la mateixa dificultat: les diferències insalvables entre un model de gestió que consolida la privatització dels serveis públics i un altre de remunicipalització d’aquests. Primerament fou la privatització del servei d’aigua, que suposà el trencament del govern del PSOE amb EUPV, i la posterior i coneguda traïció del PSOE per donar-li l’alcaldia d’Alcoi al PP per condemnar-nos a 11 anys de nefastes conseqüències. Després ha estat el tema de la brossa, que en la legislatura passada fou motiu d’enfrontament continu entre PSOE i EUPV pel mateix motiu. L’esforç de Jordi Tormo primer i de Paco Agulló després, fou boicotejat i paralitzat contínuament pel PSOE en majoria al govern. Una vegada aconseguit el compromís d’avançar en la gestió directa de la neteja viària i d’haver finalitzat una nova contracta per a la resta del tractament de residus, participada per tots els agents socials, les llargues i les excuses del PSOE foren constants fins a esperar la finalització de la legislatura i aconseguir desestimar-la quan governen en solitari.

Per això EUPV és un referent incòmode per als qui han fet de la gestió pública un intercanvi d’interessos particulars. Per aquest motiu elaboren un argumentari d’autojustificació; i d’això, se’n diu mala consciència. Podran repetir una mentida mil vegades i fer creure que és una veritat, però no poden amagar els fets reals: reprodueixen uns i altres les mateixes formes de fer i, finalment, defensen els mateixos interessos.

Article d’opinió d’Anna Climent, regidora de Compromís Alcoi

Aquest any, més que mai, apuntar-se al feminisme és apuntar-se a cavall guanyador. La visibilització de la causa feminista està sent una conquesta inapel·lable que no tindrà volta de full, difícilment es podrà tornar enrere amb els èxit ja assolits. NordAmèrica i la seua potent indústria del cinema va engegar la campanya #meToo que va sacsar consciències i des de llavors el feminisme sembla imparable.

Les dones s’han empoderat i han dit prou, prou als abusos, prou a la precarietat, prou a la violència… però també prou a aquesta rutina patriarcal difuminada que ens dóna vetlladament drets però no ens eximeix de cap “deure” dels que tradicionalment s’atribueixen a les dones. Prou ja dels rols femenins en les cures (de criatures, de gent gran, de malalts), prou ja de les aspiracions professionals esquilmades per la maternitat, o per un esbiax entre els sous home/dona, prou ja de l’injust repartiment de les tasques domèstiques.

Mentre tot açò passa, mentre les dones de mig món han posat el seu davantal per capa per a volar i sentir que són lliures en les seues aspiracions, el PP ens recorda que no podem queixar-nos, que les dones estan molt millor que estaven, que la vaga de dones hauria de ser a la japonesa (és a dir, treballar més encara), que és una vaga de les elits feministes i no de les dones reals (açò darrer dit pel PP alcoià)… com pot estar el PP tan allunyat de la societat i de les pulsions del carrer?

Darrerament el PP tot el que toca li esclata en les mans, només ens faltava sentir que els pensionistes massa tenen en patrimoni i massa es queixen si va i les pensions els han pujat un 0’25%. Però… el PP no entén res, no apuntar-se al cavall guanyador, no apuntar-se enguany que els masclistes estan amagats sota les pedres perquè veuen com la població comença a entendre que el feminisme és cosa de tots, i que és un moviment irrefrenable, és francament tindre poca visió estratègica.

Potser les urnes els castiguen, ja seria hora, perquè els col·lectius directament afectats per les polítiques del PP fóra bo que reaccionaren i decidiren que l’empoderament no és només un dia, el de la manifestació, el de la vaga, el de la reivindicació. Lluitar per una societat més justa i més igualitària és una tasca diària de tots i totes. En Compromís ho tenim clar i fem vaga. Clar que sí.

Article d’opinió de Vicky Llàcer, regidora de Guanyar Alcoi

La bel·ligerància que està tenint el PP contra la vaga feminista del 8M apuntala la idea que aquest partit veu el moviment feminista com una amenaça pel seu statu quo. El que resulta més trist és que siguen les mateixes dones del PP les que defensen aquest argumentari en les que s’assenyala que no totes les dones podran fer aquesta vaga, dones en l’atur, autònomes, treballadores en negre o sense papers… i, és cert, però tal vegada se li oblida que aquesta situació que pateixen aquestes persones és una conseqüència directa de les seues polítiques econòmiques que maltracten a la classe treballadora i retallen els seus drets laborals. Són aquestes dones, les víctimes del sistema que ha instal·lat la dreta en aquest país, en les que ara el PP s’excusa per mostrar el seu rebuig a aquesta vaga totalment necessària i a les que enfronta en aquelles dones que tenen feina considerant-les una “elit”.

Va ser la setmana passada quan la regidora Amália Payá va afirmar que “las mujeres normales, las mujeres reales, no van a secundar esta huelga” i assenyalava que es tracta d’una convocatòria “elitista”, i jo em pregunte: de veritat consideren que tindre una feina en aquest país, per molt precària que siga, és formar part d’una elit?, volen dir que les que secundarem aquesta vaga, per al PP, som anormals i irreals?

A més dels clàssics aturs laborals, es promou “vaga de cures” (que no de capellans) en la qual es proposa desatendre en la mesura del possible les feines d’atenció a la família i de la mateixa casa.

Respecte a açò la regidora del PP diu “que esto es subestimar mucho el trabajo que hacen estas mujeres” No sé si en el PP coneixen que hi ha milions de dones que fan feina no remunerada, sobretot a casa, i que són gran part del suport d’aquesta societat, jo em pregunte: a quin estatus segons el PP pertanyen aquestes dones? Són també una elit?

I les dones que fan doble jornada? La remunerada i la segona jornada en casa? Són o no són dones reals?

Doncs senyors i senyores del PP, aquesta vaga permetrà que aquestes dones, les dones reals, se sumen i es visibilitzen, perquè sembla que vostés obliden, o igual ni tan sols coneixen, que un dels objectius de la vaga feminista és precisament aquest: recordar i visibilitzar que, en la immensa majoria dels casos, són les dones les que s’encarreguen de l’atenció i assistència de tercers i que, si elles pararen, aquestes persones quedarien desemparades. Igual que es busca demostrar que determinats sectors com la sanitat, l’educació o el sector serveis quedarien bloquejats amb una vaga de dones.

Pel que fa al paper dels homes en aquesta vaga, les organitzacions feministes precisament han convidat als homes a encarregar-se de les tasques feminitzades, de les cures i de fer visible el pes del treball femení en els llocs de treball, que no és poca responsabilitat, i no… no és una “guerra de sexes”. En aquesta societat ens necessitem tots i totes, però les dones necessitem visibilitzar la nostra situació contínuament minoritzada.

Diria moltes coses més, però sols li diré a la sra. Amalia Payá que és una llàstima que ella, una dona, subestime la tasca de totes les dones i que si les coses es fan “como siempre”, tal com recomana ella, les coses no canvien, que els agrade o no la vaga serà un èxit i que la por és lliure.

Article d’opinió de Naiara Davó, regidora de Guanyar Alcoi

Fa uns dies es filtrava a la premsa l’argumentari del PP per a la defensa -millor dir atac- de la Vaga Feminista del 8 de març. Tot un despropòsit. Els Diputats populars s’amagaven de les càmeres de televisió per no haver de defendre’l, una Ministra va dir que les dones devien treballar el doble, a l’estil Vaga a la japonesa i el PP de Ourense es va desmarcar dient que recolzaria la vaga. I és que l’argumentari del Partit Popular està plagat d’arguments rancis i demagògics per una banda, i per l’altra de mentides tan clares que ni ells mateixos s’atrevixen a defensar-les. Bé, a Alcoi sí, ací sí que s’han atrevit a defendre que la “bretxa salarial ha disminuït”, que “liderem la creació de la feina per a dones” i que la “vaga enfronta homes i dones”. I Ciudadanos els ha recolzat.

No mentisquen senyores i senyors del PP. Les dones seguim tenint taxes d’atur superiors. La desocupació i la precarització laboral s’han acarnissat amb les dones, que han batut tots els rècords de temporalitat i contractació a temps parcial. Les dones seguim cobrant salaris menors que els homes tot i fer les mateixes feines i tenir les mateixes qualificacions; la bretxa salarial continua augmentant. I els homes tenen un paper molt important en aquesta reivindicació, fer feminista l’espai que ja ocupen a la societat.

El 8 de març parem. Parem d’estudiar, de treballar, de consumir i de cuidar. I parem per a què? Parem per denunciar la desigualtat i la violència cap a les dones. Per visibilitzar que nosaltres, la mitat de la població, quan treballem ho fem objectivament en pitjors condicions. Perquè els sectors més precaris estan feminitzats.

Perquè històricament i hui en dia continuem realitzant un treball invisible i no reconegut: les cures. Cuidem dels infants, de les nostres persones majors i de les persones que estan en situació de dependència. Tenim cura física i emocional de totes les persones de la llar. Fent possible que el sistema funcione. Una feina que va en augment perquè el PP de Rajoy continua desmantellant els serveis públics, sobretot els de tipus assistencial, produint una recàrrega per a les llars i per tant per a nosaltres.

Perquè destaquem acadèmicament i després se’ns invisibilitza en el marc dels referents culturals i científics. Perquè es graven exageradament amb una taxa rosa els productes específics per la nostra higiene o la nostra salut.

Perquè ens seguixen faltant moltes dones que han sigut assassinades per la violència masclista. La disminució o la falta d’autonomia financera ha ressuscitat les relacions de dependència econòmica de parella o familiar, el que suposa un factor de risc davant la violència de gènere. Ens maten pel fet de ser dones, però és més probable que ens maten o que visquem maltractaments continus si a més de dones som pobres, aturades o treballadores precàries. I mentre el Govern del PP es nega a comptabilitzar com a violència masclista la que esdevé fora de la parella o de la família. I no aprova el Decret que engegaria el Pacte contra la Violència de Gènere, injectant més de 200 milions d’euros.

Perquè les dones continuem infrarepresentades en les esferes de poder, tan econòmic com polític. Perquè les alcaldesses no arriben ni tan sols al 20% del total de municipis.

Per totes aquestes raons recolzem la Vaga Internacional Feminista del 8 de març.

La vaga que ens ha de fer comprendre el potencial que cada dona d’aquest país i de tot el món té amb la seva inacció. Una vaga per valorar tot el que fem cada dia, sense parar. En tots els ámbits. Una vaga per comprendre que sense nosaltres, el món cau.

Artículo de opinión de Amalia Payá, concejala del Partido Popular de Alcoy

Este año el 8 de marzo, un día para la reivindicación de los derechos de las mujeres, está marcado por la división. Este año, no hay consenso. Es la consecuencia de las medidas de la comisión 8-M, plataforma apoyada por PODEMOS, que impulsa la huelga general para este día. La de este 8 de marzo, será una conmemoración que excluye a muchas mujeres, las mujeres reales, y a las que no nos sentimos identificadas con su ideología ni compartimos sus métodos, nos divide.

La plataforma 8-M propone una huelga, que de forma mal intencionada y con el objetivo de agitar la sociedad, va más allá del absentismo laboral y la reivindicación universal.

Una huelga que llama a la rebeldía y pretende romper un modelo de sociedad, el occidental, que con sus defectos, es el que mejor garantiza los derechos de las mujeres.

En sus argumentos describen un panorama de odio o aversión a las mujeres que recorre la cultura y la ciencia en todos los ámbitos: En el arte, la literatura, el cine, las matemáticas, la biología, la ingeniería…

Un escenario donde califican de “clase médica más reaccionaria” a todos aquellos profesionales que en el ejercicio de su libertad, se niegan a realizar un aborto. Y entre sus exigencias, el derecho a un solo modelo de educación, “pública, laica y feminista”.

En las medidas propuestas se insta a las mujeres a una huelga de soporte emocional, de cuidados, laboral, educativa y de consumos. No pagar por ningún servicio, ni consumir productos femeninos, en concreto tampones.

A estas propuestas, donde lo que menos importa es la igualdad y la reivindicación de los derechos de las mujeres, hay que añadir otras como el desplazarse a pie o en bicicleta.

Es una huelga de élites feministas que discrimina, no tiene en cuenta a las mujeres reales con  problemas reales. Aquellas mujeres que no pueden dejar de hacer su trabajo, porque nadie lo va a hacer por ellas. A las autónomas, que no pueden cerrar sus negocios durante un día entero. Las que cuidan de sus hijos, nietos o personas mayores y que no pueden dejar de dar esos cuidados o su soporte emocional.

La igualdad real no se consigue con una huelga salvaje y soflamas feministas que pretenden aniquilar un modelo de sociedad y sustituirlo por otro en el que además se impongan las mujeres. No, eso es politizar, agitar la sociedad, politizar el feminismo, alentar el enfrentamiento entre sexos.

La igualdad entre hombres y mujeres pasa por la conciliación. La conciliación entendida como el equilibrio en las diferentes dimensiones de la vida, con la finalidad de mejorar el bienestar, la salud y capacidad de trabajo personal.

Aunque la conciliación de la vida familiar y profesional, no es un asunto privado ni un problema solo de mujeres. Es un problema de corresponsabilidad social entre hombres, mujeres, empresas e instituciones.

Hay que reivindicar nuestros derechos desde la unidad y la sensatez. Trabajar, vigilar el cumplimiento de un marco normativo que garantice la igualdad de trato y de oportunidades, la igualdad salarial, y que promueva la erradicación de la violencia contra las mujeres.