Opinión

Article de Javier Pascual Mataix, historiador

Sobre els cingles del racó vedat, ben abraçat per la verdosa frondositat de la serra de Mariola, i envoltat pels vestigis del vell castell àrabs, corona al poble d’Agres el Santuari de la Mare de Déu.

Des de la seua aparició al pastor Gaspar Tomàs el 1484, ha sigut este racó lloc de recolliment, fe i devoció de tots aquells que han acudit en peregrinacions a trobar-se amb la imatge, de cara morena i fumada, coneguda – popularment – com la Moreneta de Mariola.

Conta la història que, en la vesprada del 31 d’agost d’eixe mateix any, la Basílica de Santa Maria d’Alacant va patir un pavorós incendi, i els pescadors que es trobaven afaenant al Postiguet vegueren eixir la imatge romànica que presidia un dels altar. La mateixa que seria trobada a Agres en la matinada del dia següent per anomenat pastor, mancat des de xicotet, tornant-li el braç.

Al mateix lloc de l’Aparició es va fer una senzilla ermita cuidada per pastors i algun ermità, però seria l’any 1578 quan se cimentaria l’actual edifici. Construït fins a en tres fases diferents, de parets encalçades i elegant sobrietat, de naus renaixentistes i acolorides ceràmiques valencianes dels segles XVI – XVIII, el santuari – o convent, com encara es resisteixen a anomenar-lo els agresans i agresanes -, va ser fundat pels frares franciscans per ordre del baró Gaspar de Calatayud i amb el permís de l’arquebisbe Joan de Ribera.

Un edifici emblemàtic i ple d’espiritualitat al qual cada any arriben milers de devots en les seues romeries multitudinàries. I és que Agres està orgullós de poder dir que la seua Mare de Déu és la segona més visita de la Comunitat Valenciana, almenys des de finals del segle XVII, i una de les considerades més miraculoses de tota Espanya.

Bona mostra en donen els exvots que els seus fidels deixen en una sala de l’escalinata d’entrada. Promeses i agraïments que reprodueixen en cera parts del cos humà per als quals s’ha demanat cura, així com moltes promeses i vots.

La imatge original fou destruïda en la Guerra Civil, i la que hui podem vorer és obra de Remigio Soler. Això si, l’escultor va col·locar en ella restes de la vertadera, què ara són considerades relíquies.

Es tracta d’una Mare de Déu d’estil romànic: asseguda, amb el Xiquet al braç i amb una mà en posició de benedicció. L’original també era així, però les imatges que ens han arribat d’Ella la mostren vestida amb el mant, cosa que fa que no pugam apreciar la talla del segle XV. Ara bé, Soler va voler dibuixar un incipient somriure al seu rostre, pel que inclús es podria dir que és d’estil romànico-gòtic.

Sabíeu que és diu que eixe somriure va canviant? No són pocs els que asseguren que a la Mare de Déu, algunes vegades, se la veu més somrient, i altres més seriosa.

Després de les festes patronals, celebrades a principis de setembre, la localitat acull tots els diumenges de setembre les històriques romeries.

Antigament, eren els frares i el Consell de la Vila qui s’encarregaven d’engalanar els carrers per a rebre als forasters, i eixint des de la mateixa parròquia baix la creu processional, pujaven al convent per anar passant en perfecta formació per davant de la imatge.

Tal era la nombrosa arribada de fidels que l’any 1649 els frares fundaren l’hostatgeria, junt a l’edifici conventual, atès que a molts romers els era impossible vindre fins a Agres i tornar als seus llocs d’origen en un sol dia. No obstant, esta seria abandonada i tancada amb la desamortització del ministre d’Hisenda, Mendizábal, l’any 1835. I encara que es va reobrir com a escola en ocasions puntuals, mai no va tornar a actuar com a hostatgeria. Ara, els seus murs de maçoneria queden abraçats per la hedra i a mercè de l’imparable pas del temps.

Però la seua reconeguda devoció i festes no sempre foren com ara les coneixem. Ni tampoc les principals de la Vila, ja que estes eren les de Sant Miquel, patró del poble, si més no, des del segle XIII. Però la creixent fama de la Mare de Déu pels regnes de les Espanyes va anar canviant el sentiment. I d’esta manera, començaren a institucionalitzar-se a partir del segle XVIII.

Cal tindre en compte que, en un primer moment, al estar vinculades exclusivament a l’aparició i ambaixada de Gaspar Tomás, eren enteses com a festes merament religioses, més que lúdiques i populars.

Pràcticament, des de l’arribada dels franciscans, el retor i vila pujaven en processó tots els anys el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, sense que la imatge ixquera del seu altar; soles ho feia en casos excepcionals, com ara guerres o epidèmies.

La primera gran commemoració de la seua Aparició fou l’any 1784, quan es feien els tres-cents anys de la Vinguda. Amb el permís corresponent, si sabem que la imatge va eixir del convent per a ser traslladada a la parròquia, i que la mateixa vesprada, després de la solemne missa, va ser de nou tornada al seu altar.

Però al 1802 ja hi ha constància d’una junta de festes, i a partir de 1804, les de la Mare de Déu es convertirien en les de més renom. Tot i això, sense voler endarrerir a les de Sant Miquel.

Encara que pot parèixer que peregrinació i romeria són el mateix, és ben cert que són diferents. Peregrinació és el camí que es fa per a trobar-se amb la divinitat que tot fidel busca. Romeria, a més, té un caràcter lúdic i de camp. Un terminació que prové de la ciutat de Roma. I és que ja sabem que tots els camins porten a Roma, veritat?.

Estes romeries foren constants i cada vegada més nombroses des del mateix moment de l’Aparició, però especialment a partir de 1600, quan una terrible epidèmia de pesta negra sacsejà les nostres comarques i molts pobles pregaren la intercessió de la Moreneta.

La població que més vot professa des de llavors és la d’Ontinyent. Conta la història que, en principi, van tractar de portar la imatge fins a la Vila. Però segons s’allunyava d’Agres, la imatge començà a pesar de tal manera que era impossible avançar amb ella. Per la qual cosa, va ser el seu mant qui va processonar per Ontinyent.

Hui en dia, la Festa del Camí dels Carros és l’encarregada d’organitzar les festes del barri de la Mare de Déu d’Agres a Ontinyent i de l’anual romeria.

A principis del segle XIX s’obria un nou capítol en la història de les peregrinacions al convent. Després de diferents epidèmies, com la del còlera de 1885 o la guerra del francès de 1812, la devoció entre els pobles veïns tornà a manifestar-se, fins a tal punt que Consell i frares van autoritzar la celebració de firetes i venda de productes al preu que convingueren. Firetes que es mantenen.

Una fita històrica fou la de l’arribada del ferrocarril a Agres per part de la companyia ferroviària V.A.Y, la qual, abans de la construcció de les xarxes ferroviàries, va demanar justificació a les diferents poblacions per a establir estacions en elles. A Agres, no hi havia altra que la de facilitar l’arribada de romers al convent, com així va ser.

Com a curiositat, aprofitant les pedres que els canterers treien per a la construcció es van poder fer les 14 estacions del via crucis del santuari al voltant de 1901.

El 15 d’abril de 1904 quedava inaugurada la línia del Nord amb destinació Alcoi. I dos mesos més tard, el dia 19 de juny, va tindre lloc la romeria més important fins al moment, amb romers arribats de totes les comarques valencianes i forasteres, tenint inclús una programació especial d’alguns trens, arribant a sumar 55.000 pelegrins.

Camins de tradició, devoció i fe que es mantenen fins a la data. I cada diumenge de setembre, a Agres arriba gent d’Ontinyent, Muro, Cocentaina, Guadalest, Banyeres, Beniatjar, l’Olleria, Ibi, Onil, Castalla, Alacant, València, Torrent, Aielo… I és que és este lloc punt d’atracció i tot un referent del turisme religiós de la nostra terra i més enllà.

Com bé es canta a l’Himne dels Pastors:

De montes y serranías,

de valles y de poblados,

todos de ti enamorados

vienen aquí en romería

Artículo de la Coordinadora Comarcal en Defensa de las Pensiones Públicas

Article d’opinió de Sandra Obiol, regidora de Guanyar Alcoi

Artículo de opinión de Kico Cantó, edil del PP en Alcoy

Article de Gabriel Pascual Borrás, Cap d’Informatius de COPE ALCOI 

Els carrers de Cocentaina tenen en aquest dissabte 30 d’octubre una imatge ben diferent de la que presentaven l’any passat en aquesta mateixa jornada. Avui, vies tan emblemàtiques per als contestans com el Passeig del Comtat o El Pla, que ara fa un any despertaren buides i amb ganes de Fira, han obert de nou els ulls i ho han fet plenes d’un ample ventall de paradetes i moderns estands. Son els expositors, nomenats per molts amb estima com Firers, que tornen a la capital del Comtat per a fer un negoci que es fa més necessari que mai després de les conseqüències econòmiques que ens està deixant la maleïda pandèmia de la Covid-19. D’aquesta forma l’esdeveniment torna així als seus orígens de 1346, data en la qual el Rei Pere IV El Cerimoniós va atorgar la celebració d’una Fira amb caràcter anual que ajudara al municipi a superar la delicada situació que patia el poble en aquell moment.

La Fira de Tots Sants, que ha fet créixer i evolucionar la gent de Cocentaina, compleix en aquest 2021 ni més ni menys que 675 anys i torna a demostrar-nos la gran capacitat que té per a reinventar-se i fer front a qualsevol adversitat que se li pose per davant. Al llarg de quasi set segles de vida ha superat epidèmies, guerres, situacions climatològiques adverses, crisis econòmiques o fins i tot suspensions decretades per les autoritats en diversos moments de la història. Ara, amb l’esforç de tots els agents implicats en l’organització, ha plantat cara a la pandèmia del Coronavirus i ha tornat al carrer per a regalar-nos de nou eixa característica oloreta que sempre envaeix Cocentaina quan arriba l’1 de novembre.

És per tant moment de gaudir d’aquesta edició número 675 de la Fira de Fires, tot un exemple de resiliència i una autèntica joia que hem heretat d’uns avantpassats nostres que també recordem amb estima i enyorança quan arriba la festa de Tots Sants.

Artículo de Rafael Valls Buitrago

Desde hace un tiempo que se viene oyendo y leyendo que el Hospital de Alcoy…….se muere y los médicos capitaneados un tanto por el Oncólogo Dr. Alfredo Rizo hacen hincapié en ello, haciendo gala de una profesionalidad fuera de todo contexto. Las llamadas de ayuda y solución realmente agónicas son constantes y ni la administración local ni comarcal ni tampoco los gestores del propio Hospital son capaces de dar solución a algo tan esencial como nuestra salud. Insisto en que son los mismos médicos y mas concretamente el Dr. Rizo quien desde hace un tiempo da la voz de alarma, pero nada, ni por esas.

Al parecer nuestro Alcalde manifiesta que no es su competencia y razón no le falta pero ya es constante en nuestra alcaldía el echar balones fuera cuando algo muy gordo nos acecha. Y no hay que olvidar que estamos hablando de nuestra salud, de nuestra vida, de que se nos diagnostique a tiempo para salvar nuestras vidas, de que los quirófanos funcionen a pleno rendimiento, de que las pruebas se realicen a la mayor brevedad, de disponer de especialistas en cada rama de la medicina, de que sea el Hospital de Alcoy el que se haga cargo de nuestras operaciones y no tengamos que desplazarnos a otras localidades y a otros Hospitales porque no tengamos otro remedio. No es intención mía hacer largo esta artículo que mas es una reflexión y al final todo se reduce a que nuestro Hospital ha perdido prestigio y calidad.

Que nuestras vidas ahora  mismo están inseguras en materia de sanidad. Que la capitalidad comarcal ya no es nada y ni siquiera los alcaldes de otros lugares se preocupan lo suficiente en esta cuestión, pero yo me centro en mi ciudad, en mi Alcoy querido, en ese Alcoy que siempre ha sido modelo y ejemplo de todo y que ahora se ve incapaz de levantar cabeza. Pero es que ahora se trata de nuestras vidas y nuestra salud y que menos que dedicar todos los esfuerzos de nuestros `políticos y nuestro alcalde en mejorar la situación, pero no siendo competencia suya campa tan tranquilo poniendo en riesgo algo tan sagrado como nuestra integridad física. Y ante ello no cabe otros mensaje que el siguiente: señor alcalde y políticos de Alcoy, hagan el favor de dar todo lo que llevan dentro para que nuestra salud esté a salvo y obliguen a quien sea y como sea a que así sea y en cuanto a la Dirección y Gerencia de nuestro Hospital dos cuartos de lo mismo.

Lo contrario hace y hará que ustedes no sean mas que personas ineptas sin derecho a percibir sus sueldos pues sus cargos públicos les exigen lo que ustedes no saben hacer y ello les incapacita absolutamente para sus cargos, pues consentir algo tan grave como lo comentado llega al extremo de definirles no solo inútiles sino mas bien temerarios. Y al pueblo llano recordarles que ante la pasividad de estos talentos indignos se ha convocado una gran manifestación para el sábado 13 de Noviembre al que se deberá acudir sin falta.

Tendremos que hacer gratis el trabajo que otros hace ya mucho tiempo no lo hacen porque ni saben y además lo consienten, así que hay que luchar por lo nuestro y exigirles después a nuestros políticos y directivos del Hospital sus responsabilidades. La Virgen de los Lirios nos ayudará en el intento, porque nadie mas por lo visto, lo hará.