19 septiembre, 2024

Article de Javier Pascual Mataix, historiador

Sobre els cingles del racó vedat, ben abraçat per la verdosa frondositat de la serra de Mariola, i envoltat pels vestigis del vell castell àrabs, corona al poble d’Agres el Santuari de la Mare de Déu.

Des de la seua aparició al pastor Gaspar Tomàs el 1484, ha sigut este racó lloc de recolliment, fe i devoció de tots aquells que han acudit en peregrinacions a trobar-se amb la imatge, de cara morena i fumada, coneguda – popularment – com la Moreneta de Mariola.

Conta la història que, en la vesprada del 31 d’agost d’eixe mateix any, la Basílica de Santa Maria d’Alacant va patir un pavorós incendi, i els pescadors que es trobaven afaenant al Postiguet vegueren eixir la imatge romànica que presidia un dels altar. La mateixa que seria trobada a Agres en la matinada del dia següent per anomenat pastor, mancat des de xicotet, tornant-li el braç.

Al mateix lloc de l’Aparició es va fer una senzilla ermita cuidada per pastors i algun ermità, però seria l’any 1578 quan se cimentaria l’actual edifici. Construït fins a en tres fases diferents, de parets encalçades i elegant sobrietat, de naus renaixentistes i acolorides ceràmiques valencianes dels segles XVI – XVIII, el santuari – o convent, com encara es resisteixen a anomenar-lo els agresans i agresanes -, va ser fundat pels frares franciscans per ordre del baró Gaspar de Calatayud i amb el permís de l’arquebisbe Joan de Ribera.

Un edifici emblemàtic i ple d’espiritualitat al qual cada any arriben milers de devots en les seues romeries multitudinàries. I és que Agres està orgullós de poder dir que la seua Mare de Déu és la segona més visita de la Comunitat Valenciana, almenys des de finals del segle XVII, i una de les considerades més miraculoses de tota Espanya.

Bona mostra en donen els exvots que els seus fidels deixen en una sala de l’escalinata d’entrada. Promeses i agraïments que reprodueixen en cera parts del cos humà per als quals s’ha demanat cura, així com moltes promeses i vots.

La imatge original fou destruïda en la Guerra Civil, i la que hui podem vorer és obra de Remigio Soler. Això si, l’escultor va col·locar en ella restes de la vertadera, què ara són considerades relíquies.

Es tracta d’una Mare de Déu d’estil romànic: asseguda, amb el Xiquet al braç i amb una mà en posició de benedicció. L’original també era així, però les imatges que ens han arribat d’Ella la mostren vestida amb el mant, cosa que fa que no pugam apreciar la talla del segle XV. Ara bé, Soler va voler dibuixar un incipient somriure al seu rostre, pel que inclús es podria dir que és d’estil romànico-gòtic.

Sabíeu que és diu que eixe somriure va canviant? No són pocs els que asseguren que a la Mare de Déu, algunes vegades, se la veu més somrient, i altres més seriosa.

Després de les festes patronals, celebrades a principis de setembre, la localitat acull tots els diumenges de setembre les històriques romeries.

Antigament, eren els frares i el Consell de la Vila qui s’encarregaven d’engalanar els carrers per a rebre als forasters, i eixint des de la mateixa parròquia baix la creu processional, pujaven al convent per anar passant en perfecta formació per davant de la imatge.

Tal era la nombrosa arribada de fidels que l’any 1649 els frares fundaren l’hostatgeria, junt a l’edifici conventual, atès que a molts romers els era impossible vindre fins a Agres i tornar als seus llocs d’origen en un sol dia. No obstant, esta seria abandonada i tancada amb la desamortització del ministre d’Hisenda, Mendizábal, l’any 1835. I encara que es va reobrir com a escola en ocasions puntuals, mai no va tornar a actuar com a hostatgeria. Ara, els seus murs de maçoneria queden abraçats per la hedra i a mercè de l’imparable pas del temps.

Però la seua reconeguda devoció i festes no sempre foren com ara les coneixem. Ni tampoc les principals de la Vila, ja que estes eren les de Sant Miquel, patró del poble, si més no, des del segle XIII. Però la creixent fama de la Mare de Déu pels regnes de les Espanyes va anar canviant el sentiment. I d’esta manera, començaren a institucionalitzar-se a partir del segle XVIII.

Cal tindre en compte que, en un primer moment, al estar vinculades exclusivament a l’aparició i ambaixada de Gaspar Tomás, eren enteses com a festes merament religioses, més que lúdiques i populars.

Pràcticament, des de l’arribada dels franciscans, el retor i vila pujaven en processó tots els anys el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, sense que la imatge ixquera del seu altar; soles ho feia en casos excepcionals, com ara guerres o epidèmies.

La primera gran commemoració de la seua Aparició fou l’any 1784, quan es feien els tres-cents anys de la Vinguda. Amb el permís corresponent, si sabem que la imatge va eixir del convent per a ser traslladada a la parròquia, i que la mateixa vesprada, després de la solemne missa, va ser de nou tornada al seu altar.

Però al 1802 ja hi ha constància d’una junta de festes, i a partir de 1804, les de la Mare de Déu es convertirien en les de més renom. Tot i això, sense voler endarrerir a les de Sant Miquel.

Encara que pot parèixer que peregrinació i romeria són el mateix, és ben cert que són diferents. Peregrinació és el camí que es fa per a trobar-se amb la divinitat que tot fidel busca. Romeria, a més, té un caràcter lúdic i de camp. Un terminació que prové de la ciutat de Roma. I és que ja sabem que tots els camins porten a Roma, veritat?.

Estes romeries foren constants i cada vegada més nombroses des del mateix moment de l’Aparició, però especialment a partir de 1600, quan una terrible epidèmia de pesta negra sacsejà les nostres comarques i molts pobles pregaren la intercessió de la Moreneta.

La població que més vot professa des de llavors és la d’Ontinyent. Conta la història que, en principi, van tractar de portar la imatge fins a la Vila. Però segons s’allunyava d’Agres, la imatge començà a pesar de tal manera que era impossible avançar amb ella. Per la qual cosa, va ser el seu mant qui va processonar per Ontinyent.

Hui en dia, la Festa del Camí dels Carros és l’encarregada d’organitzar les festes del barri de la Mare de Déu d’Agres a Ontinyent i de l’anual romeria.

A principis del segle XIX s’obria un nou capítol en la història de les peregrinacions al convent. Després de diferents epidèmies, com la del còlera de 1885 o la guerra del francès de 1812, la devoció entre els pobles veïns tornà a manifestar-se, fins a tal punt que Consell i frares van autoritzar la celebració de firetes i venda de productes al preu que convingueren. Firetes que es mantenen.

Una fita històrica fou la de l’arribada del ferrocarril a Agres per part de la companyia ferroviària V.A.Y, la qual, abans de la construcció de les xarxes ferroviàries, va demanar justificació a les diferents poblacions per a establir estacions en elles. A Agres, no hi havia altra que la de facilitar l’arribada de romers al convent, com així va ser.

Com a curiositat, aprofitant les pedres que els canterers treien per a la construcció es van poder fer les 14 estacions del via crucis del santuari al voltant de 1901.

El 15 d’abril de 1904 quedava inaugurada la línia del Nord amb destinació Alcoi. I dos mesos més tard, el dia 19 de juny, va tindre lloc la romeria més important fins al moment, amb romers arribats de totes les comarques valencianes i forasteres, tenint inclús una programació especial d’alguns trens, arribant a sumar 55.000 pelegrins.

Camins de tradició, devoció i fe que es mantenen fins a la data. I cada diumenge de setembre, a Agres arriba gent d’Ontinyent, Muro, Cocentaina, Guadalest, Banyeres, Beniatjar, l’Olleria, Ibi, Onil, Castalla, Alacant, València, Torrent, Aielo… I és que és este lloc punt d’atracció i tot un referent del turisme religiós de la nostra terra i més enllà.

Com bé es canta a l’Himne dels Pastors:

De montes y serranías,

de valles y de poblados,

todos de ti enamorados

vienen aquí en romería