marzo 2021

Article d’opinió de Manuela Pascual Ruiz, secretària General CCOO Comarques Centrals

És cert que per al conjunt de la ciutadania aquesta situació és angoixant, en la salut, en el social i en l’econòmic. Portem quasi un any arrossegant aquesta situació que ha canviat, sense dubte, les nostres vides. Les formes de relacionar-nos entre companyes i companys de treball, familiars, amics i amigues. Però sens dubte açò passarà amb l’avanç de la ciència i la responsabilitat de tots i totes.

Però em permetran que pose l’accent en la major part de la ciutadania d’aquest país, que som les dones. Aquesta pandèmia ha afectat i aprofundit encara més la situació de precarietat que pateixen, doncs, per tots és sabut, que encara hi ha sectors molt feminitzats, com el comerç, hostaleria, cuidats etc. On la COVID-19 està colpejant en l’ocupació i salaris fortament per les restriccions.

Alguns exemples clars d’això: si amb anterioritat a aquesta pandèmia eren les dones les que encapçalaven les llistes de la desocupació en tot el país, (qüestió no diferent a la nostra comarca), però com deia, aquesta situació ha agreujat mes aquesta situació. Del conjunt d’aturats i parades, segons les dades del mes de gener del 2021, hi ha 25.306 persones aturades, en el conjunt de la Intercomarcal de Comarques Centrals, 13.155 d’aquestes persones parades són dones, la qual cosa representa el 60% de l’atur en la nostra Intercomarcal. Hi ha municipis que superen aquests percentatges. Si parlem de contractes realitzats, ací es reverteix la tendència i veiem com s’ha contractat menys dones en aquest inici d’any. Del total de les contractacions realitzades el mes de gener de 2021 en la Intercomarcal (7.446) contractes, el 55% s’han realitzat a homes, i el 45% a dones. Aquesta situació del mercat laboral és la que vénen patint moltes dones per a trobar una ocupació. Però, d’altra banda, les que tenen ocupació pateixen contractes i treballs precaris, salaris baixos, parcialitats no desitjades o involuntàries, bretxes salarials Hem de recordar hui que les dones cobren 5.301€ menys, de mitja, que els homes. Queda molt de temps per a corregir les bretxes salarials entre homes i dones, i les conseqüències per les quals es produeixen, però com més prompte millor comencem a corregir aquestes males pràctiques, tant a l’hora de contractar, romandre i eixir de les empreses, abans s’eliminaren aquestes desigualtats.

Sincerament, cal passar de les muses al teatre. Necessitem que no sols les nostres administracions traguen normatives, si no que les nostres patronals actuen en aquesta matèria. No m’agrada que les actuacions que es puguen realitzar en les empreses sobre els plans d’igualtat vinguen donades perquè hi ha una llei que els obligue a fer-ho. M’agradaria que fóra una tasca diària de creença i de convenciment que aquestes discriminacions no haurien de produir-se per raons del sexe i el gènere.

Però, com pensem algunes, davant la falta de voluntat han d’haver-hi normatives que obliguen fer-ho. Per això, vull emplaçar a les direccions de les empreses i a la Representació Legal de les Persones Treballadores a que es senten i elaboren conjuntament aquests plans d’igualtat. Si, hi ha qui té l’obligació de fer-ho en funció del nombre de persones treballadores que tinguen, però també m’agradaria que en les quals no tenen aquesta obligació, corregisquen aqueixes possibles anomalies que es puguen produir.

Sóc de les convençudes que, si treballem per unes condicions dignes en matèria salarial, ocupació, pensions, igualtat, per una llei de racionalització d’horaris que possibilite i facilite els drets de conciliar la vida laboral i la familiar, per una millora dels nostres serveis públics, per un creixement econòmic sostenible, amb respecte al medi ambient, on treballem segures, si fem això estarem entre els països més competitius i avançats d’Europa.