2020

A l’edifici tot era estrany, poquíssimes persones i totes amb mascareta, la meua sensació era de tornar i a la vegada de no haver-me’n anat mai. Sols que ara, cada vegada que toques un pom d’una porta, un botó a l’ascensor, imagines els virus corrent per les teues mans i el teu cos. Com si a casa estiguérem protegits, o no passara igual quan anem a comprar.

Així i tot, i encara que sone frívol, he de reconéixer que la meua preocupació profunda està canviant, i ha passat de ser una preocupació per la salut dels meus a convertir-se, a més, en una preocupació més social.

Potser perquè la setmana passada una família pròxima ens colpejava a l’ànima quan ens deia que només tenien per comprar creïlles perquè treballaven en negre abans del dia D i s’han quedat sense res… literalment, sense res!

Potser perquè comencen a fer-se anàlisis apocalíptics respecte al futur econòmic que ens espera.

Potser perquè una crisi personal, social, sanitària i econòmica d’este tipus requereix un canvi de manera d’entendre la vida i el món i no “veig” suficients llums en la foscor. Sí, hi ha més consciència solidària amb els aplaudiments de les 8, però a la vegada es ratllen i tiren àcid als cotxes de les persones sanitàries que viuen prop, com si foren apestades. Sense oblidar les fake news i trolls que ixen per totes bandes. Empresaris lluint de fer mascaretes i donacions però a la vegada reclamant a l’Estat que baixe el sou als funcionaris per a què ells no perden beneficis, o pitjor, esquivant els impostos, eixos que mantenen la sanitat pública. Em rebolica la panxa recordar que fa pocs mesos, eixos mateixos empresaris, lluïen sense pudor, per les xarxes socials, els seus viatges de nous rics al voltant del món. Empreses que han fet un ERTE i estan fent treballar en B a alguns dels seus empleats. Agressivitat, molta agressivitat en les xarxes…

I per altra banda, no puc evitar pensar en el després? Em venen al cap les paraules d’Inyaki de ja fa anys i que, sense que ell ho sàpiga, s’han convertit en un mantra a la meua vida: “No faces normal una situació que no ho és”.

I ara què serà “normal”? No abraçar-nos ni besar-nos? Anar sempre i totes les persones amb mascareta i guants posats? Tots els bars tancats, sense cinemes, ni teatres, ni concerts, ni viatges de vacances. “Normal” serà que els pares hagem de fer de pares i mestres dels nostres fills i filles? “Normal” serà treure-li hores a la son per poder tele-treballar? I això sense tindre en compte les persones que estan passant greus dificultats econòmiques, i estan en la mateixa tempesta, però navegant en un vaixell que s’enfonsa.

Això serà “normal”? Em resistisc a pensar-ho, i no puc evitar pensar en els períodes de postguerra, on la “normalitat” és un bé escàs. No estic preparat per això, si ara cada vegada que isc de casa a comprar torne desanimat i rebolicat i amb molt de neguit. No estic preparat però caldrà preparar-se.

Lucia sempre em diu que no està bé dir “famílies normals”, sinó “normalitzades”, i ho he acceptat, encara que sempre m’ha sonat a eufemisme, però revisant la definició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua trobre la paradoxa que “normalitzar” es defineix com “Fer normal, o seguir la norma”.

I pense que potser, a partir d’ara, haurem d’incomplir la màxima d’Inyaki, i, si volem sobreviure, haurem de “fer normal” allò que no ho és. Molt al nostre pesar.

La veritat és que estem des de fa ja més de 40 dies confinats a casa, amb un insofrible munt de víctimes pel COVID-19, com també milers d’afectats i afectades. Abans de res, vaja la meua solidaritat amb tots ells i elles, i el meu (nostre) més sentit condol per a totes aquelles persones que hagen perdut un ser estimat per aquesta pandèmia. El meu reconeixement per a totes les persones treballadores que sempre han estat, estan i estaran, no sols en aquests moments complicats i difícils, sinó sempre, perquè ells i elles han fet possible la prosperitat, la cohesió i la riquesa del nostre país. A totes les persones en aquest període de confinament que estan complint rigorosament les normes establides en aquest. I no podem oblidar a les dones, xiquets i xiquetes que són els que mes pateixen la violència en aquests moments de confinament, trobant-se indefenses davant tal situació.

Enguany a diferència d’uns altres no podrem omplir els carrers de la nostra comarca, ni del nostre país, però continua sent el 1r de maig, on la nostra celebració i reconeixement al món del treball en general, i especialment a totes aquelles persones que han perdut l’ocupació durant aquests mesos, Comissions Obreres va ha continuar estant present també en aquest 1r de maig.

Quan començàvem a poc a poc a pujar aqueix pendent tan difícil després d’una devastadora crisi econòmica i social de pèrdua de drets, ens arriba novament una greu crisi sanitària que sens dubte tindrà greus conseqüències econòmiques; on en tot just dos mesos s’han perdut definitivament més ocupacions que en tot el període de crisi en el 2009-2012.

Així ho confirmen les xifres: més de 600 expedients temporals a la nostra comarca, més de 2000 persones afectades des que es va decretar l’Estat d’Alarma pel Govern, a part dels permisos que els treballadors i treballadores en algun cas hauran de recuperar abans de finals de l’any, per manar-los a casa amb aquest al anomenat permís retribuït. Molt s’ha parlat de les conseqüències tan negatives per a l’economia, si, segur. Però i en l’aspecte social com quedaran les persones i les famílies? Per això des de CCOO insistim en la necessitat d’abordar totes dues qüestions simultàniament.

Comissions Obreres fa temps que ve plantejant als Governs, tant estatal, com a autonòmic, mesures econòmiques, sens dubte, però molt especialment socials per a la protecció de les persones,  econòmiques, posant rendes bàsiques vitals, d’emergència, o mínimes com es vulga dir així com proveir d’alimentació saludable a persones necessitades, polítiques de lloguer d’habitatge, atenció a persones sense llar, dependència, teleassistència, serveis públics essencials, etc. Mesures, totes elles, que han de posar-se en marxa més prompte que tard, ja que són moltes les persones i famílies que s’han quedat sense protecció, prestació o cap ingrés.

En quan als treballadors i les treballadores afectats pels Expedients Temporals d’Ocupació, les mesures que hem acordat al costat de Governs i Patronal, són primer la garantia de la no destrucció de més ocupació, fent els processos productius més flexibles, implementar quantitats de 150€ com a complement a la prestació de desocupació, sempre que no s’hagen millorat aquests per acord amb la direccions de les seues empreses, atès que les persones que han passat a formar part de la desocupació veuran minvat el seu salari en un 30%. Per això, des de CCOO hem insistit que s’havia de protegir també a aquest col·lectiu que veurà els seus ingressos minvats.

Vull aprofitar per a reconèixer el treball i esforç que estan realitzant les persones treballadores del SEPE (Servei Públic dOcupació) per a gestionar al més prompte possible els expedients sol·licitats i que puguen els treballadors i treballadores cobrar la prestació per desocupació el mes prompte possible, malgrat la falta de recursos humans i materials en els quals es troben.

Aquesta crisi sanitària ha posat de manifest moltes coses: la falta de EPIs, (Equips de Protecció Individual), de persones professionals en els nostres serveis públics (especialment en el sanitari), les nefastes conseqüències de les produccions externalitzades. Jo no sé vostès, però recorde aquelles reformes laborals imposades que van vindre a retallar drets i serveis públics. Dèiem des de CCOO que les retallades en els serveis públics essencials en matèries com a salaris, ocupació, formació i mitjans anava a repercutir molt negativament en l’atenció a la ciutadania, el propi bloqueig a l’accés a l’ocupació pública (no cobrint-se cap plaça malgrat les necessitats), les privatitzacions… Aquelles vagues convocades manifestant el nostre desacord amb aquestes mesures imposades. Si, sens dubte, d’aquells vents aquests llots.

El model econòmic productiu d’externalitzar la producció a països on els costos laborals són més rentables, on la seguretat i salut, entre altres qüestions, és més laxa, ara hem pogut comprovar que no ens ha anat del tot bé. Per això ara tenim una oportunitat per a aprendre de tot això, per a quan isquem d’aquesta pandèmia es treballe d’una altra manera, amb altres perspectives econòmiques i socials, reforçant el que ens és molt necessari per a l’economia i per a les persones. Salaris i ocupació digna és sinònim de beneficis econòmics i socials. S’hauria d’aconseguir un Pacte d’Estat o similar per a remuntar aquesta situació tan negativa com qüestió ineludible. També en l’àmbit europeu s’hauria de donar majors mostres d’una integració i coordinació en l’àmbit social i econòmic, de cooperació en la crisi, per a no quedar relegada únicament a qüestions econòmiques monetàries i de control dels dèficits.

El 1r de Maig és el dia internacional dels treballadors i les treballadores. Enguany, com he dit, en aquesta circumstància tan excepcional i al seu torn preocupant, tornem a estar al costat de les persones que pitjor l’estan passant, i que a més del coronavirus, continuen les desigualtats i injustícies en el món, les guerres que subsisteixen, la situació dels refugiats, la fam i la vulneració dels drets humans, continuaran sent objectius del moviment sindical i de les persones progressistes.

CCOO sempre estarà al costat de les persones treballadores, també en aquests moments i ací, des que es decretarà l’Estat d’Alarma pel Govern, com moltes altres persones i entitats, hem estat al peu del canó, amb la nostra presència, amb els nostres telèfons, correus electrònics etc., Per a atendre més de 400 consultes i intervencions davant d’aquesta situació a la nostra comarca, per a assessorar en els múltiples expedients i situacions generades.

És de justícia mostrar el nostre reconeixement als centenars de delegades i delegats de CCOO, que han hagut d’afrontar negociacions amb les seues empreses per a salvaguardar la continuïtat d’aquestes i els llocs de treball.

Són moments d’espentar tots i totes en la mateixa direcció. De deixar els partidismes, de fer política amb majúscules. Això és el que exigim. Per això es fa necessari que d’aquesta situació hem d’eixir totes i tots junts, no pot quedar-se ningú arrere. D’ací el nostre compromís com a sindicat de classe, amb la participació i propostes en els plans econòmics i socials que estan i es planejaran des de les nostres administracions mes pròximes, junt a patronals i partits polítics. Aquest és el nostre compromís i voluntat.

Visca el primer de maig. Dia dels treballadors i les treballadores del món.