31 diciembre, 2020

Artículo de Gabriel Pascual, Jefe de Informativos de Cope Alcoy

Nos encontramos en la recta final de este nefasto 2020 y en estos momentos llegar al 31 de diciembre, para tratar de pasar página, se ha convertido en toda una carrera de fondo cuya meta parece que a veces tarda mucho en llegar. Todo andaba más o menos estable en el inicio del último año bisiesto de una década llena de profundos cambios, que han sacudido los cimientos de nuestra sociedad actual, cuando sin casi esperárnoslo apareció en el mundo la tan repetida palabra Covid-19 que nos llevaría a entrar en un periodo en el que sobrevivir como podamos se ha convertido en quizás la tarea más difícil.

La pandemia está haciendo tambalear el mundo pero también ha dejado toda su crudeza en nuestras comarcas de L’Alcoià y El Comtat con cifras considerables de defunciones y una auténtica tragedia vivida en la residencia de mayores Domus Vi de Alcoy, con 73 fallecidos, que empañó más si cabe una primavera lluviosa que distaba mucho de aquellos abriles alegres que ha vivido la ciudad del Serpis en las últimas décadas. Vaya desde aquí el recuerdo especial a todas las víctimas que deja el Coronavirus y también todo el apoyo a sus familiares, especialmente a aquellos que a día de hoy siguen en la lucha para esclarecer lo que nunca debió ocurrir en el geriátrico de Oliver.

El mismo Coronavirus se ha llevado por delante las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy así como de los municipios de nuestras comarcas, ha obligado a reinventar la Fira de Tots Sants de Cocentaina , nos ha privado de compartir las penas y alegrías con los nuestros, ha cambiado nuestras maneras de vivir la cotidianidad e incluso nos condiciona la forma en la que vamos a disfrutar de estas extrañas navidades. Básicamente se resume así este año gris en el que todo ha cambiado y en el que también hemos cambiado sin darnos cuenta. Mientras hacemos balance de lo malo, y las cosas que ha habido buenas, pensamos ya en un 2021 que seguirá siendo complicado pero al que también podemos doblegar si seguimos mantenido la fuerza y la capacidad de resiliencia que tienen estas tierras enclavadas entre la Mariola, la Aitana, la Serrella y el Benicadell. A lo largo de la historia hemos hecho frente a batallas entre culturas, epidemias, guerras, catástrofes naturales, crisis económicas, enfrentamientos, duras reivindicaciones o grandes baches en sectores como el textil. Ahora estamos demostrando, una vez más, que podemos apartar esta gran losa que aparece en nuestra camino y así lo corroboran, por ejemplo; un tejido industrial que se ha reinventado para atender las necesidades que plantea la crisis sanitaria o unos comerciantes y hosteleros que dan lo mejor de sí en cada jornada para mantener vivos sus negocios.

El aplauso final es para ellos y también para los sanitarios, las fuerzas y cuerpos de seguridad, los que nos atienden cuando vamos al supermercado, los docentes, taxistas o conductores de medios de transporte. Seguro que me dejo a muchos otros más héroes pero antes de que se acabe el papel quiero dedicarles unas últimas líneas a ellos, a los compañeros de cada medio de comunicación de Alcoy y de nuestras comarcas. Todos hemos estado ahí y lo seguimos estando, superando lo más difícil de aquello que ya era muy difícil. Para nosotros, como diría Lluis Llach en uno de sus exitosos temas, que el 2021 que ya llega nos traiga ‘un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg’.

Article d’opinió de Lluís Torró Gil, ex-regidor i ex-diputat d’EUPV

Sí, és probable que ja ho sapigueu (els d’Alcoi i la contornada, almenys): va circulant un manifest que porta per títol Alcoi serà cultural o no serà i al que ja s’han adherit 301 persones i entitats en el moment d’escriure açò. I no, no tenia cap intenció de justificar la meua adhesió personal. N’hi ha prou amb llegir el text. Si algú signa un determinat escrit, se sobreentén que assumeix com a pròpies les expressions i idees que conté. No crec que puga interpretar-se de cap altra manera.

Açò és tan evident (fins i tot tautològic, podríem dir) que no caldria argumentar res més. Aleshores, perquè justificar l’adhesió? Doncs perquè ahir un amic em va passar un enllaç a una conversa de facebook en la que s’especulava sobre l’autoria de l’escrit. Tot s’iniciava amb l’anunci del regidor de cultura, l’amic Raül Llopis, en el que s’indicava que el Consell de Cultura demanava una reunió amb representants del ‘blog’ on s’havia penjat el manifest, tot indicant que com es tracta d’un blog ‘anònim’ no se sabia quines persones podrien ser les interlocutores.

Em sembla un greu error desviar la discussió cap a si el Manifest és anònim o no. Primer perquè, evidentment, no ho és. Però, a més, allò important no és qui el signa, ni qui el redacta, encara que el pes numèric i qualitatiu dels signants reafirmen la seua credibilitat. El que importa realment és si el que diu el Manifest és cert. Si el que recull el Manifest és un estat d’ànim ben generalitzat en molts ambients culturals de la societat alcoiana. Jo diria que en la majoria, però ni vull tampoc ficar la pota, ni encara menys parlar per totes aquelles persones (moltes) que no han volgut signar per les raons que siga. Desviar l’atenció del contingut és una forma d’eludir responsabilitats.

Una altra cosa és que l’impuls del mateix siga un acte més o menys dirigit (que ho és, evidentment, perquè algú ha de tindre la iniciativa i prendre’s les molèsties de tota la feina que comporta) o més o menys organitzat (que no sembla el cas, ateses les dificultats que ha trobat el regidor a l’hora d’identificar algun interlocutor). Arribats a aquest punt, la pregunta que sorgeix és òbvia: tan important és això? No s’hauria de preguntar el govern com és possible que tanta gent s’haja identificat amb el contingut del Manifest? De veres creuen que n’hi ha prou amb una acció maquiavèl·lica (com insinua la gent vinculada al govern municipal en la conversa de facebook abans esmentada) per trobar una resposta immediata tan ampla?

El contingut del Manifest expressa el desencís generalitzat amb la situació cultural d’Alcoi. Expressa la deriva d’una gestió cultural que des de fa massa temps s’ha preocupat més dels contenidors que dels continguts. Dic bé: gestió. Perquè, malauradament, hi ha massa gestió i massa poca política. Normalment és confon erròniament la política amb el partidisme i se substitueix la política (el disseny d’una sèrie d’accions públiques adreçades a la consecució d’un conjunt definit d’objectius) per la gestió (la resolució dels problemes administratius concrets relacionats amb la realització d’activitats que poden o no ser fruit d’una planificació prèvia). O si ho voleu, expressat d’una altra manera, la gestió acaba amagant la mancança de polítiques.

I vaig acabant. Vaig a centrar-me en el camp que més em preocupa personalment: el patrimoni. Fa uns pocs dies vaig escoltar a la ràdio la llista de museus que l’Ajuntament tancava provisionalment pel tema de la COVID. La llista em va colpir. Vaig comptar, entre sales d’exposicions i museus, fins a huit instal·lacions (potser em quede curt, fins i tot). Com és possible que encara no comptem amb un Museu de la Indústria (o com es vullga dir) a la ciutat bressol de la industrialització valenciana? Mireu com ens hem vantat d’allò de ‘Alcoy, siete siglos de industria’. Per a què? No conec cap població (en els dos sentits del terme: com a lloc i com a col·lectiu de persones) que estiga tan orgullosa del seu passat i que s’haja despreocupat tant del seu patrimoni. Alcoians i alcoianes ens aboquem a les llibreries a adquirir el darrer llibret que s’ha escrit sobre la història local; eixim al carrer vestits d’època a la menor ocasió que se’ns presenta. Però hem permès que s’assole un centre històric que era (i és) un Bé d’Interès Cultural. Ni se’ns passa pel cap que seria raonable conservar (parcialment) i documentar (completament) els vestigis del nostre passat, tan l’immoble (siguen fàbriques o habitatges obrers) com el moble (maquinària, per exemple). D’això en som tots i totes culpables, però la major responsabilitat la tenim els qui hem estat a la política activa i creix en relació al temps en què hem exercit el poder executiu i el grau de responsabilitat que cadascú/na ha detentat. D’això també en parla el Manifest i és una de les raons que m’han decidit a recolzar-lo.

Llegiu què es diu i oblideu, encara que siga per un moment, qui ho diu. No és un problema de manca de voluntat i de treball. Hi ha hagut i hi ha molts bons gestors i, fins i tot, hi hagut moments en els que semblava albirar-se una certa direcció política. Però no és suficient i la societat civil alcoiana (una part d’ella, almenys) ho ha volgut evidenciar. La pilota està (sempre ho ha estat, de fet) a la teulada dels qui tenen el govern i, per tant, la responsabilitat.