2017

Article d’opinió de Jordi Santonja, coordinador local d’Esquerra Unida

El Parlament Europeu ha aprovat el tractat de lliure comerç amb el Canadà, el CETA, i això és una dolenta notícia per a tots nosaltres, perquè ens afectarà a tots en molts àmbits de la nostra vida.

Fins ara coneixem i hem patit l’entrada al mercat comú europeu al 86, l’arribada de l’euro al 2002 i més recentment la retirada d’aranzels als productes asiàtics del 2005, amb uns efectes desoladors per a les nostres indústries tradicionals: tèxtil, calçat, mobles…

El CETA (sigles en anglès de l’Acord Integral d’Economia i Comerç) va molt més enllà del que hem patit. Després d’unes negociacions secretes s’ha arribat a uns extrems desconeguts fins ara: l’eliminació d’aranzels, sí, però a més a més un canvi de tot un conjunt de normes de tipus social, laboral y mediambiental per a desregular l’activitat empresarial. Un acord molt més agressiu que no tenim a la pròpia Unió Europea.

També s’afegeix la «Clàusula Rachet» que impediria que serveis privatitzats tornen al control públic. A una ciutat com Alcoi on el PSOE va privatitzar tots els serveis públics, ja no tan sols podrien tornar a ser públics, sinó que a més una empresa canadenca o nordamericana (amb seu al Canadà) puga gestionar la nostra aigua, bus o brossa.

I tenim algun precedent o algun exemple de com funciona un tractat de lliure comerç? Doncs sí, i són ben dolents. El NAFTA, que es va aprovar l’any 90, és l’acord a què van arribar els Estats Units, Mèxic i Canadà, ha sigut un tema clau a les eleccions nord-americanes que ha guanyat recentment Donald Trump. Fins i tot el seu lema electoral «make America great again» tenia molt a veure amb el tractat que ha empobrit la indústria americana i els treballadors han vist com tancaven les seues empreses i se n’anaven a l’atur. Trump, un multimilionari fill del capitalisme més especulatiu, va aconseguir aquests vots de camperols arruïnats i de treballadors aturats. Buscant un nou nacionalisme econòmic, ja ha anunciat la retirada dels EUA de les negociacions del TTIP i que farà tot el possible per eixir-se’n del NAFTA; són promesses electorals. El capitalisme entra en contradicció i col·lapse.

El CETA estava considerat el germà xicotet del TTIP, una mena de prova, però amb els mateixos mecanismes que els fan ambdós tan perversos;  una vegada entre en vigor el tractat, com és clar hi ha moltes normatives per a unificar i normalitzar entre dos mercats tan diferents, aquestes diferències crearien uns tribunals d’arbitratge privats amb una composició mixta, en els que les multinacionals podríen denunciar als estats o ajuntaments per presumptes pèrdues econòmiques. Poden tombar totes les legislacions democràtiques, serà una dictadura de les multinacionals en la què tot estarà supeditat als guanys econòmics, és la creació d’un sistema de justícia paral·lel fet a mida de les grans empreses i la creació d’un nou dret a l’enriquiment il·limitat.

Com s’ha arribat a aquest acord? Les negociacions per arribar a aquest tractat han sigut secretes i oscures, des del 2006 fins que una televisió alemanya va filtrar la notícia, durant aquests anys les autoritats canadenques, europees i els lobbies de les grans multinacionals (asseguradores, farmacèutiques, energètiques…) van estar negociant a l’ombra. Uns acords tan secrets i sense cap intervenció democràtica no poden ser bons, de fet l’únic òrgan que ha «participat» a l’acord ha sigut el Parlament Europeu; als parlamentaris que han pogut llegir el text els obligaven a signar prèviament un contracte de confidencialitat, no podien tindre ni mòbil, ni cap aparell electrònic, ni podien fer còpia.

Quin impacte pot dintre al medi ambient? Seran molt greus, ja que Canadà és un país amb una legislació molt feble, permet tècniques tan agressives com el ‘fracking’, i en seguretat alimentària també permet tècniques que ja fa anys que en Europa estan prohibides. A més tenim un exemple a Galícia, a la mina a cel obert de Corcoesto, que pertany a una empresa canadenca: la Xunta va ordenar el seu tancament pel seu risc ecològic, i l’empresa va demandar a la Xunta pel perjudici econòmic que els suposava. Amb una legislació com el CETA l’empresa sempre guanyaria el judici, ja que té el dret a treure el màxim rendiment econòmic.

D’igual manera afectarà la legislació laboral, al Canadà les relacions laborals són molt més liberals que a Europa i el treballador està molt més desprotegit i amb menys drets. Suposarà un pas enrere prou greu pels treballadors, poden desaparèixer convenis, salaris mínims, també afavorirà la deslocalització d’empreses…

L’aprovació provisional del CETA és un primer pas, ara queda l’aprovació per part dels diferents estats membres; a uns els aprovarà el seu govern, altres per referèndum, però aquesta aprovació encara que provisional serà difícil de capgirar, ja que en entrar en vigor i començar a aplicar-se farà difícil aturar, i ni tan sols modificar, el tractat.

No sabem que es farà a Espanya, però si PP, PSOE i Ciudadanos han votat favorablement al CETA al Parlament Europeu, serà difícil que es convoque un referèndun. Voldran una votació al Congrés, però ací entrem nosaltres, la pressió social i les mobilitzacions per a forçar un referèndum i amb el nostre vot tombar el CETA. Es tracta d’una lluita de la democràcia contra el poder multinacional que vol abastar tots els poders i tindre la justícia de la seua part, més enllà del seu àmbit natural que és l’econòmic i industrial.

Després assistirem a exercicis d’hipocresia quan els alcaldes de Castalla, Ibi o Alcoi vegen les seues empreses tancar, els treballadors a l’atur o els aqüifers contaminats.

Se’n recorden de com pareixia d’innocent modificar l’article 135 de la Constitució?