6 agosto, 2016

Article d’opinió d’Estefania Blanes, portaveu del Grup Municipal Guanyar Alcoi

El passat divendres 30 de juliol, a tots se’ns va encollir l’estómac en assabentar-nos que la nostra tan estimada Serra de Mariola, tornava a estar en perill. Encara tenim molt present l’incendi que en 2012 va cremar quasi 500 hectàrees d’aquest paratge.

El cert és que tots els estius i aquest especialment, tenim el cor en un puny. Tindre el privilegi de viure entre dos parcs naturals, ens fa estar en estat d’alerta continu.

Evidentment hi ha coses que se’ns escapen al nostre control i anys de sequera com el que estem patint, no ajuden. Si a aquesta circumstància natural, li afegim els anys de manca de manteniment de les serres i la poca consciència de persones que no respecten el calendari de cremes o el de paellers i barbacoes, o que llancen cigarrets i altres tipus de brasa en llocs indeguts, la desgràcia està assegurada.

És ben cert que la majoria dels incendis s’apaguen en hivern, fent neteges forestals. Però també es poden prendre altres mesures preventives, com acabar amb les “cremes controlades” que massa vegades acaben descontrolant-se. Seria bo analitzat les dades i valorar si ix a compte disposar de trituradores a l’abast de qualsevol que necessite desfer-se de restes de poda. Estic segura que fer front a un incendi és molt més costós econòmicament, i del cost mediambiental ja ni parlem.

Però una vegada ocorre la desgràcia que ens temíem, algú ha d’anar i torcar-ho. I no van els que des del seu despatx han decidit que sobren brigades forestals, ni els qui han comés una imprudència. Els encarregats de fer-hi front són els bombers, que sense preguntar-se si ha sigut natural o intencionat, sense qüestionar si s’haguera pogut evitar o no, s’enfunden el seu uniforme i van a fer el que altres no hem sabut evitar.

Aquests professionals contínuament es posen en perill per totes nosaltres, anteposant per damunt de tot, inclòs de les seues famílies, la responsabilitat del seu treball.

Però el pitjor de tot és que aquest sacrifici no és reconegut. Sent molta rabia i tristesa quan escolte que no han aconseguit res i a setembre anuncien mesures i accions perquè se solucionen els problemes de personal que venen patint fa anys.

Tal com ens van explicar en una visita que els vam fer el passat mes de juny, seria necessari incrementar almenys en 4 persones cadascun dels 5 torns que hi ha. És a dir, 20 efectius més per tal d’arribar als mínims. També reclamen una millor coordinació i planificació, que podria vindre per fer un cós únic d’àmbit autonòmic.

Aquestes són les coses que ens haurien d’unir. Aquest article espere que aprofite com un humil altaveu dels que lluiten, no per unes millors condicions laborals o un major salari, sinó pels que estan reclamant una major seguretat per a totes.

Encara que de vegades la consciència col·lectiva siga un pèl capritxosa i inexplicable. Som capaços d’omplir les xarxes socials amb un #TotsSomLeoMessi, quan ha estat acusat d’estafar-nos a totes, i no fem nostres les reivindicacions dels que demanen poder fer el seu treball amb dignitat i seguretat.

No diré un #TotsSomBombers, perquè per a ser bomber es necessita ser d’una pasta especial.