29 enero, 2015

Artículo de opinión de Jordi Pla, ganador de les primarias del Col·lectiu 03820-Compromis

Aquest escrit és per a donar-vos les gràcies i per a convidar-vos a avançar junts cap al canvi. Done les gràcies, en primer lloc, a totes les persones que heu participat en les primàries del Col·lectiu 03820-Compromís. En un procés únic en la història de Cocentaina, tota la ciutadania hem tingut l’oportunitat d’elegir les deu primeres persones de la llista que aspira a transformar el nostre poble. M’heu donat el major nombre de vots i us n’estic agraït.

Vull agrair també el compromís de les catorze candidatures presentades, i especialment de les que han resultat elegides per a conformar l’equip del qual formaré part: Xavier Anduix, Paula Figuerola, Esther Blanes, María José Martínez, Miquel Prats, Pere Ferrer, Amparo Martí, Mònica Gómez, José Vicente Perea i jo mateix. És un equip preparat, il·lusionat i amb energia per a produir el bon canvi que Cocentaina necessita.

També vull donar les gràcies al PSOE de Cocentaina, molt preocupat perquè les primàries del Col·lectiu 03820-Compromís es desenvoluparen correctament. És una preocupació comprensible, atès que d’ací a pocs mesos perdran el govern municipal i haurem de rellevar-los. No patiu, amics i amigues, que el nostre procés ha sigut transparent i democràtic. Esperem notícies de les vostres primàries i estarem encantats d’assessorar-vos perquè les feu tan transparents i obertes a la ciutadania com les nostres.

I ara i ací vull donar les gràcies públicament a Xavier Anduix. En les entrevistes anteriors a l’elecció, vaig explicar clarament que em presentava per formar part de la llista. Per contribuir al canvi; no per encapçalar-lo. Estic acabant els meus estudis i entenc la política com un servei a les persones i no per a servir-se un mateix. La política no és el meu modus vivendi, sinó el meu compromís amb les persones. La generositat, la cooperació i el treball en equip són valors fonamentals. Per això, tan prompte com vaig veure que havia resultat ser el més votat, vaig decidir fer ús del reglament de primàries i demanar al segon més votat, Xavier Anduix, que encapçalara la llista.

Ser l’alcalde de Cocentaina, un poble amb una quantitat immensa d’aturats, de persones necessitades, de famílies amb dependents, no serà cap xollo. Serà dur redreçar un poble que ha perdut quasi tota la indústria, amb un govern que ha deixat morir el centre històric i que no ha sabut desenvolupar un turisme sostenible. Ara, com sempre, ens cal excel·lència i rigor en el discurs i en la faena. Ens cal trellat i experiència. I tots aquests ingredients els té Xavi Anduix. Un magnífic alcalde. No hi ha receptes màgiques, però és impressionant veure la il·lusió de tanta gent que treballa altruistament en aquest projecte. De gent que dedica tantes hores i tants esforços per millorar el nostre poble. Necessitem que cada un de nosaltres faça la seua tasca el millor possible.

Ens mou el convenciment de la necessitat d’una renovació a la nostra vila. Una renovació que ha de permetre fer pinya per bastir un nou somni col·lectiu al mateix instant que creem una realitat coherent i seriosa als ulls de la ciutadania. Des de la participació, el pluralisme, el rigor i l’honestedat volem moure Cocentaina per ser capaços de connectar amb les esperances de totes i tots els que anhelem una Cocentaina capdavantera, creadora d’ocupació, decidida a escriure noves pàgines en el camí cap a un país millor.

Tenim un repte de grans dimensions. I només amb el compromís, l’esforç i l’exercici de la responsabilitat individual podrem assolir el projecte col·lectiu d’una Cocentaina millor, de la Cocentaina que ens estimem. Com canta Lluís Llach, “si estirem tots, ella caurà, i molt de temps no pot durar, segur que tomba i ens podrem alliberar”.

Artículo de Opinión de Manuel Belmonte, miembro del Consell Polític d’EUPV-Alcoi.

D’unes setmanes a aquesta, part dels dirigents del Partit Popular han emprès una endiablada cursa en tots els mitjans per a convèncer-nos que la crisi és història, que estem millor que volem i que si no haguera sigut per ells i la seua magnífica política, hui ens cremaríem tots en l’infern de la misèria més absoluta.

És normal que si prenem com a model a Ana Mato, Gallardón, Castedo, Camps i tants altres, no ens puguem sostraure a la idea que Espanya va bé, però molt requetebé, per a els qui s’han preocupat pel seu futur invertint quantitats enormes de tenacitat, imaginació, esforç i jeta.

A dia d’avui, un de cada quatre xiquets –són dades de Càritas- passa fam o pateix malnutrició; un de cada quatre adults està en l’exclusió definitiva o camina pel feble fil d’aranya que condueix a ella; més de la meitat dels aturats de llarga durada no reben cap tipus d’ajuda per a poder subsistir, mentre es degrada la vida dels qui els ajuden, normalment pensionistes amb escassos ingressos; tres milions d’habitatges nous segueixen tancats, el que no impedeix que banquers, jutges i policies seguisquen desnonant a milers de famílies que per la delictiva política financera de les entitats de crèdit i la crisi-estafa han deixat de pagar lloguer o hipoteca; no hi ha diners per a mantenir oberts els menjadors escolars ni les urgències hospitalàries, però si n’hi ha per rescatar bancs o regalar a l’Església Catòlica quantitats que escapen a l’enteniment de qualsevol persona honrada.

Els pressupostos no contemplen quantitats per a traure de la pobresa extrema als qui viuen en ella, ni per a reeducar als milers i milers de joves que van deixar els estudis abans de l’edat legal per la trucada insistent del ladrillazo, ni per a investigar, ni per als dependents; no obstant açò, sí hi haurà una partida adequada per a mutilar les nostres llibertats mitjançant la Llei Mordassa o la nova contra-reforma del Codi Penal.

Ací només van bé els comptes dels que no paguen a Hisenda, perquè no els dóna la gana o perquè la llei els ho permet; ací només riuen els qui poden col·locar als seus fills en l’empresa familiar o en una privatitzada; ací solament gaudeixen els qui poden obtenir un títol universitari en una universitat Catòlica.

Açò no va bé, açò és un desastre, doncs no es pot qualificar d’una altra manera que una persona vulga treballar i no tinga treball, que una persona vulga viure dignament del seu treball i el sou no li arribe ni per a pagar les despeses corrents elementals. Com ha d’anar bé, quan tots els dies moren persones per no ser tractades amb el medicament que guareix l’hepatitis C, quan les llistes per a operar-se obliguen a la gent a anar a clíniques de pagament on et buiden les butxaques, quan la policia de l’Estat empra la força contra els ciutadans que exigeixen respecte als seus drets com si la vida li anara en açò.

El vertader problema d’Espanya són vostès, els de jo ordene i mane, els de les onze mil verges, els de Santiago y cierra España, els de ande yo caliente y ríase la gente, els de la impunitat, el xanxullo, la prevaricació, el suborn, l’abús i la repressió. Vostès són la prova més irrefutable que l’infern existeix, i està ací.

Artículo de opinión de Rafael Montava Molina, consultor financiero empresarial.

“La soberbia nunca baja de lo que sube, pero siempre cae de donde subió “ QUEVEDO

La banca española ha tenido los pies de barro por la mala praxis en sus actuaciones desde hace mucho tiempo y que ahora van saliendo a flote a pesar del oscurantismo con que son tratados estos y otros temas por todos los organismos públicos responsables, siendo los únicos beneficiados de esta situación los que manejan el capital y los intereses de los mismos.

Están apareciendo a menudo porcentajes generales y particulares de morosidad en la banca española, en el último mes, en el último trimestre etc, el ultimo porcentaje nos indica que la morosidad en la banca española está en el 12,40%, esto es una barbaridad insoportable en sus estados financieros actuales, pero sin embargo no es lo más llamativo, tenemos que constatar además que no es este el porcentaje real de morosidad por la existencia de una morosidad oculta debajo de sus mullidas alfombras sin contabilizar en sus estados financieros.

Hay dos hechos significativos con respecto a la morosidad: el primero que viene bajando paulatinamente en los últimos meses, anteriormente subía, y el segundo hecho es que esta morosidad no es real puesto que a la morosidad oculta deben de sumarse más de seis puntos más si tenemos en cuenta las refinanciaciones encubiertas que la banca practica en su mala praxis operativa y que vamos a explicar, convirtiendo morosos en operaciones “vivas”.

Los peritos que han realizado sendos informes sobre el estado de las cuentas de Bankia en su salida a bolsa y que seguramente constara más de 3.000 millones de euros a todos, indican la forma de operar con los morosos de la matriz de Bankia ( BFA), poniéndose las manos a la cabeza por el conocimiento de esta operativa irregular y yo me pregunto ¿ Nadie conocía esta operativa ¿ ¿ que revisaba la inspección del BdE¿.-La operativa es como sigue y además HA SIDO Y ES PRACTICADA POR TODAS LAS ENTIDADES FINANCIERAS, cuando un crédito entra en mora – quiere decir que acumula tres amortizaciones impagadas de su préstamo (COMO NORMA GENERAL,- HAY OTRAS QUE TAMBIENOBLIGAN A CONTABILIZAR EN MORA), si es de un pequeño importe, es decir de un particular o pyme se contabiliza en mora se provisiona y se actúa contra el titular, las cosas cambian cuando es una gran empresa o un ppto. de importe elevado? qué se hace entonces ¿se refinancia a nuevos plazos con carencia e incluyendo los gastos de esta refinanciación, ello comporta que el préstamo pasa de moroso a activó y además se contabiliza la comisión de apertura en la cuenta de beneficios, todos ganan, imagínense en los tiempos posteriores a la explosión de la burbuja inmobiliaria esta praxis era el pan nuestro de cada día , además las tasaciones no se actualizaban con lo que el valor del inmuebles o de las garantías no eran el valor del mercado, de qué se sorprenden? ¿si esta situación la conocía hasta el cajero de cualquier sucursal no era necesario ser inspector de BdE para conocer la situación y como los datos de sus balances no reflejaban la realidad?, ¿Connivencia o necesidad de tapar la realidad de la situación? ¿quien tenía la responsabilidad más directa era la auditoria de la propia entidad además de la auditora externa del mismo, que está claro que obedece a quien le pagaba, por los fiascos aparecidos con posterioridad?.

Estas cuestiones de morosidad tenían su previsión trimestral y el banco sabia por la situación mensual que pptos. estaban atrasados en su pagos y cuales previsiblemente entrarían en mora cada mes, de ahí que con antelación se repartieran las indicaciones necesarias para renovar aquellos créditos que significaban un aumento del porcentaje que no era aconsejable y además se alejaba de la previsión establecida, así se contabilizaran en mora aquellas operaciones que los beneficios trimestrales de entidad pudiera absorber, esa era la practica habitual y en la actualidad después de pasado el tiempo sigue practicándose en menor medida porque la situación se puede absorber mejor y está en trámite de resolverse, no así las valoraciones actualizadas de sus inmuebles.

Hay otras cuestiones que poco a poco también saldrán a la luz pública, como el aumento del pasivo al formalizar un préstamo a un cliente de la entidad financiera concediéndole más importe del solicitado y destinando la diferencia a una operación de pasivo que era pignorada esta en garantía de la operación.