16 enero, 2015

Artículo de Opinion de Sergi Rodríguez, Coordinador Local de Esquerra Unida

Que els temps que corren no són motiu d’alegria… Val, és cert. Que hi ha motius més que sobrats per estar cabrejats i indignats… Val, correcte. Que s’hauria d’esperar més empenta per part de tots i totes i en especial de la màxima institució local…. Val, seria desitjable. Però que a Alcoi siga la cosa especialment greu, tal i com repeteixen contínuament i fins l’avorriment les “planyideres” de l’oratòria mega-negativista, no és veritat. Ja fa una mica de fàstic tot aquest discurs apocalíptic sobre el futur de la ciutat i de la incapacitat de la seua gent per eixir d’aquesta maleïda crisi/estafa que va i ve de més enllà dels nostres propis límits. Hi haurà alguna cosa bona que ressenyar? Cap la possibilitat de dir quelcom positiu? L’autoflagel·lació és l’esport autòcton local? O és que a falta de capacitat per proposar alternatives constructives, sols queda el plor i la lamentació com a teràpia contra la pròpia frustració?
Tot açò ve a compte del discurs repetitiu que molts -que no tots- dels anomenats líders d’opinió difonen des dels mitjans de comunicació locals. Tots ells molt respectables i als que tinc en molt bona consideració, perquè les seues opinions sempre són d’interès i estan ben adornades de bon ofici. Però últimament tenen un denominador comú: el catastrofisme com a argumentari únic. “No hi ha res a fer, açò anirà encara a pitjor”.
Doncs jo vull pensar que no. Que s’estan obrint possibilitats per millorar les coses si hi participem tots units. L’any 2015 serà un any de canvis. La Generalitat deixarà d’estar segrestada pel PP i s’obriran possibilitats d’inversions públiques a una ciutat que ha estat marginada per la dreta descaradament. A nivell local, la confluència en nous espais participats de molta gent crítica i amb capacitat de generar esperances de canvis reals, va a provocar major empoderament ciutadà que derivarà en un augment en la capacitat d’incidir en les decisions a l’Ajuntament d’una manera més decidida.
No seré jo qui diga que la cosa va de fil de vint, o que tot és de color de rosa. Però no hi pot haver un terme mig? No tenim coses que paga la pena, almenys, veure-les en positiu? De veritat estem pitjor que la resta de poblacions? És que la disminució de població l’hem patida només a Alcoi? Si som seriosos i ens preocupem per mirar la situació d’altres ciutats del País Valencià podem comprovar (dades de l’INE) que la gran majoria han perdut igual o més població que Alcoi. Que mal de tots no pot ser consol de ningú, és clar, però afirmar que a Alcoi és pitjor només té una explicació: una voluntat manifesta d’animar un corrent depressiu per minimitzar qualsevol esforç positivista de futur. Alcoi afortunadament té al seu ADN col·lectiu una capacitat sorprenent de salvar situacions difícils. No es tracta d’amagar l’evidència: estem en un nivell d’atur per damunt de la mitja i els nostres joves marxen fora per manca d’oportunitats en la ciutat, i aquesta és la gran prioritat per capgirar. Estem en un període de la història de la nostra forma de vida -a nivell local i a nivell general- que està transformant-se d’una manera dràstica i accelerada, i cal reinventar-se per retrobar-nos en un model nou de vida i de ciutat que poc tindrà a veure amb la que fins ara hem tingut.
Que cal una major capacitat de lideratge des de l’Ajuntament, no tinc cap dubte. Que cal un major esforç col·lectiu de tots els agents dinàmics de la ciutat per posar en comú tots els objectius en una mateixa direcció, fonamental. Però no estem situats pitjor que abans. Ara comencen a donar-se elements que poden ajudar a dinamitzar la ciutat amb totes les dificultats que encara haurem de superar. Després d’anys de malbaratament de recursos, d’un autoflato insuportable que ens ha fet creure que érem el melic del món, de rendir cegament culte als “hombres que mueven Alcoy”, i d’engolir sense digerir mentides sobre projectes de futur condemnats al fracàs col·lectiu i a l’èxit d’algunes butxaques, s’obri una realitat ben diferent: un govern que fa un esforç titànic per gestionar adequadament els pocs recursos de que disposa, una voluntat social que posa en comú objectius per promocionar la ciutat, i una convicció cada cop més majoritària de que cal passar de l’autocompassió a l’acció personal per participar d’un projecte de ciutat que no ha d’esperar res de ningú sinó de la seua pròpia capacitat col·lectiva per eixir de la crisi sistèmica de l’actual model econòmic neoliberal.
Estimular aquest esperit combatiu sense renunciar a l’imprescindible esperit crític, en comptes de fer de “planyideres” permanents i incansables, seria d’agrair; almenys entre aquells que es consideren persones progressistes.
Com se supera una crisi com la que viu Alcoi? És difícil de respondre. Però segur que plorant, no.