Parlem-ne d’experiència
Article d’opinió de Sergi Silvestre, número 2 de la llista de Compromís per Muro
D’unes setmanes ençà, de nou, el mot “experiència” torna a prendre protagonisme al meu voltant. Alguns et diuen, i respectuosament te’ls escoltes, que un repte i mancança que tenim els joves, és que no tenim experiència. No ens ve de nou. Els joves de la meua generació (any dalt, any baix), duem no pocs anys escoltant aquest missatge.
De fet, farts d’aquest discurs comunicatiu o cansats dels entrebancs que se’ns posa amb aquest pretext, molts joves del meu entorn han hagut de marxar fora, sense que se’ls haja donat la mínima confiança o oportunitat per a demostrar la seua vàlua. Indistintament de l’àmbit i tot obviant la realitat, en molts casos, ja siga per a una cosa o per a altra, sempre se sol recórrer ràpidament a “l’experiència” com el recurs argumentat que permet l’exclusió directa.
Però ja sabem, aquest és el missatge institucional i per tant, cal un acte de fe (com aquells realitzats als segles passats per la Inquisició): és un dogma inqüestionable (o no?). Se’ns diu, per part d’alguns sectors socials (i alhora, polítics), fins i tot integrats per altres joves (cóm? Sí, així és. No sols parlem de gent gran. I, on posem la fita entre els joves i els “majors”? en quina edat? Ah, no! que parlem d’altres coses. No estaran confonent-nos, moltes vegades a propòsit, tot mesclant conceptes? perquè…
Pot haver-hi joves, experts, responsables i adults? Creiem que sí. Com també, no tan joves o gent gran, inexperts, irresponsables i amb qüestionable sentit de l’adultesa), que si no tenim experiència en açò o en allò (a cas ens donen l’opció a tenir-ne algun dia?, d’experiència dic i ens referim a l’àmbit que ens referim).
Un mateix, després de totes aquestes preguntes, es planteja el necessari exercici d’anàlisi i reflexió crítica, i davant el total desacord amb aquest prejudici carregat d’hipocresia, assumeix més si cap el seu compromís i responsabilitat amb la societat fruit de l’obligació moral que l’empeny a implicar-se i despullar-se (literàriament i metafòrica, a la forma que expressava poèticament l’Ovidi).
Perquè… què entenem per “experiència”? què entenem per joventut? Són incompatibles? Sols el jove és inexpert? o ans al contrari també s’hi pot donar? Si ens adonem, cal ser crítics i moltes són les variables que cal tenir en compte, i aquells que empren taxativament l’argument de “l’experiència” com a exclusió directa tan sols busquen la justificació fal•laç per presentar-se ells mateixos com a garants d’una “experiència” que pot ser ni ells mateixos tinguen, ja siguen joves, no tan joves, grans o ancians.
Perquè si ens fixem en allò que diu el diccionari, l’experiència ve definida com la “pràctica, participació en una cosa, que permet adquirir-ne la coneixença”. Aleshores, jutgen vostès mateix, què problema i connotació negativa hi ha en no tenir experiència en alguna cosa? Ja se n’adquirirà. I què relació té la joventut en la “no experiència”? Cap ninguna, i més en la societat actual.
El fet de formar part d’un equip jove i renovat, amb il•lusió i ganes de treballar, amplament format i amb el repte de continuar un projecte de poble viu, integrador i sostenible (tot millorant-lo amb la frescor de noves idees i opinions, i com no, amb la visió d’un futur més digne i millor que aquell al què dia rere dia els darrers governs estatals i autonòmics s’han entestat en dur-nos; més si cap, amb l’atac a l’Educació, la Sanitat, els Serveis Socials i finalment, amb la nova llei de reforma de l’administració local, entre d’altres tantes), no implica que siguem inexperts en tot.
Ans al contrari, tenim moltes coses a aportar per enriquir un projecte en el què creiem, des de l’experiència individual i vital de cadascú, ja siga en l’àmbit acadèmic, professional o de l’associacionisme, per posar algun exemple. I per a aquells que es preocupen per l’experiència en la gestió, què aquesta no s’adquireix?
I a més, comptem amb el consell, assessorament i total recolzament, en cas d’èsser necessari, d’un ample equip què ha sabut realitzar una encomiable tasca de bon fer en la gestió local del nostre poble, amb ètica i sentit comú, tot treballant en equip i comptant amb la professionalitat dels tècnics municipals de l’Ajuntament, no ens oblidem.
Als fets podem remetre’ns. Un equip de persones que no abandona, sinó que passa a formar part de l’ampla nòmina dels ciutadans i ciutadanes compromeses i que continua formant part del col•lectiu local. Un equip que, tot fent ús de la seua total coherència i convicció en que l’exercici de la política activa és cosa de tots, lluny d’aferrar-se a la cadira, deixa pas a nova saba amb energia i nous reptes. Un equip que comparteix amb el nou, el sentit més digne i ple del mot política com a eina per a atendre i donar solució a les necessitats i problemes del dia a dia de la gent, com a eina “per servir a la societat” i “NO per a servir-se de la societat”.
Deia el conegut assagista anglès George Orwell, que “en temps d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari”. Revolucionari o no, com canta l’Andreu Valor “una revolta interna m’empeny a dir les coses importants i lluitar-hi” per aconseguir un futur i una societat millor i més justa per aquells que m’envolten, tot continuant aportant el meu desinteressat gra de sorra (com he fet sempre, però ara des d’un altre espai polític. Pensem que tots, pel fet de viure en societat, som animals polítics).
Sentit comú i crític, honestedat, honradesa, naturalitat, respecte i bon fer com a valors principals de la societat i que des de ja han de ser els motors principals dels nostres pobles i ciutats, tot basant-se en allò que deia José Mujica “Educació, Educació i Educació”. Educació en tots els sentits, entesa com a ciment del civisme, de la participació ciutadana, de la convivència o de l’atenció, ús i gestió dels serveis públics i per a les persones. L’experiència, a l’igual que la voluntat i les decisions està a les nostres mans.
Diguem prou a la mentida, a les corrupteles polítiques, a la demagògia, a la hipocresia i l’egoisme. Ja està bé de desconnexió valenciana. Estic convençut que la força de la il•lusió amb les coses ben fetes, amb una política digna i de qualitat centrada amb les persones i les seues necessitats des de l’òptica pública, i sempre amb una gestió responsable, ens dona suficients motius per creure i fer front al desànim creat pels populars venedors de fum i instigadors de la mentida i les bombolles immobiliàries, plenes de demagògia, corrupteles i interessos. Evitem que el futur esdevinga en “un país extraño” (em remet a l’historiador Josep Fontana).
Més que mai, i en un moment històric com el què vivim, les paraules del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, propicien a la reflexió: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. (No és açò plena democràcia?).
En definitiva, i com encertadament resumeix el periodista i sociòleg Toni Mollà “en una època sense certeses (Bauman), més plena de riscos (Beck) i complexa i canviant (Luhman) que mai”, la meua reflexió és: ens és cap inconvenient als “joves” ser “inexperts” en algo, si aquest és el cas? Ben bé, en el nostre temps, implicar-se i tenir principis és necessari. I un, allò que fa a l’opinar, com afirmava Joan Fuster, “és ensenyar el cul”. Jutgen vostès.
