Parlem-ne d’experiència

Article d’opinió de Sergi Silvestre, número 2 de la llista de Compromís per Muro

D’unes setmanes ençà, de nou, el mot “experiència” torna a prendre protagonisme al meu voltant. Alguns et diuen, i respectuosament te’ls escoltes, que un repte i mancança que tenim els joves, és que no tenim experiència. No ens ve de nou. Els joves de la meua generació (any dalt, any baix), duem no pocs anys escoltant aquest missatge.

De fet, farts d’aquest discurs comunicatiu o cansats dels entrebancs que se’ns posa amb aquest pretext, molts joves del meu entorn han hagut de marxar fora, sense que se’ls haja donat la mínima confiança o oportunitat per a demostrar la seua vàlua. Indistintament de l’àmbit i tot obviant la realitat, en molts casos, ja siga per a una cosa o per a altra, sempre se sol recórrer ràpidament a “l’experiència” com el recurs argumentat que permet l’exclusió directa.

Però ja sabem, aquest és el missatge institucional i per tant, cal un acte de fe (com aquells realitzats als segles passats per la Inquisició): és un dogma inqüestionable (o no?). Se’ns diu, per part d’alguns sectors socials (i alhora, polítics), fins i tot integrats per altres joves (cóm? Sí, així és. No sols parlem de gent gran. I, on posem la fita entre els joves i els “majors”? en quina edat? Ah, no! que parlem d’altres coses. No estaran confonent-nos, moltes vegades a propòsit, tot mesclant conceptes? perquè…

Pot haver-hi joves, experts, responsables i adults? Creiem que sí. Com també, no tan joves o gent gran, inexperts, irresponsables i amb qüestionable sentit de l’adultesa), que si no tenim experiència en açò o en allò (a cas ens donen l’opció a tenir-ne algun dia?, d’experiència dic i ens referim a l’àmbit que ens referim).

Un mateix, després de totes aquestes preguntes, es planteja el necessari exercici d’anàlisi i reflexió crítica, i davant el total desacord amb aquest prejudici carregat d’hipocresia, assumeix més si cap el seu compromís i responsabilitat amb la societat fruit de l’obligació moral que l’empeny a implicar-se i despullar-se (literàriament i metafòrica, a la forma que expressava poèticament l’Ovidi).

Perquè… què entenem per “experiència”? què entenem per joventut? Són incompatibles? Sols el jove és inexpert? o ans al contrari també s’hi pot donar? Si ens adonem, cal ser crítics i moltes són les variables que cal tenir en compte, i aquells que empren taxativament l’argument de “l’experiència” com a exclusió directa tan sols busquen la justificació fal•laç per presentar-se ells mateixos com a garants d’una “experiència” que pot ser ni ells mateixos tinguen, ja siguen joves, no tan joves, grans o ancians.

Perquè si ens fixem en allò que diu el diccionari, l’experiència ve definida com la “pràctica, participació en una cosa, que permet adquirir-ne la coneixença”. Aleshores, jutgen vostès mateix, què problema i connotació negativa hi ha en no tenir experiència en alguna cosa? Ja se n’adquirirà. I què relació té la joventut en la “no experiència”? Cap ninguna, i més en la societat actual.

El fet de formar part d’un equip jove i renovat, amb il•lusió i ganes de treballar, amplament format i amb el repte de continuar un projecte de poble viu, integrador i sostenible (tot millorant-lo amb la frescor de noves idees i opinions, i com no, amb la visió d’un futur més digne i millor que aquell al què dia rere dia els darrers governs estatals i autonòmics s’han entestat en dur-nos; més si cap, amb l’atac a l’Educació, la Sanitat, els Serveis Socials i finalment, amb la nova llei de reforma de l’administració local, entre d’altres tantes), no implica que siguem inexperts en tot.

Ans al contrari, tenim moltes coses a aportar per enriquir un projecte en el què creiem, des de l’experiència individual i vital de cadascú, ja siga en l’àmbit acadèmic, professional o de l’associacionisme, per posar algun exemple. I per a aquells que es preocupen per l’experiència en la gestió, què aquesta no s’adquireix?

I a més, comptem amb el consell, assessorament i total recolzament, en cas d’èsser necessari, d’un ample equip què ha sabut realitzar una encomiable tasca de bon fer en la gestió local del nostre poble, amb ètica i sentit comú, tot treballant en equip i comptant amb la professionalitat dels tècnics municipals de l’Ajuntament, no ens oblidem.

Als fets podem remetre’ns. Un equip de persones que no abandona, sinó que passa a formar part de l’ampla nòmina dels ciutadans i ciutadanes compromeses i que continua formant part del col•lectiu local. Un equip que, tot fent ús de la seua total coherència i convicció en que l’exercici de la política activa és cosa de tots, lluny d’aferrar-se a la cadira, deixa pas a nova saba amb energia i nous reptes. Un equip que comparteix amb el nou, el sentit més digne i ple del mot política com a eina per a atendre i donar solució a les necessitats i problemes del dia a dia de la gent, com a eina “per servir a la societat” i “NO per a servir-se de la societat”.

Deia el conegut assagista anglès George Orwell, que “en temps d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari”. Revolucionari o no, com canta l’Andreu Valor “una revolta interna m’empeny a dir les coses importants i lluitar-hi” per aconseguir un futur i una societat millor i més justa per aquells que m’envolten, tot continuant aportant el meu desinteressat gra de sorra (com he fet sempre, però ara des d’un altre espai polític. Pensem que tots, pel fet de viure en societat, som animals polítics).

Sentit comú i crític, honestedat, honradesa, naturalitat, respecte i bon fer com a valors principals de la societat i que des de ja han de ser els motors principals dels nostres pobles i ciutats, tot basant-se en allò que deia José Mujica “Educació, Educació i Educació”. Educació en tots els sentits, entesa com a ciment del civisme, de la participació ciutadana, de la convivència o de l’atenció, ús i gestió dels serveis públics i per a les persones. L’experiència, a l’igual que la voluntat i les decisions està a les nostres mans.

Diguem prou a la mentida, a les corrupteles polítiques, a la demagògia, a la hipocresia i l’egoisme. Ja està bé de desconnexió valenciana. Estic convençut que la força de la il•lusió amb les coses ben fetes, amb una política digna i de qualitat centrada amb les persones i les seues necessitats des de l’òptica pública, i sempre amb una gestió responsable, ens dona suficients motius per creure i fer front al desànim creat pels populars venedors de fum i instigadors de la mentida i les bombolles immobiliàries, plenes de demagògia, corrupteles i interessos. Evitem que el futur esdevinga en “un país extraño” (em remet a l’historiador Josep Fontana).

Més que mai, i en un moment històric com el què vivim, les paraules del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, propicien a la reflexió: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. (No és açò plena democràcia?).

En definitiva, i com encertadament resumeix el periodista i sociòleg Toni Mollà “en una època sense certeses (Bauman), més plena de riscos (Beck) i complexa i canviant (Luhman) que mai”, la meua reflexió és: ens és cap inconvenient als “joves” ser “inexperts” en algo, si aquest és el cas? Ben bé, en el nostre temps, implicar-se i tenir principis és necessari. I un, allò que fa a l’opinar, com afirmava Joan Fuster, “és ensenyar el cul”. Jutgen vostès.

La verdad de Guanyem Cocentaina (Parte I)

Artículo de opinión del contestano Aarón Albors, Licenciado en Derecho

“Los trapos sucios se lavan en casa”, este es un dicho que se repite mucho dentro de los partidos políticos. La pregunta para mí es: ¿Qué hacemos cuando el montón de trapos sucios es más grande que la casa? ¿Se puede seguir ocultando?

En el caso de Guanyem Cocentaina, en mi opinión, no se podía seguir ocultando, el estado de cosas era insostenible. Por eso en el comunicado de prensa titulado “EU ofega a Guanyem Cocentaina” los independientes hicimos pública nuestra renuncia a seguir perteneciendo a una formación que había perdido por completo su espíritu inicial. También quisimos en ese comunicado no entrar en detalles, por cortesía, pero sí manifestar que nuestra dimisión estaba motivada.

Mi perplejidad ha venido cuando el mismo grupo de personas que había acabado con la pluralidad en Guanyem nos acusa a los independientes de haber sido deshonestos y no haber intentado de forma interna resolver los problemas.

No me queda más remedio que exclamar ¿cómo que no lo intentamos? Claro que intentamos resolver los problemas, además tengo los documentos que justifican mis palabras, pues el día 18 de febrero de este año comuniqué a todos los miembros de la coalición, por escrito, mi malestar por las actuaciones de algunos miembros de Esquerra Unida y mi renuncia a seguir como portavoz de Guanyem.

Mi dimisión como portavoz se produjo cuando se hizo evidente, el 16 de febrero, que la vieja guardia de EU no quería como figura visible a nadie que no fuese íntimo de su formación, pues sólo se explica de esta forma que presentasen una propuesta de destitución en contra mía en base a motivos falsos. Y digo motivos falsos porque tuvieron la poca inteligencia de acusarme de hechos que habían quedado registrados, tanto en actas como en e-mails.

Las críticas que se realizaron a mi labor como portavoz se basan en afirmar, de forma categórica, que había actuado de forma egoísta al enviar un artículo a la revista El Comtat, sin haber consultado a la Asamblea, cuando demostré que consulté por e-mail si les parecía correcto el artículo. Consulta que se hizo por e-mail, exactamente igual que el resto de comunicados realizados por Guanyem Cocentaina; y lo más curioso es que esta crítica haya procedido de personas de EU, en los duros términos en que las hicieron, cuando ellos mismos contestaron a mi e-mail aprobando el artículo.

Al probar que sí tuvieron conocimiento del texto completo de ese artículo, alegaron que “no era un artículo para el Comtat”, que no lo habrían aprobado de saber que estaba dirigido a ese medio de comunicación. Nuevamente probé documentalmente que informé de que el artículo era para la revista el Comtat.

Por supuesto, nunca hubo ninguna disculpa a pesar de haberme realizado acusaciones falsas y haber exigido mi cese.

Esquerra Unida buscaba colocar a un portavoz de los suyos, algo que consiguieron después de mi dimisión, al nombrar como portavoz a quien ya llevaba casi dos décadas en el Ayuntamiento, todo un acto de coherencia de una coalición que se decía “nueva y plural, que apuesta por el cambio”.

También es cierto que no es de extrañar esta maniobra por el control de la portavocía, pues el 15 de enero fue la asamblea ciudadana quien me propuso a mí como portavoz, había asistido a todas las reuniones, era joven y estaba ilusionado con el proyecto. Fue entonces cuando un miembro de EU propuso como candidato a un compañero suyo de partido que no estaba tan siquiera presente en la reunión. Además ese otro portavoz comunicó que trabajaba, y que le sería muy difícil atender al teléfono. Es decir, aparte mía se nombró como portavoz a una persona, que si bien es cierto que en lo personal es muy agradable, objetivamente carecía de tiempo, motivo por el que nunca pudo atender a los medios de comunicación y acudió ocasionalmente a alguna reunión. ¿Cómo se puede explicar esto si no es por el afán de EU por tener su portavoz “de confianza”?

Y estos no han sido los únicos hechos. ¿Quién o quiénes han sido los deshonestos entonces?

Torna a somriure, Cocentaina

Article d’opinió de Xavi Anduix i Jordi Pla, candidats del Col·lectiu 03820-Compromís a l’alcaldia de Cocentaina.

“Quatre anys més perduts per a Cocentaina?” –ens preguntava un bon home del poble. “Enguany em jubile” –ens deia– “però hauré de mantindre els meus fills i els meus néts amb la pensió, perquè no hi ha faena. Haurem d’anar a Càritas”. Sempre havia votat el PSOE i ha decidit deixar de fer-ho. “L’Ajuntament no està només per a organitzar varietés o repartir alpiste. Vos votaré a vosatros” –ens va confessar– “no perquè sigau més guapos, sinó perquè sou faeners i treballeu pel futur del poble”. La gota que ha omplit el got ha sigut el pacte del PSOE amb el PP per als pressupostos. “Este PSOE no és el que era. S’ha acabat. Hem de començar una cosa nova”.

Assumim l’encàrrec amb responsabilitat i il·lusió. Cocentaina tanca un cicle de 36 anys de governs del PSOE. S’han fet algunes coses molt bé, altres regular i moltes altres malament, sobretot en els últims temps. Oportunitats desaprofitades, centenars de milers d’euros gastats sense criteri i perduts per falta de rigor. Patim una administració burocràtica de l’herència que van deixar altres líders més preparats. Un govern sense projecte, amb aires tan aristocràtics que, quan li passem les nostres propostes, ens diuen que són “la carta als reis”. Es pensen de veritat que són els reis, o els comtes de Cocentaina, que el poble els pertany. Confonen partit, Ajuntament i poble. Per això reenvien els missatges del partit des del compte de Twitter de l’Ajuntament, fan pancartes i cartells de precampanya electoral amb el pressupost de la Regidoria d’Obres. “Entre tots fem el poble gran” –posen.

Nosaltres no volem només fer el poble “gran”, sinó sobretot pròsper i just, amb futur. I això no s’aconsegueix perdent població ni incrementant la desocupació. Hem de reactivar l’economia i generar il·lusió, més enllà de l’alpiste i les varietés. Ara i ací, el Col·lectiu 03820-Comproma resta estan despareguts en comn combat.lectiu-Comproml’Ajuntament, aixís, amb tota la gent que ens ajuda cada dia, som els únics que presentem una alternativa sòlida de govern. La resta estan desapareguts en combat, no fan ni oposició. Així que, si voleu tornar a somriure amb aquest nou impuls per a Cocentaina, vos convidem a l’acte públic “la Cocentaina que farem” el proper 10 d’abril, a les 19.30, al Centre Social Real Blanc, amb la la presència de l’incombustible Joan Baldoví, diputat al Congrés. Vos esperem! Torna a somriure!

Uns pensaments per a Georgina Blanes Nadal

Article d’opinió de José Cantó, professor de la Universitat de València

Malauradament hi ha vegades en la vida en què no se n’adonem del privilegi que tenim de poder conéixer, conviure i aprendre de persones fantàstiques, fins què ja no són entre nosaltres. Aquest és el cas de Georgina Blanes Nadal.

Molts la coneixeran com a professora de l’EPSA, com a investigadora preocupada de la història educativa d’Alcoi, com la primera dona en fer-se càrrec del Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València, com a impulsora de la Universitat Sénior, com a membre de l’Arxiconfraria… jo vaig tenir la sort de conéixer-la en totes aquestes facetes però, a més, vaig tenir la fortuna de tenir-la com a companya.

Qualsevol que haja tractat amb Georgina, segur que coincidirà amb mi en què una de les millors expressions que pot definir el seu particular tarannà és que sempre anava com un coet. Moltes vegades havies d’aturar-te (i aturar-la si era possible) per arribar a assimilar les moltes coses que t’havia dit. Amb una memòria de persones i fets increïble sen se importar els anys passats. Una doctora enginyera que ens ensenyava cada dia, com fer docència en física per a enginyers.

Altra característica de Georgina era la seua accessibilitat i espontaneïtat. Anar amb ella pel Campus era carta segura d’arribar tard anares on anares. Es parava amb tots, coneixia a tots, parlava amb tots. Crec que el Campus era una extensió de sa casa i prova d’això és que no era estrany trobar-se amb la seua filla al despatx fent els deures quan era estudiant de Secundària. Eixe mateix despatx que en moltes ocasions es convertia un degoteig de persones que la buscaven per a parlar amb ella i on el seu telèfon, que tantes vegades deixava oblidat a la seua taula, havíem de suportar amb estoïcisme i paciència tots els qui compartíem corredor (sobretot Miguel Ángel), la peculiar musiqueta que tenia incorporada… perquè sonava i sonava sen se parar.

Ens ha deixat Georgina, encara que més bé, no se n’ha anat sinó que tinc la sensació que ens l’han furtada, com eixa hora que hem perdut amb el canvi a l’horari estiuenc. El colp ha estat dur i a la ment de les persones que hem gaudit temps i espai amb ella, de segur, ens han arribat al nostre cervell milers de moments compartits. Tant se val si són importants o banals, de segur que tots els guardem ara a la nostra memòria com un tresor.

Però, per a ser-los sincers tinc la impressió que Georgina, com a bona alcoiana que és, forma ja part dels genis que ha donat aquesta ciutat que no se’n van sinó que estan fent vacances. I ho ha fet com era ella. No en silenci sinó amb soroll. Prova d’això, és que li vam donar el últim adéu envoltada dels tambors i trompetes de la processó del Diumenge de Rams. Com a creient ha encertat el dia de l’acomiadament: una entrada triomfal. Que vagen preparant-se!

De totes les coses que li dec a Georgina, com a persona i com a docent, vull destacar-ne una: l’haver-me convençut per incorporar-me allà l’any 2008 a la Universitat Sénior, allí he pogut a arribar a tocar de veritat allò que vol dir ser Mestre (amb majúscula). Per últim, voldria enviar-li el mateix missatge que em va dir ella, juntament amb la resta de companys i companyes del Departament de Física Aplicada de l’EPSA quan, com solc dic jo, vaig haver de pedrer la “P” pel camí de la vida: Des de Física amb amor!

Bones vacances Geor!

Jo votaré la llista “Clar que PODEM equip d’Antonio Montiel”

Artículo de Opinión de Alfredo Albero, Secretario General de Podem Alcoi

A primers de febrer, quan en PODEM/PODEMOS estàvem fent eleccions a òrgans interns de direcció política autonòmica, vaig publicar un petit article d’opinió en el qual exposava les raons per les quals entenia que, la llista que em semblava més adequada era la llista “Clar que PODEM”.

Ho deia perquè PODEM es un partit amb sols un any d’existència. Aquest període tan curt de practica política, dificulta el coneixement personal dels homes i dones de les distintes candidatures. Coneixement personal que deu ser un dels criteris principals a l’hora de fer una elecció adequada.

En aquell moment jo vaig dir que, el fet de que la llista “Clar que PODEM” fora avalada per l’equip promotor del partit, el qual havia sigut capaç de conduir-lo a les cotes més altes d’intenció de vot, em semblava condició vàlida per a inclinar-me per aquesta llista.

La practica em va donar la raó. “Clar que PODEM” va resultar la llista guanyadora. Antonio Montiel va ser elegit Secretari General i el seu equip es va convertir en el Consell Ciutadà Autonòmic.

El 20 de Març, s’inicia el període de campanya electoral d’eleccions primaries per a elaborar les llistes amb les quals, PODEM/PODEMOS es presentarà a les Eleccions Autonòmiques, amb llistes pròpies.

De nou, Antonio Montiel, encapçala una llista “Clar que Podem”. En aquesta ocasió, també es presenta com a cap de llista. Amb ell es presenta un equip d’homes i dones que l’acompanyaran en la llavor de transformar la realitat social i política valenciana.

A mesura que el temps passa, Antonio Montiel va revelant-se com un home cada vegada més conegut i profundament coneixedor de la realitat social i política valenciana. També la resta de components del seu equip.

A més, també en aquesta ocasió, la llista “Clar que PODEM equip d’Antonio Montiel” te l’aval del grup promotor de PODEMOS:

Pablo Iglesias, Iñigo Errejon, Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Luis Alegre, entre altres, …. L’aval d’aquest extraordinari col·lectiu intel·lectual es, també en aquesta ocasió, un factor que ajuda poderosament per fer una bona elecció.

En el nostre partit, com en tots, existeixen diverses sensibilitats. En el nostre partit hi ha milers d’homes i dones il·lusionats per aportar el seu treball personal al esforç comú per tal de afavorir un autèntic canvi de progrés social i polític. Tots estem legitimats per defendre les singularitats del nostre ideari personal. No obstant, personalment crec que aquest moment es el de la unitat, es el d’anar tots plegats al voltant de la sensibilitat que, amb una majoria innegable, va ser votada a la Assemblea Ciutadana Estatal.

Temps hi haurà de promoure els debats interns que, seguint els procediments que, a tal efecte, ens hem donat a nosaltres mateixos, facen possible que tothom puga defendre els seus punts de vista sobre qualsevol tema polític u organitzatiu.

Per aquestes raons, des del major respecte a totes les demés llistes, de entre totes les opcions que es presenten a aquestes primaries jo votaré la llista “Clar que PODEM equip d’Antonio Montiel”.

El Casal Jove, otro espacio bajo el control político

Artículo de opinión de David Sabido, candidato a la alcaldía de Alcoy por Unión, Progreso y Democracia

Han pasado tres años y medio hasta que el gobierno municipal bipartito, ha decidido hacer algo por los jóvenes inaugurando el Casal Jove, curiosamente meses antes de las elecciones.

Es oportuno mirar un poco hacia atrás y recordar qué decían desde el PSOE durante la campaña electoral de 2011, en referencia a los jóvenes de nuestra ciudad. El hoy alcalde Antonio Francés defendía sin dejar lugar a dudas, la importancia del Consejo de la Juventud de Alcoy y el papel relevante que debía tener entre los colectivos juveniles de nuestra ciudad.

Pero no ha hecho más que echar a rodar el Casal de la Juventud, y ya hemos podido observar como el gobierno bipartito de PSOE y EU no han contado lo más mínimo con los colectivos juveniles de la ciudad, para poner en marcha el Casal de la Juventud. El Casal de la Juventud, ha nacido de espaldas a los jóvenes y bajo la gestión política de la concejalía de juventud. Los jóvenes no tienen ni voz ni voto a la hora de gestionar este espacio que debería ser de los jóvenes alcoyanos y no de los partidos políticos de turno.

Desde UPyD siempre nos hemos manifestado, y lo seguiremos haciendo, a favor de que los jóvenes alcoyanos, sean quienes a través de sus distintas entidades desarrollen las diversas actividades juveniles.

El gobierno municipal ha desperdiciado una oportunidad única, para dotar de protagonismo a la juventud alcoyana, poniéndola a cargo del casal de la juventud, a través de las distintas entidades de la ciudad.

El gobierno municipal, ha adoptado de nuevo una actitud paternalista con respecto a los jóvenes alcoyanos y se ha arrogado la máxima responsabilidad del Casal Jove. Un Casal que debería ser algo más que un local donde matar el tiempo jugando a la videoconsola o al futbolín. Nuestra ciudad, tiene ya entidades que ofrecen ese tipo de ocio a los jóvenes. Lo que necesita Alcoy, es un Casal de la Juventud dinamizado por los jóvenes, convirtiendo el Casal en un espacio donde compartir inquietudes y reflexiones, donde poder crear políticas de juventud desde la base entre todas las entidades juveniles que existen.

Los jóvenes necesitaban espacios pensados para ellos y el Casal de la juventud es una gran solución a esta necesidad. No obstante, el Casal debe ser algo más que un simple espacio recreativo. Debe ser el lugar donde se diseñen las actividades juveniles, donde se propongan iniciativas políticas en el ámbito de la juventud. Donde en definitiva, los jóvenes puedan organizar sus actividades sin injerencias políticas o partidistas.

En esta ciudad, estamos acostumbrados a que se utilice todo de forma partidista, el Casal de la Juventud, es un elemento más que no ha podido escapar al control político.

Gobernar a la griega

Artículo de opinión de José Sempere, secretario de comercio, turismo y emprendimiento del PP de Alcoy.

Ante el cambio elegido democráticamente en el vecino país de Grecia, amparado en falsas promesas de cambio por coaliciones de izquierda, se producen unas similitudes con las actuales formaciones a nivel estatal, y local, que se creen en posesión del “santo grial” de la política.

Asistimos a las mismas descabelladas promesas, a la par de una lucha de facciones de izquierda por controlar una a la otra, que se ha demostrado que no llevan a ningún sitio más que al fracaso.

Este mismo panorama se traslada a nuestro consistorio, inmerso en un total desgobierno, que está sometido a unas luchas entre PSOE e Izquierda Unida que nos abocan al desastre más estrepitoso.

No podemos soportar más las trabas a nuestros empresarios, la suciedad en nuestras calles, el descenso en el número de habitantes de Alcoy, además de un largo etcétera de despropósitos a los cuales no se les pone solución.

Ante la cercanía de las elecciones municipales, tenemos una administración local que se vanagloria del rebaje de un bordillo como gran logro de tres años de legislatura. Me parece un acto vergonzoso teniendo en cuenta la gravedad de los problemas anteriormente citados, y ante los cuales no se está haciendo nada, más bien lo contrario, se están anteponiendo todo tipo de trabas legales para su ralentización.

Esto es la izquierda, y la que está surgiendo es peor, una larga lista de proyectos inacabados, que finaliza con otra larga lista de excusas, y a consecuencia de ello nos encontramos con una ciudad estancada y en claro retroceso.

Desde el Partido Popular de Alcoy, queremos dejar claro que nuestro compromiso es para y por Alcoy, y que tenemos muy claras las medidas a tomar para reducir estos problemas sin buscar excusas, prometiendo actuaciones reales, y devolviendo a Alcoy el dinamismo que necesita.

Solo existe una manera de gobernar y es la del trabajo diario, desde el primer día que la población te entrega el mandato de hacerlo. No a dos meses de las elecciones para intentar tapar una legislatura perdida y que ha sumido a Alcoy en barrena.

Tenemos que escoger un consistorio capaz de solucionar los problemas de Alcoy y no una jaula de grillos de coaliciones de izquierda, que nos quieren gobernar a la griega, para luego buscar el perdón de sus votantes con excusas, sin tener en cuenta el daño cometido.

Estem a favor d’Alcoinnova i plantegem un lloc alternatiu

Artículo de Opinión de Antonio Francés, alcalde de Alcoy

Al plenari que vam celebrar de forma extraordinària el passat dilluns vam aprovar plantejar un nou recurs contenciós administratiu contra la resolució de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient per la qual s’aprova definitivament l’Actuació Territorial Estratègica (ATE) Alcoinnova, el motiu d’aquest recurs, en contra del que volen fer alguns, no és que estem en contra del projecte de l’empresa alcoiana La Española, ni som contraris al progrés d’Alcoi, al contrari, nosaltres pensem en el futur de la nostra ciutat.

La nostra intenció és poder ser partícips del que és fa a Alcoi, i els informes tècnics, tant d’urbanisme, com d’arquitectura són contraris a la ubicació del projecte Alcoinnova a la zona de La Canal pel risc mediambiental que suposa. Els informes els vam enviar a la Generalitat, que va respondre totes les al·legacions, excepte les que vam plantejar des del Govern Municipal, on incloíem aquests informes contraris.

Durant el període que duem gestionant Alcoi, per a nosaltres l’opinió dels tècnics de l’Ajuntament sempre ha estat la prioritària, un exemple el tenim a La Rosaleda, doncs a Alcoinnova pensem el mateix, volem que el nostre Ajuntament tinga el poder de decisió del que es fa als seu municipi. EL PP des de Valencia no pot imposar a tots els alcoians i alcoianes una decisió com esta sense ni tan sols escoltar-nos, i decidir ells quins riscos i quins no podem assumir a Alcoi.

Quan vam anar a la Generalitat vam descobrir el darrer informe de la Confederació Hidrogràfica del Xuquer que adverteix del risc de contaminació de l’Aqüífer del Molinar si La Española es traslladara a La Canal.

Una prova més de que no estem en contra del projecte és que plantegem alternatives, la més idònia és la de Pagos, tal i com reafirmen els tècnics, evita qualsevol risc mediambiental per al futur d’Alcoi, a més el terrenys són més barats, allí disposem de 274.000 metres quadrats de sòl per a realitzar el parc tecnològic, al costat de l’autovia.

Decàleg per una economia social: des de l’economia voraç a una economia social

Articulo de Opinión de Verònica Gisbert, candidata a cabeza de lista de Guanyem Alcoi.

Fa segles que l’economia oficial va deixar de ser una eina als serveis de la societat, per a convertir-se en d’acumulació de la riquesa per uns pocs. Les conseqüències d’aquest tipus d’economia les vivim als nostres cossos diariament. Aquestes mesures seran portades per a la seva anàlisi, debat i posterior votació a les Jornades Municipalistes de Guanyem Alcoi.

Fer públics tots els serveis municipals, com ara la neteja, jardineria, obres, etc.

Lluitar decididament contra el frau en aquells impostos de titularitat municipal.

Garantir unes contractacions públiques en condicions d’igualtat i mèrit, però fent prevaldre valors com ara la sostenibilitat, el treball de qualitat, etc.

Promoure una alimentació i economia sostenibles a partir de circuits curts de distribució impulsats per l’Ajuntament, tant en el comerç com en l’hostaleria.

Política racional d’industrialització, en coordinació amb altres pobles, valoritzant el sector, però posant per damunt de tot la sostenibilitat.

Impulsar el treball cooperatiu en àrees o activitats que puguen ser d’alt valor afegit per tal de crear un terciari avançat que puga servir a la indústria i el conjunt de l’activitat.

Creació de marca de ciutat lligada a clústers ja consolidats i que poden ser factors atractors de més activitat.

Foment de la col·laboració en el petit comerç per a fer una oferta global tipus centre comercial obert, com s’ha fet en altre ciutats amb èxit.

Programes d’incentivació del treball cooperatiu dins de l’Ajuntament per a desenvolupar una institució més eficaç.

Reducció d’impostos municipals per a les empreses que faciliten de manera efectiva la conciliació laboral.

La Generalitat, l’Ajuntament i La Española

Article d’opinió de Francesc X. Blay, regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi.

Primer capítol. La declaració d’ATE. Des del principi de la declaració del projecte Alcoinnova com a Actuació Territorial Estratègica (ATE), l’Ajuntament d’Alcoi ha estat un convidat de pedra. Les seues opinions no serveixen de res, malgrat que la Constitució espanyola consagra el principi d’autonomia municipal. En la primera fase d’audiència no ha tingut a penes en compte cap dels informes emesos pels seus tècnics. La Generalitat ha volgut substituir el municipi, que és l’únic responsable del planejament urbanístic. Senzillament intolerable.

Segon capítol. La Resolució. El 7 de juliol de 2014 la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient aprova el projecte, però no es publica la Resolució fins al 27 de gener de 2015. Més de sis mesos després! La conclusió és que s’ha fet una manipulació política –electoral– del tema molt descarada. Malgrat el temps transcorregut, la Resolució es fa pública amb alguns errors (que ja vam advertir en la Comissió Informativa prèvia).

Un. No solament no tracta de desactivar les reivindicacions alcoianes sobre l’autonomia municipal (convertint-lo, per exemple, en peça important), sinó que reforça el seu menyspreu a l’Ajuntament en no dignar-se a respondre les al·legacions confeccionades pel seus tècnics. Les al·legacions municipals, com d’altres, discutien la ubicació, no el projecte. En conclusió, per fer “tacticisme” polític, miop i de cantonada, la Conselleria ha perdut una oportunitat d’or de fer les coses un poc millor.

Un altre error. La Resolució de la Conselleria conté en les normes urbanístiques annexes (les que ordenaran el projecte en darrer terme), algunes mancances i contradiccions que desautoritzen el rigor i la serietat del document aprovatori. En direm tres solament (totes són reparables, però hi són). 1) En uns llocs parla d’una única unitat d’execució per a les tasques d’urbanització, i en d’altres com si n’hi haguera diverses. 2) Pel que fa als usos permesos i prohibits —tema rellevant per la seua importància—–, apareix l’estació de servei de carburant tant com a compatible o permesa com a no permesa o incompatible. O es permet o no es permet. Suposem que és un error que es pot reparar fàcilment, però la contradicció està publicada. 3) No s’inclouen en el document les fitxes urbanístiques de gestió i les d’usos permesos o incompatibles. Algunes dades urbanístiques han canviat i s’hi hauria de reflectir. Però les fitxes no hi són.

Tercer capítol. El recurs. El resultat és molt clar: la Conselleria no ha deixat als alcoians una altra eixida que els jutjats. Per responsabilitat, i en defensa de la capacitat de “poder decidir” dels alcoians, era necessari demanar seguretat jurídica i tutela judicial davant l’evident arbitrarietat o l’abús de poder. (També a l’empresa li interessa la seguretat jurídica). Aquest és, en definitiva, el contingut fonamental del recurs: la indefensió en què queda l’Ajuntament en no contestar les al·legacions i que la Resolució conculca tant el principi d’autonomia local com el d’igualtat (per què l’Ajuntament de València, en el tema del nou estadi de futbol del Valencia CF, sí que té l’última paraula, i l’Ajuntament d’Alcoi, en una zona sensible com la Canal, no?). Als quals s’afegeixen altres arguments: la incongruència de la proposta amb l’Estratègia Territorial de la CV, la irregular desclassificació del sòl no urbanitzable de la proposta, i que el criteri de la propietat —la proposta circumscriu el projecte al dominis predials dels proponents— no pot ser el definitiu, entre d’altres.

Quart capítol. Qui podrà instal·lar-s’hi i qui no. Tot i que han afirmat de forma reiterada els promotors i els seus defensors que és un projecte singular, únic, d’alta qualificació innovadora i tecnològica, la realitat de les Normes Urbanístiques esmentades ho desmenteix. Ni és requisit ni criteri preferent. Més aviat el contrari. La Resolució autoritza la construcció de xalets o edificis residencials, la creació d’un centre comercial o edificis dedicats al comerç…, i fins i tot permet la instal·lació d’un bon grapat d’activitats que en l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer estaven prohibides pel perill de contaminació de l’aqüífer del Molinar: indústries agroalimentàries i de begudes (com vi, oli, llet…), fabricació de vidre, mobles, cables, components electrònics, sabons, fibres artificials i sintètiques, aparells electrodomèstics, plàstics, mobles, textils… Això sí, sempre que no sobrepassen el risc 3 (de 0 a 5) del Nomenclàtor d’activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses. Preguntem: per què el 3 i no un d’inferior? Si els vessaments han de ser 0, també el risc hauria de ser 0, i no “pujar-lo” fins al 3, no? Aleshores…? Una de les al·legacions de Compromís insistia en aquest tema, però la resposta ha estat decebedora: no n’han fet cas. També aquest tema podria ser objecte de recurs perquè sembla més un projecte de requalificació urbanística que un autèntic parc empresarial del segle XXI.

Epíleg. Per la fragilitat de la zona, per les circumstàncies urbanístiques i mediambientals i per les característiques del projecte, no és la Canal el lloc més adient. Tant de bo puga dur-se a terme en una altra ubicació. Pel bé de tots.

P.D.: No puc ocultar una sensació que tinc: la majoria dels que defensen les bondats d’Alcoinnova (regidors sobretot), no s’han llegit quasi cap document del projecte: ni les diferents versions, ni les memòries, ni els informes annexos, ni la Resolució definitiva de la Conselleria, ni el text del recurs aprovat en el Ple. Nosaltres, de moment, sí.