Opinión

Article d’opinió de Elisa Guillem , Regidora de Compromís Alcoi

Avuí 20 de setembre se celebra la nit violeta, la nit en què els pobles criden conjuntament contra la violència masclista, contra la infravaloració, contra la discriminació, contra la invisibilitat, però sobretot per nosaltres, per les nostres vides i la de les nostres companyes. Hauria sigut preciós veure un poble unit sota el violeta per demostrar el compromís amb l’igualtat. Sols ens queda esperar que, després la gran despesa en llums de colors a ponts i fonts, al menys esta nit es tinten de violeta.

Aquesta setmana d’actes, de festes, de reunions, d’exposicions i de salutacions excessives pel carrer, està marcada pel Modernisme. És la setmana del Modernisme i Alcoi disfruta del record de temps passats, exaltant la glòria d’una burgesia que hem divinitzat i que, pocs han volgut revisar amb mirada critica, tot i que ben cert és que l’explosió econòmica, social i artística va ser indiscutible, encara no hem parlat de les enormes despeses culturals, socials i personals que aquesta edat daurada va suposar per a molts europeus, i en concret per a molts alcoians, sense tindre en compte algunes tímides excepcions.

Dins dels oblidats estem les dones, aquelles sense dret, aquelles que valien menys, les que no tenien paraula, ni dret ni valor (però sí preu). Cert és que la primera Fira Modernista alcoiana va estar basada en els moviments de les sufragistes, però massa d’hora ho hem oblidat, l’essència d’aquelles formidables dones ha quedat diluïda sota el parany de les pameles, les corbates, els barrets de copa i els gipons.

No era incompatible celebrar ambdues coses. De fet recorde que els primers moviments feministes es remonten a finals del S.XIX i principis del S.XX. De fet hauria sigut una autèntica manifestació festiva i lúdica amb tocs reivindicatius, i sobretot justos.

Més de 250 poblacions de tot l’Estat s’han adherit a la Nit Violeta, i nosaltres no. Alcoi s’ha posat de costat i ha deixat passar els problemes de refiló, mentre s’empapa del llençol oníric dels temps passats del Modernisme i les pel·lis. Gaudim dels somni burgés que no ens deixa veure la realitat i ens quedem al marge.
Una vegada més Alcoi queda endarrerit, quedem a la cua del que realment importa, ens mirem un melic perfumat de pàtxuli i veiem la vida passar.

Avuí el Modernisme hagués pogut ser violeta!!

Article d’opinió de Màrius Ivorra, Portaveu de Compromís Alcoi

Article d’Opinió de Lluís Vidal Pérez, Historiador i membre del CAEHA

He llegit amb atenció l’article d’opinió publicat en diversos mitjans pel company Diego Fernández, amb el títol “Modernistes”. Efectivament, és molt acurat l’anàlisi que ens ofereix de la societat industrial, i alcoiana en particular, amb èmfasi en les miserables condicions de vida que havia de patir la classe treballadora, la qual, amb el seu esforç i supervivència, feia possible els triomfs dels que les classes benestants podien presumir. També hi estic d’acord en què, en esdeveniments que evoquen una determinada època, com ara la Fira Modernista, correm el risc de quedar-nos amb allò superficial i estètic, i no ser conscients de quina era la realitat social. Però és el mateix risc que tenim com a docents, de transmetre una història basada en reis, presidents i grans capitans, sense referències a aquells “que viuen i moren en l’anonimat”, com diria Raimon.

I ací és el punt on discrepe. Diego diu que “aquesta setmana podríem dedicar al menys cinc minuts a recordar els nostres avantpassats”, i que “de tot açò no ens parlaran”. Precisament, el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) ha col·laborat des de la primera edició de la Fira Modernista en aquest sentit.

En 2017, diversos socis reivindicàrem, mitjançant una exposició, una taula redona i una unitat didàctica, la figura de l’arquitecte Vicent Pascual, amb la seua preocupació per millorar els habitatges obrers. També hi hagué una conferència a càrrec del nostre president, Pedro J. Parra, respecte a “La vida alcoiana en l’època del Modernisme”; i en la nostra visita guiada al Cementeri reflexionàrem, com fem sempre, al voltant de les diferències socials evidents també al moment de la mort.

En 2018, a banda de recuperar la figura oblidada de l’escultor Ridaura amb una exposició i un llibre sobre la seua vida i obra, suggerírem la temàtica de la manifestació obrera, amb la reivindicació de la jornada laboral de huit hores, i Àngel Beneito ens oferí una interessant conferència sobre “Condicions de vida del proletariat a l’Alcoi Modernista”.

I en aquest 2019? Sols s’ha de fer una ullada al programa de la Fira per comprovar que li dediquem més de “cinc minuts”: hem suggerit de nou la temàtica de la manifestació obrera, en aquesta ocasió contra el sorteig de quintes per a la guerra del Marroc, i el nostre soci Jordi Ortiz s’ha encarregat els darrers mesos de fer xerrades a les associacions de veïns per explicar quina era la problemàtica d’eixe injust sistema de reclutament. Àngel Beneito, Paco Blay i Alfonso Jordà s’han encarregat d’investigar i fer una exposició al voltant de la figura de Donya Amàlia, amb la seua important tasca educativa i assistencial. Jordi Ortiz i Sergio Pastor oferiran una conferència sobre els “Sistemes educatius alternatius a la Restauració”, i Elisa Beneyto i jo mateix tornarem a fer la visita al Cementeri on, per descomptat, no deixarem de banda la qüestió social.

La Fira Modernista és un autèntic fenomen popular que ha vingut per a quedar-se, i que cada any compta amb més associacions i participants sense cap tipus de restriccions. Com a historiadors, al meu parer, tenim dues opcions: o bé adoptem l’estèril postura de contemplar-la amb una pretesa superioritat moral, o bé aprofitem el magnífic aparador que ens ofereix per a fer pedagogia i transmetre als nostres conciutadans la realitat d’aquell Alcoi industrialitzat.

Article d’Opinió de Diego Fernández, Professor de Geografia i Història

A Alcoi, a cavall entre els segles XIX i XX, el benefici empresarial gravitava sobre jornades extenuants i salaris de fam. L’horari oscil·lava entre les 9 i les 12 hores, però podia allargar-se fins a les 18. El sou era d’entre 12 i 16 reals (de 2 a 3 cèntims d’euro). Les dones i els xiquets dedicaven pràcticament el mateix temps, però elles cobraven un terç i els seus fills, des dels 6 anys, i les seues filles, des dels 8, una quarta i fins a una cinquena part.

Una sobreexplotació sostinguda gràcies a l’existència d’un enorme exèrcit proletari de reserva, alimentat pels migrants de les poblacions veïnes. A diari aplegaven a la ciutat nombrosos treballadors, fugint de morir d’inanició al camp. A més, no es cobrava tot l’any, les sequeres i les crisis de producció suposaven l’atur forçat i no remunerat.

El mateix succeïa quan algú es posava malalt. A les fàbriques i tallers, els espais eren molt reduïts, mal ventilats (en especial a la indústria paperera) i amb excessiva humitat. Els accidents eren freqüents, sobretot entre els xiquets, vençuts pel cansament i la son. Les mutilacions, les afeccions de l’aparell respiratori, del circulatori i de les vies digestives estaven a l’ordre del dia. Perquè, segons la governativa Comissió de Reformes Socials “per a l’alimentació de l’obrer sols queden substàncies insuficients i l’importa una bleda si tenen triquina o fil·loxera”.

I tot això en una ciutat superpoblada, on es veien obligats a viure en porqueres. Unes llars ínfimes i cares on els esperava una alimentació escassa. Les antigues cases preindustrials van créixer en vertical per convertir-se en edificis d’habitatges de lloguer per peces, on els treballadors vivien amuntonats i en condicions insalubres.

Els barris obrers arribaren a densitats de 2.000 i 2.500 habitants per hectàrea. Menjaven fonamentalment pa negre i alguns vegetals, però la carn no la provaven en mesos. El consum d’alcohol, en canvi, era molt elevant. I, a més, feien front a uns impostos desorbitats, especialment el de consums. La mera subsistència era una heroïcitat. Havien de recórrer a empenyorar la roba, els matalassos, els llençols, les enagües, el bolquers, les culleres o les forquetes a usurers que cobraven interessos anuals d’entre el 50 i el 80%.

El desenvolupament econòmic de la ciutat no va suposar cap millora en el benestar de la immensa majoria de la població. Perquè els amos de les fàbriques basaren la seua riquesa en sotmetre els treballadors fins exprimir-los.

Ni tan sols les petites millores salarials, arrencades per la lluita obrera, aconseguiren augmentar el nivell de vida. Les peculiars característiques del procés d’industrialització i urbanització de la ciutat van mantenir la mortalitat per sobre del 30 per mil, amb pics del 35 (en l’actualitat és del 9‰ en un població molt més envellida). L’estatura mitjana, fins i tot, va caure cap a finals de segle XIX. I els indicador no milloraran fins a ben entrat el segle XX, com a conseqüència de la inversió en infraestructures sanitàries, tot i que molt deficients.

Aquesta setmana podríem dedicar al menys cinc minuts a recordar els nostres avantpassats, quan desfilem per Sant Nicolau o entrem a sopar al ‘Círculo’ disfressats de burgesos. Perquè de tot açò no ens parlaran. La fira modernista no és cap representació històrica. És una estratègia encara més vella. Es tracta d’un circ, d’una fira de vanitats. Un espectacle per esborrar el nostre passat i, pel mateix preu, intentar fer-nos oblidar per uns dies el nostre present. Exorcitzant la realitat d’una ciutat més pobra que la mitjana, amb pitjor sanitat que la resta i amb l’educació pública ben maltractada.

Artículo de Opinión de Rosa García, portavoz de Cs Alcoy

Qué fácil resulta hoy decir que algo de nosotros se va muriendo…

Fácil, pero objetivo: la voz de Camilo ‒y el resto de sus esencias artísticas‒ estaba, está, dentro de nosotros y algunos (bastantes) se dan cuenta ahora…

¿Por qué se van los mejores, y los mindundis quedamos a merced de los canallas? ¿Por qué hay que averiguar si la arruga es bella mientras las calles (y las vidas) se van quedando a oscuras?

¿Por qué la envidia, ese pecado lóbrego y generalizado que empaña mentes, oídos y almas, sobre todo almas, se disipa con la muerte y perdona las merecidas penitencias? Siempre se repite la misma historia.

A Camilo Blanes no se le perdonó que mudara en Camilo Sesto. Bien estaba que hubiera nacido alto, esbelto y mucho más guapo que el común de los mortales, pero ¿que además tuviera talento? ¿Dónde se ha visto eso? ¡Acabáramos!

Y no, no era admiración disfrazada de envidia, no era una relación Salieri-Mozart, donde la envidia es el paso que lleva de la admiración al odio. Era algo mucho más terrenal, algo muy vulgar y simple. Fueron las ganas de embarrar un nombre por el hecho de que destacaba a un nivel nunca visto en nuestra ciudad. Era la forma mezquina y vil que tuvieron algunos, para denostar a alguien que brilló, sin necesidad de “casarse” con más ideas que la música y la letra de miles de exitosas composiciones.

Qué vergüenza para esos mismos, que se atrevieron a juzgar su obra, comprobar que artistas de renombre y personajes destacados de la vida pública y política del mundo entero, algunos incluso de su mismo color político, han sabido siempre de su calidad.

No importa; hay que entender a tanto analfabeto mental y sentimental, porque Camilo Sesto nunca fue de carne y hueso, ese era otro; era Blanes el que en las entrevistas se veía cercano y humilde, poco histriónico, que era lo que se esperaría de un personaje de su nivel.

Camilo Sesto, al que muchos acusan de “blandito” por no haberse metido nunca donde no le llamaban, fue un revolucionario que en 1975 dejó a todo el planeta boquiabierto al representar a Jesucristo en el musical de Andrew Lloyd Webber, quien por cierto, dijo que había sido la más fabulosa interpretación de todas las versiones que se hicieron de su obra en el mundo.

Se ha dicho que su creación fue revolucionaria, libre y misteriosa. Que sacudió los espíritus de los creyentes y alumbró el alma de los escépticos. Que la letra de Getsemaní es una puñalada de barrio alto al corazón de la tradicional fe cristiana… ¡Toma ya, blandito!

Camilo, esto es para vosotros, para los dos, Blanes y Sesto. Porque hoy, más que nunca me produce escalofrío tu verso.

…dime si mi vida con la muerte he de cumplir.

Quizá así sea.

Article d’Opinió de Tània Aznar, membre de Guanyar Alcoi

Arreglar la placeta de Santa Rafaela María, aïllar-la del pas de vehicles i dotar-la de contingut ha estat una bona iniciativa. Les placetes i parcs són imprescindibles, no sols per les seua funció ambiental, ecològica i paisatgística sinó també perquè milloren la qualitat de vida de les persones, s’ofereixen com espais de passeig, contemplació, de joc i entreteniment, a més de ser punts de trobada casual de veïns i veïnes, grans i xicotets.

En esta ocasió la remodelació de la placeta és novedosa perquè l’oferta lúdica consisteix en una sèrie de jocs interactius. I això a priori ens pot semblar a tots i totes d’allò més modern i innovador. Ara bé, resulta que per a poder jugar necessites un mòbil. Tampoc és per a escandalitzar-se, però des de Guanyar Alcoi vos convidem a aturar-nos una mica i reflexionar. És evident que l’ús de les noves tecnologies entre els més joves és una qüestió inevitable i ja formen part del seu dia a dia. Però si ens aturem i pensem sobre la funció de parcs i places o per a què deurien servir i pensem, més concretament, en les necessitats dels més menuts potser trobem altres propostes interessants sense la necessitat de fer ús de cap mòbil. Si reflexionem sobre el què proposem i les conseqüències del que oferim a la població, més enllà del que pensem que pot ser popular, innovador i únic, potser trobem propostes molt més atractives i a més a més saludables.

Des de Guanyar Alcoi quan imaginem la ciutat sempre partim de la base que la fem per als grups de població més vulnerables, d’esta manera ens assegurem que és adequada i beneficiosa per a tothom. Els xiquets i xiquetes d’Alcoi, com tots els xiquets i xiquetes, necessiten espais oberts que els permeten el contacte amb la natura, que els permeten trobar-se amb altres xiquets i xiquetes de diferents edats, coneguts i desconeguts, que els permeten córrer, saltar i jugar lliurement. Per això creiem que una de les prioritats és que els espais públics destinats a l’esbarjo permeten primer que res el joc lliure, la creativitat i I l’activitat física.

Després d’imaginar, ens aturem a pensar si de veres els xiquets necessiten un parc amb el què jugar amb els seus pares amb un mòbil… o, potser acabaran deixant-los el mòbil per a que puguen jugar amb els amics sense destorbar-los? Què estem fomentant realment amb esta proposta, sense adonar-nos?

A nosaltres ens va semblar que el discurs de la inauguració de la placeta era una justificació, un intent d’explicar el sentit que té jugar amb el mòbil també al parc, com una iniciativa molt bonica de joc familiar a l’aire lliure, de joc cooperatiu i inclús d’una mica d’intervencionisme adult davant la possibilitat que els xiquets i xiquetes de hui en dia ens necessiten per socialitzar correctament… Però, ¿no juguen ja massa a casa a les vídeo-consoles i es distreuen prou amb el mòbil?¿No tenen els nens ja suficients hores de pantalles a casa i també a l’escola amb les pissarres digitals i les tabletes a l’aula?¿També en necessitem als parcs? Per una altra banda trobem que no és el tipus de joc més indicat per a una plaça com aquella, situada al costat d’un col·legi on els xiquets passen moltes hores, i no perquè no els siga atractiu el joc en sí sinó perquè és un joc que s’esgota. Deixa de ser motivador ràpidament. Potser, situat a un altre lloc… un passeig o espai peatonal, per on es passeja tranquil·lament o es pren l’aperitiu de volta en quan i et pots aturar una estoneta.. Però no per a un plaça on es passen hores i hores tos els dies; pensem que s’ha desaprofitat eixe espai lúdic, podent dotar-lo d’elements i estructures que conviden a un joc inesgotable i canviant.

Si a esta reflexió li sumem les dades que aporta el Pla de Infància i Adolescència municipal respecte a l’ús i l’abús dels mòbils, on alerta de la preocupació de les famílies i de la manca de conscienciació dels pares sobre l’ús del mòbil i els preocupa l’abús que en fan els fills i filles; i que a més a més estableix com objectius per a la nostra ‘Ciutat de la Infància’: “despertar en els menors d’edat l’interès per formes d’oci alternatives a l’ús de les noves tecnologies”… entre altres moltes accions destinades a conscienciar als joves i a les seues famílies sobre este tema… Necessàriament arribem a la conclusió que la resposta és “No”. I la proposta és que hi ha exemples de parcs interactius atractius a altres indrets que basen la interactivitat en elements sensorials, més pròxims als interessos dels menuts i a la diversitat funcional. Es tracta de parcs amb elements i estructures que emeten sons, llums, inclús olors, que ens parlen i ens conviden a passar d’un element a un altre, que conviden a exercitar-se físicament i mentalment, moure palanques, trepitjar plafons lumínics o musicals, saltar i córrer… parcs alternatius, moderns, innovadors que afavoreixen el joc creatiu i l’activitat física.

En definitiva, no jutgem les bones intencions. Ni l’atractiu de la placeta, ni tant sols jutgem si l’idea és bona o dolenta. Creiem que la placeta és agradable i que els aparcaments per a bicis amb codi QR són d’allò més interessants. Segur que el que s’ha fet s’ha fet amb la millor de les intencions i pensant que la proposta és tremendament atractiva pel seu caràcter innovador. Però ens plantegem si és apropiada o si pagava la pena usar el pressupost en eixe tipus d’oferta lúdica que s’esgota ràpidament…

I per últim, i ja que parlem de places i parcs, també ens agradaria recordar que tota remodelació o nova creació de plaça o parc que oferisca propostes d’entreteniment a banda de ser accessibles sempre haurien tenir en compte les persones i els xiquets i xiquetes amb diveristat funcional que també volen jugar i compartir joc amb els iguals. I a poder ser amb ombres, mentre la vegetació no siga suficient, per que puguem gaudir-los tot l’any.

Artículo de Opinión de Antonio Francés, Alcalde de Alcoy

Los alcoyanos y alcoyanas nos despertamos en este 8 de septiembre con la triste noticia del fallecimiento de Camilo Sesto. Muy pronto era compartida por miles de personas y tanto en las redes sociales como en las relajadas tertulias de un domingo el fallecimiento de Camilo se convertía en el centro de atención.

Y es que Camilo Sesto, Camilo, porque en Alcoi basta con pronunciar su nombre para saber de quién hablamos, ha sido el artífice de la banda sonora de la vida de varias generaciones. Sus canciones han sido, son y serán la compañía perfecta de recuerdos y sentimientos, que ya se han convertido en inmortales para perdurar en el tiempo y seguir acompañando momentos y vivencias.

Son las canciones de un alcoyano irrepetible, único y universal, con reconocimientos internacionales, que ha ejercido la alcoyanía allá donde ha ido, pues ha estado presente en todos y cada uno de los lugares que ha visitado y de las palabras pronunciadas, siendo una de las personas que ha contribuido de manera firme a que el nombre de nuestra ciudad haya traspasado fronteras.

Una ciudad que en 2016 tuvo la oportunidad de mostrarle su infinito agradecimiento por todo lo que ha supuesto para muchos alcoyanos, y la concesión de la Medalla de Oro de la Ciudad y el título de Hijo Predilecto se convirtió en un acto multitudinario, en el que el artista pudo sentir el cariño de su pueblo, de su gente, respondiendo de igual manera. La Corporación municipal, por unanimidad, acordó estos reconocimientos, destacando que es el artista más internacional nacido en Alcoi y digno merecedor de las máximas distinciones institucionales de la ciudad, y ahora los recuerdos de los momentos compartidos con Camilo nos vienen a la memoria y despiertan nuestros sentimientos.

En ese momento hablé del reencuentro de Alcoi con Camilo, un reencuentro que siguió hace tan solo unos meses, cuando en noviembre del año pasado una de las principales vías de la ciudad pasaba a llevar el nombre de Alameda Camilo Sesto. Su presencia en la ciudad, para descubrir la placa que da nombre a esta avenida, volvió a ser un acto multitudinario y emotivo, en el que se sintió el calor de los ciudadanos hacia Camilo, así como el del artista hacia sus vecinos. Recuerdo sus palabras: “tengo el corazón en un puño, de agradecimiento a todo lo que es y significa ser alcoyano. Cada vez que paséis por aquí, y piséis la acera y la calle, y os acordéis de mí, mi corazón seguirá palpitando y diciendo: qué orgullo ser de Alcoi”. Para todos nosotros también es un honor que Camilo sea alcoyano y que como tal haya ejercido a lo largo de su vida, viviendo un reencuentro que pasa a ser eterno.

Artículo de Opinión de Marcos Martínez, edil de Cs Alcoy

Cuando se hizo pública la dimisión del jefe de urgencias del hospital Virgen de los Lirios, tras el colapso del servicio, empezábamos a vislumbrar la punta del iceberg de un serio problema de falta de personal a todos los niveles.

Hace ya cuatro años que se vienen observando problemas que afectan a los profesionales, médicos que renuncian a su plaza o piden el traslado a otros centros, así como numerosas discrepancias con la dirección del centro. A esto, hay que añadir ahora los retrasos en la atención o de cabecera, con esperas de hasta dos semanas para ser atendido.

Este problema, sin embargo, no es exclusivo de Alcoy, sino que se extiende por toda la Comunitat Valenciana. Y el Consell, por su parte, lo achaca a la dificultad de contratar personal cualificado. ¿Qué condiciones ofrece el Consell para estas contrataciones? Al parecer son nefastas. ¿No habría que revisar el sistema para evitar esta situación? ¿El requisito lingüístico no se les estará comiendo por los pies? Evidentemente lo de rescatar personas, pese a ser su lema, es su asignatura pendiente.

Añadimos además, el retraso en la reforma de la planta de pediatría del hospital alcoyano, otra vez por la política de contrataciones (en este caso, en otro ámbito), de esta reedición del Botànic. Eso sí, en la colocación sus altos cargos y asesores están al día.

En la pasada legislatura ya sufrieron esta deficiencia nuestros centros de mayores, sin que se hiciera absolutamente nada hasta que los trabajadores se vieron obligados a movilizarse y la oposición les sacara los colores a los poderes públicos. En fin, habrá que ver hasta dónde se llega esta vez.

Article d’opinió d’Antonio Francés, Alcalde d’Alcoi

Alcoi es va convertir el dijous 4 d’abril en l’epicentre de la innovació i el Big Data d’Espanya. El Primer Congrés Big Data organitzat per l’Ajuntament d’Alcoi i Districte Digital de la Generalitat Valenciana serà un d’eixos moments que passaran sens dubte a la història col·lectiva d’Alcoi i de tota la província d’Alacant. Primer, no podem més que agrair a Districte Digital tota la implicació demostrant que hi ha un projecte clar i que el projecte per convertir la nostra província en el Silicon Valley espanyol és una realitat. Un congrés que serà anual un referent estatal en aquest tema. La nostra ciutat d’interior, intermèdia, va demostrar el dijous ser capaç de generar un esdeveniment d’un nivell molt alt, destacat per tots, que va atraure l’interés d’empreses de tota Espanya, va rebre l’atenció de mitjans de comunicació, es va convertir en Trending Topic estatal en Twitter i va portar a la ciutat als màxims representants institucional de la innovació.

La qualitat dels ponents, la fira d’empreses, la presència del Ministre de Ciència i Innovació, Pedro Duque, i del President de la Generalitat, Ximo Puig, conjuntament amb l’anunci que Alcoi serà la primera ciutat que formarà part del projecte Districte Digital fora d’Alacant capital, van convertir el dia en una data important per mirar el trajecte recorregut i per impulsar-nos cap al futur, convençuts que el que somiaven per Alcoi en 2011 era possible, i que, encara que ens queden coses per fer, la transformació és real.

Ha sigut un camí molt llarg, que va començar el 2011 quan vam entrar a governar. Una de les primeres apostes va ser aconseguir declarar Alcoi «ciutat de la Ciència i la Innovació». Després vam crear l’Àgora convertint-la en un nucli aglutinador i dinamitzador de l’emprenedoria i la promoció econòmica on vam apostar molt per crear un Departament d’Orientació laboral molt fort, i treballar també amb els centres educatius per la formació professional i les pràctiques d’alumnes a Europa.

Han sigut anys de treball constant per aconseguir subvencions i fons de distintes administracions, de moltes reunions i viatges, que finalment es van convertir en ajudes europees com Edusi amb una inversió de 20 milions d’euros, el programa Digital Cities Challenge de la Comissió Europea o l’ajuda de l’Agència Valenciana de la Innovació. El convenciment de treballar conjuntament amb el Campus de la UPV i de reconéixer la gran importància que té per a la ciutat, així com de seguir sumant campus universitaris com la Universitat d’Alacant i la Universitat Catòlica. El treball en generar i atraure congressos relacionats en innovació, indústria 4.0 o el pròxim esdeveniment de «Ciencia en Acción». La presència en xarxes nacionals i internacionals referents en innovació i educació. El convenciment de la Smart City, aprovant un Pla Director o organitzant amb la UPV «Small and Medium Smart Cities congres», per demostrar les capacitats de les ciutats intermèdies en apostar per la innovació. Creant les ajudes INMPULS i posant en marxa el projecte de Rodes com a espai tecnològic, convertint-lo en la primera seu de Districte Digital fora de la província d’Alacant, que atraurà noves empreses. El treball que ja hem iniciat perquè el SEPI s’implique en la creació del polígon de Pagos o la inauguració, aquest any, del primer CEFIRE de FP de la Comunitat en tecnologia, Big Data e intel·ligència artificial en Alcoi.

Un treball conjunt, transversal, al qual li queda encara camí per fer. Un camí d’innovació que ahir, fins i tot, els que mai han cregut amb ell, van haver de reconéixer que l’aposta era la correcta i que, mal que els pese, les coses s’han fet bé. El dijous, al Primer Congrés Big Data, la nostra ciutat va rebre elogis de molta gent, representants institucionals i empresarials que han destacat el lideratge d’Alcoi en innovació. I, sobretot, un reconeixement en forma de suport als nostres projectes, convertits en referent per davant de capitals i ciutats més grans en nombre d’habitants.

Ahir va ser el dia de tots: de tècnics, empresaris, universitat, representants polítics implicats en Alcoi i en la Comunitat valenciana però, sobretot dels ciutadans d’Alcoi. Gràcies per deixar-nos treballar, sense la vostra confiança no hi haguera hagut canvi. Però, no s’aturem, no podem fer ni un pas enrere, perdre ni un segon .Seguim treballant per aconseguir subvencions, crear espais industrials i tecnològics, atraent empreses, formant als joves en tecnologia, donant a conéixer la importància de la Smart City per a millorar la qualitat de vida de les persones i, sobretot, afirmant sense complexos que som la capital interior de la innovació.

Supose que alguns seguiran amb el discurs que el interessa del catastrofisme, seran els mateixos que ahir no s’alegraven per eixa gran notícia que era que serem Districte Digital. La realitat, en canvi, demostra que estem transformat Alcoi i que ens hem tornat a situar com la ciutat d’interior referent de la Comunitat, no obstant, ens mereixem més, i estic profundament convençut que ho aconseguirem si els protagonistes, els ciutadans d’Alcoi, volen que així siga.