Opinión

El 29 de novembre es celebra el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí. Solidaritat és empatia, és fer nostre cada aspecte de la vida diària en que l’ocupació obstrueix el seu lliure desenvolupament. Solidaritat és viure, denunciar, respondre a cada agressió rebuda. Jo no podria escriure aquestes línies si no fos per la quantitat de dones i homes que han perdut la seua vida defensant els drets d’una Palestina lliure d’ocupació, la quantitat d’homes i dones arreu del món que denuncien la situació d’injustícia a la qual es veuen sotmeses les palestines. Emulant les paraules de l’activista Leila Khaled: “És una equació: on hi ha ocupació, hi ha resistència. No pot ser d’una altra manera, quan ets oprimit, resisteixes.” És l’hora de llevar-se “la venda”, perquè no caurà per ella sola, és l’hora de que comencen nous dies, és l’hora d’enderrocar murs i viure amb dignitat.

Pocs dies després, celebrem el Dia Internacional dels Drets Humans, el 10 de desembre; i a punt de començar la tercera dècada del Segle XXI, on a molts se’ls omple la boca de globalització, la diferència d’oportunitats i la desigualtat cada vegada s’eixampla més. És per això, que els drets han de ser universals, i hem de crear llaços de solidaritat i ponts d’unió entre pobles, davant dels que prediquen el discurs de l’odi, nosaltres escoltem, respectem i estimem. I com va dir l’Allende, s’obriran les grans alberedes.

Analizando el comportamiento y la manera de actuar de los componentes del Gobierno municipal, no cabe duda de que el objetivo de los socialistas alcoyanos es neutralizar cualquier foco de crítica.

En lo que respecta a las asociaciones de vecinos, la comunicación y la falta de información es la práctica común. Mucho alardear de la participación, pero a la hora de la verdad, nada.

En lo que respecta a la oposición, esta semana nos ha sorprendido las criticas del socialista Jordi Silvestre. Mal asunto que, tras cinco meses de gestión, un concejal del Gobierno solo pueda destacar lo que según él, hace la oposición.

El señor Silvestre omite en su artículo que a la oposición se le responde a medias, con silencio o falsedades, además de dar acceso a los expedientes sin derecho a copia. Libreta y boli bajo el brazo y a intentar obtener la máxima información. Una parte muy importante que el concejal omite con intención de desprestigiar a la oposición y obviando, cómo no, la auto-crítica que les corresponde.

Señor Silvestre, lo de hacer denuncias “sin ningún pudor y sin hacer un trabajo de documentación e investigación previo” debería aplicarlo a la “labor” que hace nuestro alcalde en la Diputación y si no, mire sus últimas declaraciones sobre las ayudas a los municipios en materia de turismo.

Claro que desde la oposición hacemos propuestas. Sin parar. Pero la mayoría, aún aceptadas por el Gobierno, se quedan en nada. Tengo que recordar al señor Silvestre que el alcalde Antonio Francés firmó de su puño y letra un acuerdo de presupuestos con el Partido Popular, un acuerdo que ha incumplido en perjuicio de Alcoy y los alcoyanos.

Poco me equivoco si afirmo, que donde estaba la reivindicación del presidente de la plataforma de “Salvem l’Aquifer del Molinar”, ahora solo queda servilismo, conformismo y partidismo, sin importar el objetivo de la política más cercana desde un Ayuntamiento, el servicio directo al vecino.

Por desgracia no creo que esta actitud de acoso y derribo a la oposición, corresponda al inicio de legislatura. Esta actitud corresponde a un gobierno prepotente que cree estar por encima del bien y del mal.

Hemos empezado fuerte y ya se van destacando posiciones, tanto en el salón de plenos, como en los diferentes medios de comunicación. Unos con más pegas para que se le aprueben sus textos, otras con un acercamiento claro para el consenso.

No siempre es positivo que se apruebe una moción, ni que la finalidad sea esta y cosechar un gran número de éxitos, aunque sean un brindis al sol o se vacíen de contenidos. Posiblemente, esto también sea “política de escaparate” o “política ficción”, que algunas formaciones critican.

Tampoco pudiera parecer que anteponer los caprichos ideológicos a las necesidades reales de la gente sea una buena elección. En el centro, por ejemplo, no hay problemas de escolarización de niños o adolescentes aunque no haya un colegio público, pero sí hay problemas reales de accesibilidad, seguridad o convivencia, como también ocurre en otros barrios de Alcoy.

Hay cosas que te pueden gustar más o menos, campañas mejores o peores, políticas más o menos afines, pero tampoco se trata de disparar contra todo lo que se menea, máxime cuando venga de un ámbito plural y con agentes externos implicados. Y podremos discutir de fondos y formas, pero sumar iniciativas siempre es positivo.

En fin, que cada maestrillo tiene su librillo, y cada uno ve las cosas del color de su cristal. Como decía aquella canción, si de amor ya no se muere, igual de éxito sí.

I el problema rau ací: en que ens governen buròcrates, no polítics. Tot i que les nostres propostes adaptaven recomanacions fetes per experts, accepte que si la regidora diu que no es poden dur a terme les nostres propostes segons la normativa vigent és que és així. Però no deuria haver-ne prou amb això, si és que al PSOE li sembla just aplicar mesures per a ser més equitatius amb una de les tantes eines que tenen per a ser-ho, i així poder contribuir decisivament a millorar la vida de la gent. No, la regidora d’Hisenda del PSOE no va dir res de si era just o no, sinó que era il·legal. I oblida ací que les normes que fan que les coses siguen o no il·legals les fan persones, i justament persones amb poder. Per tant, amb molta probabilitat, com veiem dia rere dia, perjudicaran a les persones que ocupen posicions més dèbils a la nostra societat. I un polític això ho hauria de saber: que les normes, que les lleis, es poden canviar. Si no s’hagueren canviat les lleis, ni Moltó ni jo seriem regidores, per exemple. La legalitat no estava precisament de la nostra part, de part de les dones; encara no ho està, malauradament.

Aquesta és la manera de procedir del nostre govern: donant només respostes que perfectament podria donar un/a tècnic/a. De fet, moltes vegades, en plens o en comissions, els regidors es limiten a llegir textos redactats per funcionaris de l’Ajuntament. I Alcoi no necessita més buròcrates, necessita polítics, polítics que sàpiguen valorar què és el millor per a la ciutadania i així aproven o no les propostes que se li facen; però que les valoren, que les analitzen. Polítics que des del coneixement i la reflexió puguen prendre les millors decisions possibles per aconseguir reviscolar un Alcoi que ens cau per totes bandes: demogràficament, urbanísticament, econòmicament.

Es parla molt de l’escassa talla que tenen els polítics actuals, generalitzant, sobretot en comparació a aquells polítics dels anys de la Transició, ja siga a escala estatal, autonòmica o local. Segurament, aquells polítics no estaven més preparats; la diferència amb els d’ara, potser, és que tenien la determinació de fer política. ¿S’imagina algú que quan es plantejaven possibles avanços, la resposta dels polítics d’aquell moment haguera estat “il·legals”?

Necessitem polítics que sàpiguen buscar les escletxes que té tota normativa per a, sense vulnerar-la, poder millorar la vida de les persones. Polítics que tinguen la suficient influència en el seu propi partit per aconseguir, a València o a Madrid, canvis reals en les condicions de vida dels que vivim a Alcoi. O que almenys vulguen aconseguir aquesta influència. Polítics que no tinguen com a màxima aspiració viure com més anys millor de la política, com si hagueren aprovat una oposició.

Perquè si no, veurem com perdem definitivament el tren, cauran les nostres cases, se n’aniran els nostres joves i xiquets… Nosaltres només tindrem a canvi com a resposta un apàtic o a vegades enfurismat “això no es pot fer”. I Alcoi ens caurà a sobre.

El centre de la nostra ciutat està vivint des de fa massa temps la transformació i degradació des d’un punt de vista demogràfic, arquitectònic, urbanístic i social, que es fa visible tant pels qui hi viuen com per aquells que el visiten: cases en ruïnes, façanes que perden la seua bellesa, solars abandonats o convertits en parkings, negocis tancats, etc. S’ha convertit en un gran aparador pel consum cultural de masses (els dies de festes de Moros i Cristians, Nadal o Modernisme, per exemple), d’atracció turística i de reunió les nits dels caps de setmana, sense tenir cura de la seua rehabilitació com a barri residencial.

El centre històric d’Alcoi es degrada progressivament i cada dia augmenta el despoblament i envelliment de la població resident, posant en manifest la urgència per activar plans de rehabilitació i programes d’inversió que revitalitzen la vida ací, al centre. Per paliar aquests problemes, l’Ajuntament ha presentat una campanya de màrqueting per atraure veïnes i veïns a viure al centre, una proposta en què els participants han de ser usuaris de les principals xarxes socials i no han de tenir treballs precaris (cal parar esment que un dels requisits de les bases és que els beneficiaris estan obligats a sol·licitar dies lliures a la faena) que està lluny de donar oportunitats a aquelles persones amb dificultat d’accés a una vivenda digna. A més a més, a hores d’ara desconeixem quines han estat les dades estadístiques que ha utilitzat per determinar la necessitat d’aquesta proposta (quantes de les cases estan habitades de forma habitual i quines no ho estan, quantes d’aquestes estan en el mercat per a la venda o lloguer, quantes estan en ruïnes, en procés de construcció…). Però, una simple passejada pels carrers històrics de la ciutat, on hem pogut comptabilitzar més de 300 espais desocupats (solars, baixos comercials tancats i cases tapiades), fa evident que dita campanya i les bases del concurs banalitzen els problemes d’habitatge, espectacularitza la política local i blanqueja les necessitats reals que hi ha.

Per totes aquestes raons, el col·lectiu Cadascú va a lo seu (que mos ampare Déu) volem difondre l’estat actual del centre històric d’Alcoi mitjançant una campanya alternativa a la institucional que mostrarà la manca d’actuacions que vertebarien aquesta zona. Poc a poc, el col·lectiu també anirà creant contingut per diferents xarxes socials materials que visibilitzen la realitat del centre, amb l’objectiu de crear la mobilització de les alcoianes i alcoians, però sobretot per remoure les consciències dels nostres governants perquè inicien i activen diferents mesures de revitalització i rehabilitació. Aquest col·lectiu és completament participatiu i està obert per tots aquells que vulgueu denunciar l’estat de diferents espais i fer públiques propostes de revitalització urbana i social.

Ens podeu trobar a Instagram, Facebook i Twitter sota el nom Malviure al centre.

Jo començaria amb una pregunta ingènua. Qué és el que estem celebrant avui ací? La resposta a aquest interrogant és aparentment senzilla: celebrem el dia de tots els valencians, eixim als carrers per mostrar el nostre orgull per pertànyer a un poble amb unes senyals d’identitat pròpies i amb unes aspiracions comunes davant del futur. Rememorem antics esdeveniments de la nostra Història, traem a passejar les nostres banderes i entonem els nostres himnes per autoafirmar-nos i per ratificar el sentiment que dóna pertànyer a un projecte col·lectiu valdria la pena anar un poc més enllà d’aquestes afirmacions.

El 9 d’Octubre és també una ocasió perfecta per a celebrar l’existència d’una fórmula política, el sistema autonòmic, que amb totes les seues fallades i amb els seus extraviaments ha portat aquest territori a les majors cotes de benestar i de prosperitat de la seua Història. En aquests temps durs i incerts, en què conceptes com la recentralització, les retallades en el finançament o fins i tot el desmantellament de l’estat de les autonomies comencen a fer fortuna en una part significativa de la classe política española convé estar alerta i defendre un assoliment, que s’ha plasmat en l’existència i en la continuïtat de la Generalitat Valenciana. No estem davant d’una celebració folklórica, encara que molts s’obstinen a mantenir el 9 d’Octubre dins d’aqueix àmbit superficial i irrellevant. És una jornada per a rituals centenaris , per a gestos emotius i per a recordar les nostres arrels; però es convertiria en una closca buida si no la utilitzàrem com un instrument de reivindicació. És un bon dia per recordar els gran persontages de la nostra Història i per a rendir tribut a les nostres figures de la ciència i de la cultura, però també és una ocasió perfecta per fer-los un homenatge a eixos milers de metges, de professors i de funcionaris públics, que de la mà d’aquests sistema de govern contribuïxen cada dia a millorar les nostres vides.

Després de quasi 40 anys d’autonomia, no falten les veus que insisteixen a retirar competències i a criticar aquesta fórmula d’èxit. Cada vegada que escolten a algun d’aquests demagogs “cantar les bondats” de la tornada al centralisme; no ho dubten, estan davant d’algú que el que realment vol és retallar serveis públics i fer desaparéixer drets assolits i perfectament consolidats.

Cal dir que no ho hem tingut fàcil els valencians per a recórrer aquest darrer capítol de la nostra història. Construir aquest projecte de convivència ha estat un procés en el qual hi han aparegut totes les complexitats que acompanyen sempre les iniciatives importants. Hi ha hagut victòries i derrotes. Quatre dècades després, encara som capaços de tenir violentes polèmiques al voltant de la bandera, de l’himne i fins i tot sobre el nom mateix d’aquest territori – País, Regne, Comunitat-. Al nostre relat comú hi ha etapes de vergonya col·lectiva en què la nostra administració autonòmica era passejada per tot arreu com exemple de corrupció i balafiament. En altres, com l’actual, fins i tot hem pogut presumir d’una classe política capaç de teixir consensos per iniciar un procés de reconstrucció, conventint aquest país en un exemple de concòrdia i sensatesa per a una política nacional sumida en el caos més absolut. Els valencians hem arribat fins ací superant una contínua carrera d’obstacles en la qual s’ha anat imposant el dinamisme d’un poble que presenta com a principal senyal distintiva la seua passió per la vida i la seua capacitat per superar les pitjors adversitats.

Alcoi ha participat des d’un primer moment en aquesta apassionant aventura de construcció d’un nou model d’administració més pròxim al ciutadà. Aquesta ciutat amb tendència a l’aïllament captà ràpidament la importància d’aquesta nova via i va assumir amb rapidesa que en aquests temps de globalització no caben ja els viatges en solitari. Els alcoians ens integràrem amb normalitat en aquest projecte comú de vertebració del territori i vam arribar a la conclusió que el nostre futur i les nostres grans fites com a societat estaran per sempre lligades a la Generalitat Valenciana. Celebrar ací el 9 d’Octubre és un fet natural i amb el pas del temps hem inclòs el dia dels valencians en un dels llocs d’honor de la nostra llista de festes i celebracions.

Com a valencians d’Alcoi, hem de gaudir plenament del que és un dia gran del nostre calendari. El 9 d’Octubre és una ocasió per a extraure lliçons del nostre passat, per a celebrar el nostre present i per a somniar amb el nostre futur. Encara que aquesta és una jornada per a celebrar, no hem de caure mai en l’autocomplaença, mantenint-nos sempre vigilants, conscients que a aquesta terra ningú li ha regalat res i que tots els seus triomfs i totes les seues glòries són el fruit de l’esforç i de l’esperit combatiu de la seua gent.