La sedanització de Francés
Article de Sandra Obiol, Portaveu de Guanyar Alcoi
Alcoi està preciós des de que sap que tindrà govern d’esquerres. Quina llum, quin cel!” Aquest tuit el vaig escriure el 9 de juny de 2011, quan ja sabíem que els partits a l’esquerra del PP: PSOE, EUPV i Compromís per fi sumaven els vots necessaris per a que a Alcoi canviara el color del nostre govern municipal.
Començava una nova època a Alcoi, més esperançadora, més il·lusionant. Tal vegada, per fi, començàvem a tindre un Alcoi del s.XXI i deixàvem enrere la ficció de ser el referent que vam ser al XIX. El projecte era immens: transformar les condicions de vida de les persones de la ciutat. Posar les bases per aconseguir un Alcoi on ens volguérem quedar a viure, però per les oportunitats que ofereix, no per tossuderia.
Han passat 8 anys i mig des d’aleshores. I la desesperança és enorme, punyent, fa mal i tot. Els joves no tenen opcions de treballar ací però tampoc tenen bons serveis per a formar una família i instal·lar-se mentre poden treballar a un altre lloc. La renda per càpita és baixíssima. El centre se’ns cau a trossos, literalment. No tenim cap política cultural més enllà de la que ja teníem gràcies a entitats i artistes que es neguen a abandonar. I amb tot resulta complicat que empresaris i professionals vulguen invertir en una ciutat on no hi ha fe pel seu futur.
Podríem pensar que havia canviat, almenys, el relat. Els mots Smart City, referent, líder, intel·ligent, alcoienpositiu s’entrecreuen en desenes i desenes de fotos i emojis diversos que ens criden a entusiasmar-nos respecte la idea de que podem tindre una vida més bona en aquesta ciutat. De segur que si ens abandonem a escoltar aquesta melodia podem viure més còmodament tot i ser conscients de la realitat. Divendres, al plenari extraordinari sobre els efectes de la borrasca Gloria en Alcoi, vaig constatar malauradament que tampoc el relat ha canviat aquests anys.
El senyor Toni Francés, acompanyat sempre en to i contingut per Jordi Martínez, va barrejar els despropòsits, la manipulació de paraules i fets, i l’arrogància de pensar (i proclamar) que tindre molts vots és sinònim de fer-ho tot bé. Si això és així Camps i Barberà van fer meravelles, perquè els votava moltíssima gent. Més que al PSOE d’Alcoi. De fet sí que aconseguien majories absolutes, absolutíssimes. Tot i que per a mi és més evident que la relació de nombre de vots i excel·lència en la gestió no van de la mà, potser ara Martínez i Francés sí que pensen que el PP dels temps més foscos de la història valenciana recent ho feia rebé.
En els llarguíssims discursos proferits per Francés el divendres passat hi veia reflectit clarament a Sedano, per les coses que deia i per la seua actitud. I no vaig ser l’única que ho va pensar al saló de plenaris, com he comprovat després. Ha acabat sent el millor deixeble d’allò que ens va prometre finiquitar. I és una pena enorme adonar-se que l’esperança que teníem molts, també els que no l’hem votat, de que amb ell poguérem endreçar el nostre futur com a poble s’ha esvaït.