Per favor, formen a la policia local!

Fa uns dies em van enviar per les xarxes socials un vídeo en el qual es veia a dos policies locals de Benidorm, humiliant, insultant i vexant a una dona transsexual, uns fets que han d’implicar amb totes les conseqüències legals, fins al moment els individus per cridar-los d’alguna forma, ja han sigut detinguts per delicte d’odi. Hem de reflexionar per què ocorre això per a arribar a les conclusions oportunes, aquestes conductes que vam poder veure es produeixen més del que vullguerem, però no existeix el material gràfic i visual per a poder demostrar les vexacions a les quals diàriament estan exposades les persones transsexuals. 

Els cossos de Seguretat de l’Estat estan per a protegir a la ciutadania, són Servidors Públics, i em deixa sense paraules quan algú pertanyent a qualsevol policia es converteix en protagonista d’un acte així, i que per desgràcia va succeir a Benidorm. És una pena que Benidorm es convertisca en notícia per un fet d’aquesta envergadura, perquè de sobte és conegut que la ciutat dels gratacels és pionera a tindre locals LGTBi a Espanya. No és acceptable que un membre de la Policia Local tracte d’aquesta manera a una persona a causa per la seua orientació sexual.

Després de l’ocorregut aquest pont de maig, em preocupa que no existisca formació a la policia local, és per això que des de Ponts d’Igualtat tornarem a insistir a l’ajuntament d’Alcoi, en el compliment de la llei d’igualtat LGTBI i forme a la policia local, mentre això no ho fem, no avançarem cap a una societat integradora i digna d’admirar; Si hi ha voluntat per totes les parts es pot aconseguir.

El paper essencial de les treballadores i treballadors

Article d’Opinió de Toni Francés, Alcalde d’Alcoi 

Vivim un 1 de Maig molt atípic. Les mobilitzacions en els carrers i actes públics al voltant del Dia Internacional del Treball donen pas a les accions que, des de casa, podem fer gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials, que es converteixen en altaveus de les nostres reivindicacions. Perquè la crisi de la COVID-19 ens ha trastocat totes i cadascuna de les nostres vides i els nostres hàbits, però a la vegada que seguim lluitant contra aquest terrible virus, hem de continuar reivindicant allò que és necessari i just.

La pandèmia que vivim ha provocat una gravíssima crisi sanitària, que ens ha colpejat durament i ens ha arrancat a familiars i amics. Una crisi sanitària contra la qual seguim batallant, i que porta conseqüències econòmiques i socials. El teixit productiu, comercial i hostaler es veu afectat, el que suposa greus repercussions en els llocs de treball i conseqüentment en les condicions de vida de les treballadores i els treballadors.

Les primeres repercussions econòmiques i socials ja ens han deixat unes xifres a Alcoi que ens parlen de què en el primer mes de confinament s’hi han realitzat més de 2.500 intervencions per part de la regidoria de Polítiques Inclusives en diferents programes i acciones. Però no vull parlar només de xifres, sinó de la realitat que hi ha al darrere d’aquestes, com per exemple eixos 347 menors i 630 adults que hi han necessitat ajuda per menjar en aquestes primeres setmanes de l’estat d’alarma. Per ells i per tots els que tenen problemes lluitem cada dia des de l’Ajuntament d’Alcoi, però en l’1 de Maig deixem constància de la necessitat de què tots treballem units perquè ningú es quede pel camí, per sumar esforços de totes les parts per tal de garantir que els ciutadans i ciutadanes tinguen un present i un futur amb un treball i una vida digna, sense desigualtats ni discriminacions.

En aquest Dia Internacional del Treball també tinc paraules per a aquells que hi han hagut de tancar els seus negocis, el seu mitjà de vida, durant l’estat d’alarma i per als que han perdut el seu lloc de feina. Des de l’Ajuntament hem preparat ja unes primeres mesures econòmiques, tributàries i socials, que vindran acompanyades de noves accions per pal·liar els afectes que aquests col·lectius han patit. I serà molt bàsic que tots estem units i treballem units per fer front a una situació i a unes repercussions que ningú podíem imaginar.

I, per descomptat, aquest 1 de Maig mostre el meu agraïment a tots aquells treballadors i treballadores que en aquesta crisi provocada per la COVID-19 estan en primera línia, garantint la nostra salut, seguretat i les necessitats i serveis bàsics perquè la nostra ciutat funcione malgrat estar en una situació tan desconeguda com és viure en un estat d’alarma. Si la seua feina ja era important, en aquests temps tan complicats s’ha convertit en essencial. Com també cal agrair als qui teletreballant han complit amb la seua tasca i a més han evitat, des del confinament, una major propagació del virus, respectant les mesures dictades per les autoritats sanitàries.

La societat no avançaria sense les treballadores i treballadors i hem de lluitar més que mai tots de la mà per garantir-los unes condicions justes i igualitàries.

Normal

Article de David Abad, ex portaveu de Compromís Alcoi 

Ahir vaig a anar físicament al despatx on treballe. Feia un mes que no hi anava. A la nevereta que tenim vaig trobar uns iogurts caducats just d’un mes. Estes setmanes ha tocat tele-treball, però ja estan eixint alguns temes pels que necessite els “papers”, eixos que es toquen amb la mà i que ara imagine regolfant de virus.

A l’edifici tot era estrany, poquíssimes persones i totes amb mascareta, la meua sensació era de tornar i a la vegada de no haver-me’n anat mai. Sols que ara, cada vegada que toques un pom d’una porta, un botó a l’ascensor, imagines els virus corrent per les teues mans i el teu cos. Com si a casa estiguérem protegits, o no passara igual quan anem a comprar.

Així i tot, i encara que sone frívol, he de reconéixer que la meua preocupació profunda està canviant, i ha passat de ser una preocupació per la salut dels meus a convertir-se, a més, en una preocupació més social.

Potser perquè la setmana passada una família pròxima ens colpejava a l’ànima quan ens deia que només tenien per comprar creïlles perquè treballaven en negre abans del dia D i s’han quedat sense res… literalment, sense res!

Potser perquè comencen a fer-se anàlisis apocalíptics respecte al futur econòmic que ens espera.

Potser perquè una crisi personal, social, sanitària i econòmica d’este tipus requereix un canvi de manera d’entendre la vida i el món i no “veig” suficients llums en la foscor. Sí, hi ha més consciència solidària amb els aplaudiments de les 8, però a la vegada es ratllen i tiren àcid als cotxes de les persones sanitàries que viuen prop, com si foren apestades. Sense oblidar les fake news i trolls que ixen per totes bandes. Empresaris lluint de fer mascaretes i donacions però a la vegada reclamant a l’Estat que baixe el sou als funcionaris per a què ells no perden beneficis, o pitjor, esquivant els impostos, eixos que mantenen la sanitat pública. Em rebolica la panxa recordar que fa pocs mesos, eixos mateixos empresaris, lluïen sense pudor, per les xarxes socials, els seus viatges de nous rics al voltant del món. Empreses que han fet un ERTE i estan fent treballar en B a alguns dels seus empleats. Agressivitat, molta agressivitat en les xarxes…

I per altra banda, no puc evitar pensar en el després? Em venen al cap les paraules d’Inyaki de ja fa anys i que, sense que ell ho sàpiga, s’han convertit en un mantra a la meua vida: “No faces normal una situació que no ho és”.

I ara què serà “normal”? No abraçar-nos ni besar-nos? Anar sempre i totes les persones amb mascareta i guants posats? Tots els bars tancats, sense cinemes, ni teatres, ni concerts, ni viatges de vacances. “Normal” serà que els pares hagem de fer de pares i mestres dels nostres fills i filles? “Normal” serà treure-li hores a la son per poder tele-treballar? I això sense tindre en compte les persones que estan passant greus dificultats econòmiques, i estan en la mateixa tempesta, però navegant en un vaixell que s’enfonsa.

Això serà “normal”? Em resistisc a pensar-ho, i no puc evitar pensar en els períodes de postguerra, on la “normalitat” és un bé escàs. No estic preparat per això, si ara cada vegada que isc de casa a comprar torne desanimat i rebolicat i amb molt de neguit. No estic preparat però caldrà preparar-se.

Lucia sempre em diu que no està bé dir “famílies normals”, sinó “normalitzades”, i ho he acceptat, encara que sempre m’ha sonat a eufemisme, però revisant la definició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua trobre la paradoxa que “normalitzar” es defineix com “Fer normal, o seguir la norma”.

I pense que potser, a partir d’ara, haurem d’incomplir la màxima d’Inyaki, i, si volem sobreviure, haurem de “fer normal” allò que no ho és. Molt al nostre pesar.

Treball i serveis públics, un altre model social i econòmic és necessari

Article de Manuela Pascual, Secretaria General de CCOO

Qui ens anava a dir a hores d’ara que ens trobaríem en una situació d’extrema gravetat com la que estem travessant i que ha vingut per a canviar, en gran part, la resta les nostres vides.

La veritat és que estem des de fa ja més de 40 dies confinats a casa, amb un insofrible munt de víctimes pel COVID-19, com també milers d’afectats i afectades. Abans de res, vaja la meua solidaritat amb tots ells i elles, i el meu (nostre) més sentit condol per a totes aquelles persones que hagen perdut un ser estimat per aquesta pandèmia. El meu reconeixement per a totes les persones treballadores que sempre han estat, estan i estaran, no sols en aquests moments complicats i difícils, sinó sempre, perquè ells i elles han fet possible la prosperitat, la cohesió i la riquesa del nostre país. A totes les persones en aquest període de confinament que estan complint rigorosament les normes establides en aquest. I no podem oblidar a les dones, xiquets i xiquetes que són els que mes pateixen la violència en aquests moments de confinament, trobant-se indefenses davant tal situació.

Enguany a diferència d’uns altres no podrem omplir els carrers de la nostra comarca, ni del nostre país, però continua sent el 1r de maig, on la nostra celebració i reconeixement al món del treball en general, i especialment a totes aquelles persones que han perdut l’ocupació durant aquests mesos, Comissions Obreres va ha continuar estant present també en aquest 1r de maig.

Quan començàvem a poc a poc a pujar aqueix pendent tan difícil després d’una devastadora crisi econòmica i social de pèrdua de drets, ens arriba novament una greu crisi sanitària que sens dubte tindrà greus conseqüències econòmiques; on en tot just dos mesos s’han perdut definitivament més ocupacions que en tot el període de crisi en el 2009-2012.

Així ho confirmen les xifres: més de 600 expedients temporals a la nostra comarca, més de 2000 persones afectades des que es va decretar l’Estat d’Alarma pel Govern, a part dels permisos que els treballadors i treballadores en algun cas hauran de recuperar abans de finals de l’any, per manar-los a casa amb aquest al anomenat permís retribuït. Molt s’ha parlat de les conseqüències tan negatives per a l’economia, si, segur. Però i en l’aspecte social com quedaran les persones i les famílies? Per això des de CCOO insistim en la necessitat d’abordar totes dues qüestions simultàniament.

Comissions Obreres fa temps que ve plantejant als Governs, tant estatal, com a autonòmic, mesures econòmiques, sens dubte, però molt especialment socials per a la protecció de les persones,  econòmiques, posant rendes bàsiques vitals, d’emergència, o mínimes com es vulga dir així com proveir d’alimentació saludable a persones necessitades, polítiques de lloguer d’habitatge, atenció a persones sense llar, dependència, teleassistència, serveis públics essencials, etc. Mesures, totes elles, que han de posar-se en marxa més prompte que tard, ja que són moltes les persones i famílies que s’han quedat sense protecció, prestació o cap ingrés.

En quan als treballadors i les treballadores afectats pels Expedients Temporals d’Ocupació, les mesures que hem acordat al costat de Governs i Patronal, són primer la garantia de la no destrucció de més ocupació, fent els processos productius més flexibles, implementar quantitats de 150€ com a complement a la prestació de desocupació, sempre que no s’hagen millorat aquests per acord amb la direccions de les seues empreses, atès que les persones que han passat a formar part de la desocupació veuran minvat el seu salari en un 30%. Per això, des de CCOO hem insistit que s’havia de protegir també a aquest col·lectiu que veurà els seus ingressos minvats.

Vull aprofitar per a reconèixer el treball i esforç que estan realitzant les persones treballadores del SEPE (Servei Públic dOcupació) per a gestionar al més prompte possible els expedients sol·licitats i que puguen els treballadors i treballadores cobrar la prestació per desocupació el mes prompte possible, malgrat la falta de recursos humans i materials en els quals es troben.

Aquesta crisi sanitària ha posat de manifest moltes coses: la falta de EPIs, (Equips de Protecció Individual), de persones professionals en els nostres serveis públics (especialment en el sanitari), les nefastes conseqüències de les produccions externalitzades. Jo no sé vostès, però recorde aquelles reformes laborals imposades que van vindre a retallar drets i serveis públics. Dèiem des de CCOO que les retallades en els serveis públics essencials en matèries com a salaris, ocupació, formació i mitjans anava a repercutir molt negativament en l’atenció a la ciutadania, el propi bloqueig a l’accés a l’ocupació pública (no cobrint-se cap plaça malgrat les necessitats), les privatitzacions… Aquelles vagues convocades manifestant el nostre desacord amb aquestes mesures imposades. Si, sens dubte, d’aquells vents aquests llots.

El model econòmic productiu d’externalitzar la producció a països on els costos laborals són més rentables, on la seguretat i salut, entre altres qüestions, és més laxa, ara hem pogut comprovar que no ens ha anat del tot bé. Per això ara tenim una oportunitat per a aprendre de tot això, per a quan isquem d’aquesta pandèmia es treballe d’una altra manera, amb altres perspectives econòmiques i socials, reforçant el que ens és molt necessari per a l’economia i per a les persones. Salaris i ocupació digna és sinònim de beneficis econòmics i socials. S’hauria d’aconseguir un Pacte d’Estat o similar per a remuntar aquesta situació tan negativa com qüestió ineludible. També en l’àmbit europeu s’hauria de donar majors mostres d’una integració i coordinació en l’àmbit social i econòmic, de cooperació en la crisi, per a no quedar relegada únicament a qüestions econòmiques monetàries i de control dels dèficits.

El 1r de Maig és el dia internacional dels treballadors i les treballadores. Enguany, com he dit, en aquesta circumstància tan excepcional i al seu torn preocupant, tornem a estar al costat de les persones que pitjor l’estan passant, i que a més del coronavirus, continuen les desigualtats i injustícies en el món, les guerres que subsisteixen, la situació dels refugiats, la fam i la vulneració dels drets humans, continuaran sent objectius del moviment sindical i de les persones progressistes.

CCOO sempre estarà al costat de les persones treballadores, també en aquests moments i ací, des que es decretarà l’Estat d’Alarma pel Govern, com moltes altres persones i entitats, hem estat al peu del canó, amb la nostra presència, amb els nostres telèfons, correus electrònics etc., Per a atendre més de 400 consultes i intervencions davant d’aquesta situació a la nostra comarca, per a assessorar en els múltiples expedients i situacions generades.

És de justícia mostrar el nostre reconeixement als centenars de delegades i delegats de CCOO, que han hagut d’afrontar negociacions amb les seues empreses per a salvaguardar la continuïtat d’aquestes i els llocs de treball.

Són moments d’espentar tots i totes en la mateixa direcció. De deixar els partidismes, de fer política amb majúscules. Això és el que exigim. Per això es fa necessari que d’aquesta situació hem d’eixir totes i tots junts, no pot quedar-se ningú arrere. D’ací el nostre compromís com a sindicat de classe, amb la participació i propostes en els plans econòmics i socials que estan i es planejaran des de les nostres administracions mes pròximes, junt a patronals i partits polítics. Aquest és el nostre compromís i voluntat.

Visca el primer de maig. Dia dels treballadors i les treballadores del món.

La lliçó dels més menuts

Article d’Opinió de Toni Francés, alcalde d’Alcoi

Les alcoianes i els alcoians han demostrat des del començament de la pandèmia per la Covid-19 una gran responsabilitat complint amb les mesures de confinament i seguretat necessàries per a frenar la propagació del coronavirus, i per a tots ells va el meu agraïment, perquè tots junts aconseguirem acabar amb aquesta duríssima etapa que ens ha tocat viure.

Mai no haguérem pogut imaginar una situació com aquesta i puc dir que a la nostra ciutat el grau d’acompliment i implicació està sent molt elevat, una qüestió imprescindible per aconseguir fer front a la crisi. Per això, per la lluita unida i responsable, el meu aplaudiment.

I tinc un aplaudiment especial per als xiquets i xiquetes, que al llarg d’aquestes setmanes ens han donat als majors una lliçó de vida per la seua paciència, per la seua resistència i per la seua actitud durant el confinament. Van ser els primers a sofrir les conseqüències de la crisi en tancar les escoles, i pràcticament d’un dia per l’altre van deixar arrere els jocs i les rialles amb amics i companys de classe, la vida que coneixien i gaudien fins eixe moment, i es van quedar a casa. Han passat, en el millor dels casos, a parlar amb amics i amb els avis per videotrucada, fins que puguen tornar a gaudir deixe contacte directe que ara tant s’enyora.

I a casa han fet els deures que els professors els han anat marcant, han jugat, han ajudat en les tasques domèstiques, i ho han fet tot amb una actitud excel·lent, convertint-se en autèntics herois i heroïnes d’aquesta batalla.

A més, han vestit de color els nostres carrers, ja que des de finestres i balcons ens acompanya eixe arc de Sant Martí que xiquetes i xiquets han dibuixat i pintat amb el cor i que és el símbol de l’esperança, de què #totaniràbé, de què aquest malson acabarà i podrem reprendre la nostra vida, interrompuda en una estranyíssima primavera.

Cada vesprada, a les vuit en punt estan als balcons i finestres per aplaudir als sanitaris, als policies, als bombers i a tots els que treballen per garantir un benestar a la població en uns moments molt durs i complicats. A tots els xiquets i xiquetes d’Alcoi que han entés que quedar-se a casa és necessari per a lluitar contra l’enemic en forma de virus, els dedique els meus aplaudiments, perquè n’estic ben orgullós dels alcoians i alcoianes més joves de la nostra ciutat.

La clave está en el territorio

Fuera de China y concretamente fuera de Wuhan, el contagio y la expansión del Covid19 está vinculado a los viajes. Como llegó aquella peste negra a la Barcelona de 1348 y tantas otras epidemias que se han acontecido a lo largo de nuestra historia. El Covid19 llegó a España para quedarse y eso es algo que nos recuerdan todos los días los medios de comunicación. Sin embargo, en el siglo XXI existen suficientes conocimientos y avances como para que nuestra sociedad pueda superar al virus y que las consecuencias sociales y económicas no sean tan negativas como en la Edad Media.

Junto a los avances médicos existen otros de carácter técnico que pueden permitir la definición de estrategias a medio plazo para que la sociedad española pueda recuperar su dinamismo y no quede tan comprometido su futuro. Otros países europeos como Alemania o Austria han empezado antes que nosotros en dicho proceso. Pero nuestra sociedad también debe aprender a convivir con el coronavirus y para ello, todos debemos cambiar la puesta en escena y pasar del miedo a la responsabilidad.

Para ello, el criterio geográfico es fundamental. Para poder hacer una correcta gestión de la crisis es necesario conocer con una gran precisión dónde se encuentran las personas contagiadas. Una vez controladas a dichas personas, no tendría sentido que  una Comunidad Autónoma de casi 5 millones de habitantes permanezca en completo letargo social y económico. Porque no están viviendo la misma realidad la Provincia de Alicante y la Provincia de Valencia. Ni tampoco está siendo igual la situación en Benilloba o en Alcoi.

Muchas son las voces que reclaman tests masivos para toda la población. Otras reclaman información precisa sobre los protocolos a seguir por la población para evitar los riesgos de contagio. Yo además me uno a esas voces que reclaman mapeos adecuados por barrios y una gestión de la crisis desde abajo. Desde la escala más cercana al ciudadano. Como ya se hizo en tantas ciudades con otros virus a lo largo de la historia. Probablemente la decisión autocrática de un confinamiento general para todo el país pudo ser la mejor solución a una masiva propagación del virus dentro de nuestras fronteras. Sin embargo, actualmente existe la tecnología necesaria para poder gestionar la crisis desde lo local. En este sentido, y siempre sin vulnerar los derechos de la ciudadanía, la geolocalización puede contribuir a que ciertos territorios puedan iniciar su senda de “nueva normalidad”. Como contribuyó en lugares como China, Corea del Sur, Hong Kong y Singapur que no tuvieron que recurrir a tanto aislamiento social.

No se trata de un gesto insolidario. Ni tampoco de excluir a ciertos vecinos respecto de otros. Se trata de hacer una cuarentena real. Basada en datos reales de contagio y de riesgo. Debidamente geolocalizados. Se trata de proponer medidas que contribuyan a aliviar la presión económica tanto para el gasto público como para las empresas, los trabajadores y sus familias. Al igual que se tomaron decisiones estrictas para aliviar la presión hacia el sistema sanitario y el riesgo hacia nuestros mayores.

San Jorge: en honor a nuestra historia

Desde la batalla a las puertas de Alcoy, en 1276, San Jorge ha sido objeto de culto por parte de los alcoyanos. Solo unas décadas después, en 1317, un descendiente de Mosén Torregrossa fundó una capellanía perpetua bajo la advocación de San Jorge. Desde entonces, ni guerras, ni tragedias han supuesto un paréntesis en la devoción alcoyana por su Santo Patrón. Aunque si evidentemente han modificado su expresión externa.

La Guerra de Sucesión paró la Festa durante 34 años. Quedaron prohibidos tanto el uso de la pólvora como los desfiles. Sin embargo, el culto georgiano siguió de puertas para dentro. De 1809 a 1813 la Guerra de Independencia contra el invasor francés supuso una nueva interrupción. Fue tanta la alegría de liberarse, al fin, del yugo francés, que las Fiestas se celebraron en septiembre y el Ayuntamiento autorizó un gasto de 16.000 reales “siendo muy justo y conforme a los sentimientos y carácter de esta villa dar gracias al Todo Poderoso”.

Seguían los alcoyanos proclamando su devoción por el Santo de Capadocia ante cualquier contratiempo, como en el caso de la guerra contra Estados Unidos, en 1898. Hubo grandes momentos de duda, pero Magenta, Cides, Cordón y Maseros lucieron sus cargos aquel abril. Así refleja el semanario La patria Chica este sentimiento: “Por encima de Mac Kinley y su república están la Fiestas de San Jorge. Alcoyanos ¡Viva España! ¡Viva San Jorge! Y vivan la Fiestas de nuestro Patrón, con guerra, sin guerra, ¡con triunfo o sin él!”.

Tras el lamentable paréntesis de la Guerra Civil, el compromiso de Alcoy con sus fiestas patronales ha permanecido intacto hasta nuestros días. Los alcoyanos de 2020 nos hemos encontrado una tragedia inesperada. Pero, como ya hicieron nuestros antepasados, mantendremos en nuestros corazones la devoción a San Jorge. Y cuando la Festa nos vuelva a reunir en las calles lo celebraremos, honraremos a quienes ya no están con nosotros y aplaudiremos a rabiar a los cargos y Sant Jordiet, recompensando sus esfuerzos e ilusiones y renovando una vez más el compromiso adquirido hace siete siglos. Volveremos a proclamar entonces, como tradicionalmente concluyen las asambleas de filà, per Alcoi i per Sant Jordi, Visca Sant Jordi.

Los pactos de la Moncloa… Dos

El Gobierno Actual no es capaz  de gestionar la crisis socioeconómica del coronavirus y precisa de la ayuda del resto de fuerzas políticas. Pero solo va a encontrar aliados en el PP. Después posiblemente se unan todos los políticos para salir en la foto y continuar cobrando.

Los primeros pactos de la Moncloa se basaban esencialmente en la confianza que les merecía el gobierno de entonces. El de ahora no ofrece confianza alguna pues su mezcla de colores no gusta a nadie. Si se ponen de acuerdo PSOE y PP es posible un segundo pacto pero que no olvide nadie que en los primeros pactos los políticos eran grandes profesionales de las distintas ramas del saber que se dedicaron a la política mas por devoción que por vocación. Los de ahora son políticos profesionales que no tienen ni la menor idea de cómo gestionar un momento como el actual de impresionantes y desmedidas consecuencias. Son los tecnócratas los que nos van a salvar el pellejo en la óptica de la macroeconomía, pero que nadie dude que de esta situación hemos de salir cada uno de nosotros por si mismos y con nuestro esfuerzo diario en materia de economía. Es el propio pueblo quien ha se ser artífice de su futuro. Es el comerciante, el restaurador, el artesano, el pequeño empresario, el trabajador entregado a su oficio y el empleado de hogar…por poner ejemplos quienes en su día a día alzarán esa economía de base que tanta falta nos hade a todos. Europa mira con recelo a todo y a todos y no esperemos de ella mas que exigencias y exigencias que todavía nos lo ponen mas difícil. El mercado debe estar unido pero unamos nuestras fuerzas con aquellos que con el mismo problema necesitan soluciones como nosotros. Los países del norte se creen mejores. Ya veremos. Sigamos con nuestro ejemplo de cumplir las normas que nos impone la situación y con la ilusión de empezar de nuevo nos apoyaremos unos a otros para salir airosos.

Los pretendidos  nuevos pactos de la Moncloa precisan de consenso y poner de acuerdo a los políticos es tiempo perdido. Confiemos en nuestro quehacer y en el apoyo de quienes desde el  mundo financiero, empresarial, y laboral grandes y pequeños empujemos juntos el carro con ruedas partidas. El orden de las cosas en muchas ocasiones no precisa de tanta retórica y exige por necesidad mucha dedicación. Al principio será duro para todos, pero como las plantas de nuestra terraza, con cariño se verán crecer. No se confía el el riego de tu planta a otro que no seas tu mismo, pues eres tu mismo quien la hará revivir y no las buenas voluntades vacías de sentimiento.

Segundos pactos de la Moncloa claro que SI pero la hogaza de pan a tu casa te la buscas tu mismo o no habrá hogaza de pan que valga.

El seu negoci, les nostres vides

Artículo de Opinión de Aarón Ferrándiz, edil de Podem Alcoi

És molt cruel veure el que ha ocorregut amb la nostra gent gran, amb aquells i aquelles que ho han donat tot per aquest país. És una crueltat haver permés el seu patiment amb nefastes polítiques de privatització de la sanitat i de les residències de majors. Ja n’hi ha prou de fer negoci amb la vida de les persones. De fer negoci amb la salut i el benestar de la nostra gent gran. Dit això, tot el meu reconeixement i suport als i les treballadores de les residències de gent gran i de la nostra sanitat, que en condicions de treball difícils i precàries s’han deixat i es deixen la pell per ells i per totes nosaltres.

Sens dubte, són moments difícils. Els més durs de les últimes dècades. Segurament, ningú esperava que ens anara a tocar viure i conviure amb un veí invisible tan incòmode. I que, desgraciadament, Alcoi fora la trista protagonista d’aquesta emergència.

Malgrat tot, i com en altres ocasions difícils, som un poble valent, esforçat i resilient. Eixirem d’aquesta juntes. Per això, una de les lliçons necessàries que podem extraure d’aquesta crisi, i que molts experts socials han advertit des de fa dècades, és que el model econòmic neoliberal, basat en el desmantellament d’allò públic a través de les privatitzacions, porta conseqüències nefastes per a la vida.

Ara, veiem que quan venen moments durs, la gent comú només tenim un escut que ens puga protegir. Allò públic. Allò comunitari. El col·lectiu. I si allò públic està fort, som més forts com a poble. I quan allò públic es debilita, som més febles. Per això, des d’Unides Podem a les Corts ja vam anunciar la necessitat d’aprofundir en la reversió de les privatitzacions de la sanitat.

També hem aprés que unides som invencibles. Però no sols això. Hem aprés, que hi ha certes qüestions tan valuoses, tan sensibles i tan delicades com la vida de les persones que no poden estar sotmeses ni subordinades als interessos i beneficis econòmics dels de sempre.

Hem pogut recordar la força d’allò comú, de la comunitat. Que enmig d’aquesta societat individualista, és en allò comú i col·lectiu precisament on resideix la nostra força i el nostre refugi. I aquestes valuoses lliçons no les podem oblidar, el dia de demà, si volem eixir d’aquesta crisi sent més forts com a poble.

El dia de demà i també des de hui mateixa, per a reconstruir-nos com a poble, hem d’afrontar el repte amb valentia. I per a això, serà necessària la unitat per a continuar aplaudint i blindant constitucionalment eixos serveis públics i eixes polítiques socials que són el nostre principal escut. És necessari que treballem per la reversió completa de les privatitzacions de la sanitat pública i les residències de majors, perquè mai més torne a passar. Ho farem. Li ho devem a la generació que es va deixar la pell per nosaltres. Ja n’hi ha prou de fer negoci amb les nostres vides. Des d’ací, tot el nostre condol i estima a les famílies dels que ens han deixat.

Las pensiones en tiempo de pandemia

Artículo de Antonio Matarredona, Portavoz Plataforma Comarcal Pensiones:

Es evidente que en el gobierno conviven dos almas, dos modelos enfrentados, también es evidente que desde nuestras plataformas, Coordinadoras o se llamen como se llamen nuestra razón de ser no es precisamente la defensa del modelo neoliberal.

Dicho lo anterior nos encontramos en una terrible encrucijada, tenemos que defender este gobierno porque la alternativa es el fascismo, porque la derecha sólo entiende España como su finca privada.

Esa defensa del gobierno prioritaria para nosotros no puede dejar de ser crítica, exigente, pero con la mesura necesaria para no dar más leña al fuego que prende la derecha asilvestrada.

Lo tenemos difícil.

Con un panorama de crisis tremenda nuestra exigencia debe ser no retroceder en derechos y que ahora sí o sí las personas sean el centro de la política.

La renta vital hoy es justo eso vital, imprescindible para que puedan comer miles de personas, porque miles y miles no han cobrado o no van a cobrar aún por no estar ni en el sistema absolutamente desbordado.

Si, conviven dos almas en el gobierno, la nuestra tiene que estar con las personas.

Tenemos capacidad de convocatoria, cuando podamos, sea cuando sea movilicemonos pero por y para las personas, millones de ellas peor que nosotros.

Defendamos lo público, porque estamos viviendo el horror de lo privado, de los recortes, de las mentiras de un estado de cartón que no es capaz de proteger a sus ciudadanos engañados por una propaganda bestial.

Perdonadme mi digresión de hoy.

Estoy convencido de que somos necesarios, pongamos los pies en el suelo, ajustemos nuestras prioridades, nosotros sí que cobraremos el día 25.