Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental

Article d’opinió de Elisa Guillem, Regidora de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi

Recorde fa dos anys veure un documental, crec que a Netflix, parlava de les dones a Auswitch, era el primer documental que visibilitzava la barbàrie comesa als camps d’extermini des del patiment de la dona, moltes d’elles obligades a ser esclaves sexuals però, no dels alemanys, que també, sinó que eren les esclaves sexuals dels “treballadors presoners”. La periodista li preguntava a un supervivent el perquè feien servir d’aquella manera a aquelles dones. És que vosté no sap com vivíem, vosté no sap el que patíem. Necessitàvem almenys una esperança, una llum, teníem necessitats i això ens ajudava un poc a suportar l’insuportable. I ella li va preguntar per elles, i elles quina esperança tenien? Quines necessitats tenien? Quina llum tenien?… un silenci va acabar la conversació.

Aquell estiu vaig visitar Auswitch, li vaig preguntar a la guia sobre aquelles dones, no se’n parlava durant tota la visita, i amb un cert rancor a la veu, amb un to d’incredulitat davant la barbaritat que jo li preguntava ella em va respondre que aquelles dones ho havien triat, varen triar la barbàrie d’una violació continuada, del turment de la humiliació i la tortura continu davant la mort, com les dones “decents”, perquè elles eren putes. I és que fins i tot els camps d’extermini no es dividien entre nazis i presoners, dins dels presoners hi havia una subdivisió, la de les dones, la subcategoria de les que valen menys que res.

La prostitució és i ha sigut la forma més demolidora de violència cap a la dona, la compravenda de cossos humans, cossos de dona, estratifica i posa preu a la vida, i si la vida té preu, aquest pot fluctuar amb el mercat. Espanya és l’Estat europeu que lidera el consum de la prostitució i el tercer del món, i Alcoi no és cap excepció, l’increment de la prostitució és evident, és allò que tothom sap però, no se’n parla públicament. L’últim estudi de l’ONU publicat el juliol de 2020, afirma que el 39% dels homes paguen per sexe. L’estudi de l’ONU afirma que el 84% de la tracta de persones es fa amb finalitats sexuals, i dins d’aquestes víctimes, el 94% són dones i xiquetes. Unes dones i xiquetes que són invisibles, no existeixen, perquè són putes, són de segona i mereixen el que els passa. Són les “vides no plorades” de les que ens parla la Judith Butler, són aquelles que no mereixen dol perquè no tenen valor.

Els arguments a favor de la prostitució són molts, des del conegut “és l’ofici més antic món”, primera gran xorrada a l’altura del “no m’agrada el feixisme, ni de dretes ni d’esquerres” (prova de l’elevadíssim nivell cultural dels oradors), fins a la llibertat d’elecció personal. I és que molts continuen dient que hi ha dones que ho han decidit. Si gran part dels models que reben els nostres fills i filles continuen sent dones sumisses valorades pel seu físic sí, continuarà havent-hi dones que pensen que el seu futur és el seu cos, perquè mentre continuem “petant” les xarxes i televisions amb programes on un grup de jovenetes i jovenets que diuen “bro i mese”, continuen guanyant fama i diners per anar mig despullats i tenint sexe en directe, aquest model no el revertirem mai, per molts 8M que tinguem.

Fins ara l’argumentari a favor de la prostitució ha estat una visió capitalista i masculina, se’n parla de la necessitat de certs homes que, pel seu físic, timidesa, o certs impediments físics, no tenen accés al sexe si no és pagant, i clar, com cobrir aquestes necessitats bàsiques si no és amb prostitutes? A veure si ens queda clar, el sexe no és una necessitat bàsica, és un instint. Sense sexe es pot viure, pitjor però, es pot viure. Aquestes persones tenen moltes alternatives, personals o mèdiques, per “desfogar” les seues necessitats i, fins ara ningú ha pensat en les vides destrossades i traumàtiques, d’aquestes dones. No hi ha prou psicoanalistes al món per poder arreglar tantes vides trencades. Aclarim la qüestió; aquestes dones no volen tindre sexes amb vostés, és més, el vostre cos, la vostra persona els repugna terriblement, vostés estan pagant per violar a una persona de forma legal, per “desfogar-se” sense que la societat els assenyale amb el dit.

De les putes no se’n parla, perquè són les altres, són les dones dolentes que han triat una mala vida, moltes ja sabien on es ficaven… no els respondré jo, els convide a escoltar les paraules d’Amelia Tiganus, entrevistada per Jordi Évole el 2018. El resum és molt senzill, no conec cap persona que volgués que una amiga, mare, filla, germana… acabés sent puta, de fet, podria viure cent vides i no en trobaria cap. Les putes no són elles, som TOTES, hi ha una fina línia que divideix les dones “decents” de les putes, i és circumstancial, si jo com a dona hagués nascut 2000 km més al nord o més al sud, la meva vida hauria sigut completament diferent, i les circumstàncies poden tornar a canviar, per tant mentre es pose preu al cos d’una dona, TOTES som susceptibles de ser venudes, i TOTES hem de lluitar perquè aquesta barbàrie acabe, i ho hem de fer ja, perquè les putes són amigues, germanes, mares, filles, cosines, iaies d’algú, perquè les seves vides tenen valor però, no preu. I mentre el cos d’una sola dona tinga preu, el tindran tots els nostres cossos.

Durant el passat segle aquest model de dona-bona/dona-dolenta, ha sigut mostrat per la gran pantalla de forma magistral, les putes eren com els cotxes de luxe de James Bond, preciosos i reemplaçables, un complement de luxe que, si es trenca et sap greu però, no plores. Als últims anys s’ha intentat donar un valor a aquestes dones, s’ha dignificat el seu paper, les pel·lícules en què la dona prostituta comença a ser mitjanament valorada són moltes però, saben una cosa? Ser puta no mola gens, no s’ha de valorar la prostitució, s’ha de valorar la dona, la vida humana que pateix, i s’ha de lluitar per acabar amb aquests models on les dones venen els seus cossos i els homes els compren, bàsicament perquè senyores i senyors, encara que no ho creguen Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental.

Fem Història, fem 8 de març

Article d’opinió de Aranza de Gracia, Regidora d’igualtatg a l’Ajuntament d’Alcoi

Alguna vegada us heu preguntat a quin moment de la nostra història us agradaria viatjar? Pel que fa a mi, aquesta és una de les preguntes que les persones del meu entorn, de tant en tant, em solen preguntar. Bé per curiositat, o bé inclús per comentar com la societat ha anat transformant-se i evolucionant al llarg del temps, com la ciutadania ha anat adaptant-se a les circumstàncies i creixent-se davant les adversitats, com ho estem fent en l’actualitat. Doncs sabeu?, em resulta ben difícil elegir un moment concret o determinat de la història passada. Però, és clar, que parlant d’història i del Dia Internacional de la Dona, descobrim tants moments amb importància i rellevants que no sols van marcar un camí feminista al món, sinó que van canviar la història de la humanitat i la vida de més de la meitat de la població, les dones.

Sens dubte, moments que des de l’ombra van escriure noves pàgines d’esperança, lluita, igualtat i justícia. Des d’aquelles reunions de dones preparant fullets informatius, algunes vegades en la clandestinitat, passant per les dones lliures pensadores i reivindicatives que van aconseguir drets tan importants per a les dones convertides en lleis com les que hui en dia tenim. Dones valentes que sempre s’han mantingut fermes en les seues conviccions, fermes davant les situacions més complexes i que en cap moment han permés fer un pas enrere. A la nostra ciutat les coneixem: alcoianes treballadores i lluitadores, representants de diversos col·lectius i àmbits de la societat, dones empresàries i emprenedores, dones del món de la cultura i la creativitat, dones que han trencat amb pedres els fonaments d’una societat tan masclista com ha sigut l’industrial, a l’àmbit esportiu i a l’espai de la Nostra Festa. Però després d’un camí ple d’obstacles, hui estem ací amb més força que mai.

Cal fer història, però també recordar-la. Hem de tindre sempre present d’on venim i no oblidar mai tot el patiment, lluita i dificultats que ha portat el camí per aconseguir la igualtat entre dones i homes. No ho oblidem, perquè és cert que quedar-nos en la nostra zona de confort ens fa perdre l’objectivitat de la realitat que ens envolta. No oblidem que gràcies al feminisme hui podem elegir la nostra formació i feina que volem, que no cal una signatura paternal per a obrir un compte al banc i que encara menys, no cal demanar permís per a sentir-se lliures, lliures per decidir la nostra vida.

És per això, que no puc elegir cap moment concret de la història, perquè tots i cadascun dels moments viscuts al passat han escrit el nostre present de drets i llibertats. Pas a pas, amb perseverança i esforç.

Malauradament, hi ha col·lectius que els va bé que oblidem com va començar aquest camí de justícia social i igualtat, que pensem que ja està tot fet, però nosaltres no ho farem. La nostra lluita contra el sistema patriarcal continua. No ens conformarem amb el que tenim, volem trencar els estereotips de gènere i transformar el discurs ranci i d’odi pel respecte i la dignitat. Hem de lluitar i reivindicar els nostres drets, hem d’educar en igualtat, corresponsabilitat i coeducació. Apostem fermament per una ciutadania igualitària en tots i cadascun dels aspectes de la nostra quotidianitat per aconseguir, l’objectiu d’una igualtat real i efectiva entre dones i homes, perquè el feminisme, és una de les causes més dignes per les que lluitar.

En aquest 8 de març, Alcoi s’il·luminarà del color de la igualtat. Per totes les dones invisibilitzades al llarg de la història, per les dones a les quals furtaren els seus somnis i futur, per les que ja no estan i per aquelles que es van quedar en el camí, per les dones del passat i també del present, a totes i per totes que formen part de les nostres vides, fem-les visibles.

Seguim endavant. Queda molt per fer i desitge que el discurs de la igualtat no soles siga un discurs de dones, sinó un discurs de ciutadania.

I per finalitzar, fem un tracte aquest 8 de març: canviem la nostra lluita als carrers per un compromís ferm per la igualtat tots i cadascú dels nostres dies, perquè aquest any, ens quedem a casa. Mentrestant, continuem fent història, amb valentia i llibertat.

Manifest. La vida com a prioritat, la vida en el centre

Article d’opinió de Col·lectiu 8 de març

Aquest 8 de Març està marcat per la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19. La pandèmia ha provocat milers de morts i molt de sofriment i també ha destapat com són d’imprescindibles els sistemes de protecció social i el reforç de la sanitat pública i universal.

Per això enguany, més que mai, refermem la nostra aposta per la vida i per la dignitat de les persones. L’economia i la política han d’estar al servei de la gent, i no al revés. Els interessos d’unes minories no poden posar en perill la supervivència i la sostenibilitat de la vida en el planeta, la nostra casa comuna.

La pandèmia ha posat de manifest que bona part dels treballs essencials i ineludibles són, molt sovint, treballs precaris i poc valorats, majoritàriament fets per dones. I és que les faenes de cuidar, netejar, alimentar i procurar benestar encara no es reparteixen equitativament i, quan són remunerades, se sotmeten a unes condicions laborals molt dures.

La crisi sanitària no ens oculta tampoc altres crisis. No tanquem els ulls al creixement de les desigualtats, de la violència, del militarisme i del racisme. No ignorem la terrible explotació dels països empobrits, que va començar amb el colonialisme i que encara dura. Som conscients que la crisi climàtica i ambiental requereixen un canvi radical en la nostra manera de produir i de consumir.

La nostra perspectiva és, per tant, ecofeminista. L’ecofeminisme és alhora un projecte polític, ecològic i feminista. És un moviment actiu i solidari, que legitima la vida i la diversitat. Les dones han adquirit una gran capacitat de treball en xarxa amb altres dones de la família, del veïnat, amigues o companyes que s’han donat suport mútuament. Aquesta capacitat de generar treball en xarxa per a satisfer necessitats col·lectives és central per a construir una societat basada en la vida.

Són nostres, també, les reivindicacions de les dones amb diversitat funcional i, per això, reclamem la figura laboral de l’assistent personal per a tot el col·lectiu de persones amb necessitats de suports humans generalitzats i permanents.

Estem orgulloses de ser feministes. Perquè amb la lluita feminista construïm una societat més lliure, més igualitària i més justa. Una societat on ser ames del nostre cos, on poder decidir per nosaltres mateixes, sense tuteles morals imposades. La lluita feminista és de totes les persones, hòmens i dones, perquè la desigualtat ens afecta a totes i tots.

Els nous feminismes formen part d’un procés de transformació radical de les societats, l’economia i les relacions. Proposem altra forma de veure i entendre i d’estar al món, compartint, dialogant, amb sentit comú i justícia, on no es legitime la desigualtat, la pobresa, ni cap tipus de violència cap a les dones ni cap a la resta de persones.

En eixe camí, donem suport a la redacció i aprovació d’una llei que garantisca a les persones trans el seu dret a l’autodeterminació de gènere, que corregisca el desemparament normatiu en què es troben i que elimine la desigualtat a què s’enfronten en l’actualitat.
Ens volen dòcils, submises i callades. Nosaltres ens volem lliures, feministes i rebels.

VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

Alcoi, esport i dona

Article d’opinió de Javi López, Director del Centre d’Esports

Segons es desprén de l’informe de Woman and Sport de 2016, les xiquetes que participen en activitats esportives en edat i període escolar tenen un 76% de probabilitats de continuar mostrant interés per l’esport durant la resta de les seues vides.

Per tant, és un fet contrastat que el foment de l’esport en edats primerenques ha afavorit i afavoreix que el percentatge de dones que practiquen esport de manera continuada (durant un any almenys amb una freqüència d’una vegada per setmana) s’acoste al 50% i s’equilibre respecte al sexe masculí (Hàbits esportius a Espanya, CSD 2015).

Actualment a la nostra ciutat no sols a les aules, també fora d’elles, cada dia són més les xiquetes que participen de l’ampli ventall de modalitats esportives tant individuals com col·lectives a través, per exemple, de les diferents convocatòries dels Jocs Esportius.
En aquestes competicions l’augment de participació femenina ha sigut considerable d’algun temps ençà. Segons l’informe elaborat pel Centre d’Esports, a la convocatòria 2019/20 van participar 501 xiquetes, la qual cosa va suposar un 37% del total. A la convocatòria de l’any anterior 2018/19, el total va ser de 441 xiquetes, un 30%.

Projectes esportius i activitats inclusives com les EPIS (Escoles Poliesportives d’Iniciació), promogudes pel Centre d´Esports i que compten amb el suport i la col·laboració de tots els centres educatius de la ciutat, reforcen les pràctiques i el coneixement de diferents esports minoritaris en horari lectiu, afavorint i sumant per a una continuïtat en la pràctica esportiva i adopció de la mateixa com a hàbit de vida saludable en les dones.

Acostar l’esport i els seus valors a edats primerenques és sembrar per a recollir. La llavor del feminisme esportiu està hui més present que en temps passats i aquesta és la garantia més gran, no sols d’un major protagonisme futur de la dona en l’esport, sinó també de la construcció d’una societat igualitària entre homes i dones.

Lluny queda la irrupció transgressora en 1967 de Katherine Switzer en el transcurs de la Marató de Boston, tot un símbol en la lluita de les dones per la igualtat en l’esport. Poques eren les dones que en aquells anys tenien la gosadia d’envair un terreny dominat per homes. La dona, en la seua lluita i avanç social ha augmentat la seua presència en esdeveniments esportius de tota mena.

Segons document de 2019 aportat per l’organització de la Mitja Marató d’Alcoi, l’evolució de la participació femenina en aquesta prova s’ha incrementat notablement amb el pas de les edicions passant de les 312 de l’edició de 2015 (25%) a les 616 de 2019 (32%). Un termòmetre que ens permet contrastar l’avanç quantitatiu de les dones en aquesta mena d’esdeveniments a la nostra ciutat.

L’esport femení avança i es consolida. Una dada il·lustrativa: de les 17 medalles olímpiques obtingudes per la delegació espanyola en els Jocs de Rio de Janeiro, 9 van ser aconseguides per l’esport femení. Així i tot, la bretxa en l’esport federat en el nostre país continua sent considerable. Assignatura pendent. Del total de llicències federades en el nostre territori només el 22,3% són dones. Quant a esportistes d’alt nivell, l’esport femení representa el 36,4% del total (Pla Estadístic Nacional CSD 2017)

A Alcoi, segons dades aportades per les mateixes entitats esportives de la ciutat al Centre d’Esports (febrer 2021), el nombre més gran de llicències federades en l’esport femení correspon al patinatge (116 llicències), seguit per la gimnàstica (110), bàsquet (55), atletisme (53), futbol 11,7 i sala (33) i judo (30). Hem de tindre present que tots els clubs a causa de la irrupció de la pandèmia han vist minvats els nombres de llicències durant aquest any.

L’aparició d’esportistes referents, l’interés dels mitjans de comunicació per l’esport femení, les reivindicacions de les dones per continuar derrocant sostres de cristall i les polítiques d’igualtat i feminisme impulsades pel govern socialista a través d’accions i ajudes directes i lleis progressistes (Llei d’Igualtat, Programa Dona i Esport, entre altres) han afavorit la consolidació dels valors cívics, inclusius, de respecte i convivència necessaris en una societat que avança ferma cap a la paritat i igualtat d’oportunitats. No és un fet casual que serà baix mandat socialista amb una dona com Irene Lozano al capdavant del CSD, quan finalment la primera divisió del futbol femení a partir de la pròxima temporada obtinga la condició de professional. Les xiques estaran al nivell de l’ACB o la Lliga de Futbol Masculina.

Mª Carmen Mas Alós va ser reconeguda l’any 1978 pel Centre d’Esports com a millor esportista femenina de la ciutat. Des de llavors, moltes esportistes i gestores alcoianes han sigut distingides pels seus èxits i assoliments. Maria Valent, Susana Angulo, Mº Ángeles Gosálbez, Luisa Palmer, Inmaculada Pastor, Marisa Sempere, Amalia Romà, Mª Elvira Sempere, Loles Masià, Consuelo Albert, Carolina Corbí, Lara Garcia, Ruth Catalá, Amparo Camps, Carol Prats, Alba Pascual, Mar Gisbert, Andrea Silva, Pilar Serrano, Maia Llácer, Ángela Andúgar, Mónica Castillo o Daniela Picó, formen part de la història de l’esport femení alcoià. Són algunes de les nostres referents. Però hi ha moltes altres. Totes quantes van participar i participen de la pràctica o de la gestió esportiva consoliden i reforcen drets fonamentals que van més enllà de les pistes, tatamis, circuits o terrenys de joc. Quin gran instrument l’esport!!… Elles han demostrat, malgrat les dificultats, saber utilitzar-ho com ningú per a anar guanyant assalts a la marginació i injustícia social.

En l’última edició dels Premis de l’Esport (Premis 2020) a més de ser Daniela Picó reconeguda com a millor esportista de promoció, el jurat va atorgar dos reconeixements directes a l’esport femení. El primer d’ells a l’equip femení sènior del Nou Bàsquet Alcoi pel seu ascens de categoria Nacional. El segon, a l’equip femení del C.D.Alcoyano al qual a més de reconéixer-li el seu èxit esportiu, es reconeixia i valorava l’aportació i foment de l’esport femení en una modalitat tradicionalment masculina com el futbol.

Una última dada per a concloure que ens permet conéixer de primera mà el lloc rellevant que està aconseguint l’esport femení a la nostra ciutat i que ens fa albirar un futur feminista esperançador és que de les 20 ajudes atorgades en 2020 per l’Ajuntament d’Alcoi a través de la Regidoria d’Esports a esportistes de la nostra ciutat pels mèrits esportius obtinguts en aqueixa anualitat, 16 van ser destinades a esportistes femenines. Alejandra Gisbert, Àngels Alcaraz, Maria García, Laura Casabuena, Olaia Albert, Ines Padilla, Lucia Casabuena, Elba Navarro, Raquel Pla, Claudia Belda, Daniela Picó, Ángela Mengual, Laura Mengual, Fátima Guangmeng, Marta Crespo i Elena Llácer, les seues entrenadores i tantes altres… són el present i futur de l’esport femení alcoià.

Malgrat tot l’exposat amb anterioritat, amb dades que ens conviden a afrontar el futur amb optimisme i esperançats a travessar la meta i aconseguir un esport definitivament igualitari i inclusiu, la cursa encara no ha finalitzat. Si definitivament volem parlar d’un esport net de sexisme i masclisme necessitem de totes i tots. Formació, informació, compromís, lleis que afavorisquen, emparen i regulen, promoció d’esdeveniments, difusió en els mitjans…

Dones valentes, seguim en ruta. Per un futur necessàriament feminista, continuem practicant i treballant per l’esport.

La pandèmia agreuja més la situació de les dones

Article d’opinió de Manuela Pascual Ruiz, secretària General CCOO Comarques Centrals

És cert que per al conjunt de la ciutadania aquesta situació és angoixant, en la salut, en el social i en l’econòmic. Portem quasi un any arrossegant aquesta situació que ha canviat, sense dubte, les nostres vides. Les formes de relacionar-nos entre companyes i companys de treball, familiars, amics i amigues. Però sens dubte açò passarà amb l’avanç de la ciència i la responsabilitat de tots i totes.

Però em permetran que pose l’accent en la major part de la ciutadania d’aquest país, que som les dones. Aquesta pandèmia ha afectat i aprofundit encara més la situació de precarietat que pateixen, doncs, per tots és sabut, que encara hi ha sectors molt feminitzats, com el comerç, hostaleria, cuidats etc. On la COVID-19 està colpejant en l’ocupació i salaris fortament per les restriccions.

Alguns exemples clars d’això: si amb anterioritat a aquesta pandèmia eren les dones les que encapçalaven les llistes de la desocupació en tot el país, (qüestió no diferent a la nostra comarca), però com deia, aquesta situació ha agreujat mes aquesta situació. Del conjunt d’aturats i parades, segons les dades del mes de gener del 2021, hi ha 25.306 persones aturades, en el conjunt de la Intercomarcal de Comarques Centrals, 13.155 d’aquestes persones parades són dones, la qual cosa representa el 60% de l’atur en la nostra Intercomarcal. Hi ha municipis que superen aquests percentatges. Si parlem de contractes realitzats, ací es reverteix la tendència i veiem com s’ha contractat menys dones en aquest inici d’any. Del total de les contractacions realitzades el mes de gener de 2021 en la Intercomarcal (7.446) contractes, el 55% s’han realitzat a homes, i el 45% a dones. Aquesta situació del mercat laboral és la que vénen patint moltes dones per a trobar una ocupació. Però, d’altra banda, les que tenen ocupació pateixen contractes i treballs precaris, salaris baixos, parcialitats no desitjades o involuntàries, bretxes salarials Hem de recordar hui que les dones cobren 5.301€ menys, de mitja, que els homes. Queda molt de temps per a corregir les bretxes salarials entre homes i dones, i les conseqüències per les quals es produeixen, però com més prompte millor comencem a corregir aquestes males pràctiques, tant a l’hora de contractar, romandre i eixir de les empreses, abans s’eliminaren aquestes desigualtats.

Sincerament, cal passar de les muses al teatre. Necessitem que no sols les nostres administracions traguen normatives, si no que les nostres patronals actuen en aquesta matèria. No m’agrada que les actuacions que es puguen realitzar en les empreses sobre els plans d’igualtat vinguen donades perquè hi ha una llei que els obligue a fer-ho. M’agradaria que fóra una tasca diària de creença i de convenciment que aquestes discriminacions no haurien de produir-se per raons del sexe i el gènere.

Però, com pensem algunes, davant la falta de voluntat han d’haver-hi normatives que obliguen fer-ho. Per això, vull emplaçar a les direccions de les empreses i a la Representació Legal de les Persones Treballadores a que es senten i elaboren conjuntament aquests plans d’igualtat. Si, hi ha qui té l’obligació de fer-ho en funció del nombre de persones treballadores que tinguen, però també m’agradaria que en les quals no tenen aquesta obligació, corregisquen aqueixes possibles anomalies que es puguen produir.

Sóc de les convençudes que, si treballem per unes condicions dignes en matèria salarial, ocupació, pensions, igualtat, per una llei de racionalització d’horaris que possibilite i facilite els drets de conciliar la vida laboral i la familiar, per una millora dels nostres serveis públics, per un creixement econòmic sostenible, amb respecte al medi ambient, on treballem segures, si fem això estarem entre els països més competitius i avançats d’Europa.

Desgavell

Article d’opinió de Kiko Cantó, Regidor del Partit Popular a l’Ajuntament d’Alcoi

Define el diccionario de nuestra lengua la palabra desgavell como “desorden completo, despropósito o cosa absurda”. En la serie de artículos en los que utilizo diferentes locuciones valencianas para describir la acción de gobierno de Antonio Francés se me antojaba muy complicado llegar a utilizar esta expresión sin mostrarme como exagerado o tremendista ante la opinión pública. Pero el pasado 31 de enero esa opción surgió de manera espontánea y unánime de la propia sociedad alcoyana: Quin desgavell és este?

Y es que el viaje de nuestro señor alcalde a la bella localidad de Penáguila es sólo la lógica consecuencia del sin sentido que nos gobierna durante una década. Es el culmen de una acumulación de desatinos que hasta la fecha habían pasado de puntillas ante los ojos de los alcoyanos. El principal, quizá, sea el de la en su día publicitada Ciudad Deportiva del Alcoyano, que ha desembocado en la construcción de un campo de fútbol en terrenos privados. De forment ni un grà, es decir, “palabrería sin sustancia”, también encontramos cuando presenta la cubierta de la pista exterior del polideportivo Francisco Laporta como un referente y resulta que ni siquiera previeron su iluminación al inicio de la obra.

Otro proyecto convertido en fullola de moro, léase “que no responde a las expectativas” es sin duda la inteligentísima calle de Entenza, superada no obstante por una ordenanza de peatonalización de toda la ciudad pero de exclusiva aplicación en el Centro aprobada contra la voluntad de los vecinos y de los comerciantes y sin contar con los informes técnicos que el Ayuntamiento acumula en sus archivos.

Una arrancà de cavall fue prometer una gran plaza pública en El Partidor para conciertos y actuaciones teatrales. Por desgracia, la actual parà de somera la ha convertido en solares donde aparcar el coche. Este caso va para récord, porque las expectativas del proyecto de ecobarrio en esa zona van camino de sumar una nueva expresión: bolet. O lo que es lo mismo, “suceso contrario a lo esperado y que causa decepción”.

La pachorra del equipo de Gobierno socialista, incapaz de generar un metro cuadrado de suelo industrial en diez años, seguía activa cuando los familiares de los residentes del Domus Vi les reclamaban atención por las deficiencias que allí existían, recibiendo la callada por respuesta. Fue antes de que el geriátrico se convirtiese en la residencia de mayor mortalidad de España durante la primera ola de la pandemia.

Denunciábamos en su día también el mal talante que muestra el señor alcalde ante las críticas. Cuando no le ballen l’aigua se muestra displicente. De ello pueden dar fe los vecinos de la calle de Casablanca, que se quejaron en el pleno de los problemas de okupación y luego comprobaron que el mismo Gobierno se ofreció a pagar el alquiler a un colectivo que lleva 13 años en un edificio que no es de su propiedad. Más o menos, mira tú por dónde, como el campo de fútbol del polideportivo.

Al señor alcalde, que demuestra obsesión por asociarse a las buenas noticias, es decir, por estar en todas las salsas o anar a missa i repicar, le pasa factura su desaparición en los momentos menos oportunos (para los alcoyanos, no para él, obviamente). El primer ejemplo lo dio cuando fue incapaz de mantener inalterable su agenda en Fitur mientras en la ciudad que dice gobernar se sucedían los desplomes de edificios. Un año más tarde, el desorden completo se escenificó cuando el señor alcalde se marchó a vivir fuera de Alcoy en el momento en el que la ciudad era más duramente golpeada por el Covid 19.

Y como, por desgracia, el desgavell nunca viene solo, ¿imaginan qué hubiera dicho el portavoz de Podemos sólo con que un alcalde del PP hubiera utilizado el coche oficial, a la salida de un oficio religioso, para irse a la casita, de fin de semana con la familia? Parafraseando a un monarca francés presidir un observatorio bien vale una misa.

Manifiesto del 1 de marzo

Artículo de opinión de Antonio Matarredona, Coordinado Comarcal en Defensa de las Pensiones Públicas 

Tras muchos años ya de legislación por la igualdad, de clamor por ella, tras muchos y concurridos 8 de marzo, la cruda realidad, es que, a las mujeres de este país, cuando se jubilan, la brecha salarial que han padecido durante su etapa laboral, se duplica a la hora de cobrar su pensión y es la más injustamente tratada.

La medida inmediata que recortaría de manera importante esa brecha en pensiones sería igualándolas a las de los hombres, siguiendo las recomendaciones de la Carta Social Europea, una pensión mínima del 60% del salario medio, La mayoría de nuestras pensiones de jubiladas, viudas y sin pensión propia, se encuentran por debajo, o rozando el umbral de la pobreza; por lo que, la subida del 1’8% en las pensiones no contributivas es irrisoria y en muchos casos las que se divorciaron hace años, hoy son pensionistas sin derechos. Por lo cual, se pierde otra oportunidad de ir recortando la desigualdad hombre/mujer en materia de pensiones.

Las injustas recomendaciones aprobadas recientemente por el oscuro Pacto de Toledo y el Congreso, AGRAVAN la brecha de género actual. En 20 de las 21 recomendaciones aprobadas, se olvidan de las mujeres y en la que se acuerdan, la nº 17, simplemente, es para encasillarnos como cuidadoras y recomienda “buscar la igualdad efectiva entre hombres y mujeres, pero no proporciona ninguna solución. Por lo que, la gran brecha que existe en los salarios entre hombres y mujeres, continua en las pensiones y se llega a cobrar cerca del 35% menos que los hombres; así lo ha reconocido la Seguridad Social.

Denunciamos de forma contundente la recomendación n.º 16 que da el pistoletazo de salida a la privatización del Sistema Público de Pensiones con el apoyo del Estado y de sus Presupuestos Generales.

Esto planes privados de empleo de pensiones que recomiendan, a los que llaman eufemísticamente “sistemas complementarios”, además de detraer cotizaciones del Sistema Público para llevarlos al Sistema Financiero privado con la colaboración de los agentes sociales del Sistema, generarán en el futuro dos tipos de pensiones:

• Unas pensiones suficientes públicos/privadas, para para una minoría con sueldos altos.
• Unas pensiones públicas meramente asistenciales e insuficientes para la gran mayoría, sobre todo para las mujeres.

Las Recomendaciones del Pacto de Toledo no recogen las reivindicaciones por las que llevamos años luchando los movimientos de pensionistas. Las 21 recomendaciones caminan hacia una tercera Reforma de las pensiones, mientras nuestra tabla reivindicativa sigue intacta, y de las que destacamos:

– Garantizar por ley la revalorización de las pensiones de acuerdo al IPC real y anual.
– Eliminación de la brecha de género en las pensiones.
– Pensión mínima igual a salario mínimo y éste el 60% del salario medio como establece la Carta Social Europea.
– Derogación de las reformas de pensiones de 2011 y 2013.
– Derogación de las reformas laborales de 2010 y 2012.
– Auditoría de las cuentas de la Seguridad Social para determinar la magnitud del saqueo de las mismas y proceder a su compensación a la Tesorería General de la Seguridad Social.
– Eliminación de coeficientes reductores en jubilaciones anticipadas. 100% de la pensión con un mínimo de 40 años cotizados y 60 años de edad.
– Supresión de los beneficios fiscales a planes privados de pensiones, de empresa y EPSVs.

Por todo lo expuesto y antes de que el día 8 volvamos a escuchar gritos de igualdad entre hombres y mujeres, en boca de las personas que nos gobiernan, las y los pensionistas gritamos hoy 1 de marzo, en todo el país y más fuerte que nunca:

¡NO AL PACTO DE TOLEDO, GENERADOR DE RECORTES DESDE SU EXISTENCIA!
¡NO A SUS RECOMENDACIONES, QUE AGRAVAN LA BRECHA EXISTENTE ENTRE HOMBRES Y MUJERES! ¡PENSIONES PÚBLICAS DIGNAS Y SUFICIENTES!¡IGUALDAD EFECTIVA ENTRE HOMBRES Y MUJERES EN SALARIOS Y PENSIONES!

MOVIMIENTO ESTATAL DE PENSIONISTAS

Desvergüenza política elevada a la máxima expresión

Artículo de opinión de Enrique Peidro, vecino de Alcoy 

Finales del pasado mes de enero. La tristemente famosa “tercera ola” de la pandemia golpeaba una manera cruenta e inmisericorde. Los datos de fallecimientos, contagios, ingresos hospitalarios y la incidencia por cada cien mil habitantes se encontraban en su punto más alto. Hostelería y gimnasios cerrados, pero obligados a pagar religiosamente su cuota de autónomos. Comercios cerrando a las 18’00 de la tarde. Toque de queda a las 22’00. Cierre perimetral de muchas ciudades durante los fines de semana. Un panorama absolutamente desolador. Y la Comunidad Valenciana liderando tristemente todos los ranking, con unas cifras desoladoras en todos los apartados.

Y, mientras tanto, los diputados valencianos, “nuestros” diputados, esos que cobran sus generosos sueldos con el dinero de nuestros impuestos, debatían en comisión técnica un par de propuestas absolutamente trascendentales ante la situación de crisis que sufría la sociedad. Tan vitales eran que procuraron hacerlo en el mayor de los secretos posibles, sin que trascendiera a la opinión pública hasta que estuvieran consumadas. Por desgracia para ellos, de alguna manera llegó a la prensa.

La primera de ellas trató sobre las retribuciones por ejercicio del cargo y el kilometraje, pues el teletrabajo ha dejado a algún diputado sin el preciado plus por desplazamiento, y sus sueldos cercanos a los 60.000€ anuales no deben ser suficiente para mantener el tren de vida que llevan. La segunda versó sobre la cesantía, un vocablo elegido a conciencia a modo de eufemismo, pero que viene a significar más o menos lo mismo que finiquito. La iniciativa plantea el cobro de una cantidad cercana a los 50.000€ por diputado al cese de su actividad parlamentaria, ya que tras la misma no tienen derecho a paro y muchos de ellos se quedan sin trabajo. Ello supondría un coste aproximado de 5 millones de euros al término de la legislatura para las arcas del estado.

Para mear y no echar ni gota.

¿De verdad creen que este es el mejor momento para tratar estas cuestiones?

Desde mi humilde posición, se me ocurren cuatro propuestas que podrían estudiar “sus señorías”, relacionadas con ese tema económico que tanto les inquieta. Ahí van:

  1. Haciendo honor a la palabra que han escogido para calificar su iniciativa, cesantía, propongo que les cesen a todos inmediatamente por avariciosos, egoístas y, sobre todo, carencia de humanidad y compromiso social. Por supuesto, sin recibir ni un solo euro de más.
  2. Dado que esa medida extraordinaria no aparecía en el programa electoral de ninguno de ellos, no me parece justo que su aprobación dependa únicamente de aquellos a los que va a beneficiar. Creo que este tipo de proyectos deberían ser sometidos a referéndum para que el conjunto de la ciudadanía pueda expresar su opinión, ya que a fin de cuentas son quienes van a pagarlo.
  3. Debería ser un requisito legal que toda persona que aspire a ocupar un cargo público tenga un trabajo con anterioridad al inicio de su actividad política. De este modo puede solicitar una excedencia durante el periodo en que se ausente y, cuando termine la legislatura, si no sale de nuevo elegido, tiene todo el derecho a reincorporarse a su anterior puesto de trabajo. El problema de no tener paro quedaría solventado.
  4. Por último, el sueldo de los políticos no debería estar determinado por el cargo que ocupen, sino por su anterior sueldo. Cada persona que se dedique a la política debería percibir un tanto por ciento más de lo que recibía en su anterior trabajo. De este modo nos garantizaríamos que la política se desempeña, de verdad, con vocación de servicio público, y no por una motivación económica.

¿Qué os parecen estas propuestas? Yo, no sé por qué, intuyo que ningún partido político, ni de izquierdas, ni de derechas, ni de centro, ni de arriba, ni de abajo, se hará eco de las mismas. Pero eso, visto lo visto, ya no debería de sorprendernos a nadie.

Peatonalización

Artículo de Opinión de Marcos Martínez, edil de Ciudadanos Alcoy 

Solo hay una manera de conseguir que algo positivo se convierta en algo negativo, de enfurecer a la población y unirla en contra de un proyecto. Que toda la oposición, con su amplio abanico ideológico, coincida en criticar una nefasta gestión. Hacerlo de pena. Es una pena que, lejos de buscar el consenso, se hayan buscado aliados y se haya desoído al resto. Se ha hablado con quienes interesaba hablar, intentando venderlo como un diálogo abierto. Decía el Sr. Martínez en el pleno extraordinario del pasado 8 de octubre que no era la ordenanza que ellos hubieran querido, pero se aceptaban algunas propuestas en pro del consenso. Ahí reside el error, puesto que no se trata de la ordenanza de peatonalización que quiera el Gobierno Municipal, sino de la que quiera y consensúe la ciudadanía. Es lamentable, además, comprobar que en muchos casos no se han llevado a cabo estudios minuciosos de las consecuencias que acarrean los cambios planteados, como la reorganización del tráfico en todo el casco urbano, la sobrecarga de calles sensibles, el servicio de transporte público o la adecuación de superficies, así como los problemas derivados por la implantación de dicha normativa. Penoso, además, ha sido el trato de las más de mil alegaciones que se han presentado por registro de grupos políticos, asociaciones, comerciantes y particulares, cuyas respuestas han dejado mucho que desear, con un destacado abuso de la frase “no puede entrarse a valorar dado que se trata de una cuestión de oportunidad y/o versa sobre otras alternativas distintas a las aprobadas inicialmente por el Pleno del Ayuntamiento”.

Es lamentable, que el concejal delegado, sacudiéndose cualquier responsabilidad alegue, nunca mejor dicho, que las alegaciones las contestan los técnicos y no él, lavándose las manos. Para bien o para mal, la responsabilidad es del máximo responsable del departamento, es decir, del concejal designado a tal efecto. Menos balones fuera, a todas luces no se ha hecho un buen trabajo y así se refleja en la pérdida de apoyos al proyecto. También fue un error pensar que el protagonismo estaba en abanderar un frente común en la oposición, cuando el papel principal era el de celestina del Gobierno. En resumen, el Gobierno cobra la hipoteca de algunos y pasa el rodillo, otros agachan la cabeza y se autoconvencen de que el fin justifica los medios y el resto, los que nos oponemos, no podemos más que asistir a la crónica de una muerte anunciada. Es una pena dar por bueno lo que no lo es, una pena avalar la torpe gestión de una peatonalización de la que nadie está en contra. Sobre todo es penoso creerse la “Armada Invencible”, tarde o temprano acabarán sorprendiéndoles los elementos.

Manifiesto de la coordinadora comarcal de pensionistas

Article d’opinió de Coordinadora de Pensionistes de l’Alcoià i Comtat

EL MOVIMIENTO ESTATAL DE PENSIONISTAS ante las declaraciones del Ministro de Seguridad Social, Sr. Escrivá.

El pasado 25 de enero, convocada por diversas organizaciones de pensionistas de todo el estado, tuvo lugar una importante movilización con un amplio seguimiento en todo el Estado, aunque la pandemia provocó que en algunas localidades se sustituyeran las concentraciones por entregas de firma o acciones en las redes sociales. A pesar de estos condicionantes, la respuesta fue masiva y extensa, con amplios apoyos sociales y fuerte repercusión en la opinión pública.

 Como reacción a las movilizaciones, el ministro Escrivá se ha prodigado en apariciones públicas, para contrarrestar la creciente contestación a sus planes. En ellas, evitó mencionar en todo momento el plan de privatización encubierta, empresa a empresa, que contiene la recomendación 16 del Pacto de Toledo y que de hecho es el verdadero núcleo de la reforma que propone. Tampoco el entrevistador (de una empresa privada) realizó una sola pregunta sobre el tema, a pesar de que la puesta en marcha de esa privatización vía convenios de empresa, supondrá el desdoblamiento de las pensiones en un sistema mixto público-privado, desviando las cotizaciones de la Seguridad Social, lo que traerá como consecuencia el empobrecimiento de las pensiones públicas y la destrucción de la solidaridad del actual sistema de pensiones entre territorios, sectores económicos, tamaño de las empresas, género y generaciones, provocando más desigualdades.

 Se pretende ocultar este grave proyecto, desplegando un enorme bombardeo mediático para tratar de blanquear el contenido del Pacto de Toledo, y que el debate se centre en si el gobierno se propone o no, alargar a 35 años los años computados. Llevan meses lanzando globos sonda en este sentido, intentando que el problema de la privatización de las pensiones esté en el primer plano del debate. Ahora el ministro niega esa iniciativa para tratar de desactivar la movilización y contestación creciente. Es el viejo juego de amenazar con lo peor (35 años) para que nos conformemos con alivio con lo que también es malo (25 años) y posibilite además que algunos saquen pecho por ello. Pero Sr. Ministro, ni 35, ni los 25 años actualmente aprobados. En ambos casos son demasiados años, dados el paro y la precariedad en el empleo existentes en España.

 Ante otra de las reivindicaciones fundamentales del movimiento pensionista, el cierre de la brecha de género, el gobierno ha aprobado ahora el Real Decreto-ley 3/2021 por el que reducen solo en 35€ al mes una diferencia que de media sobrepasa los 400€ al mes. Y respecto a la revalorización de las pensiones, argumenta que ahora se revalorizarán, pero evita decir cómo, mientras que en el Pacto de Toledo se recupera la idea de cambiar el indicador del coste de la vida por el de ingresos de la seguridad social; ingresos que se quieren recortar con la contribución a los fondos privados de empresa, lo que arrastrará hacia abajo la revalorización de las pensiones.

 No nos extrañan las actuaciones de José M. Escrivá, un ministro que viene de servir al sector financiero y en cuyo currículum consta haber sido Jefe Director del Servicio de Estudios y Director General del Área de Finanzas Públicas del BBVA (2004-12), Director para las Américas del Bco. Internacional de Pagos de Basilea (2012-14) o Presidente de la AIREF (Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, 2014-20) nombrado por M. Rajoy.
Tampoco nos sorprende el comportamiento respecto a nuestro movimiento y reivindicaciones, de algunos medios de comunicación que son en parte propiedad de los bancos que van a ser los grandes beneficiarios de la privatización de las pensiones. Y es que el proyecto de empobrecer y privatizar las pensiones públicas no es un fenómeno irremediable caído del cielo, sino que responde a unos intereses concretos, principalmente del poder financiero que, aunque cambien los gobiernos, mantiene una presión de fondo que persiste e intenta arrebatar derechos a la ciudadanía, empobreciéndola en beneficio de una minoría. La ofensiva privatizadora no se da solo en el campo de las pensiones públicas, sino que también promueve la privatización de la sanidad pública o de las residencias de personas de edad avanzada, tratando de que la gestión de los servicios públicos quede en manos de fondos de inversión especulativos, más preocupados por los beneficios empresariales que por el bienestar de las personas. Las trágicas consecuencias de este proceso privatizador las estamos viendo con la pandemia.

 Hemos de parar la ofensiva programada y constante de los grandes grupos financieros para hacerse con la gestión y utilización en su beneficio del gran pastel que suponen las cotizaciones de la clase trabajadora. Solo la movilización y la presión social puede lograr que el gobierno oiga la voz de la ciudadanía trabajadora en defensa de sus derechos, y descarte empobrecer y privatizar las pensiones públicas, que son un derecho básico, de hoy y de mañana, de toda la gente trabajadora.

 El gobierno de coalición (PSOE-UP), las patronales (CEOE, CEPIME, …) y los sindicatos (CCOO, UGT, …) tienen una gran responsabilidad en la manera en que se resuelva este ataque a las pensiones.

 Es preciso que, en el Parlamento Español, los parlamentarios progresistas se posicionen en contra de los planes de pensiones privadas de empresa, que son un intento de romper con el actual sistema público de pensiones, de reparto y basado en la solidaridad entre generaciones; más en concreto, es necesario que esos parlamentarios voten en contra de las desgravaciones fiscales específicas a esos planes, cuando esa propuesta se presente en el Parlamento.

También es preciso que los dos grandes sindicatos estatales, CCOO y UGT, presionen a la patronal (CEOE y CEPYME) y sobre todo al gobierno, para que no acepten esos planes privatizadores de las pensiones. Además, consideramos que todos los sindicatos deben presionar en los centros de trabajo para conseguir que esos planes no se aprueben en los convenios colectivos.

En esta situación el movimiento de pensionistas sigue decidido a mantener una lucha conjunta y continuada en defensa del sistema público de pensiones. El 25 de enero ha significado un punto y seguido en una campaña de largo recorrido que continuará y se acrecentará cuando las condiciones sanitarias lo permitan. Seguiremos firmemente unidos contra el Pacto de Toledo, continuaremos poniendo en el centro del debate de este país la denuncia del intento de privatizar las cotizaciones y el ataque a las pensiones públicas actuales y futuras. En este sentido convocamos conjuntamente una nueva jornada de movilización para el 1 de marzo, en la que, a una semana del 8 de marzo, pondremos especial énfasis en la poca diligencia con que se está abordando la grave brecha de género. No vamos a permitir que se invisibilice la situación de grave discriminación de casi 5 millones de mujeres jubiladas ni que se manipule con medidas claramente insuficientes.