Opinión

Artículo de opinión de Eduardo Tormo, concejal del PP en Alcoy

Ya han pasado las entrañables fiestas navideñas, y tal como ocurre después de las vacaciones de verano, es una vuelta a la realidad, a la cruda realidad. Y es que nos encontramos ante un panorama político inusual y desconocido hasta ahora.

La gobernabilidad de España se plantea mas complicada que nunca. Y como ya viene siendo habitual, el sentido de responsabilidad y de Estado del PSOE, una vez más, está en entredicho. Los vaivenes, los devaneos, con los populistas para tocar el poder municipal o autonómico en la totalidad del territorio nacional, les ha pasado factura electoral en estas ultimas generales. Los socialistas siguen instalados en el debate, en muchas ocasiones egoísta, alentado por los intereses individuales. Así que no saben sí apoyar a los populistas que se comen por la base sus expectativas electorales o sí favorecen la gobernabilidad de los populares como tanto les insiste Rivera. Y mientras tanto algunos barones socialistas se frotán las manos viendo caer al desventurado Pedro Sánchez.

Tengo que reconocer que el todavía secretario de los de Ferraz tienen un papelón. Es sin duda, el político nacional con la situación mas comprometida y su supervivencia realmente pende de un hilo. Cierto es que Sánchez aún tiene posibilidades de salir victorioso de esta.

Lástima que apenas queden políticos estadistas con gran sentido de la responsabilidad. Cuanto se añoran los Suárez, Carrillo, González, Fraga…

Imaginemos el comportamiento del gran patrón socialista de la moderna política española en esta situación, estoy convencido que Felipe González en el momento actual de Sánchez, bien hubiera dimitido el mismo 20D o bien hubiera jugado por asegurar la unidad de España y la gobernabilidad del país. En este contexto, el hábil González en plenas navidades se habría encargado de lanzar varios globos sondas para preparar, para facilitar, un pacto con el PP. Lo vendería como un tema de Estado, acuérdense del viraje que dio con la entrada de España en la OTAN. Habría puesto contra las cuerdas, entre turrones, mazapanes y roscones, a los dirigentes del PP. Le habría puesto todo tipo de condicionantes, obligando al resto de fuerzas políticas a bajar a la arena y a abandonar la barrera en la que tan cómodos se sitúan

Porque no se engañen no le hubiera quedado otra. La presidenta de Andalucía con una gran bolsa de diputados socialistas afines, se encuentra relajada con esta situación, tiene por una parte 4 años de poder autonómico asegurado. No va a consentir que se pacte con los populistas que ponen en entredicho la unidad nacional, no olvidemos que el votante andaluz es muy español. Y además sabe que no es su momento porque los resultados nacionales del PSOE son vertiginosamente malos. Es momento de dejar caer a Sánchez y con toda una legislatura por delante reconstruir el PSOE y prepararlo bajo su liderazgo para gobernar España en 2020. Por eso Susana apuesta por unas nuevas elecciones que previsiblemente dejarían a Sánchez a los pies de los Leones. González no lo consentiría, para pactar con el PP no le haría falta el apoyo de todos los barones o lo que es lo mismo de sus diputados territoriales. Le serviría para dar un golpe de timón en las filas de su partido. Y de paso podría arrinconar a los podemitas restándoles todo el poder territorial posible, ¿Cómo? Fácil en un pacto global con el PP, piensen por ejemplo en las alcaldías de Madrid o de Valencia.

Una solución a la portuguesa se antoja cuanto menos muy complicada porque la suma de números no es parecida en absoluto. Es complicado ver acuerdos medianamente coherentes y con objetivos de beneficios para la mayoría de españolas y españoles entre ERC, PSOE, Podemos, Bildu, etc. hasta 7, 8, 9 partidos….

La tercera vía son unas elecciones, ¿creen tal como están los números que González apostaría por nuevas elecciones?

Pedro Sánchez debe recoger el mensaje de las urnas, que no es otro que propiciar los pactos y no cerrarse a ninguna opción.

Tiene que elegir por una opción de moderación, de estabilidad y de Estado con todos los peros y condiciones que quiera y que las otras partes le admitan y de paso sobrevivir políticamente reafirmando su poder en el PSOE. U optar por su defunción política y la de su partido, bien con un pacto con el populismo e independentistas o bien con unas nuevas elecciones que se presentan, a priori, nefastas para los socialistas. ¿Qué elegirá Sánchez?.

Aquest dies s’està tornant a parlar del tema (de la unitat) d’Espanya arran la voluntat d’un ampli sector de la societat catalana d’expressar en les urnes allò que s’anomena el “dret a decidir”. Fora dels partits sobiranistes catalans, qui millor està enfocant el problema és, al meu parer,  Podemos, al manifestar clarament i de forma valenta la seua aposta per una Espanya plurinacional que els condueix a defensar una revisió del model territorial.

Confesse la meua agradable sorpresa perquè mai un partit espanyol d’àmbit estatal s’havia posicionat tan clarament per una Espanya tan diferent al que la brunete mediàtica espanyola i els partits “espanyols” (de dreta i d’esquerra, no ho oblidem) venen castigant –i contaminant- des de fa dècades l’opinió pública. Modestament he d’afirmar que des de fa molts anys em va captivar la imatge que el savi professor Joan Reglà utilitzava per integrar les diferents trajectòries històriques dels diferents regnes peninsulars: Espanya horitzontal.

Sempre he tingut debilitat per aquest concepte perquè és el que millor expressa la realitat històrica, cultural econòmica i social d’allò que s’anomena Espanya així com la seua rica diversitat. (Vaig dedicar fa molts anys un llibre al tema). I en la situació actual és la millor fórmula per a poder encaixar les diferents nacionalitats espanyoles en el conjunt estatal (si és que es vol “encaixar-los” de debò, i no fer-los “desaparèixer”).  Els (vells) partits tradicionals “espanyols”, tan nacionalistes com els anomenats “nacionalistes” perifèrics –o més–, sempre han defensat la mateixa idea d’Espanya, que ja Joan Fuster advertia en diversos escrits: una Espanya unitària i centralista, “vertical” en definitiva; tan vertical com ho eren els sindicats franquistes (ho recordes, lector?). I si els catalans recorden el Decret de Nova Planta, i els bascos la llegenda d’Aitor, els espanyols verticals o unitaris recorden el Cid, el Reis Catòlics i la conquesta d’Amèrica (totes aquesta coses haurien de matisar-se molt, i no és ara el moment).

L’unica eixida a l’encaix actual de Catalunya, i dels altres pobles perifèrics  amb llengua i cultura pròpies, l’única insistim, és una Espanya horitzontal, en la qual tots els pobles senten que des de la seua singularitat formen part en termes d’estricta igualtat i respecte d’un projecte comú que pot anomenar-se Espanya (per descomptat). Però una Espanya vertical, que oculta, ignora, minimitza i menysprea el que cada nacionalitat o poble ha estat i sent, no té cap eixida. L’estat espanyol ha estat incapaç fins ara, en els darrers dos-cents anys, de resoldre com cal el problema, tant des del punt territorial i institucional com d’integració dels diferents pobles a un projecte comú des de la seua diferència.

Un exemple d’aquest idea d’Espanya “unitària” i vertical. Des de les Corts de Cadis fins l’actualitat, cap pla de reforma del sistema d’ensenyament (de dretes o d’esquerres) ha volgut incorporar –posem per cas- per a tots els alumnes d’Espanya una assignatura, optativa si es vol i solament de 2 hores setmanals, que es diguera més o menys “culturas regionales” amb l’objectiu que poder transmetre aquesta idea d’una Espanya plural, rica i diversa. Tot el contrari. Una prova d’açò és que els que vivim en la perifèria i estimem la nostra llengua i cultura autòctones no hem trobat mai en la resta dels espanyols (entenga’s, el PP, el PSOE, etc.) ni afecte ni respecte; més aviat sembla que “molestem” amb la nostra cultura secular o mil·lenària. Ja ho deia Ortega: “Espanya la ha hecho Castilla”. Les excepcions i posicions personals no desautoritzen aquesta apreciació, que confirmava amb rotunditat l’editorial conjunta que els periòdics catalans van publicar arran l’Estatut de Catalunya. (Que ni Rita Barberà ni l’ex-president Fabra sàpiguen parlar valencià, llengua cooficial i secular dels valencians, no és una anècdota; és tot un símptoma o un símbol).

Davant d’aquest tossuderia, el “dret a decidir” que un amb sector de la societat catalana reivindica, és una bona forma de defensar-se de la intolerància i imposicions que la verticalitat espanyola vol imposar. I és impecable des del punt de vista polític i jurídic. I em sembla que Podemos ho ha comprés molt bé i per això considere que en aquest tema és l’únic partit que està  la l’altura del que correspon a un partit que vol fer reformes profundes en l’ordenament jurídic, econòmic i social (que fan falta). Però a més ho defensa des de un projecte integrador i unitari d’Espanya, diferent, “horitzontal”. Pel que es veu, l’aire fresc que  Podemos  representa i està introduint en la política espanyola, va “en serio”.

Artículo de Opinión de Vicky Llácer, componente de Guanyar Alcoi

Ja ha passat un any des de l’Assemblea constituent de Guanyar Alcoi i després d’un any de dur treball i molta il·lusió podem dir que el balanç és positiu, molt positiu.

En aquella assemblea un gran nombre de persones coincidirem en la necessitat del naixement d’una plataforma ciutadana, on la participació, transparència i confluència de persones amb els mateixos interessos -treballar pel bé comú- foren el seu eix i el seu fi millorar la ciutat d’Alcoi i el benestar dels seus veïns i veïnes, des d’aleshores hem anat passet a passet, però creixent.

El funcionament de Guanyar Alcoi ha estat exemplar i fidel als seus principis, on són les Assembles ciutadanes les que prenen les decisions vinculants, on les primàries obertes van ser les que van conformar la llista que es presentava a les eleccions municipals i en les que quasi 700 persones van participar. Per descomptat tota persona interessada ha pogut i pot treballar en les comissions (a les que es pot accedir en qualsevol moment) o formar part de la coordinadora perquè també va ser l’assemblea ciutadana qui va decidir la seua composició.

Malgrat els excel·lents resultats de les eleccions municipals, segona força política de la ciutat, hem de treballar des de l’oposició, però fidels al nostre compromís, exercim una oposició responsable i il·lusionant, que no es dedica a posar entrebancs al govern, sinó a construir, treballar i aportar propostes que considerem que van en benefici de la ciutat, apropem a la ciutadania la política municipal i volem ser, com vam dir en campanya, els ulls i la veu dels alcoians i alcoianes a l’Ajuntament.

És un repte difícil, ja que la falta de costum que hi ha a les institucions de treballar d’aquesta manera ens limita i rellenteix. De vegades l’accés a informacions és un camí llarg i penós o l’acceptació per part del govern d’alguna proposta suposa veure com se l’apropia, però a Guanyar Alcoi el que ens interessa és que siguen rendibles per a la ciutadania encara que siga el govern qui les intente rendibilitzar.

Comprenem que aquesta nova fórmula de fer política, transparent, participativa i que no treballa en clau de partit siga difícil d’entendre, i tal vegada siga per això aquest interés malaltós que tenen alguns en confondre a la ciutadania en què és Guanyar Alcoi i més ara que les eleccions generals estan a girar el cantó.

Sembla que torna a interessar crear confusió, però no donem opció i aclarim, que Guanyar Alcoi és una plataforma formada per persones en ganes de treballar per la seua ciutat que no va més enllà de l’àmbit Municipal, naturalment totes les persones poden tindre simpaties polítiques, formar part d’algun partit o no, però tots els integrants de Guanyar Alcoi tenim clar que ací cap partit capitalitza ni capitalitzarà la plataforma i que és l’assemblea el màxim òrgan de decisió.

Afortunadament els militants d’alguns partits sí que van entendre que era i que és Guanyar Alcoi i han donat tot el seu suport a la plataforma, respectant i fent pròpia la seua carta de naturalesa. Altres han tingut dubtes i no han participat de manera decidida per aquest projecte que ja és una realitat. Esperem que en un futur immediat canvien la seua desconfiança inicial i actual per treballar, fent aportacions positives i continuem construint entre tots l’espai on té cabuda tota la gent que vol transformar la nostra ciutat des d’un projecte alternatiu.

El nostre compromís és continuar treballant per la ciutat i per aconseguir que aquesta forma de fer política supere a la política tradicional, on són els interessos particulars i de partit els que guanyen la partida a la ciutadania. Esperem continuar complint anys i sent cada dia més persones les que formem part d’aquest projecte il·lusionant, perquè estem convençuts que la força ens la dóna la unitat i la diversitat ens enriqueix.

Artículo de opinión de Edu Tormo, concejal del Partido Popular en el Ayuntamiento de Alcoy 

Estamos ante unas elecciones muy importantes para el futuro de España. En ellas decidimos sobre seguir creciendo económicamente o no y por lo tanto sobre la reducción del paro, sobre la unidad de nuestro país, sobre la mejora del estado del bienestar, y sobre todo para no retroceder en el progreso y avance de la nación más antigua de Europa.

Es trascendental la participación, es importante votar y que cada uno de nosotros reflejemos en las urnas lo que sentimos, nuestra forma de pensar y lo que creemos que es lo mejor para las españolas y los españoles, y en definitiva para nuestra tierra. El 20D ha de ser la gran fiesta de la democracia.

Lamentablemente dos días después de empezar la campaña ya se ha abierto la veda del “vale todo” y “miente que algo queda”, pero también es verdad que el candidato del PSOE ya no sorprende a nadie con estos titulares:

“SÁNCHEZ OFRECE UNA MAYORIA CON CUALQUIER PARTIDO SI GANA EL PP” (EL PAIS, 5/12/2015).

“PEDRO SÁNCHEZ OFRECERÁ UN PACTO A C’s Y PODEMOS, ANTI PP” (EL MUNDO, 5/12/2015).

Como nos tiene acostumbrados, demuestra la falta de madurez política y su catadura moral, hay que gobernar como sea y con quien sea. Algo, que ya ha hecho en las municipales y autonómicas y de lo que estamos sufriendo las consecuencias. Actuar así pasa factura porque los resultados para el PSOE, de confirmarse la última encuesta del CIS, no son nada halagüeños. Los socialistas obtendrían el peor resultado desde la restauración de la democracia. En estas condiciones el guapo de Pedro Sánchez no tendría otro remedio que irse a su casa y dedicarse a otra cosa. Y es que Pedro sabe que Susana le espera. Sinceramente estoy convencido que es lo mejor que le puede pasar a ESPAÑA, ¡OTRO ZAPATERO! ¡NO POR FAVOR!… Y es que EL SOCIALISMO SIEMPRE SALE CARISIMO Y AHORA ESPAÑA NO SE LO PUEDE NI DEBE PERMITIR. Quédense con la frase de Iglesias: “Me gustan las promesas del PSOE cuando están en la oposición pero no me gusta lo que hacen cuando gobiernan”.

Por otro lado es intolerable que Maduro, el presidente que ha convertido a Venezuela en una república bananera, se burle y menosprecie al presidente del gobierno de España, pero todavía es más inconcebible, que horas después de hacerlo, reciba en audiencia a Rodríguez Zapatero. ¡Viva el patriotismo! No es de recibo que un señor que ha sido presidente del gobierno de nuestro país, consienta esta falta de respeto al actual presidente del gobierno, y con él a toda España. Pero bueno, ahora Maduro ya tiene bastante con los resultados de casa ¿A quién le decimos Bye, Bye?

Por otro lado ALBERT RIVERA, continua esquivo y errático, por ejemplo, cuando hace unos días el líder de Ciudadanos patinó en la Universidad Carlos III. El señor Rivera recomendaba la filosofía de Kant al público, para minutos más tarde reconocer que nunca había leído nada de Kant, ¡Muy fuerte!, ¡Que despilfarro de prepotencia! ¿No les parece? Y es que el líder de C’s está convencido que va ser presidente del gobierno. De hecho, afirma que nunca apoyará la investidura de Mariano Rajoy. Pero en realidad, más que convencido, está ávido de poder, tanto que en 24 horas cambia radicalmente su mensaje:

“ALBERT RIVERA: SERIA PRESIDENTE CON EL APOYO DE SÁNCHEZ E IGLESIAS” (LA RAZÓN 5/12/2015).

“RIVERA: SERÉ EL LIDER DE LA OPOSICIÓN SI QUEDO SEGUNDO” (EL MUNDO 6/12/2015).

Ya tenemos algo que une a los aspirantes a presidente del gobierno; venderían su alma al mismísimo diablo para conseguir el gobierno de España, claro está, sin respetar  a la fuerza más votada.

ESPAÑA MERECE GOBERNANTES CON EXPERIENCIA DE GOBIERNO. Sánchez, Rivera e Iglesias nunca han gobernado ni han administrado presupuesto alguno. Los tres candidatos, han ostentado cargos públicos, pero todos ellos en la oposición.

Yo voy a votar al PARTIDO POPULAR:

“PORQUE ALGUIEN TIENE QUE DEFENDER LO CONQUISTADO”
“PORQUE HAY QUE CONCENTRAR EL VOTO EN EL PARTIDO POPULAR PARA EVITAR UN PACTO DE PERDEDORES”
“PORQUE QUIERO VIVIR EN UNA ESPAÑA, QUE PASE LO QUE PASE, SE  MANTENGA SIEMPRE UNIDA”
“PORQUE SOLO EL PARTIDO POPULAR ESTÁ EN CONDICIONES DE LOGRAR QUE EN 2020 HAYA 20 MILLONES DE ESPAÑOLES TRABAJANDO”
“PORQUE ESPAÑA NECESITA AL PARTIDO POPULAR CUATRO AÑOS MÁS PARA CONSOLIDAR LA RECUPERACIÓN”

Artículo de opinión de Eduardo Tormo, concejal del Partido Popular de Alcoy

Siento admiración y muchísimo respeto por las personas que han alcanzado la madurez, aquellas que ya se han jubilado o están a punto de hacerlo. Entre otras cosas porque creo que ya no sólo es importante, sino vital, la sabiduría de la experiencia.

Esto es algo que solo se gana con trabajo y con años, y de eso saben mucho la generación de nuestros mayores. De verdad que me molesta tremendamente la obsesión de muchos por denostar, despreciar y arrinconar a las «personas de edad», porque según no sé qué teoría de modernidad ya no aportan nada… ¿Cómo puede suceder algo así en una sociedad avanzada? Solo si respetamos a nuestros padres podremos construir en clave de futuro para nuestros hijos.

No es la edad lo que diferencia a las personas, sino su capacidad de crecer en armonía con su entorno y con la historia de su tiempo. Personas que hoy pasan de los sesenta o los setenta… son importantes, muy importantes, capitales e imprescindibles para el futuro de España, de la sociedad y de las españolas y españoles del mañana. Su generación ha vivido la época de la escasez y también de la generosidad, el tiempo en que la libertad era una realidad por la que merecía la pena renunciar a las diferencias, donde pesaba más lo que nos une que lo que nos separa…

Y ¿qué sería de las familias más jóvenes sin la ayuda incondicional de los abuelos?. Han sido y son el pilar fundamental para el cuidado de niños y en muchos casos, lamentablemente por esta durísima crisis, para el mantenimiento económico de no pocas de estas familias.

Tenemos la obligación ética y moral de fomentar el respeto, la compresión y el cariño hacia las personas mayores, sobre todo cuando sus edades van avanzando y necesitan cada vez más cariño, ayuda y dedicación.

Igual se preguntarán el por qué de estas líneas… Existen varias razones, una de ellas es el fruto de la reflexión del jueves pasado cuando visité a algunas personas de avanzadísima edad para facilitarles las gestiones del voto por correo. Cuando bajas a la arena a torear, es cuando tomas el pulso real de la situación, se trata de personas que seguramente en su día lo dieron todo, y ahora necesitan ese todo de los demás.

Otra de las razones nace de observar en la puerta de un colegio a la hora de la salida de los niños. No es difícil detectar la gran cantidad de abuelas y abuelos que acuden felices y radiantes a recoger a sus nietos, en la mayoría de casos supera a la cantidad de madres y padres en las mismas tareas.

Mis palabras solo pretenden poner en valor al colectivo de personas mayores, muchos son los que aportan experiencia en la creación de empleo, en el fomento del deporte juvenil, en el voluntariado… etc. En resumen pueden y deben seguir compartiendo valores, esfuerzos y alegrías en esta sociedad que tanto lo necesita.

La edad es sólo un número, algo para poner en los registros. El hombre no puede retirar su experiencia, debe usarla. Con la experiencia se logra más con menos energía. (Bernard M. Baruch)

Artículo de opinión de Sergi Rodríguez, coordinador local de EUPV

Entre la gent que desitja un canvi real de les polítiques a partir del 20D n’hi ha qui percep de manera diferent la utilitat del seu vot. Tot i ser-ne molta, no és ni de bon tros un sector majoritari entre els qui ompliran les urnes ja que, segons les enquestes, hi haurà molt probablement una gran majoria de vots a opcions continuistes (PP, PSOE, Cs). I són continuistes perquè no qüestionen en absolut el model econòmic i social que vivim i que ha estat el motiu originari de la situació de misèria a què s’ha abocat a la gran majoria de la població.

Sense qüestionar aquest sistema, PP i PSOE es limiten a proposar “millores reformistes” amb una alternança ben acomodada que no ha marcat diferències econòmiques reals entre uns i altres. I en aquest context, Cs apareix com a falsa alternativa “renovada” a un PP farcit de corrupteles, però que en el fons defensa una mateixa política neoliberal. En qualsevol cas, davant del PP, tant PSOE com Cs sols aspiren a ser forces reformistes d’un sistema que ja no pot presentar-se com a ideal de benestar social, tal com desesperadament intenta, sense èxit, convèncer-nos el PP, que és l’opció conservadora per excel·lència.

La gent que vol una ruptura del sistema actual i que desitja un canvi real de les estructures que el sustenten, consideren vot útil dues opcions que, tot i tenir diferències conceptuals, reclamen un canvi real. UP-EU mostra un discurs contundent i clar; Podem, en canvi, renuncia a algunes línies programàtiques inicials que ha abandonat amb la intenció d’atraure el vot de la gent desenganyada amb la política del PSOE i ha optat per variar el discurs amb l’objectiu d’engrassar la maquinària electoralista com també ha fet l’altra opció emergent, Cs. Totes dues són eleccions lícites però que no han ajudat gens a ser referència d’opcions essencialment transformadores.

Sóc, com molts altres, dels qui pensen que ha estat un greu error no arribar a un acord entre EU-UP i Podem. Amb un programa transformador haguera possibilitat una candidatura unitària a tot l’Estat i hauria ajudat molt a remarcar nítidament dos espais clarament diferenciats: els del règim del 78 (PP, PSOE i Cs) i el de les forces rupturistes d’aquest règim (UP-EU i Podem), espai majoritari de tota la gent que vol el canvi real. També estic convençut que no ha estat possible per l’obsessió de l’equip de Podem a visualitzar-se com una opció centrada per captar els vots de la moderació que un acord amb UP-EU dificultaria; una decisió que, sobretot des de l’aparició de Cs, entenc com una tàctica política equivocada.

Malauradament, ara cal decidir en un escenari força complicat per a la gent que volem canviar la realitat actual. Eleccions rere eleccions apareix la reflexió sobre la utilitat del vot com un argumentari que, de manera intencionada, vol afavorir a qui més possibilitats té “a priori” per concentrar major nombre de vots; una enganyifa que el 1982 afavorí el PSOE i que quasi anul·la la seua esquerra. Per a qui va ser útil? Per als qui s’acontenten a canviar d’actors per veure una mateixa pel·lícula però no per a la gent que en vol gaudir d’una altra.

Afortunadament i malgrat la utilització del mal anomenat vot útil, l’esquerra que representa UP-EU −amb totes les seues deficiències i errades− ha estat capaç de mantenir-se en l’escenari polític per ser durant molts anys la força capaç de treballar al carrer i a les institucions per denunciar el sistema capitalista de les retallades, l’estafa i la degradació. Ha estat la veu alternativa a l’hegemonia política i cultural de la dreta quan, fins i tot, hi havia una majoria social adormida pels somnífers de canvi del creixement consumista. I si bé és cert que no ha estat fins ara una força suficient de canvi per la seua limitada representació institucional, ha estat la veu de gran part de la gent conscient de la necessitat d’acabar amb el sistema actual. Com més presència té UP-EU, més segur és el canvi real; l’absència l’impossibilita. Eixa és la vertadera utilitat del vot.

Més enllà de les eleccions, UP-EU i Podem són dos forces que s’han d’entendre. Són dos espais complementaris que estan cridats a la col·laboració i la cooperació. Ara s’ha perdut una ocasió excel·lent, però segur que la futura entesa serà més possible com més força tinga una EU involucrada en un procés de renovació que hui encapçala i dirigeix Alberto Garzón. Ací radica la utilitat del vot per a les generacions futures i per ampliar les possibilitats d’un nou subjecte polític i orgànic d’esquerres al segle XXI. El vot conscient i lliure no pot estar condicionat per les enquestes que el sistema pot manipular o utilitzar segons els seus interessos. Actuar en funció d’aquesta orientació seria tant com acceptar la maldat de l’actual sistema electoral. Així el vot útil és realment aquell que va en els programes que més responen als convenciments de cadascú des de la llibertat d’elecció. Optar per UP-EU és, ara més que mai, el vot més útil perquè cal arribar com a mínim al 5% per assegurar un grup parlamentari que serà, sense cap dubte, garantia de lluita per un canvi real.